Ulisses20

Bétera, el camp de túria

innovació, intel·ligència i escola (2)

Primera jornada intensiva a l’AUMA de Picassent organitzada per l’escola de mestres d’AKOEeducació. Hem acabat a les nou de la nit i demà cal continuar fent escola, de primer, i després participar de la segona jornada.
Avui Mar Romera, presidenta de l’Associació Francesco Tonucci, ha xerrat durant gairebé tres hores, amb un descans de quinze minuts, sobre intel·ligències, metodologies, emocions, les programacions justes, no en calen més, els compromissos dels mestres, i la transformació de l’escola, que vol dir modificar què fem els mestres per canviar i acconseguir millores treballant-hi menys.
Més o menys, va per ací la cosa, tot i que amb les gairebé tres hores de discurs (ella podria vèncer fàcilment el mateix Fidel), ha parlat de molta cosa, del viure, d’educar, d’ironitzar sobre els menistres que fan cols enlloc de lleis, dels claustres, de la tipologia de mestres, dels criteris de qualificació a secundària, de l’amor, de la passió, de mirades, de feinades, de tenir cura de les plantes, de saber-ne si volem tenir cura de persones, entre més coses…
Jo he triat una idea que m’ha provocat un exercici pràctic: convidar a la reflexió dels mestres d’escola a observar la seua aula. I un colp l’hagen observada durant seixanta minuts exactes, e silenci, sense dir res, però res de res, sense alumnes, ni sirolls ni romanços, que es demanen què té aquella aula que es puga considerar un espai de coneixement. Ves si és fàcil l’examen.

Preguntem-nos els mestres, sobretot els mestres de secundària, què identifica les nostres aules amb el coneixement, la intel·ligència o la innovació. I encara, si les vuit o les nou intel·ligències de què parla Gardner són en l’aula dels nostres joves. I si descobrim que en falta alguna, o totes juntes, preguntem-nos què farem demà per començar a disposar aquell espai on els joves passen tantes hores, se suposa i suposem, envoltats i abillats de coneixement, perquè l’entorn siga adient amb el nostre propòsit de mestres.

Demà, segona sessió sorpresa: la invitació promet i l’expectativa és de lo alto. El hastag és #escolademestres

Bona nit.

 



  1. He vingut a parar a aquest bloc per casualitat, cercant a Google «educació», «intel·ligència» i «Gardner».D’entrada, he vist que, certament, s’esmentava Gardner, però no era el Gardner que estava cercat, es tractava d’en Howard Gardner i no pas d’en Martin Gardner. 

    Cert, conec la teoria d’Howard Gardner, i en certa manera la trobo interessant, tot i que hi discrepo en alguns punts crítics, bàsicament perquè penso d’una banda que en una descripció d’aquesta mena hi hauria d’haver molt més de 8 «intel·ligències» —per posar el meu cas subjectiu, crec que en la musical, podria ser bo en melodia i harmonia, però absolutament negat en ritme i fluix en timbre; i així successivament— i d’altra banda —i això és important en educació— que la intel·ligència globalment es pot «ensinistrar» en qualsevol àmbit en funció de l’entorn de cada persona, més que venir predeterminada en unes direccions concretes.

    I el tema dels dos Gardners m’ha fet pensar en la manca d’interdisciplinaritat que sovint hi ha en el món de la educació. Martin Gardner va ser un divulgador de primer ordre d’eines per ensenyar intel·ligència, eines que ben poc es fan servir a l’escola.

    Aquí sovint se’m diu, ja ha parlat el científic, que és pensa que el seu àmbit és el centre del món. I potser tenen raó, però no és tant un àmbit com un mètode aplicable en qualsevol situació del món real. Emprar les matemàtiques —elementals— com a eina per educar la intel·ligència té una lògica: en contra d’una determinada visió, resulta que són comparativament fàcils. M’explico: podríem, com a substrat, partir de qualsevol matèria, posem per cas la música, la geografia o la història, però aquí ens trobem que no podem treballar sense una gran quantitat d’informació prèvia que, a més, sovint és imprecisa i opinable. Si posem un problema tipus: «tinc menys de cent baletes, i les puc disposar en forma de quadrat o de triangle, quantes en tinc?» no em cal saber gaire més qua comptar i elaborar una estratègia per anar provant totes les quantitats —o només les favorables— fins tronar-ne una que acompleixi les condicions, un nen de nou anys ho hauria de trobar sense dificultat. Però si proposo, per exemple, «he vist una òpera que el protagonista es diu com un poble que té un mercat molt famós», cal força cultura operística i geogràfica per poder endevinar —no pas deduir, que es tracta d’un procés inductiu— que parlo de Calaf. A més, és una cultura molt més localitzada que no la de comptar les trenta-sis baletes.

    Treballant amb temes com els que ensenyava Gardner —el Martin, no el Howard—, és fa palesa la manca de connexió actual entre l’educació de la intel·ligència i l’escola. La reacció dels nens acostuma a ser:

    —A mi, això no m’ho han ensenyat a fer— o —És massa difícil.

    I la de molts mestres:

    —Això no forma part del «programa»— o —Prou feina tenim per a «complicar-nos la vida» amb això.

    Crec que si ens en volem sortir amb l’educació, hem de poder respondre a aquestes objeccions i a d’altres del mateix ordre. Poso, senzillament, uns exemples.

    L’escola no hauria de ser un lloc on aprendre «receptes» automàtiques. A la vida real, sovint no n’hi ha prou i cal improvisar, tot trobant solucions a situacions noves i imprevistes.

    Molts problemes «difícils», ho són senzillament per manca d’organització o d’obertura de ment. A més, en la vida real ens trobem en qüestions que poden ser trivials, fàcils, complexes, difícils o impossibles, però ningú no ens diu en quina categoria estan. És més important saber abordar un problema difícil o fins i tot impossible, que no la seva solució concreta, moltes vegades cal saber abandonar unes qüestions —o passar-les a tercers—, per dedicar-nos a les que efectivament podrem solucionar.

    El programa tampoc no diu que cal ensenyar a obrir la porta abans de passar; si resulta que la porta de l’aula té una determinada dificultat en obrir-se, s’ensenya als nens com fer-ho, per molt que el programa no en digui res.

    Complicar-se la vida a l’escola i perdre el temps miserablement, acostuma a venir de no haver posat les bases per tal que es alumnes s’espavilin pel seu compte, en lloc d’haver-los de «pastar» cadascun dels coneixements que volem que adquireixin.

    En resum, crec que a l’escola és molt important l’educació de la intel·ligència, i que d’eines n’existeixen, tot i la extrema dificultat que tenim els que en creem per divulgar-les.
    Us posaria algun enllaç a eines d’aquesta mena si no fos considerat spam.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent