Un camí llarg

Nosaltres ja fa temps que vam iniciar el camí, vindria a dir el Pep. Nosaltres ja vam eixir en aquest tren, fa molt de temps. Vull dir que, com aquelles manifestacions multitudinàries, que el cap fa hores que camina però que encara hi ha gent que roman a la plaça, perquè la gernació és tan gran que encara ni han pogut de posar-se en marxa, això mateix passa amb la nostra independència. Ep, però nosaltres ja molt i molt que caminem, insistia Pep Guia, incombustible, que algú dels presents ha descrit com el nostre Jaume I del segle XXI.

Feia referència a això perquè cada colp més, hi ha gent que s’adona que l’única eixida a l’apocalipsi espanol és la independència, i aleshores ha parlt de l matemàtica recreativa  i dels percentatges d’independència real nord-sud. Molt bo, deia Vicent, això de la matemàtica recreativa del professor.

Bé, n’hi ha que són llestos i batalladors i ell mateix que no acaba d’arribar en aquest món, ho sap millor que no jo. Així que reconeix que, és ver, que si mai veurem aquesta independència, se l’apuntaran uns altres. Els trumfos els gaudiran públicament uns altres, malgrat que el resultat, el premi, li’l deurem a l’esforç de gent com en Pep, incansable animador dels Aplecs a la Muntanyeta del Puig.

«Darrer diumenge d’octubre, el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera, que cal aplegar-se al Puig.», canta Al Tall, en aquell LP de la cadernera o cagarnera, tant se val. Hem baixat al Puig a celebrar l’encontre amb uns quants amics, i a escoltar els discursos, enguany tampoc no els he trobat excessivament reeixits. Fem la contribució, la presencial i l’altra, tornem a dinar cap a casa i un altre any que empenyem: sort que alguns vagons ja han eixit camí de l’èxit. Perquè encara hi ha tanta gent indecisa si puja, si agafa aquest tren, si passa a l’andana, si arriba a l’estació, si comprarà cap bitllet, si passarà de polissó, si saltarà encara en marxa… Sort que n’hi ha que ja han eixit cap a l’única destinació que podria salvar-nos, als valencians.

Home, Strubell, sembla que has vingut a bonegar els valencians: avui ja no venim a dir «Pobres valencianets! Avui també podria dir pobres barcelonins, pobres…» Home, tot aquest discurs sembla que es mirava el melic i errava el tret. Si baixes a València, un altre colp, no et passes tota l’estona parlant dels teus del nord, i assenyalant-nos com uns pobres desgraciats del sud… Ja sé que volies dir una altra cosa, tu, però has dit el que has dit, llarg i poc lluït.

És un moment, un mig matí, com el mig pollastre d’Enirc Valor, però que val molt i paga la pena de viure cada any, mlagrat que encara no hem trobat el clau que farà tornar el pollastre un pollastregot. Per tot i tant com representa pujar (en cotxe) a la muntanyeta, a saludar els amics, a comprovar que, perquè siguen grans i s’estiguen tants anys, no han perdut pistonada. A més hem vingut acompanyats de gent de sa Colònia de Mallorca (poca broma, els de Sant Pere!), i de gent d’Arenys, i hem topat amb exalumnes que han vingut a saludar-nos, i encara hem comprat l’últim disc de Maria del Mar, unes papes i una coca.

Però espavileu-vos, no trigueu a comprar el bitllet, xe.

Viatgers al tren!

Enric Valor a Bétera

Enric Valor és present a través d’una exposició a l’Ateneu de Bétera. Òscar Pérez, un dels comissaris, en fa una xerrada bonhomiosa, sobre el rondallaire, gramàtic, narrador, novel·lista, homenot Valor. Molts anys i trenta-sis rondalles no són suficients per descriure el deute dels valencians a l’escriptor. Vint-i-cinc persones a la conferència. Però centenars de xiquets i joves que han passat al llarg de la setmana a veure l’exposició. Fa uns mesos, fa un any o dos, aquesta eficàcia per la cultura fóra impossible i impensable, a Bétera. L’ateneu ho ha fet possible, de fa uns mesos: un programa extraordinari, com no podíem imaginar. L’exposició, la conferència, els joves, però és que ahir va ser Llorenç Giménez, que va inaugurar la biblioteca, i la setmana que ve serà Escola Valenciana que desembarcarà en pes a la plaça del Mercat. Impensable fa uns mesos, un miracle tanta activitat de tant de nivell. Educació, cultura, música, literatura, tallers, itineraris, danses, cuina, mitjans, periodisme, xarxes socials…, un programa que voldrien molts ajuntaments i institucions oficials, independent i amb independència, lliure. Per diverses circumstàncies que no explicaré, hi havia a l’ateneu avui persones que venien de lluny, a escoltar i veure com ens organitzem. Com ha sigut possible aquesta explosió d’activitat contra tanta crisi i rebaixa moral. Com.

Això mateix, pregunteu-ho: demaneu-nos com ha sigut possible.

Benvinguda la Pelitrúmpeli (2)

Joves i esforçats editors en temps de crisi, carregats d’esperit i d’il·lusions, de formació sòlida però d’expressió polièdrica, multifuncional: música, literatura, il·lustració, teatre, periodisme, gestió cultural, vídeo… Tant se val, hi ha una fornada de joves amb una empenta formidable, que va traient el país que tenim, que som.

Apareixarà d’ací a poc el tercer número del nou còmic valencià adreçat a la xicalla: qualitat, cura, millores a cada número, noves propostes… No és un país fàcil, ja ho sabem, i aquestes iniciatives no reben res, res de res. Però qui rep ara mateix, res? Ja sabem que si no és que ho traiem tot nosaltres, endavant, ningú no ens plegarà les garrofes ni ens carregarà els sacs. Així que coratge i força…

Fa cinc dies, la Nova Muixeranga d’Algemesí estrenava un nou espectacle  ‘Som de la Pelitrúmpeli’ homenatge a aquell disc d’Al Tall símbol d’una de les poques iniciatives de música per als xiquets, fills del valencianisme jovenivol i brutal, ara teniu al carrer l’oportunitat d’afegir-vos a una altra gran iniciativa. El còmic: per la Pelitrúmpeli!

per veure’n més i subscriure-vos:

http://lapelitrumpeli.wordpress.com/

http://www.lapelitrumpeli.com/

La prostitució valenciana untava l’arquitecte Calatrava

Rita, Camps, Gerardo, Blasco… tots adulaven l’arquitecte Calatrava, malgrat que, a ell, no li calia, que ell slet ja es considera déu en la terra, i més coses, segons l’amic Josep, que encara el té per bon arquitecte. Però ara ja va descobrint-se que, almenys, també és un bon corrupte, un dels majors corruptes mundials, a veure si l’interpol el posa en cerca i captura, que acceptava milions d’euros per projectes de fum. No era prou que ja s’havia enriquit a esquenes dels valencians. No era prou el bunyol que ha anat deixant al riu, no era prou el pastís esquitxat, apitxat, embotit d’edificis superflus, que no saben si usar per noces, per funerals o per convertir-ho en casa de llums. No era prou.

Ara que l’esquerra ha tingut accés als contractes, als excessos, Calatrava ja en forma part, com un membre honorífic del prostíbul valencià. Un altre. Com el Crespo alcalde de Manises, com el Crespo expresident de la CAM, com el Camps expresident de la Generalitat, com el Blasco ex, aquest de quina coa és ex? Com la Rita examant del Cabanyal, com el Fabra expresident de la dipu, com el Rus, ex-odi a mort als mestres valencianistes que diuen aleshores… 

No me n’havia refiat mai, des que vaig veure aquell programa de Malmou, el tors (la caradura, Cala), on ell quedava com un xitxarel·lo. Però ara ja es veu que, a més, és un corrupte que ha parat la mà per coses que sabia que no eren viables: i l’ha parada a pleret: gairebé tres milions d’euros en canvi de fum. De no res. Xe, un refilldeputa. Ep, solament per dir-ho valencià i claret.

Vet ací el gran arquitecte, el gran artista, l’homenic, que a més té la seu social a suïssa, per estalviar-se de pagar impostos i no sé què més, en favor dels valencians. Ni IVA, ni almoïna, ni propina…  Aneu, maricons del cul i putetes, a llepar-li el cul, quan us vinga a plorar al balconet de l’ajuntament, a la placeta de la marededéu on té la cofurna, davant la desemparada. A veure si rebenta o es mor de penediment i ens torna el que ens ha furtat en obra social i llepaes de cul a totes les confraries falleres de la secció especial.

Enric Valor i Llorenç Giménez a l’ateneu

Hem inaugurat una exposició sobre Enric Valor a l’Ateneu de Bétera. S’hi estarà fins al 31 d’octubre. Aquesta setmana, tot de joves de l’institut i de les escoles del poble passaran per la plaça del Mercat núm. 5 per veure-la. Hi ha un documental, els regalen una auca, i per molts d’ells, serà la primera vegada que entraran en aquest espai nou. Hi fan cultura, què? Es demanaran, ells, i també molts dels mestres que els acompanyaran. N’hi ha molts que encara no ho saben, que hi ha un ateneu al poble. Que s’hi fa cultura. 

Dijous, Llorenç Giménez inaugurarà la biblioteca de l’ateneu: una donació d’editorials i de gent particular que ja va configurant un dipòsit de llibres important. Durant tres dijous, els últims de cada mes, la veu de Llorenç servirà per presentar llibres, explicar rondalles, animar un altre espai obert i lliure. És un regal del contacontes a l’ateneu i, sobretot, als xiquets del poble, de sis a set de la vesprada. 

Divendres, serà Òscar Pérez, el comissari de l’exposició, o una cosa semblant, que ens farà els honors d’explicar el Valor d’Enric Valor: entre la literatura i el compromís. Serà la nostra setmana especial de contribució a l’any Valor.  
 
Si ens veiem amb cor, encara per Nadal, convidarem a dues persones que en saben molt i s’estimen molt l’escriptoràs i narrador de Castalla: em referesc a Vicent Escrivà i Jem Cabanes. De tot això, encara no hi ha res fet ni lligat. De fet, no els ho hem dit, encara. Però juntar-los tots dos, em faria recordar un matí a València, en la tauleta d’una terrassa parlant-ne amb passió, sabent-se què deien, què es deien. Juntar-los tots dos seria una manera de cloure l’any Valor com un homenatge, gairebé com un miracle. En favor de la llengua primer, després l’amor a la narativa.

Falconeti Fabra

L’últim estirabot de Carlos Fabra (encara és el president de la diputació de castelló?) ha sigut encomanar unes quantes parelles de falcons perquè espanten l’aviram del seu aeroport particular que, recordem-ho, encara no és obert. Ves, que no hi ha avions, ni res que no siguen catxirulos, o paperets o voliaines naturals d’aquelles serres del Maestrat. Però ell ha obligat a fer la despesa de milers d’euros, per espantar els verderols, les blanques, les cagarneres dels collons, que violen l’espai aeri del seu invent. Així que, entre el director de l’aeroport i el seu equip (que cobren un ou), el manteniment de pistes, els mecànics dels aparells que no hi són, els bombers d’urgència, el personal de terra, els bidells i ara els falcons, tot plegat ens costa milions d’euros anuals, que no sabem qui paga. Qui ho paga, Carlos? Els valencians? Els valencians de Castelló? La teua família, que viu sencera del pot funcionarial i polític que t’has muntat des del franquisme? La figa mandanga? Qui paga tot el desficaci dels capricis i bogeries d’un home malalt? Qui paga l’absurditat d’un aeroport fantasma enmig d’una crisi que no atén ni les obligacions sanitàries, educatives o farmacèutiques mínimes?

Falconetti era aquell dolentot d’una sèrie dels anys setanta, un home roïn del cinema, un actor… Però aquest cacic que vol ser comissari, president o reliquiari de província, tant se li’n fot, és real i el paguem tots, mentre els uns li riuen les gràcies o li llepen el cul, com aquell estaquirot de rei sense vestit que volia ser emperador.
Això no és comèdia ni ficció, és la realitat de cada dia dels valencians, de milers de valencians que pateixen per passar cada dia, la setmana, el mes, mentre n’hi ha pocavergonyes amb aires feixistots i prepotents.

ETA plega, en favor del país.

Del seu, en primer lloc. Del nostre, i d’espana també. Perquè qualsevol renúncia a la violència és un pas endavant, per tant, acurtar la distància fins a l’aconseguiment de la llibertat. Ací, indubtablement, guanyem tots, malgrat que alguns no ho pensen.

Ahir no vaig escriure res, a posta. Vaig preferir que ho feren els periodistes de primer, els polítics, els professionals. Avui, després que ja ho han fet milers de persones, i malgrat la incomunicació amb el món de l’Hotel València Palace (ells no posen l’accent), malgrat que no he llegit gairebé res, que no fos lligat a la pedagogia, a la direcció i a la gestió de centres, avui ja em trobe amb cor de dir alguna cosa més. Per exemple, que el camí per resoldre el conflicte basc no s’ha acabat, però ha avançat molt en la solució, molt, inqüestionablement. Les violències són difícilment justificables, encara més difícilment defensables, malgrat que siguem agredits. Però no tornar-se’n d’una agressió és gairebé impossible. I ves si la història està farcida d’exemples.

L’únic camí possible és el diàleg, tan difícil de vegades. Com més caminem tothom en aqueix sentit, més guanyem, per la democràcia, per la llibertat dels pobles. Espana es pensa que és un model de democràcia. Naturalment, en canvi de no renunciar, una part important de la població, als privilegis que els va donar el franquisme, per la força de les armes i d’un colp militar. La mancança democràtica, de veritable pràctica democràtica, fa creure polítics, mitjans, església o militars, que en votar cada quatre anys, tothom ja està batejat, impregnat de ser demòcrata. Com de fàcil l’esquerra i la dreta espanola parlen de l’estat de dret. Amb tota la literatura i retòrica que saben posar, teatralment fins i tot. En canvi de no renunciar, de no furgar, de no tocar res de res, de tot allò. Sí, fa molts anys, del franquisme, però ací la memòria històrica encara no és revisable, ni la llibertat dels pobles, ni la democràcia mateix, si aquesta permet de decidir una cosa diferent que, els poders lligats i establerts i pactats amb els hereus del franquisme, van decidir plegats, sota l’amenaça de més colps i més pors.

No oblidem que, encara alcalde de València, Rita Barberà manté el dictador i assassí Franco com a fill predilecte d’aquesta ciutat. Doncs malgrat aquesta poca cultura i respecte democràtic, el diàleg és l’únic camí, i aquest salt qualitatiu d’ETA, d’abandonar les armes, és un exemple ací i enllà que haurem de saber llegir, comprendre i interpretar en favor de la llibertat dels ciutadans, dels bascos, i de la resta de ciutadans de qualsevol país. Cada colp que algú renuncia a les armes, avancem, i aquesta notícia d’ahir pagava molts esforços d’ambdues bandes. El dolor no s’ha acabat, és veritat, perquè el dolor demana molt de temps, molta comprensió, molta pedagogia. Però ara una banda del conflicte ja és en el camí del diàleg, que esperem que tothom siguem capaços d’aprofitar.

Corredor de putots

Excessiva eufòria. Excessiva festa, i lloes davant el fum. Uns dibuixos sobre el mapa, amb espana, no assegura res. Res de res. Però ací sembla que tothom ja menja de l’olla, d’una carn del porc que en sabem el nom, però res més. Fins i tot, gosaria de dir que no és ni viu ni engendrat, aqueix porc que ens han volgut festejar abans d’hora. Per corruptes, que és el que són els polítics que celebren lloes, a dies d’unes eleccions. 
En to cas, ells ho tenen clar: l’assumpte passarà per madrit, i els que més pagarem serem nosaltres. En realitat, ho pagarem tot, completament, encara que Alacant, o València, siguen els últims de la fila.
Sí, han dit ‘blat’, abans de tenir el sac lligat, quina llufa, quin error majúscul: i tot de polítics, i de mitjans ja es feliciten de l’aconseguiment. No podem ser més moniatos! O monicacos. Si cada any paguem a espan la meitat del que costa el corredor, sense que n’hi haja retorn de res, i aquest presidentet provincial encara s’hi afig, a commemorar amb espana. Quina fluixera, de cames i d’esperit. Companys els hagués engegat a mamar.
I aquells putots, Blanco i la companyia, no paren de riure, de riure-se’n, com fa tres-cents anys. Tot aquest temps de burles i de riotes. I aquesta, davant d’eleccions, és una més. Una altra victòria contra el país.

En tot cas, encara és pitjor: pensar que tot això serà fins el 2020 o el 2030, o pitjor. Alegrar-se’n, del fals tracte d’espana, significa que ja hem claudicat, que ens aconformem de continuar de genolls vint anys més, com a mínim, en canvi del corredor d’ovelles en vagonetes. Vet ací: per què collons ho han de decidir ells, aixo? 

Fotre, sí, un corredor de putots, ells, i de més putots, uns que semblen que es fan passar pels nostres. Quina vergonya, tot plegat.

La Caseta Blanca, a Bétera (i3)

Ens acomiadem d’aquelles dones que tan bé ens havien atés, i no vull pensar els comentaris posteriors, de les muses: oh, quins homes més estranys, sobretot aquell de la barba que s’expressava d’aital manera, i imagine que, el diumenge següent, l’endemà, les dones agafarien les mantetes, els drapets, els fregalls, els plumeros, els espolsadors, i deixaren aquell redós preparat per rebre el nom de santuari, dels valencians amants de les lletres. Net, almenys. Pulcre per versar un colp l’any, si molt m’ho apureu.

Venim caminant a l’ateneu, ens preparem per a la conferència del Poeta, que no ens deixarà indeferents, ens enjoiarà que no hi ha cap indret, que puga reunir totes les condicions: la passió de la Caseta Blanca té un valor extraordinari, sentimental i literari, sí, de primer pel que significa pensar aquelles festes privades d’uns joves, escriptors, liberals, vividors, en aquell segle XIX, no ho oblidem: després, amb la mort de Querol, l’indret passarà a tenir la condició necessària: santuari. Hi haurà més morts, de dones joves i grans, la paÜra de la tuberculosi, i la Caseta esdevindrà única, l’autèntica renaixença, la porta del paradís, el vi francés, la mare de déu de l’amor formós: del paganisme al misticisme, a la filigrana. 

Ara cal deixar venir un nou Aguirre Matiol, un mecenes que vulga recuperar l’ofici de potenciar la cultura, els poetes, un home de valors altíssims, suprems, que deixe organitzar unes paellotes, que porta una banda de música, que trobe unes peretes de llum, una garlanda, uns jocs floralescos ben valencians… en favor del Jardí edènic, d’un topònim final, mític, de la vida moderna dels valencians. OB, la meua caseta!

Però la crisi, ai, potser que estovara el deler, allunyarà la febre, el record que un dia Bétera va tenir la visita d’un home de la Safor, que també escrivia versos, com Llorente, com Querol, que tanque definitivament aqueixa maleïda tradició d’oblits, dels valencians. Per Josep Piera, que un dia va ser a Bétera.

«Jo tinc, al peu de la serra, una caseta… 

La Caseta Blanca, a Bétera

Vam ser convidats en qualitat d’acompanyants a
visitar la Caseta Blanca, per fer de guies de l’escriptor Josep Piera,
avui mateix el gran deler humà per la Renaixença, i de l’estudiós Rafael
Roca, l’entés més gran en l’època i en el mateix Teodor Llorente,
màxim representant d’una generació poètica, segons Piera i Roca,
erròniamnet oblidats durant massa temps i masses circumstàncies.

Com diu Piera, els valencians som fills d’una
tradició d’oblits, i afegesc, encara paguem acarnissadament tantes
torpeses.

La visita va ser d’antologia freudiana per múltiples raons, i
cadascun dels exploradors de segur que explicaria a la seua manera la
vivència d’una vesprada incomparable, però mesurada i distreta per com
haguérem pogut acabar, aquell jorn a cals nous Aguirre Matiol.

De pirmer agafem aquell passadís tan ben treballat
per Pasqual, l’estatger, unes bardisses interminables fins allà enllà, i anem directes, sense preàmbuls a l’encontre de
Bibi, una de les propietàries principals, neta d’un constructor antic
soci valencianista, Josep Tormo. De fet, ella em farà fotografiar el
seus iaios, perquè assegura que, sense el seu esforç, de la Castea
Blanca no en quedarien sinó les engrunes simbòliques.Potser que realment és el que en queda, de tot plegat, malgrat que Josep vol veure més coses, en tot allò. I potser que tinga més raó que no pensem. Cal seu poeta per literaturitzar la vida, i ell d’això en sap com ningú.

Josep Piera assenteix, perquè els valencians, diu,
som mestres a enderrocar, a desfer-nos del patrimoni de valor i
baratar-lo per modernors que no arriben a la categoria de la quincalla.
Bons som els valencians, caguen redeuma.

Entrem a la capella neogòtica (amenaçadora), de la Verge de l’Amor formós (Josep, a l’església de la Puríssima de Bétera es conserva una capella dita així, de l’Amor Formós, amb una campana regalada pels propietaris del mas d’Aguirre, conservada en mal estat, però vet ací la casualitat i el segon dels miracles. La campana hi és, i la capella). El poeta va explicant a les joves dones que l’acompanyen, joves muses convidades per Bibi, que l’escolten adelerades: són autèntiques dames blanques o dames d’aigua, solament els manquen els tuls, les gasses vaporoses, les sedes, en comptes d’aquells vestits moderns i vulgars de dones terrenals.

Què dura la visita, tres hores? Seran tres hores que el poeta anirà versant, i elles, les muses, l’escoltaran com solament ho saben fer les dones immortals.

Final del segon capítol.