….em va agradar molt quan el vaig llegir, però ja fa anys. Encara vivia a Terrassa i el vaig comprar a la gran llibreria El cau ple de lletres, del carrer Cremat, al costat dels Xixonencs (el millors torrons que he provat a la meva vida). Hi han llibreries com aquesta pel Camp del Túria? A cada poble que he viscut o pels pobles del voltant, cadascún tenia un llibreria de referència (com a mínim), ací, que hi ha? i el poc que hi ha no és en la meva llengua i el que hi ha en aquesta és infantil o juvenil, que passa els que parlem valencià som immadurs i nomès podem llegir contes o historietes d’adolescents?
Publicat el 14 d'octubre de 2011
Seduccions de Marràqueix
Èn aquest lloc no hi ha aigua sinó roques
Roques eixutes i el camí polsós
[…]
Aquí un hom no pot jeure ni seure ni estar dret
Ni tan sols hi ha silenci en aquestes muntanyes
Només hi ha el tro eixorc, sec, sense gota de pluja
[…]
Si almenys hi hagués remor d’aigua…
T.S. Eliot (la terra eixorca, versió d’Agustí Bartra). Fragment.
Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, espiral amunt, cap a Marràqueix.
Bienvenue au Paradís, vaig llegir en una paret. Era la propaganda en colors d’un film. (…) No hi havia cap riu, ni cap font, ni cap arbre, pintants en aquella pobra paret de calç.
L’anunci no mentia, tanmateix.
És ben bé l’inici i el final del llibre Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera, l’escriptor que ens visitarà d’ací unes hores si res no ho torba, acompanyat de Rafael Roca, professor de la universitat de valència i especialista en l’obra de la Renaixença, en especial sobre Teodor Llorente.
Són unes quantes frases triades a l’atzar, per endolcir la guàrdia aquesta nit, a l’ateneu de bétera. fa quaranta-cinc minuts que no ha entrat ningú. Potser perquè és l’hora de sopar, i els amics, els coneguts, i encara més gent són de sopar amb Compromís, la formació local de compormís de bétera.
A la meua esquerra hi ha dotze fotografies d’una exposició sobre Marràqueix. Vaig convidar l’escola del poble que busqués rastres de gent d’aquella ciutat, que els convidés a visitar l’exposició, a parlar-ne de records, d’emocions, de sensacions. No sé si m’han fet gaire cas. El mes d’octubre és fotut per a l’escola, per les programacions, la documentació, i una oportunitat tan real com aqueixa potser fa més nosa que no pensem. Són rostres d’impressió, de mirada feridora, robada, perquè la voluntat de ser fotografiats, què voleu, no existís allà enllà, de segur, almenys com entenem els occidentals que cal presentar aquests homes i dones que són penjats d’aquestes parets. El ferrer, el comerciant, el sabater, cap rostre no és feliç, ni els homes ni les dones ni els xiquets. Color, impressió, i detalls de portes o carrers o arquitectures. No sé si em fa gens el pes, l’exposició, si no és que em fa patir. [L’anunci no mentia, tanmateix.]
Per a mi, Bowles, és un pesat. Però el conec ben poc. No vaig passar de la pàgina quatre. I la pel·lícula, quin avorriment. Ahir vaig saludar Kanduri, un home d’allà enllà, que fa anys s’hi va instal·lar, al poble. Treballava amb el meu sogre, la taronja, el camp, a jorns perduts, de temporer, ara això, ara allò. Ara ho fa amb un tio de la meua dona. No m’atrevesc a demanar-li que passe per l’ateneu, a veure si es reconeix. No ho sé. Seduccions d’occident, potser. Demà eixiré de dubtes, li demanaré al savi Josep Piera que em trega de dubtes. Sobre Marràqueix, i sobre més coses.
L’anunci no mentia, tanmateix.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de ateneu_bétera per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent