Ulisses20

«ma casa era una casa de planta baixa i pis que mon pare havia comprat, en casar-se, …
La casa comparada amb les altres dels voltants, era diferent, més per dins que no per fora. Vull dir que no era una casa de llauradors amb les panolles de dacsa, o els melons de tot l’any, penjant de les jàssenes del sostre, ni tampoc una casa de senyorets, ni res d’això. la millor peça de la casa era la terrassa, situada a la banda de darrere del pis, des d’on jo observava les teulades com bancals ben treballats, veua finíssims fils de la llum amb orenelles descansant de les seues acrobàcies, gats adormits al sol, l’horta abancalada entre sèquies, i sentia les olors i les remors de la vida, de la vida com era llavors, austera i elemental: olors dolces de pallissa, olors agres de corral, olors netes de llençols, olors de pols i de pixats de cavall, olors de forn calent… I veus: veus de dones que cantaven…»

Puta postguerra, de Josep Piera. El mestre escriptor de la Safor, del desaparegut poble de Beniopa, un poble és una plaça, vindrà a l’ateneu de Bétera dissabte. Després d’una visita a la caseta Blanca, el mas de Guirri, acompanyats també de Rafael Roca, en parlarem de poesia i de la Renaixença. Xerrada i sopar enfaixat, popular. El 15 d’octubre a Bétera, torna la Renaixença, amb Josep Piera i els fantasmes de Querol, Llorente i Llombart, entre més vampirs.

No sé si mai arribareu a Ítaca, si caldrà mai que ningú hi arribe, que potser el nostre és un caminar torçut, d’anar anant, ja fa tants anys que hem perdut el compte i la destinació. Però sense aquesta veu vostra, Des de llíria, ho tindrem més pelut i més fotut, sens dubte. El caminar i el camí mai no seran iguals, i la nostra desinformació serà major en grau que no m’atrevesc a desxifrar. El Camp de Túria mateix, patirà particularment la pèrdua, i can vilaweb i tots és blocs de mésVilaweb, sens dubte que ho sentirem. Jo particularment, que feia temps trobava a faltar el llum, des de llíria, l’altaveu de tanta activitat, de tant de compromís, de saber-vos vigilants i saber-nos informats. JO que destriava al matí Vilaweb i altres digitals, com ara des de llíria, per saber què passava a la comarca i al país… De vegades, aquest periodisme destraler, que practicàveu a propòsit, ens alliçonava per la informació, per la valentia, pel coratge.
Ara perdem, i vosaltres de segur que teniu motius per deixar-ho. Però perdem tots. I es que el nostre país, no està per perdre focus informatius de vàliua contrastatada. Per la meua banda, esperaré per tornar-vos a trobar, per sentir-me informat, animat, encoratjat a continuar.
Per molts anys.

Per la merda de societat que vivim, que tolera que ens furten la casa, ens deixen en el carrer, ens deixen sense faena sense diners…, cridava un dels liders de la Gossa Sorda, l’últim heretge, i el crit el convertien en un clam els joves que ballaven i cantaven cada cançó, cada lletra, i ell anava repetint els crits que ja eren tot clams: demà no hi falteu a València, de fet ja passa de la mitjanit, així que ja és Nou d’Octubre, demà us vull veure manifestant-vos pels carrers de València, pel País Valencià… I els joves responien, sí, sí, País Valencià, milers de joves que s’espentaven, s’empenyien, feien rotllana i després es llançaven a colps a empentes, botant contra tots contra ells mateix: un desastre de ball, des del meu punt de vista, naturalment, però ells, sembla que ho passaven bé pegant-se d’aquella manera (també podríem ensenyar-los a ballar, als joves, a passar-ho bé d’una altra manera que no siga pegant-se, mostrant-se com aquella cabra mascle, que ha de mostrar banya i múscul…

Avui n’hi ha molts que no han vingut a manifestar-se per València, potser perquè estaran guarint-se els blaus i els negres, els morats de tants colps. Un concertàs, anit a Burjassot, en favor de Ca Revolta, organitzat pels joves de Compromís, però com va dir aquell xicot de la Gossa Sorda, també en favor d’Estellés i de Guillem Agulló, érem al seu poble: els país vos necessita, i els joves responien amb entusiasme: a fora del recinte, perquè les entrades s’havien exhaurit, hi havia encara més joves, milers de joves que ocupaven les voreres, els carrers, i anaven deixant aquell escampall de gots, de bosses, d’ampolles, de brutícia de tota mena. També és veritat que les papereres eren plenes, però dins i fora aquell escampall brut no diu res en favor del país, ni dels joves, i no s’entén per què un concert ha d’acabar d’aquella manera, que tot no li val, i després algú ha de venir a netejar-nos la nostra merda comuna, col·lectiva: home, això també caldria dir-ho, des de l’entaulat dels músics: joves, collons, tot no li val, i ser bruts menys. 

És veritat que vivim una merda de societat, que enriqueix els bancs, els salva de la crisi, els permet de robar, que salva els polítics corruptes, que salva una alcaldessa que odia els valencians, que odia la llengua dels valencians, que tenim una societat corrupta, tramposa, que permet de furtar el futur dels joves, mentre premia pensions vitàlicies de directius i executius corruptes, a la CAM, a Bankia, en empreses del fem públiques, en empreses tapadora, sí, tot plegat és una merda de societat, per això caldrà continuar treballant, i sobretot no contribuir nosaltres mateixa a deixar els carrers i els auditoris com una merda, una altra, que és la mateixa merda. 
En un concert de clàssica, això no passaria, però en un concert de rock, per què hauria de passar?
– Sí, ja podeu dir el que vulgueu, però això també ho hem d’aprendre, a ser més nets, no li val anar d’ecologistes, de salvides, de salvem això i allò, i deixar les ciutats, Burjassot, com un femer. 

Un ambientàs, sí, és veritat, un gran ambientàs, anit a Burjassot, però encara caldrà milorar alguns detalls. Per la música, pel país, per la netedat.

Un dia d’emoció i de llibertat, per l’escola i pels amics. La presentació del documental ‘Una llengua que camina‘ al Club diari Levante ha sigut un èxit, d’acord, de públic, de llibertat d’expressió, d’entusiasme perquè les coses ens vagen bé, als valencians, malgrat els entrebancs, les falques i la poca talla intel·lectual de la societat real que mana. N’hi ha una altra, de societat paral·lela, d’una solidesa i coratge a prova de ferro, i d’una qualitat contrastada, altruïsta i voluntària, que basteix a l’ombra, primer, però com més va més públicament, un treball ben fet de molts anys.

M’han emocionat les paraules de Vicent Moreno, president d’escolavalenciana, i la qualitat del periodisme de Vicent Partal, al qual m’he atrevit de proposar-li d’invertir els papers: fer-li una entrevista (ell faria de mestre i jo d’entrevistador). La força i el contagi apassionat de Diego (conserveu-lo molts anys amb formol, per favor), la possible recuperació d’Alacant (ara que espana vol deixar-la oblidada), el jove metge Pitarc de l’hospital general de Castelló, el polièdric Xavi Sarrià, espill de milers de joves, o el compromís cívic de la jove romanesa… Tot plegat és un regal de l’escola, a través del documental ‘Una llengua que camina‘, però també pel regal que representa tenir tots aquests protagonistes en directe, a tocar, de carn i ossos.

Hem entrevistat Amanda, la directora del documental, d’una mirada esplèndida, agraïda, tan carregada d’honestedat. I finalment Sarrià encara ens ha volgut atendre per explicar-nos com és capaç de comprometre’s d’aital manera allà on hi ha vida i desig de viure-la.

Hem tornat a casa tranquil·lament, Vicent i jo, cap a Bétera, a descansar d’un jorn complet i complex, feliços del treball fet, de tant com ens queda per fer. Ell encara ha telefonat a casa, a Barcelona, i hem tingut esme de preparar les presentacions a Bétera (ell vol ser-hi), d’explicar-nos com funcionen certes coses que ens són comunes. Cinc minuts per a l’avaluació: el poble, l’escola, vilaweb, l’ateneu, els amics… És un gran dia, sens dubte, que havia començat amb una classe d’anglés entre mestres i mares, a un quart de vuit. Que no podia tenir un final millor, entre amics, en favor de la llengua, de l’escola, de la vida.

400COLPS entrevista la directora, el productor i un dels protagonsites.
escolagavina també se’n fa ressó de la presentació del gran documental.

Espana torna a burlar-se’n, dels valencians, com ha fet sempre. Però ves que a molts valencians els ha agradat de posar-se en amo, si aquest amo era senyoret, de madrit o d’espana, i tractava els valencians com a criats. Com els agrada als valencians d’ofrenatr glòries, de noves i de velles, en canvi de deixar-se castigar, insultar, pegar per una colla de bandits sense escrúpols, que és realment el que són: els borbons (tots), els seus ministrets, els governs i tota la patuleia de partidets polítics.
No sé com ho resoldran, ara, els espanols, amb una part dels valencians del sud, però em tem que acabaran dient que afegiran un ramal, una subvia que acabarà morta, que arribarà fins a Alacant, no patiu. I llavors tornarem a llepar-los les mans, als amos, i a xuplar-los el piu, si cal, per tant bons com seran lliurant-nos les almoïnes. (en realitat, els refillets ho faran per umflar les factures, i perquè siguem els valencians qui paguem la via morta i la seua, la via que farà el mercadeig. NO són cabrons ni res, ni en saben, després de tants anys exprement-nos).

Abans encara hi havia diners que repartien entre amigots, però ara no sé com pagaran els insults i la burla, els d’espana: així que tenim una altra excusa, per anar-los dient adéu: adéu espana, aneu-vos-en a cagar a la via, a la vostra via, malparits.

Resopó: qui haurà sigut el fill de puta que haurà dissenyat el corredor mediterrani a través de la capitaleta? ja ho vam dir fa molt, que ells no perden patà, ni deixen passar l’oportunitat de pegar-mos pel serengue. I pels morros.

Això sí, el desviament de diners valencians cap a madrit és de milers de milions: cada dia els valencians els regalem el viure, en canvi de rebre bastonades. Els blaveros que seguesquen cantant-los les victòries: per a ofrenar-los què més, moniatos!

«Tots els pollastres tenen raó…, al seu galliner.» Joan Ll. Sanxis i Forriols, professor. 
Aquesta expressió sí que li vindria ve a Lluís Planes, de Pollastres Planes, empresari que ara imita aquell altre empresari fantàstic, Carulla, causalment de nom Lluís, com el nostre, i com el nostre, també dedicat a l’assumpte de la ploma, però de gallina, Gallina blanca, que fa i promou, des de la fundació tant per l’escola del país, de nord a sud. Que tots els pollastres i les gallines feren olla en favor de la cultura. Incloent-hi la gastronòmica.

Com que l’apunt va de llibres, de cultura, de presentacions i de mèrits, aquestes tres perles fan joc i patxoca: dijous, cap al Club Diari Levante (xe, el nom ja podíeu mudar-lo), s’hi presentarà de llarg el documental ‘Una llengua que camina‘, de Vilaweb i TV3, amb la col·laboració d’escolavalenciana, Bromera i edicions96.

Divendres la reunió és a Bétera: «Si no calles allò que saps, allò que et diré també ho diràs.»: presentació de Saviesa Popular, refranys, expressions i dites, sempre recursos necessaris per una llengua. Després, lo crac és Tonidel’Hostal, potser un dels intocables d’Elliot Ness, entre els valencians, encara com és jove, després el conservarem en formol, per fer-ne multiplicacions genètiques. Bromes a banda, imperdonables de perdre-se’l.

Dissabte, «Qui té tions fa estelles.» A la llibreria Abacus de València, Antoni Furió i Llorenç Giménez presentaran el llibre sobre el rei en Jaume, de Tàndem, adreçat a la xicalla. Ara que som pels volts del 9 d’octubre, ho recordeu?, els valencians ben parits hem de fer batalla per la llengua, per la història, cada dia, ja ho sabem, però aquests dies amb més raó, i dissabte tenim una gran raó, per fer-ho: que tots els pollastres tenen raó, al seu galliner.

Ahir vam ser abordats pels pirates de l’Illa Garrofera, un colp de sorpresa, com han de ser els abordatges eficaços. Un colp de bona mar, perquè l’emoció no em va deixar pensar en les fotos, i vaig fer un desastre. Home, en vaig poder salvar alguna, però que el primer dia d’escola del mes d’octubre, les mestres hagueren preparat aquell escenari, mereixia un equipàs de càmeres, de producció, de realització millors que no els del cinema professional, que s’hi neguen completament a explicar-los, als nostres xiquets, que els pirates també poden parlar valencià, si és que ho han de fer exclusivament en espanol. Almenys, que els podrien de subtitular en valencià, sense que haguérem d’afluixar contínuament, de genolls per impotència. 
Com és que heu fet aital esforç, sense que calga carnestoltes, ni Nadal, ni Pasqua?: per la llengua, s’exclamen les bucaneres, per motivar-los que s’expressen, per ensinistrar-los que parlen… El noranta per cent dels alumnes que arriben a l’escola ho fan en la llengua materna d’ara, que ja no és el català, senyors. Així que ens costarà déu i ajuda de fer-los parlar valencià, déu i ajuda. El lema ‘Parlem valencià’, tan simbòlic i amical, no ens valdrà, ara, amb els xiquets.
Ja explicarem en una altra ocasió, perquè cal fer de pirates, en el nostre país…

-Per què, a hores d’ara, un altre llibre de refranys, d’expressions i de frases fetes?, es demana Joan Ll. Sanxis, a la introducció del seu llibre. Però, és que sobren llibres? I si en sobren, que jo apostaria que sí, justament haviem de prescindir d’aquest?

Mira que se n’escriuen, de monaes…, però aqueixa hipòtesis que recull l’autor a la introducció del seu llibre, paga la pena: «Cada poble té llur ànima, és a dir, llur cultura. Així, si un poble no pot viure sense cultura, quan n’empra una d’aliena, s’aliena ell mateix.»

Sembla que la justificació d’aquest llibre és la llengua, per això, com va dir Enric Valor, de primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa. Així que aquest recull de refranys i d’expressions que comence a destriar, a fullejar, em servirà per obrir d’ací unes hores l’escola, a través del web, i la classe, perquè els xiquets escolten algunes expressions de la llengua ara en desús, o pitjor, perdudes.

El professor de Quart de Poblet, Joan Ll., em valdrà d’excusa durant uns dies, abans no em toque presentar-lo divendres al corral de l’ateneu de Bétera. I tot plegat, gràcies a l’ajut d’un altre empresari en favor dels músics i de la cultura, Lluís Planes, de Pollastres Planes, que a més ven bona qualitat, per a l’olla, el perol i la paella. Xe, saviesa popular.

M’alce tard, passe per la cooperativa i carregue cinc sacs de cristal d’estiu, agafe uns guants nous i ho deixe a tot a compte. Passe pel camí d’Alcubles, buide un parell de sacs i comprove que la instal·lació del reg té fuites importants, ho adobe i comprove que les clemenules van agafant grandària, que la collita no quedarà tan malmesa com pensava. Passe pel camí de Llíria descarregue dos sacs, però no òbric l’aixeta, sembla que hi ha suficient humitat i potser encara avui ploga. Vaig al corral i enganxe el remolc, passe per l’Ateneu, cal fer dos viatges amb material per a l’ecoparc. Carregue el primer viatge i me’n vaig després que Joano m’ha preparat un rebentat de primera. A l’ecoparc han tornat a posar la jove que atenia abans. M’explica que els dipòsits van numerats: però encara no han posat el nom de les coses que hem de distribuir a cada contenidor. N’hi ha torpalls arreu, Joan Antoni. Després del segon viatge deixe el remolc de nou al corral de la sogra i passe pel barranquet, fins al polígon d’Horta Vella, al magatzem del Robero: carregue sis sacs de fertabax i me’n vaig al Bassó: en buide dos i repare una goma que perdia aigua. És hora de dinar, després continuaré la ruta i aniré deixant l’adob en cada caseta, revisaré els camps, faré això i allò, i demà ja podré donar compte a mon pare, mentre faig la paella, de com van les feines i les obligacions de la taronja. Després de dinar faig la ruta completa, torne al camí d’Alcubles, hi ha una avaria important i decidesc de tancar l’aigua, arrenque tres brots, uns cànems, tres argelagues, res d’especial. Torne a casa, faig tres abdominals per consciència cívica i estomacal, pose una música (robada d’un dels dipòsits que havia de buidar a l’ecoparc): Pret a Porter, una barreja de músiques i títols de discoteca de matinada, perfecta per acabar la gimnàstica, dutxar-me i sopar amb empar. A la TV fan sexe a NY, però acabe per escriure una piulada sobre el Singulars de dilluns, amb l’Arcadi Oliveres i Nino Becerra, marxem corrent al teatre (és a cent metres de casa), actua un amic que farà de Woody Allen (no el soporte, se m’ha fet vell, malgrat que té algunes pel·lícules remarcables), actua bé, ho fa molt bé, Dídac de Woody Allen, potser per això mateix, perquè l’imita massa bé, no el suporte: han triat una llengua que no m’arriba, que no reconec, en aquest teatre a cent metres de casa. No m’he avorrit gaire, una mica si voleu, i sempre se n’aprén. Llàstima això de la llengua. Llavors és quan venim a l’Ateneu, i seiem en una taula d’amics, divendres tenim concert amb Toni de l’Hostal, i presentem el llibre ‘Saviesa Popular’, un recull de refranys i frases fetes, de Joan Lluís Sanxis, que ha editat l’Eixam. Finalment, Antònia diu que l’hauré de presentar, el llibre, malgrat que jo preferesc de presentar Toni de l’Hostal. Acabem parlant de Josep Piera i de la Caseta Blanca, el mas d’Aguirre Matiol on s’hi reunien els lletraferits més importants de principi del segle XX, Querol i la Renaixença, la presentació la farà Pau Pertegaz, això també ho hem acordat aquesta nit. Me’n vaig a casa enmig d’un ambientàs de por a l’Ateneu.
– Xe, ara que començava a fer fresqueta.
A casa es miren una pel·lícula en espanol; no n’hi ha cap, des que han prohibit TV3, que puguem veure en català, cap. Fa molt de teps que faig boicot al cinema, a València, i ara també a la TV, així que jo preferec d’escriure al bloc.
Bona nit.