SERRALLONGA

Els que m’aneu seguint, trobeu al bloc moltes contalles i xerrades. Quasi totes adreçades a gent gran (Aules universitaries de gent gran, contes a radio Arenys … ) A les escoles de mainada, els tinc un gran respecte. La mainada és molt curosa amb el que dius i a mi em fa respecte vessar-la davant dels més petits i també molt espabilats.
Però aquesta setmana la bona amiga Teresa Arrufat, una arenyenca que és mestre a Castellterçol, em va convidar a explicar la rondalla de Vilardell a la seva escola Ramona  Calvet. Varem fer un pacte. Abans d’anar-hi li vaig enviar unes pàgines de paraules d’us no comú, que aniria introduint a la contalla. Així les podien treballar a classe i quan jo els expliqués la contalla, oimés d’anar-la seguint, podien comprendre les paraules. Tal dit tal fet… i així podia anar desgranant les paraules i frases:
Obi, manescal, jorn de vila, tornajornals, galga, semaler, desori, terrabastall…..
Us ben asseguro que la mainada em va emocionar. Anaven seguint, no només el curs de la llegenda, sinó també les paraules i el somriure que feien en descobrir la paraula ja sabuda en el conte.
En fi. Si  bé la llegenda de Vilardell ja està penjada al meu bloc, ho era en un programa de radio, per tant molt escurçada.
Ah! I moltes gràcies a la Teresa i al seu marit Antoni i a tota l’escola per l’acollida que em feren!
Aquí us enllaço la llegenda de Vilardell que vaig explicar a la mainada.

Avui us explico una rondalla mallorquina. El rei Alfons el Magnànim es rendeix al servilisme del Sr Pere Catlar. Un homenot ric, però ric de veres!. De tan ric,  era molt llagoter, malcarat amb els seus serfs i llagoter amb el seu senyor, el Rei Alfons… Tan li burxa l’orella que, finalment el Rei, per agraïr-li els seus serveis el fa Senyor de Llucmajor (o sigui, el nomena Marqués de Llucmajor). Ai! però que no te en compte que els de Llucmajor, obeeixen al Rei, però dessota del rei … ningú. Ja son bons ells. Per senyors ells…, que els de fora son forasters! i quan s’assabenten que els han nomenat un Marqués amb el nom de la seva vila, s’aixequen en armes contra l’intrús.
I com que sempre, però sempre, sempre, la raó moral guanya pel damunt de la força… doncs aquí també, i amb quatre canyes esquerdades foragiten el Senyor de Catlar  el Rei i son pare si convé.
Apali, si voleu, podeu clicar aquí al dessota per escoltar la rondalla.
 

El que te de bó poder fer uns dies de lleure, és que pots preparar coses, llegir, endreçar (Jo no endreço gaire, però em fan endreçar més del que voldria!!). I avui, endreçant, he trobat per les estanteries de casa una joia en forma de llibre antic:
“El meu poble”, de Josep Puig i Bosch, editat per la Impremta de J. Tatjé, d’Arenys de Mar, a l’agost de 1924.
Si algú s’estranya que els d’Arenys estiguem tan cofois de la nostra Vila…  i de nosaltres mateixos….mireu d’on ens ve:
Pagina 27 del llibre (preservo la grafia del llibre):

“… El sol que toca Arenys de Mar, no és com el sol que toca els demès païssos. El sol de Arenys de Mar es un sol virginal, quiet i suavissim. Ell, unicament ell, te entrada on no s’hi franqueja per ningú…. El sol de Arenys de Mar és l’únic que il.lumina sense aturdiment per a atraure com a les aloves les mirades dels ulls que dormen esperant el sol que besant-los amorosament els diu: Ja sóc aquí. Es l’hora clara.
El sol de Arenys de Mar fa obrir els grifóns que xisclen per l’aigua que borbollejant afalaga uns brassos, unes mans, un cos o unes galtes…”.

Ondima Manela! Voleu un paràgraf més aclaridor de qui som!!!

I ara,  que ens refan la riera i ens treuen les lloses, un avís per a navegants:
Pàgina 74:

” El salubérrim optimisme es el mes gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desaventatges. Tots els individuus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosissim van a resoldre tots els conflictes a deixar en practica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüencia, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat cambiar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra poseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”

Us puc ben assegurar que el llibre del Sr Puig i Bosch no te desperdici . Aniré fent-hi alguns comentaris.
Vet-ho-ací que, amb el Pare Venanci, podem dir:

Avui, una cançó de les primeres que vaig fer. Ara no recordo de qui vaig prendre la lletra. la vaig cantar moltes vegades. Un crit de jovenesa. Creia i crec en l’home. Com després sempre he cregut en l’home… malgrat les maltempsades, malgrat que una part de l’especie humana, a voltes, dóna pocs motius de goig. Però hi ha moltes persones que encara lluiten per un mon millor, que, calladament i pausada, tenen coratge per creure que hi ha demà.
Oh! i tant que hi ha demà!! I  també hi ha present. Un present per a treballar per a  un futur més joiós!.  

Si la voleu escoltar, cliqueu

Ahir va ser el dia de la presentació de les memòries del President,  a la Sala Gran de l’Ateneu de Sant Celoni.
Vaig tenir el goig de presentar l’acte.
Vaig tenir el goig i s’em va permetre fer la presentació de l’acte, del President Pujol i oferir,  potser,  una visió més allunyada de l’acció política. Vaig fer una reflexió sobre la necessitat de comprendre l’entorn, d’aprofundir en la literatura, el teatre, la filosofia.
El President va estar mesurat, explicatiu, convincent, irònic a voltes i , com sempre, amb un domini exacte dels tempus d’una bona posta en escena. La gent, amb la seva amena conversa, va xalar de valent….
Si voleu escoltar la meva presentació, la trobareu aquí al dessota.
Ah! i em va plaure molt trobar a la Sala molts amics, de molts llocs…. i també, la meva família, inclosos els meus dos fills. Un goig sencer!
Si us abelleix, cliqueu aquí.
O aquí.
 

Avui, aquest matí,  m’ha abellit anar a veure el pou de glaç de Maçanet. Ben conservat, ben indicat. Pel meu gust, una rehabilitació massa adotzenada, però bé. Val la pena haver salvat aquest signe antic per a guia d’un mon massa modern.
Però sorpresa! Ningú sap com es diu el pou. A l’inici un gran cartell ens diu -Pou de glaç de Buscastell- (amb la (s) de castell) . Més endavant, un altre cartell diu pou de glaç de Buscatell!!. (sense la (s))En qué quedem?.
No obstant, si us poseu a webs autoritzades, tampoc saben com se diu.  Buscastell?.... Buscatell?…. Nois aixó no pot ser. Algú ens ha de salvar els mots…. Oimés quan tornava a casa, et trobes a la carretera:
Malgrat de M. Arenys de M. Sant Iscle de V.
Penso que ens hem begut el senderi!. Nois, així no anem bé! o recuperem la parla correcte, i amb ella la història o acabarem despersonalitzats… Ah! i tot aixó no ens ho fan els d’allà, sinó els d’aquí.
Apali, a aplicar-s’hi! I si voleu veure les fotos cliqueu aquí.
Amb raó el poeta predicava:

“Però hem viscut
per salvar-vos els mots,


per retornar-vos el nom de cada cosa,


perquè seguíssiu el recte camí


d’accés al ple domini de la terra.”

No se si salvem els mots, ni si anem pel recte camí de la vida!!

En castellà, de fa molts i molts anys, llegeixo Miguel Delibes. Es el que em plau més (alguns dels altres els trobo postissos, altisonants… i algún el veig pavero!). La seva riquesa de llenguatge, la seva forma d’explicar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, la riquesa dels matisos, la bonhomia de l’esposició, la passió per la seva terra…..
A la mili, perdut en les contrades de “Huesca”, amb en Pep, en Carles, en Joan, en Jordi i també  amb Mn Joan Santaolaria, un català, director de la casa de Caritat, els diumenges a la tarda ens reuníem i llegíem  en català, els nostres autors. També entrellucavem el castellà. Qui ens guanyava era Delibes “Viejas historias de Castilla la Vieja”…
Però a mi me l’havia fet coneixer en Fèlix Cucurull, que, a les reunions de Vida Parroquial, ens parlava de les trobades que feien amb escriptors castellans. Hi trobava en Delibes…. (Es clar que ja llavors no ens comprenien), però si més no, els escriptors de la pell de brau es trobaven i parlaven… Ara… què voleu!.
I amb Delibes, he fet alguna trampa. Fa dos anys, vaig anar a Luzaga, un poblet de Guadalajara, on vaig descobrir que tenen els mateixos signes que els arenyencs (Sant Zenon, Sant Roc, L’església de l’Assumpció… i fins i tot compartim el Pare Fita). I els havia de parlar d’aquestes coincidències. Tot el poble (una seixentena de persones)  es congregà a l’Església per sentir la xerrada (obviament  en castellà i si cliqueu aquí la podreu escoltar). Us faig saber  que el meu castellà es força infumable. En acabar la xerrada se m’acosta un home de certa edat i lloa la meva parla castellana. Quin disbarat vaig dir jo!. I l’home insistia en que jo parlava molt bé el castellà. No és cert. però el que si era cert és que abans d’anar a fer la conferència, em vaig passar un mes llegint Delibes… i és clar, alguna cosa em devia quedar!
Descansi en pau Miguel Delibes… i un prec… llegiu-lo, però atureu-vos a la seva novela “Señora de rojo sobre fondo gris” Quin gran cant d’amor a la seva estimada Angeles – la seva dona-!!

I també escoltar la presentació que hem fet al Molí de Dalt.

No us haig d’amagar que m’omple de joia que l’amic Martí Monclús de la llibreria Alguer7  m’hagi encomanat la presentació.
Si voleu, ens veiem a Sant Celoni.

Avui una de Sants. De com el rector de l’Església de Sant Patllari, es va adonar que el Sant, a la seva cofurna,  no cridava als feligresos a anar a missa. I si no anaven a missa,  no aportaven el delme convingut i ell, el rector, es moria de gana.
Com arranjar-ho?
Doncs, apali, el rector i l’escolanet  s’inventen una estratègia per fer el miracle de Sant Patllari. Tan conegut a la rodalia i tan preuat, que va retornar els fidels a l’Església i, amb aquests, van tornar els delmes i les primícies perquè el rector pogués treure el ventre de pena.
Si ho voleu, vosaltres mateixos, cliqueu i escolteu.