UN PASSEIG PER LES SABATETES D’ARENYS
Si ho voleu, cliqueu aquí per veure una col.lecció de fotos del jardí. Ep! que em sembla que no en puc dir jardí. la mesura i la forma en fan més una eixida de poble…..
Apali!.
Foto: L’Estela a la barraca d’en Ramon a la Calma.
I mireu, com que he escrit algunes coses sobre l’Estela, us les transcric i també us acompanyo unes fotografies.
Apali, que els fats divins (o potser molt humans) hi facin més que nosaltres i dintre de poc temps puguem tornar a gaudir de l’estela, encara que en sigui una copia.
26 de setembre de 2003, escrivia:
7 de novembre de 2004. Ja deia:
La Calma tardorenca, planúria tranquil·la a la recerca de la muntanya seca. El Sui que, tranquil, espera el caminant perdut. La barraca d’en Ramon, on l’Estela, mil·lenària, amb paciència de Job espera el vianant que la vulgui descobrir i se n’enamori per sempre. I al costat, el caçador mediatitzat, que , per telèfon automàtic espera veure arribar el senglar i la manada.
30 DE SETEMBRE DE 2007. Mireu que ja parlem de la manca d’electricitat al Molar, propietaris de la barraca d’en Ramon .
Des de Sinera, embolcallats pel mantell blanc dels tres turons. I hem anat a esguardar-los del lloc on més plaent és la muntanya: des del mar. El Montalt esponeròs dreçava la seva majestuosa petitesa empolsinada de blanc.
Avui la mare muntala, quan el sol vagi a jóc, haurà de filar prim i no enfarfegar-se amb el polsim blanc que la natura ha escampat al seu llit.
Les veus d’infants s’enfilaven al Puig d’en Palom i la mar en calma de la claror de Sinera, ens permetia, com infants renovellats, anar a trepitjar el nostre port per prendre la mesura necessària de la nostra pàtria encerclada de turons.
I al lluny, els tres turons, que ben cofois ens han sorprès amb el seu vestit de núvia acabat d’estrenar.
Bon any, des de Sinera prop del mar.
Foto: Detall del cementiri de Fogars.
Avui us ofereixo una sortida montsenyenca interactiva. Veureu quin musical a la Muntanya de Dalt!!.. Apali!
Avui, a muntanya representaven “Can Perepoc,
un retall de natura” un musical de no dir, amb espectacle i decorats immensos.
A petita hora estàvem davant la guixeta érem els primers i en la
foscor del vestíbul descobríem part del decorat, i un altre i un altre…. l’obra prometia
i els propietaris del teatre, juntament amb els seus plançons ens
mostraven l’escenari i uns quants dels nostres s’abocaven a mirar l’encesa de les primeres bambolines. Els decorats no estaven
del tot apunt i el director, un cop entrellucats els decorats de fons
ens ha aconsellat fer enrera per no prendre mal i afermar la polidesa tot
esguardant els miralls i passant per “can Roca” a rentar-nos les mans
i abans d’arribar a platea ens n’hem adonat que els tèrmits ens malmetien la
butaca : Tot no es pot tenir!!! . I l’aigua escassejava, els rams del
prosceni estaven ben mustis i
un cop asseguts, quin espectacle:
Ens ha sortit
Maurice Chevalier a anunciar les altes volades del ballet de la Josephine
Baker i companyia , que ens han enderiat fins al paroxisme amb els
seus balls exòtics… i finalment (el Maurice) ha tornat a gallejar per
presentar-nos una escena dels “garçons” de l’equip (quina
elegància, quina compostura, quina flegma davant del públic que arravatat ens
hem aixecat com una home sol i hem dit, cridant: Bravo!!
Ah! Els que us pensàveu
que avui tocava sortida, ben errats, tocava un musical de bandera!!!!!.
Apali , a gaudir-lo! i si voleu totes les fotos, cliqueu aquí.
I avui, només una petita llambregada a les coses petites del Nadal. Potser aquests Nadals no son els nostres, els del cor, potser aquests Nadals son els nadals del riure i dels planys.
NADAL
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes
joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels
apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui
l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la
cuina,
prop del braser que
crema,
amb el gas tot encès
han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna,
que m’apar lluna plena;
i ells recullen les
plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula
oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a
l’hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
Corria l’any del Senyor de 1802. A Arenys ja feia uns anys que teníem la incipient Escola de Pilots, fundada pel prohom Josep Baralt. Els de Madrid, allà on veien calers a fer, s’hi apuntaven de seguida (això, era abans eh!, ara no !). En veure que l’escola anava bé, li dupliquen els impostos… després s’hi repènsen i … els tripliquen… l’alcalde s’enfada, arriba el carnestoltes… convoca tots els arenyencs a la plaça de la Vila, i com que era carnestoltes es disfressa de mariscal, amb espasa al cintell…. se li escalfa la boca i comença a despotricar contra Madrid, el Rei, en Godoy i tutti quanti…. d’una revolada entra al saló de plens… en surt amb el retrat del Rei… es treu l’espasa i…. ai! quin esglai!! Rei decapitat.
Al cap d’uns mesos, el Rei demana de venir a passar uns dies a la Gaia Vila…. L’alcalde, amb la cua entre cames, ja es veu decapitat… el secretari també….
Però no, de cap manera…..
i si voleu saber com acaba el sainet, a escoltar-ho!
Em plau molt participar a la consulta arenyenca per a que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent.
Em plau poder dir que, des de la Junta Electoral local, on participo, hem constatat el rigor en que es duu a terme la consulta. Rigor en tot el procés. Sense padró municipal, però amb rigor tècnic, jurídic i de forma. Ningú podrà dir que s’hagi fet cap tupinada, ni res semblant.
I juntament amb el rigor, l’alegria de tothom en participar en la organització. Quin goig veure els joves (i no tant joves) participant en la preparació, en la organització, en la feina, no reconeguda, però imprescindible per dur a terme un acte d’aquesta importància.
I sense voler negar cap mèrit a ningú, si que em permetreu esmentar a la Roser Maresma i Casellas. Quina dona!, jove eh!, però tantmateix: quina dona!.
Apali, faig aquest post al migdia. No se ni quanta gent votarà, ni quin resultat hi haurà. Però fins ara, fins aquí, ja hem guanyat!
I avui us enllaço una anada al Llac d’En Viada. El veureu encara viu. Fa pocs dies m’han informat que, mans maldestres, l’han aterrat!. Destruim els nostres paisatges!
I fa ja… molt de temps que la pluja
no sap caure, i nosaltres, (il·lusos i il·lusionats) hem anat a cercar un dels
llacs més petitois, recatats i enjogassats que s’amaguen dins de les giragonses
de la Goitadora, al peu del Turó de l’Home Mort: El llac d’En Viada. I ens
voleu creure que l’aigua, a devessalls, s’escapoleix del petit llac i rostos avall en fabrica una vall verda, il·luminada, neta i
esponerosa i això que avui, un dia grisenc, podia no convidar a sortir. Però
mireu que és cas, la muntanya, com sempre, ens ha de sorprendre, de bell matí
un vent furient ens dificultava el buf de la pujada. I quina pujada tranquil·la
però dura …. per no parar… I al cimbell de la vall, el llac ens esperava
ben ple i amb peixos (si amb peixos) vermellencs que ens venien a rebre. I també uns gossos juganers que devien anar al senglar, la petja del qual no ens ha
deixat per tot el camí. I passant pel sot del Vernadal, pel Sot de Penyacans, pel d’Avellaners, pel de la
Moixera, i al lluny ja flairàvem el Sot de l’Infern, que, per si de cas, avui,
no ens hi hem acostat ni poc ni molt. I amb prudència ens hem anat apropant al
Sot dels Arços, on, si mireu les fotos, veureu l’arç en el seu esplendor.
I en arribar a Sinera … una gotellada
ens ha rebut!!! .
Si voleu, cliqueu aqui que veureu les fotografies.
Avui una cançó que quasi ni em recordava. La lletra i música eren meves. Recordo que blasmava aquells qui volien manegar-ho tot. Sempre al davant i marcant consignes… No m’adonava que jo també pretenia manegar-ho tot….
La cançó volia ser un cant a que tots havíem de ser part d’un tot… no uns al capdavant i els altres a seguir.
Fins que no aconseguíssim ser tots, seríem ninots de palla.
Avui em fa somriure la cançó, però diumenge que ve, tornarem a ser tots. No serem ninots de palla i anirem a votar.
Apali. Podeu clicar aquí si la voleu sentir.… i diumenge a votar tothom!!!
Avui dues contalles-facècies de Dom Augusto-Maria Borràs-Jalpí de Mercader de Rodríguez Infante y de Bell-lloch. Senyor de Can Gelpí. la primera: de com el Sr de Can Jalpí va accedir a pagar el rosetó o la rosassa de l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar, però en decidir el disseny volgué posar la seva “hidalguia” i els arenyencs, qué voleu, som massa senyors i no li varem acceptar. Resultat: no va pagar el rosetó, però avui el tenim i ben girat i bonicoi…
I la segona facècia: de com el Sr de Borràs Jalpí volgué que s’apartés el carret de la plebea dona del Sant Pare… i aquesta es girà i … d’apartar-se , res de res, si de cas, es va haver d’apartar el plebeu Borràs Jalpí.
Apali, si la voleu escoltar, vosaltres mateixos…
Avui una facècia (certa del tot) del prohom arenyenc Josep Xifré. Arenyenc enriquit a la Illa de Cuba, on va fer molts calerons aprofitant la seva perspicàcia pels negocis…
I tothom que anava a Cuba i acudia a cercar feina a algun “ingenio” propietat d’en Xifré, obtenia un treball.
Un dia però, el seu home de confiança, va veure que tothom que demanava feina, deia que era arenyenc. Li ho comenta a n’en Xifré i aquest troba el desllorigador: Sap qui és arenyenc i qui no fent-los resar el Jo pecador.
Voleu saber com?
Doncs apali a escoltar la contalla:
Foto: Comunidor de la Costa del Montseny.
Com enyoro el Montseny!. No em resisteixo transcriure una passejada antiga….
Avui, a primera hora petita, estàvem davant d’un espai màgic. Estàvem davant del petit clos de la parròquia de Sant Esteve de la Costa. Poques imatges et poden fer petit com un nen que, retornant a la infantesa, vol copsar la bellesa del més enllà. A les petites hores, quan el sol passa la rella als seus colors des del seu llit d’estels i entrelluquem la petita boirina juganera enmig de la creu i el xiprer, veiem allí, al costat, silenciós, temorenc, el comunidor perfecte, on les formes geomètriques no son casuals ni balderes, sinó que l’ordre de l’univers es conjura dins aquest clos obert als quatre vents. I si pareu la orella (aquesta orella que a terra baixa tenim adormida, però que a la terra alta et desperta a les sensacions del més enllà) podreu copsar com el mossèn, a toc de batall de la campana petita es posa a comunir el mal temps, espargeix les bruixes que poblen els nostres instints… I la batallada es perd a la llunyania, i el nostre cor, freturós de sensacions internes, ens recull en el més pregon del nostre ésser. Però a voltes, això només és un miratge… cal retornar a la vall i cal reprendre la vida que ens espera amb delit per engolir-nos en el gran buit i farcir-nos les albardes d’un fat prou pesant…..
Però nosaltres, petits mortals … hem copsat un instant de bellesa infinita…
Veieu-ne, si voleu, les fotos