Foto: L’Estela a la barraca d’en Ramon a la Calma.
Ai! Que algú, no fa massa temps, em digué: Ja no hi ha ni Estela, ni la barraca d’En Ramon. L’han aterrat i ha desaparegut l’estela. Vatua l’olla! Ja ha passat el temor que ens atenalla als montsenyencs. Apa, hem badat i algú l’ha furtat del nostre patrimoni.Des d’aquell dia he preguntat a tothom qui em pogués donar raó de la desaparició. Res, cap signe. Aquesta setmana uns excel.lents amics, montsenyencs també, m’informaven que no, que la pedra està ben guardada i que la Diputació l’ha tret del lloc amb els pactes adients amb la família propietària de l’indret. Sembla que, com a bescanvi de corrent elèctrica i amb el pacte de retornar-hi una copia de la pedra i guardar l’original en algun museu que, esperem, no sigui a les planúries barcelonines, sinó als esqueis montsenyencs.
I mireu, com que he escrit algunes coses sobre l’Estela, us les transcric i també us acompanyo unes fotografies.
Apali, que els fats divins (o potser molt humans) hi facin més que nosaltres i dintre de poc temps puguem tornar a gaudir de l’estela, encara que en sigui una copia.
26 de setembre de 2003, escrivia:
Matiners, nit plujosa, tempesta que vespreja, en estol matinegem desafiant els elements. Els del temps prediquen boira.. nosaltres prediquem bona hora… cap al Sui, aquesta muntanya que resta oblidada darrera els estels montsenyencs: Matagalls, Turo de l’home… Pla de la Calma enllà… l’estela de la calma, esguardant el sol ixent des del clos de la barraca d’en Ramon.. Avant per la Sitja, el Pedraforca petit que ens engoleix al seu clos i finalment el Sui. Esbelt, pissarra al sol, el príncep i la princesa que es juren amor etern i nosaltres, humils, ens prostrem davant del miratge enjogassat de les boires que lliguen bruixes…
7 de novembre de 2004. Ja deia:
La Calma tardorenca, planúria tranquil·la a la recerca de la muntanya seca. El Sui que, tranquil, espera el caminant perdut. La barraca d’en Ramon, on l’Estela, mil·lenària, amb paciència de Job espera el vianant que la vulgui descobrir i se n’enamori per sempre. I al costat, el caçador mediatitzat, que , per telèfon automàtic espera veure arribar el senglar i la manada.
1 d’octubre de 2006. Ai! Que ja em veia venir la maltempsada.
……. I enllà d’enllà, hem fet cut a la barraca gansonera d’En Ramon que ens goitava per mostrar-nos la seva joia de l’Estela, on mans matusseres ens volen privar de la grandesa de trobar un tresor a la muntanya. Potser l’acabaran traient per a vergonya de caminants i l’haurem d’anar a veure a un museu somort de les barcelonines planuries. I ara un pas ara l’altre, hem fet cim al Sui que ens engolia juganer, avui, per primera vegada sense el bolcall de les boires fugisseres que s’arredossen als seus peus.
30 DE SETEMBRE DE 2007. Mireu que ja parlem de la manca d’electricitat al Molar, propietaris de la barraca d’en Ramon .
…Enfilant-nos fins a tocar el Puig Drau, a la Calma, que tantes caminades ens ha suportat. Però avui per la banda del Molar, justet hem passat pel Collet dels Llops, de baixada ens ha quedat un xic allunyat l’Estret de Gibraltar ( no us estranyeu, a muntanya els noms son sempre sonors), per dessota el serrat de les Bruixes, sense guipar-ne cap, i la roca barrinada, i el sot de la Tramuja i la riera de la Bascona i …. tots els indrets que en un matí resplendent ens anaven enllustrant l’ull assedegat de nous miratges i noves sensacions.
I el Molar, aquesta baluerna a mitja muntanya, on la mestressa, en riallada plena, ens explicava que no tenien corrent, que vivien a les fosques (que sort d’unes bateries a la cuina) que no volen l’energia solar, que…. i semblava que estiguéssim al temps antic, a l’ombra dels til·lers i les figueres,… I els temps s’ens allunyava i nosaltres miràvem al lluny, sabent que, a les poques hores premeríem el botó de la tele, que ens duria als temps massa moderns….
