HA MORT LA CARMETA DE CAL FERRER: LA NOSTRA MARE

Imatge: El cel d’Arenys el dia de la seva mort…

Carme Pous Font. 
Noms d’aigua que sadolla…… De nom: la Verge patrona dels mariners, de cognoms, el pou que ens guarda l’aigua i la font que sadolla la sed ….. de la vida…

O la Carmeta de Cal Ferrer. 
O la Ferrereta
Ens ha deixat per anar-se’n a reunir amb els seus estimats que l’han precedit.

No ha tingut una vida fàcil la Carmeta.

S’ha trobat un temps convuls….. d’una història  complexa, i unes vivències personals difícils. 

Tot i que sabia donar amor, potser no el rebia com mereixia i així,  nosaltres, els fills, varem veure com anava intentant trobar un espai on ubicar-se, en un lloc i moment convuls.

Els mes joves, avui, potser riuran:
Quan començavem a ser escoltes a Llavaneres, un dia, els vailets,  varem voler que la nostre germana petita, la Matilde,  vingués a dormir al bosc amb tota la colla en una tenda de campanya.

Abans passarà per damunt del meu cadàver– resposta de la mare.

Doncs ja podeu pensar que amb aquests inicis ho tenia difícil, però amb el temps va anar acceptant les noves formes de vida, la varem tenir propera, quan va venir a Arenys se li va obrir un altre mon. La podíeu veure sempre en totes les activitats, a Caritas,  a Catequesi, a Vida parroquial, a les festes de carrer….. sempre estava disposada a ajudar i a contribuir.

I així fins els darrers dies.

Em deia Sor López de Vila Betània…. que, encara no feia gaire, des de la seva cadira de rodes, quan veia que la feina de la residència era molta, ella es brindava….

Si voleu us ajudo , eh!

I avui ens ha deixat…..

Com deia la iaia Tereseta: als fills i néts només se’ls ha de donar arrels i ales.

Arrels per saber d’on som i ales per a saber volar sols.

Escolta Ferrereta:   Mare, avia i amiga…

De ben segur que tu també has fet possible que als que venim al darrera, ens heu ensenyat d’on som, i ens heu donat les eines per saber trobar les ales per volar…

Altre cosa es que ho haguem aprés.

I uns agraïments.

De primer a la mare, que fins i tot en aquests moments finals, ens ha permès que poc a poc ens anèssim fent càrrec que la vida s’acabava i aixó fa que el dolor no sigui intens, no sigui de bursada, sinó que sigui agraït poder acompanyar-la en els darrers moments.

I en nom del meu germà Josep i propi, m’agradaria donar les gràcies a la nostre germana Matilde que,  amb el seu tarannà, aquests darrers dies,  ens ha ensenyat que tot i el dolor, ella ha sabut estar sempre a punt i al seu lloc, portant el pòndol de tot…!

També voldria donar les gràcies a tots: els parents, els amics, els coneguts i els saludats que, en algun moment,  heu estat al seu costat.

I unes especials gràcies a totes les germanes, al personal, als residents, a tots,  tots de Vila Betania que, amb sor Bibiana al capdavant, han sabut fer més planers els seus últims anys i més especialment els últims dies.

Descansa en pau Carmeta de Cal ferrer !!!…. 

I que tots els angelets d’aquest retaule dels angelets incomptables t’acompanyin a la dreta del Pare, que, ara allà, a la seva vora, ja deus saber el que no sabem els mortals: quants angelets hi ha al magnífic retaule de Santa  Maria d’Arenys, veïnat de Mar… de ben segur que t’han acompanyat  tots!!!!!!

Amén.  

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari