A L’AULA UNIVERSITÀRIA DE SABADELL “AB TOTS LOS BONS AMICS QUE EM TROB EN COMPANYIA”

Foto: Nevada d’ahir en un autopista qualsevulla.

Ahir tocava conferència a l’Aula Universitària de Gent Gran de Sabadell. Son tants alumnes que han d’organitzar tres conferències del mateix tema: “Hereus, pubilles, cabalers i fadristerns”.
Matí nevat a Sant Celoni i a bona hora de la tarda, prenc el vehicle i faig cap “intento fer cap” a Sabadell. Truco i comunico a la gent de l’Aula que l’autopista està intransitable, que potser no arribaré. Em diuen que a Sabadell no està tan malament i jo que penso que a mi m’han ensenyat a ser responsable. M’endinso cap el desconegut. El llimpia parabrises funciona, poc a poc, però va traient la neu. No tota, haig de fer mil positures per poder-hi veure. Lentament anem avançant per un sol carril. Petita pujada i camions fent tisora, priven la meitat del camí. Passen els minuts, vaig bé de temps, encara falten dues hores per la conferència. Es va complicant. Torno a trucar… em confirmen que a Sabadell no n’hi ha per tant. Per la radio també diuen que Sabadell no és la ciutat que està pitjor. Endavant les atxes!. Vaig avançant, però el rellotge avança més que el cotxe, no se si arribaré. Aturada a l’autopista, arribo al trencall i prenc un voral on no hi ha tants cotxes. Ja tinc Sabadell a pocs kilometres…. falta mitja hora per la conferència. Truco, em diuen que son pocs però que m’esperen. Per fi puc aparcar, i de pressa corrents entro al recinte firal on faré la conferència.
Unes vint o vint-i cinc persones m’esperen. Es crea un clima estrany de bonhomia. Potser la tensió fa que aplaudeixin la meva entrada. No hi ha pantalla pel power point, els treballadors han plegat.
Quina conferència més entranyable! més propera. Poca gent, però amb un clima molt proper…..
Obviament,  no puc tornar a casa i els de l’Aula em busquen un hotelet, on he passat la nit. Truco als de casa. Estan bé. Han pogut arribar, amb entrebancs, però han pogut arribar bé. Lloat sigui el cel!
Gràcies a la bona gent de Sabadell!!

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a A L’AULA UNIVERSITÀRIA DE SABADELL “AB TOTS LOS BONS AMICS QUE EM TROB EN COMPANYIA”

  1. Anònim diu:

    Ahir vaig tenir el plaer (hauria de dir l’honor) d’assistir a la magnífica conferància que vau donar a les Aules de Sabadell sobre l’Hereu i companyia.
    Un cop a casa, i per pura casualitat, em va caure a les mans un article sobre l’Hereu, que consta al recull d’articles d'”Un Tros de Paper” que va fer Carles Riba l’any 1920, i que estic llegint aquests dies.
    Tanta casualitat gairebé no es pot creure, i em permeto d’adjuntar-lo. El seu sentit de l’humor és comparable amb el vostre i penso que, si no el coneixieu, us pot servir d’alguna cosa.

    >>>(Extret
    d’un recull d’articles triats per Carles Riba, del setmanari UN TROS DE PAPER,
    publicat entre 1865 i 1866. Aquesta publicació, fou pionera de la premsa humorística
    a Catalunya.).

     

    L’HEREU

    Avui els presentem una de les
    principals víctimes de la preocupació social:

    L’hereu.

    ¿Qui és que en el transcurs de
    la seva vida no ha sentit dir i no ha dit alguna vegada mil pestes de l’hereu?
    ¿Quin és el fill extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o
    escriure una munió d’improperis contra la respectable classe dels hereus?

    Nosaltres ens atrevim a dir que
    som de diferent opinió.

    Nosaltres compadeixem a l’hereu
    i per lo mateix el defensarem fins allà on arribin les nostres forces; i, com
    tota convicció ha de ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per
    sortir a la defensa d’aquesta classe tan calumniada.

    En primer lloc defensem els
    hereus perquè estan en minoria; en segon lloc per anar contra la corrent; els
    defensem perquè és una institució essencialment catalana, i, per últim, els
    defensem perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap
    fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són simpàtics perquè els
    considerem que són millors que els altres; de cap manera. Nosaltres, amb el
    permís de vostès, creiem que quasi bé tots els homes neixen amb una infinitat
    de vicis i defectes, i que poc influeix l’haver nascut un any abans o després
    per ser millor o pitjor. Defensem a l’hereu perquè el considerem més desgraciat
    que els altres.

    Lo millor que pot succeir-li a
    l’hereu és tenir la sort de néixer de bona família. ¿Creuen, per això que serà
    més feliç? Ara ho veuran.

    El fill primer comença ja per
    patir, en l’acte de néixer, molt més que pateixen els demés germans.

    No es necessita ser metge ni
    llevadora per saber que el primer part sempre és el més difícil. Aquesta
    mateixa causa és un niu de sofriments durant tota la seva infància. Com el seus
    pares vénen a ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix
    d’aprenentatge, i a costa seva adquireixen l’experiència que després tenen per
    criar els fills següents. L’hereu comença ja servint de cartipaç per apendre a
    escriure. ¡No els en dic res dels topos que hi cauen!

    A costa dels pobres pulmons del
    primer fill, la mare adquireix l’experiència de què a les criatures no se’ls ha
    de posar la faixa tan estreta.

    A còpia de bonys al cap de
    l’hereu, la mare aprèn que no es pot deixar soles a les criatures en el llit.

    Deu o dotze enfits que han
    portat a l’hereu a les portes de la mort, ensenyen als seus pares que no es
    poden donar moltes llaminadures als infants.

    Si a pesar de totes les
    malalties i contrarietats l’hereu té una naturalesa prou forta per escapar-ne
    viu, li esperen, en el transcurs de la seva existència, una professó tan
    seguida de disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l’hagués endut.

    Així que comença a tenir
    germanets, ja tots se’l comencen a mirar amb mals ulls, perquè senten que
    tothom li diu l’hereuet.

    Si mentres juguen algun ne
    plora, ell s’emporta les culpes i rep quatre clatellades de l’autor dels seus
    dies, perquè els demés s’avenen i l’acusen.

    Ell no pot tocar cap joguina
    dels altres, però, en canvi, ha de suportar que els altres germanets li xafin
    els soldats de plom i li esquincin l’estel. Si es vol pendre la justícia per la
    seva mà, li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares, aquests li
    diuen:

    -Bé, home! No veus que són
    petits?

    Quan l’hereu és gran, diran
    vostès, se la passa més bé que els altres germans, perquè li toca tota la moma.
    Doncs s’equivoquen: quan és gran, és més desgraciat que mai.

    Els fadrins externs van
    desapareixent de la casa poc a poc: han seguit la seva carrera; reben el dot
    (que, encara que sigui poc comparat amb el del germà, junt amb el producte de
    la carrera, els hi dóna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels
    seus pares, essent més esclau que mai.

    Cada un dels seus germans ha
    seguit la carrera per la qual ha tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la
    carrera del seu pare, encara que no li agradés gens.

    Els germans han anat a
    establir-se en el punt que més els hi ha acomodat: el pobre hereu, el mateix
    que una alzina vella, no pot moure’s del punt en què ha nascut.

    Passo per alt els disgustos que
    li ocasiona la subjecció a què ha de sotmetre’s visquent en la companyia dels
    seus pares que, perquè són vells, no es recorden que foren joves; solament em
    detindré a senyalar un dels inconvenients més grossos de l’hereu: el casament.

    En primer lloc, és de rigor que
    l’hereu no es casi fins que totes les germanes estiguin col·locades. Això
    fa, naturalment, que el pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut,
    mirant-se les noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la
    faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja és vell, o,
    almenys, es troba en l’edat en què les passions estan tan apagades com el
    braser d’un pobre, i ha de sofrir una tortura d’un altre gènere. Un dia, el seu
    pare, que ja és un gueto de setanta anys, es desperta amb la mania de voler
    tenir néts, i busca una pubilla per al seu hereu. Busca la pubilla, la
    troba, la demana, i l’hereu es casa.

    La pubilla és guapa o lletja,
    té bon gènit o un gènit infernal, però sempre és rica; el pobre hereu l’ha de
    pendre tal com és i ha de passar la segona part de la seva vida amb la persona
    que el seu pare li ha destinat.

    A més de tots aquests
    inconvenients, que són generals a tots els hereus, en senyalarem alguns que no
    per ser-ho menys deixen de ser dolorosos pel nostre hèroe.

    Si la casa va malament, l’hereu
    és un burro.

    Si prospera, és un tigre que s’ha
    engreixat amb la sang dels pobres germans.

    Si els germans són uns mals
    caps i uns ganduls que no han sabut treure partit de la seva carrera, se’n
    tornen a la casa pairal; i, so pena de passar per un home desnaturalitzat,
    l’hereu els ha de mantenir, donant-los la sopa boba.

    Si alguna de les seves germanes
    dóna algun mal pas, el pobre hereu s’ha de constituir en defensor de l’honor de
    la família; i, encara que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una
    bala o una estocada amb l’autor d’aquell agravi.

    Ja veuen el que li passa a
    l’hereu ric.

    Ara afegeixin la misèria a tots
    aquests inconvenients i tindran una idea de les amargures de l’hereu pobre. A
    pesar de tot això, com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em
    sembla que sento els fadrins externs que m’han llegit, que diuen:

    -Aquest senyor dirà el que
    vulgui, però ditxós del que és hereu!

    SISTACHS<<<

    Gràcies pel vostre coratge davant dels esdeveniments, i per la lliçó.

    Macià Mas
    maciamv@telefonica.net