UN JORNALER QUE ES FA ESPERAR

FOTO: Can Berenguer a la plana de Can Prat a Gualba, camí de Riells.

Avui una contalla de muntanya:

Quan vénen les neus,  tota la muntanya queda emblanquinada, fa goig de veure, però ull, fa goig de veure amb ulls urbanites, perquè els de muntanya temen el llido (altrament els allaus), i ai las que si vénen dos allaus seguits els camps queden colgats i vinga a fer despesa de jornals per poder enretirar la neu de les planuries per tal que quedin com a la fotografia, a punt de poder esperar en segar i batre….
I en aquestes circumstàncies sempre hi ha algú, espavil.lat i amb l’esquena dreta que proposa al comú que, combregant amb rodes de molí, esperi un xic que ell, sense cobrar  res… ep! , sempre que li facilitin una bota plena de vinet del bó, un bon tall de pernil, cansalada i totes les altres menges , que ell es tancarà a la seva torre d’ivori esperant que vingui el gran feiner que els esbaldirà els camps sense tenir ni una malla de despesa…. El treballador s’en deia Sant Juliol… si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en CONTES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari