Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Més que no futbol, a Picanya

Anit es va lliurar el premi de narrativa juvenil Enric Valor a Picanya. El vint-i-vuité, que com diu Núria Sendra, editora i exalumna, confirma la vitalitat d’un producte que no per humil deixa de tenir una qualitat envejable. L’edició a València, en valencià, ai, és una altra batalla cada dia. Xavier Bertran ha estat el guanyador d’enguany, amb Els punyals imprecisos, una obra de misteri, polícíaca, entre artistes ambulants d’un circ proper i desconegut a la vegada. Xavier Bertran ha fet un discurs de lloa de la figura del lingüista i narrador Enric Valor, al qual considera mestre de mestres: ‘Venim ací al sud a aprendre dels models clàssics de la llengua’. Com sabem de què parla, venint d’una persona del nord, coneixedora de l’obra d’Enric Valor, no cal dir com emocionen les paraules belles. És la segona novel·la de Bertran ambientada en un circ i amb assassinat pel mig, segons que he pogut llegir ara mateix a la xarxa.
Entre més sorpreses, la nit n’anava plena, DaniMiquel ha fet els intermedis amb una guitarra i una viola de roda. Cançons que són contes i contes que són un romanç; el jove DaniMiquel, músic d’un excels i desaparegut grup folck, els Sonadors de la Guaita, és un personatge curiós, ara mateix un nou Xesco Boix del panorama de la cançó infantil, a València. De valencià fluïd, fresc i simpàtic, és capaç d’embutxacar-se l’auditori amb ofici. No me n’he fet representant, que li’n cal, però ja el podeu contractar si voleu tenir els xiquets adelerats amb un estil precís i particular. És bo i jove, i es farà un dels grans de la cançó i del relat oral (a veure si algú del nord amb pedigrí l’exporta, per barat i per aprendre les maneres de Valor (la llengua dels clàssics, supose.)
A la sala d’exposicions l’il·lustrador Miquel Mollà presentava un grapat d’obres, entre més coses, un meló de tot l’any que feia de fanalet, quan cantàvem de petits el sereno, pels carrers de bombetes de vint-i-cinc. Bé, alguns potser que ho feieu amb meló d’Alger, però les coses dels il·lustradors són les que són, i amb tot, molt millor això que fer l’albercoc amb una carabassa tipus Hallowen.
Les menges eren bones, i com n’hi havia futbol, doble sessió, enguany n’hi ha hagut de sobres per tothom, per sopar fins i tot. M’he reservat perquè l’allau de controls començava aquesta nit, segons anunciava la brigada antivici, però no n’he trobat cap a la tornada, que segur que eren tots a l’altra cultura, la de pantalla.
La nit del premi l’ha conduïda el periodista Sequi Castellano, amb aquella veu de ràdio que no tenim encara a Ràdio9, ni pública ni privada, que ha fet un repàs històric de tants esdeveniemnts com ens relacionen amb el passat i el present d’un poble que, sens dubte, sap congriar actes d’envergadura. El discurs de l’alcalde a favor de l’escola pública, i de l’educació en general en temps de crisi, també és un estil per adobar el final d’un acte lluït que convida, de nou, a ser de poble. A València almenys, aquesta nit, que competíem contra dos grans plats d’esport televisiu.



  1. hola només era que m’ha emocionat vore que tú també et dius de cognom dasí, no he conegut mai cap altre!
    res i com este cognom es tan peculiar, a tu mai t’han fet la broma de: què eres dasí i d’allà?? XD sempre iwal

    si vols cnt t’he deixat l’adreça electrónica aws dasí!!!!

  2. Escolta tu, mira que eres artiste, quina xerradeta més bonica que m’has fet. Disme qui és el teu cap que vaig a parlar amb ell per a que et tire fora. Així que t’arreplegaré jo i vens en mi a viatjar per aquestos pobles d’aquest país que és el nostre, i s’omplim de colors que sols deixa aquesta terra, i de perfums que sols dixa aquesta terra, i de cançons que sols deixa aquesta terra. Aquesta terra nostra, deixa molt de si.
    Un abraç com un cabàs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent