ELS INVASORS
Les clavegueres de l’Estat tenen en el Ministre Jorge Fernandez Diaz una de les figures principals. Si es confirma la filtració a la premsa en forma d’una unitat especial dins la UDEF per rastrejar presumptes irregularitats i delictes de personatges públics catalans, una unitat amagada entre la resta d’efectius. En qualsevol estat democràtic hauria de significar la seva dimissió. De fet es el mode que te un Estat d’intentar solucionar els problemes. Recordo Felipe Gonzalez i els seus GAL per acabar amb el terrorisme amb terrorisme d’Estat, i ara amb els diners públics de tots els espanyols intentar avortar un procés democràtic amb joc brut i inculpacions falses com la recent de l’Alcalde de Barcelona.
Com diu en Xavier Roig, no son immigrants, son fills d’invasors i es comporten com a tals.
Fills d’invasors, només
Xavier Roig
Un matrimoni amic de casa. Ell és català fill d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare, funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove: “¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant. Vostè és un invasor”.
Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.
I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.
La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.
Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.