CONSTRUIM
En Duran ens presenta aquesta mena de plataforma, perquè diu ja vida més enllà de la independència, segurament si, però pel nostre país francament no massa. Aquest projecte no es un fi en si mateix, es un mitjà per construir aquest cop si, una societat més justa i prospera, amb la particularitat que dependrà de les nostres decisions. Per això aquesta generació de polítics de belluguem tot per no acabar bellugant res i emmarcar finalment el nostre destí en una mena de gabia que sembla mai es el moment de discutir, viuen en un trasbals constant i totalment desorientats. Duran, Icetas, Herreras i molts d’altres han quedat desbordats per un tsunami que reclama política nova en majúscules, i no em refereixo els venedors de fum i gran perill per la independència de Podem/Podemos, sinó democràcia real i política d’Estat.
Un moment delicat i transcendental, ja que les llistes sempre fan perdre qualsevol perspectiva als partits, encara que la historia i el moment siguin extraordinaris. Ara exigim i reclamem aquesta llista de país el mes de febrer i iniciar el nostre camí sense embuts. No hi ha excusa possible per no fer-ho possible.
Tinguem la llista, o les llistes, en pau
Vicent Sanchis
El mite pro patria mori va començar a esquerdar-se molt abans del 9-N. L’estupefacta societat dita civil va constatar com les relacions entre tots els partits del denominat bloc sobiranista patien unes turbulències que van esclafir en la reunió del palau de Pedralbes. La pressió d’Òmnium i l’Assemblea, i també un cert sentit comú, van aconseguir reajustar les peces de la porcellana fina que reivindicava el president Mas. Superada la prova de la consulta, però, la pròxima etapa és molt més complexa i la unitat que reivindiquen tants i tants encara queda més lluny.
És lògic i és lícit que sigui així. Encara que pugui resultar també estèril. Ni tots tenen les mateixes conviccions, ni tots comparteixen la mateixa estratègia, ni tots cobreixen les mateixes sensibilitats socials. Per això hi són. Un votant de la CUP difícilment pot acceptar que el seu referent polític comparteixi llista electoral amb aquells que conformen “el sistema”. Esquerra Republicana és “esquerra” i se’n sent i se’n proclama. Més enllà de les trampes que ens fem els uns als altres, en una societat en què les diferències sovint són més sentides o ornamentals que reals. Però, en tot cas, si no hi hagués la necessitat de sentir-se d’“esquerres” i proclamar-se’n, no hi hauria Esquerra Republicana. Forçar tots aquests ressorts, per exemple, per confluir en una única llista electoral amb intencions plebiscitàries segurament reclama sentir la situació que viu Catalunya més extraordinària del que és.
Podria passar. Hi ha una enorme massa social que viu els moments exactament com extraordinaris i reclama decisions i actuacions polítiques que s’hi adapten. Demana una llista unitària amb partits i entitats civils que encarrili el procés sobiranista de manera definitiva cap a la independència. Però hi ha altra gent que no ho viu així. I tampoc ho fan els mateixos partits. Molt referents teòrics d’Esquerra Republicana afirmen ara que cal establir, en primer lloc, l’hegemonia d’una “esquerra independentista”. Òbviament, aquesta opció no contempla incorporar-se a una llista electoral encapçalada per Artur Mas.
En els pròxims dies viurem dos punts d’inflexió quan Artur Mas, el dia 25 de novembre, i Oriol Junqueras, el dia 2 de desembre, s’expliquin. El debat serà intens. Apassionat. Entre els avantatges i els inconvenients que es podrien derivar del fet que Convergència i Esquerra conflueixin en una llista electoral única o que es presentin a les eleccions per separat. Sentirem tota mena de doctes de cuina i interessats de rebost proclamant les virtuts de les seves tesis i les maldats de les dels altres.
Com que aquesta experiència ja ha estat viscuda arran dels dos governs tripartits, el que hauria de demanar la gent sensata, aquells que pensen en la sort i en la dissort del seu país per sobre de qualsevol altra consideració, és que hi hagi discrepància però no combat. Per l’amor dels déus, que ningú es llanci els plats al cap! Tinguem la festa, i la llista o les llistes, en pau.
Bon dia,
veia ahir el sondeix d’El Periódico tot dient que una llista unitària CIU-ERC obtindria menys representació que llistes separades i, és clar, un de sobte es pregunta perquè. Que no es tracta de sumar els vots i llestos?, si fos així no hi hauria diferència entre un cas i l’altre però resulta que n’hi ha.
Com ho veig: per una part hi ha el cataclisme d’Unió, que desapareix del Parlament i són vots perduts per la causa. I per l’altra part aquesta diferència m’imagino que és d’abstencionistes, una qüestió de motivació. M’explico: hi haurà gent motivada per a votar el seu partit (d’entre CiU i ERC) però que en una llista conjunta no té la mateixa motivació: bah, això està guanyat, no cal que m’hi esforci. Just el contrari que en llistes separades, més encara si les enquestes mostren un empat i això motiva més per anar a votar a veure si guanyen els propis.
Sí, això no és argument per als convençuts; jo votaré una llista conjunta, o una llista de partit, i si fos necessari per l’objectiu nacional votaria la Pantoja. Però n’hi ha d’altres amb un posicionament més esmorteït i és aquests a qui cal convèncer i dur a votar, no als ja convençuts.
És per tot això que no tinc clar si calen llistes de partit o conjuntes; i el sondeig d’El Periòdico i les meves primeres reflexions al voltant de la motivació em donen un argument per a les llistes separades.
Temps enrere, al teu bloc em dedicava a defensar en Duran i fins i tot vaticinava que al final ens faria un favor donant suport a l’independentisme. Tot té un límit; ara el que espero d’en Duran és que s’aparti, desapareixi d’escena i ens faci un darrer favor no arrossegant el seu partit i els seus vots al no res i que aquests vots puguin ser independentistes declarats.
Hola Francesc, respecte les llistes, jo crec que El Periodico amb la seva línia vol evitar una unitat sobiranista en una candidatura que jo crec que guanyaria i sumaria més que restar, i seria un missatge molt potent al món, es nomes una opinió. Respecte Duran, crec que es troba ja força sol a Unió, ja que cada cop te més militància favorable al si si sense complexos.
Salutacions
Albert