ALBERT CORTES MONSERRAT

El President de la Generalitat demana desobediència als Ajuntaments, des de la Institució que ha obeït i acceptat tota la repressió espanyola sense protesta. La credibilitat s’ha de guanyar.

Efectivament, proposa als Consistoris catalana no transferir els romanents al Govern espanyol com ordena la mesura aprovada per la Federació espanyola de municipis que estableix que cedeixin el superàvit al Ministeri d’Hisenda espanyol amb la promesa que entre 2020 i 2021 podran utlitzar el 35% dels fons aportats. Aquesta mesura amb el suport socialista i abstenció de Podemos es titllada d’espoli pel President amb una quantitat de 3500 a 5000 milions.

Seria lloable i encertat si no fos que qui ho demana, la Institució que presideix, va renúnciar a la República Catalana, va acceptar el cop d’Estat del 155 sense cap tipus de resistència, unes eleccions fraudulentes no convocades per qui tocava i a partir d’allà una legislatura que ha acceptat totes les decisions judicials, ha acceptat que la tria del President vingui de fora, qui pot o no pot ser diputat i totes i cadascuna de les mostres de repressió que venen de Madrid, inclosa la gestió de la pandèmia. Tot revestit de Govern efectiu i inspiració repúblicana que evidentment ha quedat en res quan comprovem l’efectivitat.

La paradoxa es que la fi de la legislatura i inhabilitació del President per part de la Justícia espanyola pot venir per haver fet el ridícul amb una pancarta al balcó que es va posar, canviar i treure, per finalment acabar obeint les consignes de la Junta Electoral. Es el resum perfecte d’una legislatura on els partits han renunciat al mandat que els pertocava i de pas han deixat les institucions catalanes en res.

Ara demanen que els Ajuntament facin el que ells no han fet mai. Exactament igual com quan han animat a la ciutadania a sortir al carrer per posteriorment enviar els Mosso a utilitzar la violència contra la mateixa societat cridada com hem vist repetidament o en plena pandèmia criticar les mesures espanyoles preses alarmant la població per acabar acceptant cadascuna d’elles. Una paròdia que ha durat massa com per ara demanar els signes de dignitat que mai han ofert.

Primer cal practicar amb l’exemple i posteriorment hi ha força moral per demanar, i en aquest cas no es així.

Les últimes hores em escoltat declaracions de tot tipus sobre la fugida de Juan Carlos i el cert es que totes elles demostren perfectament la vergonya democràtica d’aquest Estat anomenat Espanya.

En Pedro Sanchez ens diu que no s’han de jutjar les institucions, sinó les persones, el cínic José Zaragoza ens diu que JxCat i ERC prefereixen fer-se la traveta que dialogar amb Madrid, Albiach diu que ningú no entendria que Esquerra no negocies els Pressupostos amb l’Estat, Iceta que una victòria dels dos partits independentistes suposaria mantenir la confrontació i Calvo que el Rei emèrit no fuig de res simplement surt del país, ja que no esta imputat amb cap causa.

Son nomes uns quants exemples dels molts que podríem trobar i una cosa que tinc molt clara, o millor dit dues, si fossim un poble decidit i uns partits com cal seria una bona oportunitat per furgar dins el caos i intentar el nostre objectiu que evidentment res te a veure amb la monarquia espanyola i el segon que amb el temps i l’estratègia de tot el sistema aquesta fugida quedarà en l’oblit i la monarquia consolidada amb el seu hereu, en definitiva la punta del sistema, que inclou els alts funcionaris, tribunals, grans empresaris, partits i d’altres que son el nucli d’un sistema podrit provinent de la Dictadura i que segueix en els seus llocs com si res.

Diu en Sanchez que nomes les persones i no les institucions, suposo que alhora de donar suport entusiasta al Cop d’Estat del 155 no pensava el mateix. Zaragoza encara s’atreveix a parlar d’un dialeg que no existeix més enllà del jo ordeno i tu obeeixes, Albiach suposo que no sap que fa dos anys va haver un referèndum i una Declaració posterior avortada entre d’altres coses per la violència estatal, que ara pretén oblidar per pactar pressupostos, Iceta fa un gran descobriment amb el tema de confrontació, suposo que com Albiach la seva memòria es curta i selectiva i Calvo avala que el President Puigdemont des del moment zero era profug de la justícia, sense estar imputat i complint amb la justícia allà on ha estat quan ha estat cridat i en canvi el Rei emèrit ha marxat de vacances, cal ser miserable.

És allò que deia de riure per no plorar.

La marxa del Rei emerit espanyol diuen que a la República Dominicana a viure a cos de rei, i mai més ben dit, amb les maletes plenes de diners robats a l’Estat on va fer de Cap d’Estat nomenat a dit per un Dictador sanguinari i on ara amb les proves cada cop més insistents de corrupció i enriquiment a compte dels plebeus ha provocat un terrabestall que ja dic que en el fons no canviarà res.

El Govern espanyol ha mostrat el respecte a la decisió del Borbó i destaquen exemplaritat i transparència en el Monarca actual. Per altra banda el seu soci de Govern, Podemos destaca la inacció de la justícia espanyola i abordar el model d’Estat en una República solidaria i plurinacional.

Com podem observar, cinisme pel broc gros. El sistema es un tot, on tots tenen el seu paper i serveixen per perpetuar una falsedat com la Transició exemplar que tant volen vendre. De fet el Borbó va ser imposat pel Dictador, cosa que ja denota la farsa de la democràcia espanyola i ara amb totes les informacions aparegudes la seva impunitat ha estat total, i podem veure com un raper com Valtonic ha d’agafar el camí de l’exili per dir lladre al Borbó en les seves cançons i al lladre se li permet viure una vida plàcida sense cap cost pels seus robatoris i com una operació d’Estat per blanquejar aquests episodis i donar un nou impuls a la Monarquia per molts anys. Ni la Justícia mourà un dit, ni dels partits del Règim del 78 en sortirà cap paralula contraria, de fet com deia tots tenen el seu paper, inclus Podemos que darrera aquest paper de sorpresa i ofensa son també col·laboradors necessàris i saben perfectament que una República espanyola ni seria solidaria, ni molt menys plurinacional.

Des de Catalunya, alguns semblen obsessionats amb el tema del Borbó, se’ns dubte per blanquejar el seu canvi de rumb respecte els objectius de Catalunya i els mandats incomplerts de la societat catalana. Altres donen idea de que la independència comença per la mentalitat, i no hi ha dubte que voler involucrar-se en els assumptes espanyols no seria la millor opció. Es com el fill que marxa de casa dels Pares i aquests volen fer reformes i el fill vol participar en el tema.

En definitiva, un Estat podrit, on de tant en tant tanta corrupció ha de surar per algun lloc, però on Catalunya ha de comportar-se com a major d’edat i pensar d’una vegada per totes en ella mateixa i prou.

Desprès de la Reunió de Presidents Autonòmics amb Pedro Sanchez per rebre la informació dels fons europeus assignats a l’Estat espanyol amb l’absència del President Català, he vist moltes piulades contra el lehendakari que a darrera hora va assistir a la trobada amb adjectius com traïdor a l’ambient.

Cal dir que el lehendakari es el President Basc i no de Catalunya, això per començar, en segon lloc hi va anar amb uns acords previs signats beneficiosos pel seu territori, i que van desbloquejar la seva presència també buscada per l’Estat. Per tant res a dir. El seu partit no busca la independència, tots ho sabem, es la Convergència catalana però amb la clau de la caixa que li ha permés negociar tot una sèrie de competències que altres ni poden somiar. Aquest status Quo de la societat basca ha mantingut el seu lideratge per la seva gestió cal dir i com explicava amb tots els recursos per poder fer polítiques efectives al territori que no hi ha dubte son valorades i comporten aquests suports a Madrid de la seva formació amb molts Governs diferents que tant han criticat.

Res a veure amb Catalunya, la seva mediació durant els punts més calents del Procés no van ser per amor a la independència catalana, i si per una solució que no la fes efectiva i de retruc deixes en entredit els privilegis bascs que ells gaudeixen. No ho retrec, al contrari, un partit que amb la seva ideològia i objectius lluita pel seu territori, res a dir i si molt a retreure a la part catalana sempre pensant que de fora faran la feina que precisament no s’ha atrevit a dur a terme, i això no passarà mai.

Avui han sortit les dades del 2018 de liquidació per autonomies on es constata aquest infrafinançament català perpetu, on la tercera comunitat que més aporta, passa a ser la desena en recursos rebuts, cosa que encara empitjora si tenim en compte el diferencial de preus per territori. Res de nou, aquell “Espanya ens roba” que es deia es simplement això, i per cometre aquest robatori fa falta un actor que l’accepti, i aquest es Catalunya.

Fins que no superem aquesta mentalitat, i ens atrevim a criticar el que defensa la seva dignitat que no te perquè coincidir amb la nostra, no avançarem. Ara vindran el repartiment d’aquests fons i veurem qui en surt perjudicat i els grans discursos, articles i tuits de critica victimista que provocaran, espero que pensin amb l’1 d’octubre del 2017 i la gestió que en van fer.

La Conferència de Presidents autonòmics a La Rioja, on Pedro Sanchez els explicarà els acords dels fons que rebran de la Unió Europea, te l’absència del President Català, i crec que es una decisió encertada i que fa palés que s’ha de superar el marc mental espanyol si de debó volem ser independents.

Així com molts ens volen amb lluites compartides precisament per allunyar-nos de l’objectiu real, com Monarquia o República, Govern d’esquerres o de dretes per posar dos exemples, ara veiem com Sanchez ha apel·lat a la unitat i que cal diàleg. La reunió ens diu ha de ser un punt de suport per impulsar la recuperació econòmica destacant el paper de les autonomies que totes han de ser iguals. Per la seva part la Ministra d’Educació Isabel Celaá lamenta la no presència de Torra i li recorda que no repesenta una opció política, sinó a tot Catalunya. Cal dir que ho ha inaugurat el Borbó.

Evidentment si ens creiem que hi ha una majoria independentista, que ho hem demostrat a les urnes, que hi ha un resultat d’un referèndum i una Declaració al Parlament i finalment un cop d’Estat que ho va avortar amb la col·laboració de la nostra classe política, això ens hauria de portar a canviar de paradigma mental que es on comencen les independències tant personals com col·lectives, i per tant igual que ens hauria d’importar ben poc si Espanya la regeix una Monarquia o una República, aquella excusa de que encara hi som, ho sento però no em serveix. Les coses s’han de demostrar amb fets i aquest es el primer.

Qualsevol acte on participi el Cap d’Estat espanyol evidentment no pot comptar amb presència d’autoritats catalanes, ell ja es va posicionar, nosaltres també en tenim tot el dret. Quan Sanchez parla de Conferència i de les autonomies, vol dir que simplement explicarà els fets consumats sense replica i la importància autonòmica suposo que la va demostrar quan va recentralitzar les competències bàsiques amb la lluita contra la pandèmia amb els resultats que ja sabem. Parlar d’unitat i de diàleg, es cinisme quan sap de la repressió que pateix Catalunya avalada pel seu partit i amb presos polítics tractats com els pitjors assassins. Aquest es el diàleg que ens ven.

Pel que fa a la pluralitat de Torra, suposo que deu ser la mateixa pluralitat del seu tracte a un ciutadà de Burgos posem el cas i un de Catalunya, com tracten la nostra llengua i com esborren els nostres drets, aquesta es la seva pluralitat.

Per tant, una absència per dignitat i ja sabem que si algú en sortirà agreujat del repartiment de fons, aquesta serà Catalunya, exactament com sempre.

Quan el que alguns intencionadament han qualificat de Govern espanyol més progressista de tota la història comproven que es exactament igual que qualsevol altra combinació possible, per força haurien de canviar coses o com a mínim deixar de burlar-se de la societat catalana.

El Tribunal Suprem a instàncies de la Fiscalia relacionada amb el Govern de torn sempre treu els drets als presos polítics catalans, i no es que els denegui cap privilegi, simplement els posa per sota de qualsevol altre pres de les presons espanyoles negant el seu dret primer al 100.2, ara al tercer grau i seguidament els prohibirà sortir per qualsevol acte de voluntariat, amb una condemna entre les quatre parets amb barrots fins el final de la seva pena, amb referències constant a la seva reeducació que fan vomitar nomes sentir-les.

Aquesta es la voluntat de diàleg i entesa que el Govern espanyol dona per continuar amb aquesta farsa de la Taula de diàleg. De fet ells no son culpables, es comporten com son i no han canviat. El règim del 78 havia de perpetuar el règim anterior amb una pinzellada de vernís i tots els actors tenen un paper en aquesta funció on els dissidents son enviats al Gulag de torn sense pietat.

El problema es nostre, quan els nostres partits han acceptat el cop d’Estat del 155, han regalat les nostres competències, els drets de la ciutadania, han col·laborat a blanquejar el sistema acceptant les eleccions catalanes del 21 de desembre i donant suport a una moció de censura contra Rajoy primer i posteriorment un partit donant suport a una investidura a canvi de res amb la promesa de la Taula entre botxins que segueixen exercint com a tals i víctimes que també segueixen exercint com a tals.

Cal denúnciar aquesta situació mil i un cops. Les entitats sobiranistes sembla que passen de puntetes en aquest tema cabdal, i que en definitiva es la vergonya principal que no ens deixa avançar. Cal dir alt i clar que no hi pot haver diàleg amb qui et segueix apuntant amb una pistola al cap i no pensa deixar-la mai, abusant del seu poder per imposar el seu model. Crec que l’exemple dels presos dona idea de la vergonya del nostre sistema polític que per covardia i acomodament al sistema no vol enfrontar l’inevitable.

Dir la veritat a la societat, no hi haurà independència sense unilateralitat, no hi pot haver diàleg amb l’Estat i s’han de trencar tots els acords amb aquests partits del 155 sigui quin sigui el partit i la institució. Alhora cal retirar els nostres Diputats a Madrid i deixar de normalitzar aquesta situació amb la seva col·laboració.

El diàleg macabre ha d’acabar per sempre.

Ahir escoltavem aquesta mena d’ultimatum de 10 dies per la població amb l’amenaça sota el cap d’un altre confinament. Alhora a nivell estatal s’intentava ara si, distingir entre territoris per l’arribada dels turistes. Tot plegat amb un desgavell considerable.

Pel que fa a Catalunya. Crec que un cop recuperades les competències, assumir un pla per tallar els rebrots es essencial, la improvisació i canvis de rumb constants no son una bona política. Igualment traslladar tota la responsabilitat a la població, que en te i molta, no es de rebut, ja que les institucions estan per alguna cosa, i un bon protocol amb els passos a seguir en cada situació que tothom tingués clar evitarien molts mals entesos. Segurament escoltar més als entesos que també i malauradament han estat víctimes de la lluita de partits i sempre recordo en una entrevista televisiva com un tertulià ultra espanyol va deixar a Oriol Mitjà com un drap brut amb greus acusacions i amb la següent resposta de la Consellera no va ser capaç de donar cap referència de defensa del mateix. Dic aquest nom com en podria dir d’altres, però es evident que les qüestions de país no entenen de partidets i les actuacions han de ser conjuntes i coordinades. El mateix podriem dir de la substitució del secretari de salut pública que incomprensiblement s’ha allargat en el temps i tot per motius de fons i equilibris partidistes intolerables.

La roda de premsa del President sense la Consellera, la considero una errada, no per que sigui imprescindible, però per donar carnassa a una oposició que tant li fa la societat catalana, i que nomes aprofita qualsevol cosa per fer mal i atacar el moviment independentista que saben majoritari i que han aturat de moment per un Estat antidemocràtic i repressiu sense cap rubor.

Pel que fa Pedro Sanchez, ara resulta que els territoris si que importen, i Canaries i Balears les volen com a destins turístics per Gran Bretanya encara que la resta siguin vetats i acceptats. Un altre desgavell de gestió amb el centralisme i imposició per bandera, de fet no es podia esperar masses coses més encara que venguin com el Govern més progresista de la historia, aquest es el nivell de progressisme espanyol.

Tot pel virus de la punyeta que ha destapat moltes vergonyes, si es que calia.

Ahir tocava el President Puigdemont des del seu exili a Bèlgica i la veritat es que el to, les argumentacions i el comportament res va tenir a veure amb el que vam observar amb Oriol Junqueras.

Crec que vam veure una persona que ha madurat molt i es vol mostrar com un estadista que pretèn convèncer i explicar les coses com ha fet en el seu llibre. De fet i com va insistir molts cops aquest reflecteix moments en directe i no el que escriuria ara si ho recordes. Crec que es un detall molt important alhora de treure conclusions i buscar allò que realment no es així.

Que confirmi que parla amb Junqueras es molt positiu, però crec que la presò ha canviat la persona i en aquest cas a pitjor amb una imatge de si mateix que ha perdut humanitat i un ego de mai cap errada que francament no el portaria mai a ser un bon lideratge. En canvi el President sense viure el dia a dia tampoc i amb tot el que ha passat ha pogut obtenir molts èxits tant judicials, com el seu càrrec actual com Eurodiputat que ha servit per mantenir viva la flama en espais on els tentacles espanyols no hi poden arribar.

La seva afirmació de tornada, segur que serà mal interpretada, però com va dir nomes seria en el cas de presentar-se com a candidat a les properes eleccions catalanes, guanyar i un cop fet això el Torrent de torn no impedis la seva opció de ser President. Nomes en aquest cas tornaria, convençut que la possible detenció d’un President escollit podria ser la guspira que fa falta a la societat catalana per culminar el procés ja començat. No va parlar de nous referèndums, cosa agraïda i alhora va demanar a l’altra part que també expliqui les seves versions del tema.

De fet, sap perfectament que nomes podran tornar amb una República Catalana i per tant la seva motivació per poder accelerar el procés ha de ser vital. Crec que la seva feina a l’exili ha estat positiva i en canvi la part del seu Govern que es va entregar a una presó dura segura es veu clarament que no aporta res amb menció apart pels liders socials com Sanchez i Cuixart.

No hauria de ser una cosa a destacar però el tracte a l’entrevistador també va ser de respecte absolut, com no va ser en el cas de Junqueras.

En definitiva es la nostra principal aposta i destinat a ser peça clau si es vol culminar aquest procés.

La repressió ho tapa tot com diu Marta Roqueta, i crec que fins que no ens deslliguem d’aquest llast no podrem avançar cap a la República i seguirem immersos en l’autonomisme de sempre vernissat per xerrameca independentista sense rumb.

De fet hem passat de ser un moviment propositiu, a favor de i no en contra de ningú, a un moviment que no es capaç ni d’articular una resposta institucional a la sentència dels nostres presos polítics i que com també veiem a la proposta de Diada que ens plantegen un reforçament de en contra de.

Recuperar la democràcia

Marta Roqueta

El procés independentista català ha passat de ser una resposta genuïnament catalana a l’onada autoritària que sacseja Occident a esdevenir la seva translació a Catalunya.

Cap dels polítics que ens governen sembla que passarà comptes per la gestió negligent del coronavirus per la simple raó que l’alternativa lliuraria el Parlament i la Generalitat a les forces espanyolistes (Comuns, PSC, PP, Ciutadans i, segurament, Vox). La repressió espanyola ha permès silenciar les veus crítiques amb els líders independentistes, sota el pretext que no es pot retreure res a qui està engarjolat o té moltes possibilitats de no tornar a trepitjar mai més Catalunya. Com bé ha assenyalat aquesta setmana Bernat Dedéu, el nostre país viu sotmès a la dictadura de les bones persones, on la feina de qualsevol individu, sigui polític, activista, intel·lectual o periodista (Mònica Terribas o Manuel Cuyàs en són exemples recents), no serà mai avaluada si es considera que és bona gent.

La dictadura de les bones persones no és només una manera de fer, sinó també una ideologia que impedeix avançar l’independentisme en el seu conjunt. Tal com conclou Joan Burdeus, el que uneix personalitats tan diverses com Andreu Mas-Colell, Jordi Cuixart o el mateix Oriol Junqueras és la idea que la independència arribarà “com un premi moral que ens concediran els altres agents geopolítics amb un poder real que no tenim nosaltres”. El plantejament redueix la causa de la independència a una virtut que ni tan sols serà jutjada per la ciutadania mateixa, sinó per forces externes. Aquesta moralitat resta a l’independentisme el pragmatisme necessari per afrontar, no dic ja amb unes mínimes condicions per a la victòria sinó amb unes mínimes condicions per lliurar-la, una lluita per a l’emancipació nacional.

La dictadura de les bones persones implica que allà on es necessitaria democràcia interna i retiment de comptes i canvis de lideratge, és a dir, en el si de l’independentisme i a les institucions catalanes que controla, governa l’opacitat i el nepotisme; mentre que allà on cal desplegar una estratègia basada en els fets consumats, l’escenari internacional i les institucions espanyoles, regna una perfecció moral que ja voldrien querubins, serafins, arcàngels i tota la resta de la cort celestial.

La repressió espanyola ha permès silenciar les veus crítiques amb els líders independentistes, sota el pretext que no es pot retreure res a qui està engarjolat o té moltes possibilitats de no tornar a trepitjar mai més Catalunya

L’independentisme ha d’aplicar en el si del seu moviment la democràcia que tant exigeix a l’estat espanyol. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez no són a la presó perquè Espanya no pot gestionar tanta dignitat, perquè volien fer un referèndum o perquè van pujar damunt d’un cotxe; fa anys que estan engarjolats perquè la ciutadania, encapçalada pels seus líders, no va evitar que les forces d’ocupació els segrestessin. Els presos polítics i exiliats són a la presó i a l’exili no perquè Espanya ha perdut (i no pot mirar als digníssims ulls de cap polític català), sinó perquè van renunciar a defensar el territori i a desplegar les lleis avalades pel Parlament. Si les formacions independentistes al Parlament català consideren que el 155 fou un cop d’estat encobert, han de reconèixer que tant elles com la Generalitat han col·laborat amb qui ha propiciat el cop d’estat: han acatat, sense cap mena de resistència, totes les decisions preses pels tribunals i el govern espanyol.

Arribar a la paradoxal conclusió que la repressió espanyola ha servit perquè l’independentisme, inclosos els líders que més l’han patida, es perpetuï en el poder sense que els seus electors puguin criticar-ne les accions, no ens aboca al fatalisme i a la destrossa del moviment, sinó a la possibilitat de la seva regeneració, tant estratègica com a nivell de lideratges. Als partits i a la societat civil hi ha persones disposades a trencar amb el conservadorisme que s’ha imposat dins l’independentisme. L’entramat d’entitats i associacions que organitza el moviment a nivell ciutadà, i que vertebra el territori, segueix dempeus. Cal escatir com s’articula el moviment a nivell institucional i de democràcia representativa, quin paper s’atorga a la seguretat i la defensa del territori, i quina és l’estratègia revolucionària (és a dir, que desafiï l’imperialisme espanyolista a nivell cultural i polític) que s’ha de seguir d’ara endavant.

Per entendre què és defensar la sobirania d’un territori i els costos que implica, recomano Occupied, una sèrie noruega que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va badar en no emetre a partir de l’octubre del 2017. La sèrie narra una hipotètica invasió no militar de Rússia a Noruega, amb el vistiplau d’aquella Europa que no ho permetrà, en un present alternatiu al nostre. Malgrat que es va començar a emetre el 2015, els capítols actuen com a premonició del procés, car molts dels fets que expliquen han ocorregut a Catalunya en els darrers tres anys.

La sèrie és un exemple de la tasca de culturització que la ciutadania ha de fer si vol participar en un moviment d’emancipació nacional. Que la majoria de llibres sobre independentisme català tan sols serveixin per fer bullir l’olla que alimenta la maquinària processista, en lloc de per reflexionar sobre la constitució d’un estat republicà, implica que hem d’aguditzar l’enginy per trobar formes de descolonitzar la ment i preparar-nos per als sacrificis que implica enfrontar-se a un estat com Espanya, que no deixa de ser un estat democràtic. També trobar espais de confort per carregar energies. Nedar contra corrent cansa, i més si el flux dels esdeveniments es manté inalterable. L’entramat autonomista que reviu sota l’hegemonia de l’independentisme conservador té la mà trencada en fer que els detractors abandonin per esgotament. I és potser aquest esgotament el que ha obligat a molts a repensar tàctiques i, fins i tot, a tocar el dos.

Veiem aquesta setmana el judici contra la Mesa del Parlament i la diputada Mireia Boya, es el tercer gran judici del procés, els quals hauriem de sumar la gran quantitat a petita escala que han passat i passaran encara.

Desprès dels nostres presos polítics, i la cúpula dels Mossos, ara toca la Mesa amb el gran delicte d’haver permés el debat i tramitació de lleis com la del Referèndum o Transició nacional de fons. Tots sabem que la sentència està escrita, son culpables i també que la performance habitual es simplement això una performance. De fet la primera vegada es podia entendre, però un cop comprovat el nivell judicial i les nul·les garanties dels processats amb una revenja orquestrada i boja dels aparells de l’Estat contra el procés català ja es fan estranyes.

Acompanyament dels partits fins l’entrada dels tractats com herois, argumentacions impecables de les defenses i testimonis, amanits amb les declaracions dels acusats amb diferents tàctiques, sentència sense cap base i indignació, protesta i compliment de la mateixa.

Sembla una broma macabra, però aquest es el bucle. En aquest cas, sabem que la Mesa esta formada per diversos membres i en aquest cas la Presidenta Forcadell que era un vot més s’ha jutjat apart i amb una condemna molt forta a la presó i la resta amb la mateixa responsabilitat amb multes i inhabilitacions de fons, en segon lloc una Mesa ha de donar pas al debat mentre les proposicions compleixin el reglament, no entrar en el fons de les mateixes, això en qualsevol Parlament democràtic es de Primer de Primària, però ja sabem que en un Estat que no ho es, això es tot un altra cosa.

Tots sabem que les raons els arguments estaran de la nostra part i la sentència de la part contrària, una mica com el procés, i en aquest cas el Parlament aprovant unes lleis que arribat el moment de la veritat no es van aplicar, i això si que hauria de ser delicte i res te a veure amb la Mesa del Parlament.

En definitiva una nova farsa de la Justícia espanyola en el seu camí implacable contra totes les parts del procés a Catalunya, que alhora donen joc amb aquest pel victimisme sense propostes.

Avui el President Torra en sessió parlamentària ha tornat a insistir amb la necessitat de convocar un nou referèndum que alhora serviria per la unitat tant oblidada els últims temps.

Realment, la falta d’idees es alarmant, un altre referèndum amb quina finalitat, de fet el més important es aplicar els resultats del mateix, cosa que ja sabem no es va fer el 2017, per tant quan un cop no has complert, és fa difícil tornar a creure en el mateix sense motius.

El problema no es fer un referèndum, aquest ja es va fer l’1 d’octubre del 2017 i tard i malament es va fer una Declaració d’independència en base als resultats del mateix sota la violència policial, el problema seria deixar a un costat la submissió absoluta a la repressió espanyola i aplicar la democràcia que un Parlament es va dotar amb les lleis aprovades i la societat validant el seu futur, per tant els que no van complir son els nostres representants i ara no ens poden demanar oblidar tot i tornar en forma de bucle.

Per altra banda, i deixant de banda els cinics que ens volen vendre un referèndum acordat amb l’Estat, tots sabem que un altre cop tornaria al mateix lloc on vam arribar, un cop d’Estat en forma de 155 i un allau de processos judicials d’un règim tant poc democràtic com l’espanyol.

Per tant, prou de marejar la perdiu i una societat que ho va donar tot per fer possible el que semblava impossible i ara no se li pot demanar la mateixa cosa sense cap garantia que el resultat serà respectat, de fet els primers en no respectar-lo van ser els nostres representants, i això encara es més dolorós.

No President, parlem clar a la ciutadania, a vostés els toca revertir el trist final del 2017 i posar les coses on toca, la societat no es preocupi que si te motius per creure amb això el seguirà, i cal tenir clar que amb Espanya no marxarem en pau, sinó que la tensió i la violència serà la resposta que haurem de suportar i vèncer, tots ho sabem i ho hem comprovat.

Jugar als referèndums fins l’infinit no val la pena.

Quan escoltem el nostre Govern parlant de la policia democràtica, aquest ideal de model policial que tots defensen francament els hauria de caure la cara de vergonya, ja que la realitat saben perfectament que es un altra ben diferent.

Una policia democràtica es deu al poble, una vocació de servei que res te a veure amb ideologies i si amb protegir a la ciutadania. Aquest fet veiem fa molt temps i amb masses casos que ha passat a un segon terme. Ja ho vam comprovar a Urquinaona amb les protestes per la sentència del Tribunal Suprem i com utilitzaven la força desmesurada sempre contra els mateixos i curiosament al costat dels mateixos. Evidentment no parlo de tot un cos on hi haurà excel·lents professionals però des de fa molt de temps una part tira per terra la bona feina que va fer exclamar a la societat catalana “els mossos sempre seran nostres”, i ara ja no es així.

Ahir a Poblet, un altre clar exemple d’aquest comportament, amb protecció per aquella petita part amb les banderes espanyoles per cridar a favor del Borbó, i hostilitat màxima contra una gran multitud que volia protestar per la presència del Borbó a Catalunya amb tota la legitimitat, i més desprès del discurs del 3 d’octubre del 2017 on va legitimar la violència salvatge de les forces policials espanyoles durant el referèndum i es va posicionar clarament en contra dels drets d’una part de la ciutadania. Es a dir va dimitir de les seves funcions per passar a ser un element més del “a por ellos”. De fet el tipus de visita per la porta del darrera i en un lloc allunyat i de molt curta durada ja ens diu que simplement es per un NODO de consum intern i sense cap intenció de contacte amb una ciutadania que en la seva gran majoria i lògicament no el vol.

Les actuacions dels Mossos en aquest sentit consentides per una Conselleria d’Interior, on el seu titular ja faria temps que en un país normal hagués estat cessat o hauria presentat la dimissió per la broma macabra de per un costat incentivar la ciutadania a la protesta i per l’altra reprimir-la sense contemplacions. No n’hi ha prou amb demanar informes com ha fet el President Torra, cal depurar responsabilitat i netejar el cos de dalt a baix per retornar a aquest ideal de polícia del poble tant allunyat ara, i això pel que es veu no hi ha cap intenció de dur-ho a terme.

Aquest cap de setmana ha estat un cúmul d’emocions. Veure els nostres presos polítics als mitjans encara que sigui per unes hores no deixa de ser una llum dins la foscor, però l’estima, l’empatia, i el suport incondicional ha de deixar lloc a la disconformitat quan es necessària.

El hem escoltat dir la paraula responsabilitat que diuen van dur fins al final, posant l’exemple de quan responien als periodistes durant el procés sobre la possibilitat si anava malament d’acabar a la presó, no dubtaven pas la resposta. Crec que la responsabilitat i el mandat popular que els va portar a ser els nostres representants més que les conseqüències de si fracassava el projecte, era arribar fins al final, es a dir aprovar les lleis, fer el referèndum, gestionar el seu resultat amb la declaració d’independència si el resultat era positiu i donar les primeres passes del nou Estat. Aquesta era la responsabilitat i no una parodia de declaració per entregar a l’Estat les institucions.

Escoltant l’Oriol Junqueras ahir, crec que no es el mateix que anava a la candidatura de Junts Pel Sí, i es una vertadera llàstima. Proclamar-se bona persona uns quants cops es lleig, apart es com quan un representant de l’Estat espanyol surt a l’estranger i proclama sempre que Espanya es una democràcia, cosa que evidentment ho fa dubtar i molt.

En segon lloc dir que es el més independentista, cosa que també es sobrera i poc demostrable, més enllà d’un ego perillós.

Posar els gairebé 3 anys injustos de presó com un xantatge per no poder qüestionar res de les seves paraules, com si fos un aval immune davant de tot, i crec que no ho pot ser de cap manera.

Alhora, cap mena d’autocritica, la perfecció feta persona. Res a criticar sobre la no posada en marxa de la República, la defensa d’unes estructures d’Estat inexistents amb un argument que crec no esta a l’alçada del seu gran nivell intel·lectual, dient que per exemple la Hisenda funciona ara, sense comentaris.

Alhora, deixan capítols foscos com els 3 dies posteriors a la fugida quan no va assistir com a segona autoritat del Govern a la reunió d’aquest a Perpinyà, cosa que semblaria lògica.

Cap critica a la gestió del Govern actual per exemple sobre la pandèmia, i curiosament lloant i esmentant nomes departaments liderats per Esquerra, oblidant que hi ha una coalició en el Govern.

Finalment lloant la Taula de Diàleg gràcies a Esquerra, sense entrar en la seva utilitat, composició i objectius.

Son nomes uns exemples, però crec que amb aquest discurs no es fa front a un Estat autoritari com l’espanyol i molt menys es genera confiança dins la societat independentista catalana.

Segurament, més que bones persones, fan falta nous lideratges.

Avui els presos polítics han sortit de la presó amb el tercer grau per passar el cap de setmana amb les seves famílies. Destaco Jordi Cuixart, un exemple de dignitat, i que crec ha seguit fidelment els passos de la nostra enyorada Muriel Casals. Un líder de la societat civil que en definitiva es la clau de volta per poder canviar la situació actual i fer seguir la seva classe política d’allà on o havia d’haver sortit mai.

Avui ja s’ha fet l’acte d’Estat per les víctimes de la pandèmia, més de 28000, amb la presència del President de la Generalitat i el Rei espanyol. Francament la presència del primer no es res més que la submissió sense límit existent a les institucions catalanes.

Un acte al Palau Reial de Madrid amb totes les autoritats espanyoles i un protagonisme de la societat civil trencat pel Borbó. Ell ha obert l’acte, seguit de testimonis de la societat civil, ofrenes i la clausura un altre cop amb protagonisme del Borbó on amb el seu discurs no ha evitat fer una crida a la unitat i superar les adversitats amb l’esperit de superació del poble espanyol. El president català ha volgut agrair en declaracions posteriors l’organització d’aquest acte sobri i emotiu i assegurant que el seu cor esta amb totes les víctimes espanyoles.

Crec que davant de tot cal guardar la dignitat i ser honest. La presència del mandatari català no ha estat res més que la visualització del temps que vivim politicament d’acceptació de la repressió i l’autonomia per sempre amb la disfressa de mandats republicans que son simples paraules al vent i un intent d’engany a la societat catalana que no es mereix.

Avui, en un acte presidit pel Rei del “a por ellos” no hi havia d’haver cap representant català, com deia aquell ni oblit ni perdó. Ell va deixar molt clar de qui estava de part, que pensava de nosaltres i que avalava amb el seu discurs, per tant punt i final. Per altra banda fer actes d’unitat quan durant la gestió de la pandèmia hem patit un 155 sanitari a traves de l’Estat d’alarma inedit a Europa i que segurament ha provocat situacions perfectament evitables, per altra banda posar-se al costat de les autoritats que han exercit i avalat la repressió ferotge contra Catalunya i ho segueixen fent, crec que es inadmissible, i ni tant sols el xantatge de l’ofrena a les víctimes pot esborrar. Evidentment respecte màxim amb elles, les espanyoles i les de tot el planeta en general pel maleit virus, però això no te perquè anar acompanyat de la participació amb aquest acte.

De fet, es una prova més de l’estat dels nostres partits i representants que sembla han oblidat la societat a la que representen i els seus objectius legítims, optant per cortines de fum que amaguen la renúncia total als mandats del poble.

Era un paper que no calia.