ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest episodi de l’espionatge de Roger Torrent i com diu en Bernat Dedéu es una oportunitat de gloria pel mateix donada la seva carrera mediocre com a segona autoritat del país que simplement ha obeit el que li han manat des de Madrid per impedir presidenciables i col·laborar a mantenir la nostra institució en poc més que una gestoria. Tota una icona del procés on ens trobem i que l’espionatge li podrà comportar uns moments heroics i de falsa dignitat.

Espiar Roger Torrent?

Bernat Dedéu

Diuen El País i The Guardian que algú ha espiat el telèfon mòbil de Roger Torrent amb una tecnologia només assequible i permesa als estats, i jo afirmo amb tota la rotunditat del món que aquesta és la millor notícia que podia haver somiat Torrent. Perquè si fos per la seva activitat política notòriament insubstancial, sense cap mena de suc ni bruc, Roger Torrent mai no hauria ocupat la primera plana d’un mitjà de comunicació internacional. Com ha quedat històricament palès, Torrent mai no investirà el parlamentari català que els seus diputats vulguin de president, si és que la fiscalia espanyola amenaça d’afaitar-li el sou. Torrent mai no declararà la independència, per molt que els sobiranistes tinguin majoria a la cambra. Torrent no farà res d’això, car el president del Parlament només acostuma a ser un cap de bidells amb l’agenda curulla de dinars i xerrades a instituts.

Si alguns espies dels nostres estimats enemics han decidit fer ús del programa Pegasus per escoltar les converses del pobre Torrent, no ho dubteu ni un minut, ha degut ser amb el noble objectiu de passar els vespres rient una estona: “Carinyet, avui no soparé a casa, que tinc un sopar amb els Castellers de Vilafranca i m’han dit que hi haurà botifarra de gratis. Fes un petó als nens, au”. Amb Aragonès fent de vicari de Junqueras en un curs accelerat d’assemblar-se i actuar com un bon convergent, cosa que a en Pere li costa ben poc, el pobre Torrent se’ns ha quedat amb menys teca per espiar que el conserge de l’Ateneu. Allò que els cursis anomenen la “segona autoritat del país”, impostant una veu de monsenyor, no és més que un jubilat en vida que fa turisme; Rigol, De Gispert, Benach… i ara Torrent. Si no és el misteri del seu tall de barba ja em diràs què coi espies, reina.

Avui mateix, Roger Torrent iniciarà el seu via crucis particular pels mitjans catalans, ingerint el primer cafè del greuge i la llàgrima amb el meu estimadíssim Jordi Basté, que de ben segur li preguntarà com es troba i si tem per la seva intimitat i per la seguretat de la seva família; ja ho sabeu, a Catalunya sempre patim molt per la quitxalla. Jo d’en Jordi aprofitaria el WaterTorrent, així com de passada, per aprofundir una mica més en el personatge i inquirir-li de coses molt més interessants: “Escolti, Molt Honorable, a excepció de presidir els escassíssims plens del Parlament que es convoquen en aquest nostre magnífic país… vostè, exactament, què coi fot durant el dia?”. Això sí que seria una pregunta escaient, i seria una cosa encara més fantàstica admirar com en Roger improvisa un horari ple d’actes d’importància papal mentre fa allò tan sexy d’acaronar-se la barbeta!

Els propers dies assistirem a tot un exercici de musculatura indignada d’Esquerra contra el PSOE i veurem, no en tingueu cap dubte, l’estimable Gabriel 18-meses-y-ni-un-día-más Rufián recuperant la seva estimada impressora per impostar que fa oposició al govern de Pedro Sánchez investit caritativament pels republicans. Una de les millors coses que té la política catalana actual és que no cal viure gaire informat per saber fil per randa tot allò que diran els nostres representants. Si abans acusava de “carceleros” als amics de Rajoy, ara en Gabriel emprarà tota la seva mestria en l’art de les piulades per blasmar Grande-Marlaska d’espia. Te’n passo una per si te’n falten, Rufi: “Ministro, este PSOE tiene muy poco de socialista y de obrero… y mucho de comisario Villarejo”. I com acabarà la cosa? També ho sabem. Esquerra mantindrà Sánchez perquè Junqueras vol sortir aviat de la trena.

Avui és un gran dia per a Roger Torrent. Espanya, o qui dimonis sigui que s’ha molestat a espiar-li les fotografies que guarda de Port Aventura a l’Instagram, li ha fet el favor de la seva vida. Aprofita-ho, Roger, que demà passat, a tot estirar, tornaràs a la vida monacal i al silenci de la irrellevància. I estigues tranquil, que si mai maneu a la Generalitat i a Madrit, podreu jugar a fer d’espies dels vostres enemics convergents, que és allò pel que sempre us heu fet palles mentre somiàveu en tocar poder. Són vint-i-quatre hores de glòria, Roger. Aprofita-les!

Les recents eleccions basques han demostrat pels nivells d’abstenció que no eren les dates més oportunes per criteris democràtics, encara que ja sabem que els criteris partidistes son els primers alhora de prendre decisions.

Ja he llegit en alguns llocs les lloances als resultats del PNB, sobretot des d’aquella vella Convergència sense cap aspiració nacional, i cal dir que els percentatges de la victòria d’Urkullu estan per sota dels d’Ibarretxe en el seu dia, per tant tot seria questionable. Per altra banda son dos situacions diferents.

Res a veure el procés que ha viscut Catalunya els últims 10 anys amb l’independentisme en el centre del debat i amanit amb una autonòmia de tercera amb un poder tant limitat que gairebé no es veu, amb una autonòmia com la basca sense el suport de Catalunya a l’autodeterminació i amb un autogovern potent amb la clau de la caixa com eina principal.

Per altra banda el sistema electoral també es diferent, bé de fet Catalunya no en te de propi. Al País Basc les 3 provincies tenen el mateix nombre de diputats independentment de la seva població cosa que afavoreix els partits bascos autoctons ja que Biscaia i la seva zona metropolitana, la més poblada i feu dels socialistes en surt en desaventatge. De fet si Catalunya copies aquest sistema, l’independentisme tindria una majoria molt més folgada que ara.

De fet el seu millor sistema social es gràcies al Concert que Catalunya no hi pot aspirar, ja que li es negat, donat que el 20% del PIB global que aporta res te a veure amb el 6% del País Basc. Per tant el mirall del PNB no es tal. Un partit que gestiona l’abundància i per tant obté millors resultats i que alhora es pragmàtic amb el tema nacional sempre nedant entre dues aigues a l’estil convergent però amb més recursos. Per la seva banda Urkullu que també va ser lloat com a mediador en el conflicte català, no ho va fer per estima al nostre procés i si per les conseqüències que podria comportar al País Basc una independència catalana, no cal oblidar-ho pas.

En definitiva unes eleccions en temps de COVID que no serien el millor remei per la democràcia.

La portaveu del PSC, Eva Granados, demana que el confinament del Segrià es faci amb totes les garanties jurídiques, i ho diu després que ahir un Jutjat de Lleida deixes sense efecte l’ordre de Confinament de la Generalitat per Lleida.

Amb el seu cinisme habitual ofereix suport al Govern per prendre les mesures que sigui, encara que sempre amb el temps i amb la forma i instant a no generar més problemes. Ha criticat al Govern català dient que no ha estat a l’alçada demanant que es mobilitzi tots els recursos per reconstruir l’economia del país amb l’exemple del encara sense substitut secretari de Salut Pública. Per acabar diu que nosaltres ens posem la mascareta però el Govern ha de governar.

La mesquinesa de Granados ja la coneixem, però en aquest cas el seu espirit colonial la porta pel pedregar. La Generalitat encertadament o no ha actuat a Lleida amb unes mesures concretes que amb el seguiment han anat endurint, te les competències per fer-ho, ja que no hi ha Estat d’alarma i per tant no han estat manllevades les mateixes pel Govern de Sanchez, però ves per on un Jutjat ens diu el contrari i amenaça, cosa que ja sabem fan molt bé si es tracta de Catalunya. Li ha faltat temps a Granados per criticar i posar-se del costat del Jutjat encara que la seva recomanació fos que ens tiressim del pont avall i demana una sèrie de coses que ja hem vist que a nivell estatal ells no han complert.

Per altra banda la Generalitat, un cop més veu com les seves competències son paper mullat i un simple jutjat les pot esborrar. Es el que te fer veure que es te un determinat poder, quan realment es nul i qualsevol organisme al servei de l’Estat pot passar per davant. Es un punt que els nostres partits han permés i que ha degradat les institucions fins al punt on ens trobem.

Aquí personatges com Granados poden treure suc i atacar sense pietat un Govern que també amb els seus encerts i errades en definitiva ha seguit al peu de la lletra el que a la Meseta anava dictant ho critiques o no. Es allò de cornut i pagar el beure.

Una cosa li dono la raó, que amb la pandèmia hem comprovat el limitat nivell dels nostres polítics , tant els d’allà com els d’aquí.

Ara la vida de la gent depén de les garantíes juridiques.

Avui fa 10 anys d’aquella manifestació convocada per Òmnium contra la sentència del Tribunal Suprem a l’Estatut de Catalunya i que va girar per la reivindicació de la Independència de Catalunya.

Efectivament, desprès de les retallades vergonyoses a les cambres espanyoles d’un text aprovat al Parlament de Catalunya per una majoria aplastant, d’un Referèndum avalat per la ciutadania pel que havia quedat de la llei, el 2010 el Tribunal inquisidor espanyol va retallar encara més el poc que quedava de valor en peu del text, inclosos articles que en altres Estatut erer perfectament legals i a Catalunya no. En definitiva el trencament de la base de la democràcia, desautoritzar el vot de la societat catalana i posar la burla com a sistema.

Aquella manifestació va ser el començament d’un nou paradigma que va fer veure molta gent que l’entesa Catalunya i Espanya era impossible i la independència la única solució viable. Un procés que encara dura i que pel mig s’ha emportat moltes coses i que no tinc dubtes que finalment acabarà materialitzant la sortida d’un nou Estat d’Europa encara que Espanya i la seva nul·la democràcia no ho posaran fàcil.

De fet i parlant d’aquells que representen el Règim del 78 i la burla macabra de l’Estatut, el socialisme representat per José Zaragoza veiem el nivell miserable en que avui encara vivim i on un tuit del mateix on denuncia la falta de recursos per les residències, la manca de recursos per l’atenció primària, el nul efecte del rastreig de positius i l’abandonament dels metges acompanyat amb una foto antiga de la Consellera Verges aguantant una estelada.

Aquest es el nivell mesquí i sense cap tipus d’ètica que encara que finalment ha esborrat el mateix, reflecteix el tarannà i les oportunitats per relacionar tot el que es negatiu o creuen que es negatiu amb l’independentisme sigui veritat o no. Un tuit com deia miserable, no menys que altres que aquest personatge ja ens ha ofert però que suposo resumeix tot allò que no voldriem en una República Catalana on l’Estat de dret i sobretot els drets de la ciutadania i els valors haurien de ser la base d’una democràcia forta i on evidentment representants com aquests no poden representar a ningú.

10 anys del trencament.

Molts exemples podem trobar del sistema podrit espanyol i el President Montilla en seria un més amb la particularitat del seu càrrec anterior i el que ha significat per ell. Ara tots aquells que treien pit per cantar les bondats catalanes per escollir un President de Cordoba, poden comprovar que el personatge senzillament no s’ho valia i que l’important més que l’origen, es els valors i l’ètica de la persona que en aquest cas ha quedat ben tacada.

Es diu Montilla, José Montilla

Jordi Galves

La recent presència del president José Montilla al Parlament de Catalunya va tenir força moments còmics i, fins i tot, de tràgics. Com si fos un ésser incomunicat amb el seu entorn, el que col·loquialment es coneix com a autisme, l’exministre i exsenador Montilla va insistir en el seu estretíssim i particular punt de vista. Un punt de vista poc brillant que li convé. Perquè interpreta literalment les lleis en vigor i, a dreta llei, sí, i tant que sí, li permeten mantenir el despatx d’expresident de la Generalitat i alhora esdevenir també assalariat d’Enagás. La sessió parlamentària va deixar de manifest la notable intolerància a qualsevol canvi interpretatiu o a la frustració del personatge Montilla, inamovible i sord. El distanciament dels altres polítics recorda un dels grans moments d’El Mercader de Venècia, quan el no integrat en la societat, quan el jueu Shylock, examina els detalls del contracte i reclama a la justícia de la ciutat dels duxs una lliura de carn del pit d’Antonio. En va li ofereixen diners i intenten temptar-lo amb tot de beneficis per salvar la vida del venecià que no ha pogut tornar el deute a temps. Shylock no afluixa, en cap moment, ni vol arribar a cap concòrdia amb els cristians, mogut pel ressentiment cap als adversaris religiosos, incitat per la venjança més pura. De manera que, com a darrer intent d’acord, li demanen al jueu si ha dut cap metge, perquè embeni les nafres d’António i no mori dessagnat. A la qual cosa replica Shylock: “¿El document ho diu?”. I després afegeix: “Si no ho diu el document, no ho trobo necessari.”

La interpretació radicalment subjectiva de les lleis, en l’obra de Shakespeare i en la comèdia que es va representar al Parlament fa dos dies, ha esdevingut l’absoluta protagonista. Si els jutges espanyols han demostrat que poden interpretar el Codi Penal de manera abusiva, ¿per què José Montilla no pot imposar la interpretació de les lleis que més li convingui per continuar omplint-se la butxaca? El text no és important, l’important és la interpretació que se’n fa. Recordem que el president Montilla sempre ha estat partidari de fer comparacions abusives, de fer certs comentaris dadaistes, de vegades prou inacceptables per a la majoria de les persones que l’escolten. Com quan va comparar el referèndum del primer d’Octubre amb els referèndums de Franco. Unes comparacions que exhibeixen un fort component de venjança personal, de constant reivindicació de la seva persona enfront de la resta de la classe política catalana. El president Montilla es veu a ell mateix amb gran sentimentalisme i tendresa, amb enorme pena per haver nascut en una família humil. Es veu a ell mateix com un desheretat, com un pària de la terra que ha tingut l’astúcia d’arribar a càrrecs molt importants. Es veu a ell mateix sempre com a víctima. I com que és una víctima autèntica es considera amb dret a tot. A veure si aquí només podran enriquir-se Jordi Pujol o Narcís Serra pels cognoms que duen al carnet d’identitat. La lògica de Montilla pot arribar a ser despietada, inhumana, molt arbitrària. Com quan va establir un greuge comparatiu entre les crítiques que ell ha rebut en ocupar un càrrec de senador com a expresident de la Generalitat i Carles Puigdemont. “S’ha criticat que jo fos senador, però no el càrrec d’eurodiputat de Carles Puigdemont”. Com si tots dos fossin dos expresidents comparables. I és que s’estima més pensar que a ell el critiquen injustament perquè s’anomena José Montilla. És el victimisme del que va a la seva i només està disposat a escoltar el que li convé.

No hi ha dubte que la presència del President Puigdemont a l’Eurocambra entre altres coses ha de servir per denúnciar aquesta farsa en la que s’ha convertit aquesta Unió Europea.

Avui s’enceta la presidència alemanya del segon semestre de l’any a l’Eurocambra i davant Merkel, el President ha demanat que la Unió ha de fer respectar l’Estat de dret a tots els Estats com Espanya i acabar amb la persecució d’idees i empresonaments de dissidents polítics. Ho ha exigit a la Unió i ho ha relacionat amb els ajuts per la crisi econòmica que haurien també d’evitar que siguin aliens a la crisi de drets i llibertats.

Crec que ja va sent hora que Diputats valents posin el dit a la nafra d’una institució creada pel sistema simplement per protegir-lo i mostrant la seva inutilitat per no exigir a tots els seus membres els valors fonamentals de la mateixa, com es el respecte als drets humans i que sigui un espai de llibertat i drets civils per les persones que no puguin ser esborrats sense rubor. Tots hem escoltat critiques a Turquia, a la Xina o a règims dictatorials llunyans, però sembla que dins les pròpies fronteres els ulls cecs con la consigna i haurien de ser vistos encara amb més visió. Espanya es un dels casos on l’Estat de dret es més feble, on la democràcia es més curta i on els abusos son com els denunciats en altres llocs del planeta amb l’exemple clar de Catalunya.

Una visió seriosa dels drets dels ciutadans europeus en aquest espai hauria de servir també per ser condició per possibles ajuts i si no son capaços de poder intervenir amb violacions flagrants com l’espanyola no hi ha dubte que no ens serveix de res.

Cal donar exemple i poder vigilar aquests valors fonamentals en tots els Estats membres i aplicar sancions en cas de no complir amb els mateixos com qualsevol entitat. No hauria de ser un espai més del sistema i del capital, sinó un vertader espai pel ciutadà, cosa que com hem vist malauradament amb el conegut “afer intern” de Catalunya no es així. Es un afer d’un territori europeu i d’uns ciutadans amb els mateixos drets que la resta i per tant l’afer hauria de ser totalment extern.

Ens hem acostumat malauradament ha escoltar coses dels nostres representants polítics que serien motiu suficient precisament per no poder representar cap societat en un sistema democràtic normal.

Avui llegeixo una entrevista a Idoia Mendia, la candidata del PSE a les eleccions bàsques i ens deixa anar “El PSE és la garantia que al País Basc no seguirà el camí de Catalunya”. Crec que la frase apart de ser antidemocratica es una d’aquelles consignes que la societat sembla acceptar i per suposat el sistema valida com el més normal.

Realment que ens vol dir la dirigent socialista i la persona que vol representar a tota la societat basca si es escollida, ens diu que impediran que si en el suposit que com a Catalunya una part molt important de la societat volgués decidir el seu futur lliurement i apostes per la independència sempre de manera pacífica i pel mitjà de les urnes ho impediria com sigui.

Aquest es el tarannà democràtic de la candidata. En una democràcia normal els representants del poble tenen l’obligació de representar-lo i escoltar-lo sobretot per actuar amb conseqüència i canalitzar aquesta veu pels conductes que ens hem dotat. La proposta pot ser la que sigui però si una part significativa la posa damunt la taula, mai ha de ser rebutjada i silenciada ja que això es diu feixisme i simplement ens diu que el sistema admet nomes una sèrie d’idees que ja li convenen i les que no son del seu gust son eliminades i combatudes com hem vist a Catalunya amb tota la repressió i violència d’una Dictadura normal i deixant sense resposta a una gran part de la societat victima del seu propi sistema que en definitiva simplement es una excusa pel control de la mateixa amb una capa de vernís per dissimular els forats corcats de la fusta.

Això ha convertit el sistema les democràcies en molts llocs, allò de la sobirania rau en el poble ha quedat guardat en un calaix amb benefici de les el·lits que controlen el mateix per damunt de la societat i mitjançant un poder executiu que com titelles fa la seva funció estètica sense res més que oferir.

El sistema es nociu, per qualsevol societat que es vulgui dir així i sobretot per qualsevol societat que vulgui dirigir el seu destí sense el llast del feixisme vestit de democràcia.

Ens trobem en un moment on els paranys de l’Estat i dels nostres propis partits han fet forat, i hem perdut més de 2 anys enfeinats i lliurant batalles paral·leles que no ens acosten a l’objectiu.

La repressió estatal ha tingut l’efecte de lluitar pels presos polítics, per recuperar misèries autonòmiques com a grans conquestes, defensar-se del sistema judicial i pervers espanyol i de pas els nostres partits a crear falsos relats amb dialegs imaginaris i companys de viatge més que dubtosos per la nostra causa tot en pos de recuperar l’autonomisme sense fre.

Ha estat així, i ara les eleccions parlamentàries son a l’horitzó i ens les vendran amb mil i un noms quan simplement son unes eleccions autonòmiques més d’unes institucions que mai havien estat tant degradades i que estan més aprop d’una simple gestoria que d’una institució nacional i efectiva. De fet no nego que es important la victòria en la seva suma independentista, nomes faltaria, ara bé, caldrà anar en compte com distribuim aquests vots per evitar aliances indesitjables que encara ens allunyarien més de l’objectiu, ja m’enteneu. Suposo que el mite de supera el 50% també serà un cavall de batalla, si es supera evidentment millor, però tampoc ens deixem enganyar, això no canviarà absolutament res pel que fa l’Estat espanyol i la mentida caurà pel seu propi pes.

La vertadera lluita amb permís de la pandèmia es al carrer, i l’organització de la societat civil te que tornar a superar els partits i arrossegar la seva mesquinesa cap a les posicions que el poble en la seva majoria vulgui, nomes així avançarem. Tampoc ens hem d’enganyar, com deia Toni Comin aquest cap de setmana s’ha de dir a la gent que la confrontació es inevitable i l’única via, no n’hi ha d’altra que sigui real i això te uns costos que hem d’estar disposats a provar. Aquesta es la via i la nova organització al voltant del President Puigdemont en podria ser una empenta.

Per altra banda organitzacions com Òmnium, crec que no ens fan cap favor amb campanyes contra la monarquia espanyola, no es la nostra guerra i no podem caure amb aquests paranys. La República espanyola tampoc ens deixaria utilitzar el dret a l’autodeterminació i per tant ara per ara no es el nostre problema, la República Catalana ja porta incorporat que els Borbons es converteixen en personatges del passat, res més.

La revolució al carrer transversal i valenta ha de ser la via, el demes es marejar la perdiu.

La nova formació a l’entorn del President Puigdemont i que ha d’ajudar a aclarir l’entorn Convergent, o més aviat presentar un projecte deslligat del llast o el pes del que en queda com el PDECAT, crec era un moviment necessari i ha de poder ser transversal, clar i sense falses promeses a l’estil “si vols que torni el President,vota el President”. Ha de mirar de relligar un espai independentista ara totalment fragmentat i dividit que ha dut a la desorientació de la societat catalana. Pel bé del projecte espero que tinguin sort i encerts.

L’envit de Puigdemont

José Antich

El president Carles Puigdemont ha llançat aquest dijous el seu partit polític, mitjançant un manifest a l’opinió pública, i ha donat a conèixer també una cuidada primera selecció de noms de l’independentisme que l’acompanyen així com la data del 25 de juliol per a la constitució oficial de la nova organització. La notícia marca un punt d’inflexió en les àrdues i fatigoses converses entre la Crida de Jordi Sànchez i el PDeCAT, que es donen definitivament per fracassades davant de les exigències dels segons a disposar com a partit d’una quota en la nova formació, una concessió que ni Puigdemont ni Sánchez no han estat disposats a acceptar.

A Puigdemont l’acompanya en l’aventura una part molt significativa dels referents i el relat del referèndum de l’1 d’octubre, la república i la independència del fins ara el seu espai polític. Així, estan presents presos i exiliats del PDeCAT com els consellers Turull, Rull, Forn i Puig, així com dirigents procedents de l’esquerra que ja han estat en eleccions anteriors candidats de Junts per Catalunya com Sànchez o Comín. No debades, el target al qual es dirigeix el nou projecte són els votants de l’1-O, els de Junts per Catalunya i els que no els han votat mai, segons especifica el manifest, titulat “Junts, per Catalunya”.

Però al costat d’aquesta nombrosa presència de pesos pesants de l’independentisme també hi ha una absència significativa com és la d’Artur Mas, el president que va posar en marxa el projecte independentista el 2012, després de la multitudinària manifestació de la Diada de l’11 de Setembre, que va designar a Puigdemont el 2016 com el seu successor al capdavant de la Generalitat i que ara haurà d’aclarir on vol quedar ubicat. No sembla que vagi a fer el pas cap a la nova formació, almenys, en aquesta primera fase constitutiva del mes de juliol, encara que Mas tampoc no s’alinearà amb l’actual direcció del PDeCAT

És un envit en tota regla a l’espai de l’independentisme, prescindint de tot llast partidista. Amb tot, el perímetre de la nova formació que liderarà Puigdemont no tindrà inicialment l’amplitud que es pretenia, en haver-se despenjat el PDeCAT d’una manera sonora. La formació que presideix David Bonvehí encarna ara, des del punt de vista ideològic, el sector més a la dreta de l’independentisme.

Per a uns, la ruptura amb el PDeCAT és una bona notícia ja que trenca la traçabilitat amb Convergència i amb molts dels problemes judicials que ha arrossegat. Per a d’altres, en canvi, que el PDeCAT quedi fora suposa un obstacle per defensar amb contundència que el nou partit agrupa el major nombre de sensibilitats de l’independentisme ja que hi ha hagut massa víctimes pel camí. No només això, sinó que, amb la ruptura, la marca Junts per Catalunya no la podrà utilitzar la formació de Puigdemont sense acord i els drets electorals i econòmics de comicis anteriors quedaran fora del seu abast. Emperò, també caldrà veure com resisteix el PDeCAT la tremolor de cames dels seus dirigents, que es comença a fer evident, per explicar als seus associats el trencament amb els seus més importants referents polítics i mediàtics, i, sobretot, l’assentar-se com una formació alternativa a Puigdemont.

El que sí que és del tot evident és que Catalunya comença a endinsar-se a la zona de màximes turbulències electorals. Ja no es pot, segurament, especular gaire més sobre si Puigdemont serà o no serà candidat en les pròximes eleccions al Parlament ja que sembla tenir tots els números perquè la resposta sigui sí i la seva posició la de número u. El fet que el president Quim Torra quedi fora dels signants obeeix a la necessitat de preservar-ne una mínima encara que innecessària institucionalitat del càrrec. Una circumstància supèrflua sense cap mena de dubte ja que tothom sap que el seu espai electoral és el de Puigdemont. Altres consellers de la Generalitat com Buch i Puigneró també han quedat fora, segurament, per no obrir un debat sobre la permanència al Govern d’Àngels Chacón, molt alineada amb el PDeCAT.

Pel que fa al calendari electoral es manté encara una gran incertesa encara que, certament, queda delimitada entre principis d’octubre i potser febrer ja que estirar la sentència d’inhabilitació del president Torra que durà a terme el Suprem a la tornada de l’estiu no deixa gaire més marge. Quim Torra defensa gairebé en solitari davant de la cúpula restringida de JxCat la primer opció: convocar les urnes a l’octubre. En canvi, són majoria els que aposten perquè el Suprem l’inhabiliti i s’allarguin els terminis al màxim, posant així en evidència la intervenció de la justícia espanyola al calendari electoral català.

Finalment els presos polítics tindran el tercer grau, si el Tribunal Suprem no ho impedeix, i alguns cinicament vendran això com una concessió o fins hi tot un regal.

Cal dir clarament que senzillament segueixen la normativa i el reglament penitenciari com qualsevol altra, i per tant de regal res, i de gràcies cap. Ens hem acostumat massa a donar les gràcies per coses que veritablement ja ens tocavem i ara segurament interessadament no serà una excepció. Alguns ho utilitzaran pels seus pactes polítics, altres per treure pit, donat que la idea de la República els queda lluny, i altres per dir que son privilegis novament a Catalunya.

Cinisme en tots els casos. La veritat es que mai haurien d’haver entrar rera les reixes per uns crims inventats i que a sobre no van fer, cosa que dona un toc exòtic a la història. De fet son a la presó per intentar dur a terme una República que mai van arribar a intentar materialitzar, ni sembla que en tenien intenció com vam veure. Per tant una doble farsa que ara després de més de 2 anys a la presó i si finalment la justícia espanyola no ho impedeix serà molt més lleugera amb un règim de semillibertat.

Això no ens hauria de distreure del vertader objectiu, que es exigir la materialització del mandat de l’1 d’octubre i no utilitzar precisament aquest per aturar qualsevol proposta per anar endavant o per encobrir les vertaderes lluites polítiques autonòmiques esclar.

Alegria immensa per aquest pas endavant dels nostres presos polítics, però sent conscient que la lluita continua i els partits han de ser una peça clau per arribar al final, per tant exigència màxima. El que sembla un aclariment de l’espai convergent crec es positiu, i el PDCAT pot ser la propera Unió amb una desaparició per defensar un projecte antic i fora de context que nomes pot estar al servei dels mateixos que van aplicar el 155 i d’una realitat que ha tingut el mèrit de emportar-se per davant molta part del Règim del 78 instaurat a Catalunya.

El tercer grau ha de ser un pas, i el vertader homenatge dels partits hauria de ser el retorn a la unitat i l’objectiu final aquest cop de veritat i sense enganys.

La Generalitat manté l’acusació contra dos joves detinguts en les protestes per la sentència del Procés a Girona sense cap vergonya.

De fet en demana una condemna de 3 anys i mig per llençar pedres contra una furgoneta dels Mossos i lesionar dos agents durant els disturbis en el marc de la protesta per la sentència contra els líders independentistes. Per la seva banda la Fiscalia augmenta fins 9 anys de presó i multes. De fet els perits han assenyalat que la pedra suposadament llençada fes la trajectòria que diuen els Mossos.

Cap de les dues lesions van requerir assistència mèdica i una no es va documentar aquella mateixa nit, sinó fins una declaració posterior que va apareixer aquesta agressió. En Benet Salellas, advocat defensor ja considera desproporcionat la petició de la Generalitat per lesions tant lleus ja que implicaria ingressar a la presó.

Es una mostra més de l’anomenat Govern efectiu o independentista, que en realitat i per la porta del darrera no perd oportunitat de condemnar dos joves independentistes evidentment enfadats per la cruel sentència del judici farsa i dona tota la credibilitat a una unitat dels Mossos que ja ha tingut bastants episodis polèmics. De fet com es diu els dubtes son més que raonables tant per les proves tècniques pericials com per tractar-se d’unes lesions tant lleus que ni tant sols van necessitar de cures mèdiques i alguna com he dit va apareixen no aquella nit, sinó posteriorment el que semblaria més una revenja que un altra cosa.

La Generalitat però segueix el doble joc de donar anims a la gent per la protesta i semblar que es troba al seu costat i per altra utilitzar les forces policials per reprimir les legitimes protestes i molts cops violentar-les sense remei. Es un joc cinic i miserable que defineix molt bé les tàctiques dels nostres partits realment i com s’han convertit en un element coactiu més del 155 sense miraments, segurament l’efectivitat de que es parlava es devia referir amb això.

La polèmica de la Consellera de Cultura dient que veu massa castellà a TV3, i que hi ha vegades que no sap si veu una cadena nacional o estatal ja ha estat contestada des del Govern per Budó afirmant que ells no poden fiscalitzar la cadena catalana i Carrizosa per Ciutadans ja hi ha sucat pa acusant la consellera de taliban supremacista.

Ja la tenim servida, una paraula o gest a favor del català n’hi ha prou perquè els que voldrien veure morta aquesta llengua llencin tota la seva caballeria i perquè molts d’aquí gairebé demanin perdó per atrevir-se a aixecar el cap.

Crec que TV3 es la televisió nacional de Catalunya amb uns indexs de qualitat i d’audiència molt destacables que hem de conservar, qualsevol nació amb un mitjà de comunicació tant potent l’ha de cuidar i aprofitar en aquest cas per ser un referent amb la llengua propia del país. No hauria de ser cap cosa estranya utilitzar la traducció amb entrevistes amb gent de llengua castellana o seguir emetent programes de divulgació de la mateixa llengua greument amenaçada per un Estat que tots sabem que des del Decret de Nova Planta ha volgut enterrar aquesta nosa que es la nostra llengua en benefici de la llengua de l’imperi que crec que si parlem de mitjans audiovisuals tindria el 95% en exclusiva en la seva llengua i potser em quedo curt.

Per tant no en tenen prou amb això sinó que del poc que podem triar una quota també ha de ser per la llengua castellana. Concretament a la sèrie que vam veure ahir a la cadena on el castellà va ser molt utilitzat no ho veuria tant greu, ja que parlem d’una serie de ficció però cal esmerçar esforços perquè l’imaginari català i la llengua sigui també amb normalitat la joia de la corona.

Quan Carrizosa parla de Talibans supremacistes es perquè per ell no n’hi ha prou que amb mitjans com deia més del 90% siguin en castellà, que en el cinema sigui difícil trobar versions en català o amb l’etiquetatge sigui també complicat trobar-lo en la nostra llengua per posar uns exemples. Per ell qualsevol engruna per petita que sigui sera supremacisme ja que la voldria nomes a casa i finalment desapareguda, de fet l’objectiu de creació del seu partit.

Es més preocupant aquells que demanen perdó per parlar la llengua que parlen i diu molt poc del nostre país.

Ja tenim un nou partit a Catalunya amb Marta Pascal al capdavant i una conseqüència de l’anomenat grup de Poblet, per entendre-ho millor l’antiga Convergència o una Unió de Duran i Lleida actualitzada.

De fet ens diuen que volen un espai d’acord i transversal, no comparteixen plantejaments de confrontació i volen trobar-se amb molta gent sempre en positiu. Pel que fa al referèndum, el volen acordar amb l’Estat espanyol rebutjant l’unilateralitat, una via escocesa en diuen.

La facilitat de la nostra classe política per insultar la intel·ligència de la societat catalana no te límits. Aquest artefacte de fet, segurament unit al PDECAT podria fer tornar el catalanisme espanyol que era hegemònic fa més de 10 anys i que era aquell de submissió amb l’Estat espanyol sense fissures, presentant uns guanys inexistents, peix al cove es deia i sense cap intenció de donar mai un pas endavant que no fos tutelat per la veu de l’amo. De fet tot això no difereix massa del comportament dels nostres partits des del cop d’Estat del 155, però això seria un altre tema.

Sembla que no volen observar que els temps han canviat i això ja forma part del passat amb blanc i negre i dels Estatuts de pa sucat amb oli que eren el pal de paller de la gestoria anomenada Generalitat. Una menjadora per partits i professionals d’aquesta forma de vida evidentment sense responsabilitats ja que el poder es zero.

Es diuen transversal, fa riure per no plorar. Una paraula que ja ha perdut tot el seu valor, ja que negar la sobirania i apostar perquè els plantejaments que no agradin a l’Estat es desin al calaix mai pot ser transversal. A l’apartat del Referèndum ja es de traca, diuen que el volen acordar amb l’Estat, per fi han descobert una cosa que no havia pensat ningú, mireu si era senzill. Segurament tots ells els últims 10 anys i concretament els darrers dos han estat vivint en un altra galàxia llunyana i no saben que això a l’Estat espanyol ja s’ha provat del dret i del reves i no es possible. De fet no n’hi ha prou amb actuar com Escòcia, falta una Gran Bretanya amb un lideratge en un context concret que accepti la democràcia plena com va ser el cas i com no ho es aquí.

Per tant demanar això equival a dir no volem la independència, i això ja ens ho coneixem. El respecte a la gent hauria de ser sagrat i aquesta no es la millor manera de començar i intentar encara que sigui amb poca influència trencar la majoria independentista al Parlament cosa que bàsicament serà mèrit dels tres partits que en formen part.

Un nou parany de l’Estat a la vista.

Ahir vam veure entrar Fèlix Millet a la presó, no m’atreviria a dir per quan de temps, però com diu Iu Forn un gran actor i rei del desvergonyiment absolut. Un sistema corrupte que personatges com aquests en son els seus tributs i ens quedaria per saber qui ha manegat aquests fils, cosa que em temo mai sabrem del cert, coses del sistema.

Fèlix Millet i l’estafa de l’estampeta

Iu Forn

El teatre català i mundial va perdre un gran actor, però hem guanyat algú que ens ha trufat la crònica político-judicial de moments memorables que barregen desvergonyiment, sordidesa i picaresca. Quan aquesta tarda he vist Fèlix Millet entrar a la presó no he pogut evitar recordar algunes de les situacions més SEN-SA-CI-O-NALS que aquest personatge ens ha ofert els últims anys.

Millet va aprofitar el seu estatus social per enganyar un munt de gent que volia aparentar o entrar en un món al qual no hi pertanyia per dret de sang. Ell tenia la clau d’accés a la burgesia barcelonina i la va usar, convertint-se en una barreja de Lazarillo de Tormes, Oncle Garrepa i Dioni que tenia l’únic objectiu de guanyar diners i més diners.

I així va ser com va pensar la meravellosa estafa al seu consogre. Al casament de la seva filla, Millet va aconseguir organitzar el convit a la platea del “seu” Palau de la Música. Sense pagar un cèntim, esclar. Però li va cobrar al futur consogre la meitat del “lloguer” de la sala. Brillant.

O aquella altra poc coneguda de quan va canviar les butaques del Palau. Molta gent va estar disposada a pagar el que fos per endure-se’n una a casa com a record i es van acabar aviat. Però Millet havia vist el negoci. Què va fer? Anar al Palau de la Música de València i comprar-los un munt de butaques que tenien abandonades en un magatzem. Les va revendre com a seients originals del Palau de Ia Música, que ho eren, però, esclar, no del de BCN.

I la no menys oportuna situació del 26 de febrer del 2014, dia que havia d’anar a declarar pel cas de l’hotel del Palau. Just quan es va aixecar del llit per anar al lavabo va ensopegar amb la catifa i va caure. Tretze dies va estar ajornada la seva declaració. Aquell va ser l’inici dels moments de mala salut de ferro que ens han regalat altres grans moments com la seva gran frase “voy muy medicao” o els passejos en cadira de rodes amunt i avall de la Ciutat de la Justícia durant el judici pel Cas Palau.

Però l’anècdota que retrata millor el personatge és de la seva primera estada a la presó de Brians 2, on hi va anar a parar condemnat pel ja esmentat cas de l’hotel del Palau. Millet va comprar-se un televisor a l’economat del centre penitenciari per 150 euros del novembre del 2015. Són uns aparells molt senzills que no tenen ni carcassa posterior per evitar que s’hi amaguin objectes i que fora d’allà no tenen gaire utilitat. Una regla no escrita diu que quan el reclús surt en llibertat, el deixa als companys interns que no poden pagar-ne un i així els fa servei. Encara avui tinc clavada a la retina la imatge de Millet sortint per la porta de la presó… carregant la TV sota el braç!!! IN-SU-PE-RA-BLE!!!

El nostre home ara torna a estar empresonat. Veurem quant de temps i si en té alguna de preparada. Mentre, servidor de vostè seguirà donant-li voltes a la idea que perquè existeixi un Millet, ha d’haver algú que l’alimenti. Dit d’una altra manera, perquè Millet pogués fer tot el que va fer, va necessitar la col·laboració de molta altra gent que es va beneficiar dels seus tripijocs. I que avui dormiran a casa.

I no és cap disculpa, però per poder fer la famosa estafa de l’estampeta cal que algú tingui prou cobdícia com per intentar enganyar algú que es fa passar per babau i que finalment és el llest.

El nou full de ruta de l’ANC aproa la unilateralitat i ens diu que si a les properes eleccions es supera aquella mitica xifra del 50% més un de vot de partits independentistes ja podem anar endavant.

Caldria donar molts matisos, ja ens van enganyar un cop els partits amb el Referèndum, com deien i crec la millor eina democràtica perquè la ciutadania decideixi situacions com aquestes amb llibertat i tota la legitimitat del poble que posteriorment el Govern de torn ha de implementar com no pot ser d’altra manera. El que va passar a Catalunya ja ho sabem, no es van obeir les lleis del Parlament aprovades amb sang, suor i llagrimes i que donaven cobertura al Referèndum i posteriorment al periode de transició, i tampoc es va obeir el mandat de la ciutadania a favor del si,i que a pesar de tot amb un 38% de participació i l’etiqueta legal de vinculant era suficient per anar endavant, ja que altres referèndums sense les porres policials damunt els caps dels votants i amb menys percentatges no han estat mai discutits i han estat aplicats.

Aquest famós mandat que ara sembla amb peticions de nous referèndums ja no serà mandat deixant encara més a la societat catalana amb cara de tonto, ens volen vendre una nova eina la de superar la barrera de la meitat de vots en unes eleccions autonòmiques al Parlament, es veu que amb això aconseguit, l’Estat immediatament comvocarà una reunió per acordar amistosament la separació i tots els partits espanyols ho validaran, així com la Justícia espanyola sense cap impediment.

Crec que marejar la perdiu d’aquesta manera nomes fa que augmentar el desencis i la deriva dels nostres partits clarament amb l’aposta autonòmica per bandera, i que no ens ho mereixem.

Tots sabem que superar aquesta meitat, un 60 o un 80% de vots no significarà res de res. Primer perquè els nostres partits no es comprometran a una cosa així,i si algun ho fa es més que dubtòs que no quedi en el terreny de les promeses electorals com ja hem comprovat aquests dos últims anys de Parlament de fireta i en segon lloc com ja he dit, l’Estat mai acceptarà això com un canvi de tractament del nostre cas.

Per tant l’ANC i segurament de bona fe, amb aquesta aposta sap que no va enlloc, i crec que la solució es més senzilla, implementar un Referèndum ja fet i sense enganys i complir amb el mandat que se li havia confiat. Tractar als ciutadans com a nens amb propostes màgiques i sense cap resultat mai pot ser la solució.