ALBERT CORTES MONSERRAT

El monarca espanyol avui acompanyat del repressor Pedro Sanchez es passeja per Barcelona i la reacció de la gent no pot ser altra que rebuig. S’ha de ser molt cínic per visitar els subdits que ell mateix va rebutjar el dia 3 d’octubre de fa 3 anys.

La pancarta penjada per Òmnium “Felip, l’últim” davant l’Estació de França per rebre el Monarca ha durat poc ja que els Mossos l’han retirada informant de l’ordre establerta de la prohibició de penjar pancartes per motius de seguretat establerta. Un impressionant desplegament policial de Mossos i Policia Nacional per blindar accessos a l’acte que presidia el Borbó. Moltes concentracions de rebuig a la visita per tot Barcelona incloses diferents trams de cadena humana on s’hi han vist polítics com Josep Costa Ernest Maragall, Elsa Artadi o Laura Borras.

Curiosament a la mateixa hora a Perpinyà 3 presidents inhabilitats (Puigdemont, Mas i Torra) feien una conferència conjunta per posar de manifest la repressió avalada pel Borbó i que ha portat a fer desapareixer els drets democràtics de la societat catalana.

Realment cal ser molt miserable i gaudir de molt de cinisme per visitar una zona que has rebutjat i trepitjat amb els teus discursos i fets com si tal cosa. Cal parlar del Monarca com l’hereu de Franco que va ser qui el va nomenar i per tant el respecte democràtic no es possible. Deixant de banda aquest detall important, la seva funció, si es que mai n’ha tingut alguna més enllà de ser la punta de la piramide del sistema corrupte espanyol seria fer de mediador en els conflictes entre territoris o ciutadania, cosa que com tots sabem va fer saltar pels aires fa 3 anys amb un discurs de l’ultra dreta amb la seva posició al costat dels violents i contraris a la democràcia i donant l’esquena al poble català que simplement exercia els seus drets i això va provocar les ires d’aquest personatge sense cap mena de credibilitat.

Al seu costat el líder d’un dels partits del règim i avalador del 155, contrari al diàleg més elemental i si apuntat a la revenja contra els nostres líders polítics i ciutadania en general amb l’excusa de la justíca, no pot rebre altra resposta que el rebuig a la seva presència per molt que la vulguin amagar.

Per altra banda la participació a les cadenes humanes de rebuig d’alguns líders polítics catalans que alhora reclamen diàleg amb els partits del règim del 78 que avalen la repressió i participen donant més legitimitat de les cambres espanyoles amb total impunitat sense haver-se plantejat mai que per dignitat i coherència hauria de ser una etapa passada, es un altre exercici de cinisme que malauradament ja estem acostumats.

Felip l’Últim ha estat retirat per retallar un cop més la llibertat d’expressió en un Estat sense drets democràtics i amb una policia com a botxí del règim.

Interessant article de l’Astrid Bierge sobre les dades reals amagades del Referèndum d’Independència, i que no fan res més que confirmar el frau i les vertaderes intencions dels nostres partits i Govern en particular en relació amb un mandat incomode que mai van arribar a sospitar que la ciutadania el faria no nomes possible, sinó un èxit incontestable i que obligava a fer allò que no tenien intenció de fer. Una gran tristesa i que ara es torna a repetir amb aquest 50% de vots que diuen ho pot canviar tot per no canviar res.

Per què ens amaguen la participació real de l’1-O?

Àstrid Bierge

Un fil de Twitter de Marc Planagumà, enginyer de telecomunicacions i membre de la Coordinadora Nacional de Primàries Catalunya, ha fet brotar una pregunta que, francament, tots plegats hauríem hagut de fer-nos molt abans.

L’octubre del 2017, el Govern ens va donar una sèrie de dades sobre el resultat del referèndum: el nombre de vots comptabilitzats -que no incloïa els vots segrestats per la policia perquè naturalment no s’havien pogut comptar-, el sentit d’aquests vots -quants sís, quants nos-, i el percentatge que representaven tots aquests vots respecte del cens – el 42%. El Govern, però, no ens va donar una informació -ni ens l’ha donada encara- absolutament rellevant.

Per evitar que algú pogués votar dos cops “aprofitant” el cens universal, quan algú votava, aquesta informació s’introduïa a una web i quedava enregistrada en una base de dades. Per tant, al final del dia, existia una xifra de participació que sí que incloïa els vots que havien estat segrestats. Aquesta xifra no es va fer pública i encara avui s’amaga.

No és natural pensar que un govern independentista, el que hauria volgut fer és anunciar la xifra real de participació i, encara més, que hauria defensat a ultrança que aquesta era la xifra vàlida? Si el govern hagués estat interessat a defensar la legitimitat del referèndum, com se suposa que ho estava, el més normal no hauria estat que els dirigents ens haguessin dit mireu, el nombre de vots que s’han pogut obrir és aquest però els vots registrats són molts més, concretament tants, i per tant la participació no és del 42% com diran els espanyols sinó que és aquesta altra, que representa l’ics per cent del cens total.

Per què ens amaguen allò que en teoria haurien de voler explicar? Fa temps que molts tenim una resposta per aquesta pregunta. Els dirigents del procés ni esperaven ni volien que el referèndum sortís bé perquè no tenien ni idea de com aplicar-ne el resultat.

Aquesta mateixa setmana, Clara Ponsatí deia al seu podcast que, segons el seu parer, els líders polítics no s’esperaven que la gent plantés cara a la policia i que no tenien pensada una reacció política a aquell l’èxit. Fa uns dies, Natàlia Esteve, que en aquell moment era vicepresidenta de l’ANC, ha explicat que Jordi Sánchez -que era de l’anomenat Estat Major- sempre li va dir que el referèndum no se celebraria.

L’èxit del referèndum i el preu que va pagar la gent per defensar-lo, va posar els dirigents entre l’espasa i la paret. Només cal veure la cara de funeral que feien quan van anunciar el resultat. Si haguessin fet pública la xifra de participació real, la que havia quedat enregistrada a la base de dades, l’èxit encara hauria resultat més rotund i la seva situació encara hauria estat més complicada.

És a dir, amb una xifra de participació que superés el 50% del cens, encara els hauria costat més justificar la reculada davant dels independentistes. A més, si aquest marge fos prou ampli -a partir del 55% de participació-, es podria estimar de manera prou fiable que els vots del Sí també haurien superat el 50% del cens. Si fos així, els partits del procés no s’haurien pogut permetre les excuses amb les quals intenten justificar les seves renúncies. Per exemple, no s’atrevirien a dir que no som prou gent i no s’atrevirien a dir que hem de superar el 50% dels vots a les pròximes eleccions catalanes per legitimar l’aplicació de la independència.

Avui amb resposta a les critiques de la CUP i Comuns per com s’havien comportat els Mossos en els desnonaments, el Conseller ha advertit que tothom ho tingui clar, però els Mossos obeeixen ordres judicials.

Aquesta frase deixa a l’aire moltes coses i caldria veure quin model policial volem i quins drets te la ciutadania amb aquestes estructures estatals que finalment actuen com a organs de repressió constant i legal.

La diputada cupaire diu que si es vol construir un país millor cal que els mossos no vagin a desnonar a les families posant com exemple una actuació amb vint antiavalots i tres furgonetes policials Sense sanció al propietari o mediació possible. Per part del Comuns ha insistit en el mateix i el Conseller parla de trobar el camí de la centralitat entre dret a la seguretat i dret de manifestació.

Es preocupant que els que tenen la força i el poder legal per utilitzar-la depenguin exclusivament d’ordres judicials quan amb Estats com Espanya amb greus mancances democràtiques i un sistema podrit i hereu de la Dictadura feixista que poden ser molt perilloses. No crec que hagin de ser l’única referència vàlida.

El sistema democràtic aquí te un greuge i un abus a la propia ciutadania convertint la seguretat amb control indiscriminat dels vertaders protagonistes, la ciutadania. Les lleis injustes evidentment no es poden complir i aquí les contradiccions entren amb força, si ho fem pervertim tot el sistema i cal una solució per no ser excusa d’actuacions indiscriminades sota el paraigues de la legitimitat.

Ara el Conseller treu la mateixa excusa que l’anterior amb una clara mostra de que no ha canviat res. La Policia estar al servei de la ciutadania, i no al servei d’una justicia podrida en un Estat com aquest. En un Estat normal segurament aquest seria el protocol més normal, però desprès sobretot que la ciutadania hagi decidit i votat amb un mandat democràtic, això per força ha de tenir unes conseqüències i no es pot des de la mateixa institució animar a la gent a la protesta i alhora reprimir-los com ha anat passant. Alhora i sobretot en un fet tant sensible com els desnonaments, la mediació i estudi de cada cas ha de ser la norma i l’obediència cega a la justícia molts cops amb benefici de grups inversors per especular amb les vivendes un últim recurs.

Com sempre la gent a la cua del sistema.

El cas de Tamara Carrasco es l’exemple d’un sistema que no respecta els drets més elementals de la ciutadania i la desproporció d’un Estat dins la Unió Europea sense respectar els drets humans, tal com ha estat denunciat repetidament per diferents institucions europees.

El Jutjat Penal 25 de Barcelona finalment ha absolt del delicte de desordres públics l’activista Tamara Carrasco. Recordo que la Fiscalia demanava pena de set mesos de presó i inhabilitació de dret de sufragi. Ella va ser detinguda l’abril de 2018 i inicialment acusada de terrorisme i rebel·lió. El novembre d’aquell any la causa va passar a ser per desordres públics, però van mantenir el seu confinament al municipi que va durar fins el maig de 2019.

Aquest gran despropòsit va acabar amb el seu fill, Adri fugint per no ser detingut i actualment exiliat a Brussel·les. Tamara va passar de ser acusada de terrorisme amb lletres majúscules sense cap prova i amb confinament en el seu municipi per acabar amb desordre públics. De fet la policia va trobar un mapa a casa seva, un missatge de veu de watssap on explicava les directrius als CDR, que de fet era una explicació del que s’havia decidit en una reunió. Les mentides sobre la seva suposada violència han estat de traca amb una impunitat dels poders de l’Estat per voler assetjar una persona simplement per les seves idees sempre pacifiques i legitimes.

La causa contra els CDR s’ha demostrat una nova cortina de fum contra l’independentisme i ni tant sols van poder assegurar que l’audio fos la veu de la Tamara i com l’havien aconseguit. De fet tot ha quedat en la incitació d’un tall de carreteres ja que la resta d’accions de l’audio mai es van dur a terme.

Tot plegat digne de qualsevol dictadura podrida sudamericana com hem vist altes cops, però ara al Sud d’Europa i com a membre de la Unió per vergonya aliena d’aquesta teoricament espai de democràcia i drets. Uns drets que com hem vist quan es tracta dels catalans queden anorreats i esborrats sense que sembli interessi massa a ningú. Quants cops escoltem denúncies per Turquia o Països de l’Est per violació dels drets humans, i no escoltem el mateix per un Estat espanyol embogit i malalts amb moltes victimes com Tamara.

Com ja sabem amb les eleccions a la cantonada escoltarem cants de sirena dels dos principals partits independentistes i que entren en total desacord amb els fets que els acompanyen els últims 3 anys. La misèria te aquestes coses.

Elsa Artadi ens deia l’altre dia en una entrevista que no hi havia consens sobre que vol dir l’1 d’Octubre i quin mandat en sortia de tot plegat. Alhora veiem com tant el President Puigdemont com el President Torra ens expliquen i assumeixen que el principal obstacle per la independència es l’autonomia i que cal un Govern que no faci passos enrere.

Pel que fa l’Elsa crec que es un nou insult a la intel·ligència de la societat catalana i que no ens mereixem. A aquestes alçades posar com excusa de no saber el significat d’un referèndum es de traca. Crec que com en qualsevol Referèndum del món cal anar a l’arrel, o sigui la pregunta. “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”, si la majoria vota Si, com es el cas vol dir que si, que la volen independent, si la majoria es no, vol dir que volen seguir sent una autonomia espanyola. Tant senzil i bàsic com això, per cert el mandat, seria seguir la llei del referèndum aprovada en el Parlament i que li donava cobertura legal i fer efectiva la resposta sigui en un cas o l’altre. Crec que el nivell d’Artadi dona per això i molt més, per tant les raons de seguir amb aquesta desorientació son més aprop de seguir jugant amb la societat catalana fins a l’infinit per no atrevir-se o no voler complir els mandats de la mateixa.

A la segona part, també seria una obvietat. Si l’autonomia catalana dins Espanya ens permetes recaptar i distribuir la nostra riquesa i gaudir de les competències principals del territori tant econòmiques com socials, que la llengua fos protegida i que les competències fossin blindades, llavors en podriem parlar de que ens valdria la pena. Tots sabem que l’autonomia catalana va en direcció contrària i el seu poder es tant limitat que gairebé no existeix. Per fer-se una idea, la seva norma bàsica legal, l’Estatut ni tant sols ha estat votat pel poble com correspondria, per tant dir que l’Autonomia es el principal obstacle per la República, i la principal cotilla pel desenvolupament del país es simplement una obvietat.

Tot son contradiccions flagrants.

Sí ara va ser el tercer aniversari de l’1 d’Octubre, demà arribem a un altra data que va marcar les nostres vides fa 3 anys, el dia 3, aquella aturada multitudinària de tot un país en protesta pel que haviem viscut el dia del referèndum i amb la il·lusió d’implementar el resultat.

Segurament la Generalitat tal com van fer el passat 1 no farà res especial, i no ho farà ja que son dates que ara per ara pretenen caiguin en l’oblit de la ciutadania ja que distorsionen el seu fals relat i el seu cinisme alhora de reescriure una història que molts no oblidarem mai. Evidentment la seva zona de confort es crear un relat on ara toca el discurs del 50% de vots i el plebiscit per revalidar l’1 d’octubre. De fet ens caldria preguntar si algun país ha fet mai això amb el resultat d’un referèndum, tret que no se l’hagi cregut mai. Un referèndum per si sol ja revalida el seu resultat sempre que l’organitzador així ho vulgui i en aquest cas es clarament que no.

La contradicció es flagrant ja que fer servir el mandat de l’1 d’octubre per tot i alhora dir que no serveix de res ja que s’ha de revalidar es d’una misèria intel·lectual que fa fredat. Els percentatges sense sentit per les seves conseqüències i la disfressa d’unes eleccions autonòmiques normals i corrents on es presenten partits autonòmics de plebiscit, em fa donar la raó encara que sigui un cop a la vida al portaveu dels Populars catalans que diu que això ho dona la gent i no els partits.

Ara el dia 3 va ser un altre exemple de procés democràtic de tot un poble i que suposo pels nostres partits tampoc val per res, ja que el problema no son el significat dels dies, sinó les intencions de dur a terme els objectius pels quals has estat escollit.

Cal exigir un canvi de discursos de cara a aquestes noves eleccions i sobretot claredat amb les intencions posteriors, pel contrari tornarà a ser un altra frau a tota una societat que no s’ho mereix de cap manera.

Prou dies històrics i més fets efectius.

Sí ara va ser el tercer aniversari de l’1 d’Octubre, demà arribem a un altra data que va marcar les nostres vides fa 3 anys, el dia 3, aquella aturada multitudinària de tot un país en protesta pel que haviem viscut el dia del referèndum i amb la il·lusió d’implementar el resultat.

Segurament la Generalitat tal com van fer el passat 1 no farà res especial, i no ho farà ja que son dates que ara per ara pretenen caiguin en l’oblit de la ciutadania ja que distorsionen el seu fals relat i el seu cinisme alhora de reescriure una història que molts no oblidarem mai. Evidentment la seva zona de confort es crear un relat on ara toca el discurs del 50% de vots i el plebiscit per revalidar l’1 d’octubre. De fet ens caldria preguntar si algun país ha fet mai això amb el resultat d’un referèndum, tret que no se l’hagi cregut mai. Un referèndum per si sol ja revalida el seu resultat sempre que l’organitzador així ho vulgui i en aquest cas es clarament que no.

La contradicció es flagrant ja que fer servir el mandat de l’1 d’octubre per tot i alhora dir que no serveix de res ja que s’ha de revalidar es d’una misèria intel·lectual que fa fredat. Els percentatges sense sentit per les seves conseqüències i la disfressa d’unes eleccions autonòmiques normals i corrents on es presenten partits autonòmics de plebiscit, em fa donar la raó encara que sigui un cop a la vida al portaveu dels Populars catalans que diu que això ho dona la gent i no els partits.

Ara el dia 3 va ser un altre exemple de procés democràtic de tot un poble i que suposo pels nostres partits tampoc val per res, ja que el problema no son el significat dels dies, sinó les intencions de dur a terme els objectius pels quals has estat escollit.

Cal exigir un canvi de discursos de cara a aquestes noves eleccions i sobretot claredat amb les intencions posteriors, pel contrari tornarà a ser un altra frau a tota una societat que no s’ho mereix de cap manera.

Prou dies històrics i més fets efectius.

Avui fa 3 anys del dia que ens vam autodeterminar i decidits molts vam fer tot el que estava a les nostres mans somiant un futur promés. Ara sabem que mai van tenir cap intenció d’implementar el resultat, i encara menys de preparar res per començar un nou Estat. El desencís encara es fort, les ferides físiques es curen, bé malauradament no totes, però les del cor queden per sempre, i en aquest cas adjunto l’Article 4 de la Llei que donava cobertura al Referèndum i em pregunto quina part no han entés de la mateixa.

Crec que es prou clara.

LLEI DEL REFERÈNDUM DE CATALUNYA 2017

TÍTOL III. Del referèndum d’autodeterminació

Article 4
1. Es convoca la ciutadania de Catalunya a decidir el futur polític de Catalunya mitjançant la celebració del referèndum en els termes que es detallen.

2. La pregunta que es formularà en el referèndum serà: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

5. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més de negatius que d’afirmatius, el resultat implica la convocatòria immediata d’unes eleccions autonòmiques.

El líder popular ha pronunciat una d’aquelles frases que recordarem afirmant que els espanyols van votar a Felipe VI però no a Garzon o Iglesias. Senzillament genial i superant les nostres expectatives d’una Espanya sense rumb.

La seva argumentació es que els espanyols no van votar als dos polítics per estar en un Govern, ja que Sanchez es va comprometre a no pactar mai amb ells, en canvi vam votar fa 40 anys una monarquia parlamentaria que ara es atacada pel Govern espanyol actual.

Sensacional, la misèria d’aquesta Dictadura anomenada Espanya que segueix aferrada al règim d’abans del 78 amb formes diferents, ens vol ara alliçonar i fer creure a la població que alló de que la gent diposita el seu vot per un partit que fa segons els resultats que un número de diputats del mateix siguin escollits i desprès aquests triin mitjançant els seus pactes i majories el President i el Govern no es cert. Segons Casado el nostre vot tria directament els diputats, les seves funcions dins la institució i els pactes que poden fer i els que no, tota una lliçó de democràcia que rebla amb una segona part on el Borbó si que el vam votar, bé s’oblida d’un petit detall sense importància, que va ser triat com hereu pel Dictador Franco i que posteriorment, un cop oficialment acabat el règim dictatorial, la lògica hauria de ser al format enderrocat anteriorment per la mateixa, que seria la República, però no amagat dins aquest text que no passaria cap control democràtic, esmentat Constitució. Això ell ho considera votat i legalitzat. Fantàstic.

Realment quan escoltem afirmacions com aquestes sense pensar i a la lleugera ens podem fer una idea del tipus d’Estat que parlem i com son de miserables els nostres partits que han preferit renunciar a un Estat lliure i modern amb possibilitats a canvi de seguir al mateix Estat podrit i sense futur però amb el joc personal assegurat dins aquest sistema i per damunt d’una societat que ha quedat en fora de joc i que ara gràcies a Casado ja no sap ni que significa el seu vot.

Com deia el poeta, tot esta per fer i tot es possible.

Aquestes van ser les darreres paraules del President Torra en el seu comiat dirigides a la ciutadania, i realment son tot un resum d’un Govern dit efectiu i que tant sols ha transitat com un zoombie sense anima per les nostres institucions amb la seva degradació constant.

Aquesta farsa de Govern va renúnciar a seguir endavant amb el mandat de l’1 d’Octubre el mateix dia desprès de les eleccions i simplement han actuat com es troben més comodes, en l’àmbit autonòmic i les engrunes de poder deixant de banda el vot de la ciutadania. Ara escoltem ja dos items que segurament ens repetiran per assegurar que el vot que els permet fer i desfer com sempre es garantit. El 50% de vot a les eleccions, no dic que no sigui important però evidentment no te el significat que ells ens volen vendre. Per exemple per l’Estat no significarà res de res i la repressió seguirà exactament igual, per tant més enllà de l’estat animic, pel que fa l’Estat el seu tarannà ni ha variat, ni variarà, ja que no depén de cap percentatge, i em sembla que ho han demostrat sobradament per caure ara amb aquest parany, que es vol assemblar a aquell que alguns han justificat l’1 d’Octubre per obligar a dialogar l’Estat, i ja hem vist el resultat de tot plegat.

El segon tema seria les eleccions plebiscitàries que ahir vam escoltar, diu el President com un plebiscit del resultat de l’1 d’Octubre ens diu i donar un gran salt endavant. Cal dir que cap referèndum celebrat al món li fa falta unes eleccions plebiscitàries per validar-lo. Si ho fas, senzillament admets que el referèndum no era tal i que la seva seriositat era mínima, igualment les lleis que el Parlament va aprovar per donar-hi cabuda. En definitiva allò que tant intenten els nostres partits que ara el dijous s’ompliran la boca del mateix en el seu tercer aniversari, quan nomes l’han volgut enterrar des del primer moment, deixant de banda la ciutadania que ho va donar tot per fer-lo possible, convertint la jornada en un gran frau. Apart crec que eleccions amb aquest qualificatiu ja n’hem vist unes quantes, i les properes eleccions, seran unes eleccions autonòmiques com qualsevol altra, on ara la ciutadania sap que el seu vot te un valor bastant simbòlic, ja que les promeses no es compleixen i el President amb suport majoritàri ha de passar per la validació de l’Estat igual que els càrrecs de diputats com ja hem vist. De fet les eleccions son en base un Estatut que ni tant sols hem votat amb la seva versió autoritzada final.

En definitiva, els passos endavant i l’empenyeu primer ho han de fer els nostres partits, sinò ho fan simplement es un empenyeu simbòlic més que malauradament ja fa anys que dura.

Avui la constatació de que un Estat dictatorial actua amb aquesta deriva, s’ha tornat a consumar i el tercer President dels darrers quatre ha estat destituit fora de la voluntat popular.

El President Torra, ja es inhabilitat i l’Estat es cobra una victima més com moltes i moltes altres que encara esperen el seu torn. La pancarta ha estat l’excusa i la constatació es fer saber que des del 155 les nostres institucions han quedat segrestades pel nacionalisme ranci espanyol amb forma de venjança per la sortida de guió de l’1 d’octubre per la part catalana.

Amb aquella bona fe que ja es tot un altra cosa, es deia que el President fins que no fos oficial i rebes la notificació encara tindria marge per poder convocar les eleccions, i veiem que amb qüestió d’hores tot ha acabat i ara vindrà allò que sabem fer tant bé, fer-nos el sorpres com si Espanys fos un esser aliè que no hem vist mai en acció, no hi haurà una resposta a l’alçada del moment històric i de la figura que acaba de ser atacada, de fet el President del Parlament ja va dir que no tenia cap marge, més enllà de convocar eleccions, no presentar cap alternativa i per suposat acatar la sentència com han fet amb totes les injusticies comeses des de fa 3 anys.

Aquesta serà la resposta política i la baralla electoral que es prepara per obtenir la hegemonia autonòmica per damunt de tot del suposat independentisme que ja comencem a veure com el parany del 50% prendra força com a solució màgica i fins hi tot alguns ja ens prometen aixecar la suspensió de la República amb un cinisme que espanta.

Mentrestant uns seguiran amb la taula de diàleg i tots seguiran pactant i parlant amb els botxins com si tal cosa, i ni un sol gest de protesta davant tanta humiliació. Per suposat els tres grups seguiran a Madrid, que menys que retirar els diputats catalans ni que sigui com a gest simbòlic, ni això.

Al carrer les concentracions davant els Ajuntaments per netejar consciències i els més agosarats si pretenen fer un pas més trobaran com els Mossos ja estan alerta per reprimir la nostra població, recordo obeint ordres de la Generalitat en aquest cas.

En definitiva com deia, res de nou i un poble que dona una trista imatge a l’exterior del que pot arribar a ser la submissió sense fre i l’engany dels nostres partits que a partir de l’1 d’octubre es van destapar la careta i van tornar a la seva posició de sempre, res de nou.

La nostra enyorada Carme Forcadell avisa que espera una resposta institucional adequada a la inhabilitació del President Torra, i que no sigui com la resposta a la sentència del Suprem als acusats de l’1 O, tard i malament.

Una petició que ja hauria de fer posar vermell a tots els partits independentistes, clar que per això hauria d’haver-hi una mica de vergonya aliena, cosa que em sembla ja ha passat a un calaix tancada amb pany i clau. De fet ja hem vist que no hi ha cap acord entre els partits per lligar una resposta adequada i cadascú fa diverses propostes sense cap punt d’unió entre elles, també hem escoltat com el President del Parlament Roger Torrent seguirà la llei establerta i activarà el període electoral, tampoc esperavem massa cosa més i en tercer lloc escoltem com el nou Conseller d’Interior ja ens parla de l’alerta dels mossos per possibles aldarulls un cop sigui oficial la sanció i això ens recorda a les seves vergonyoses actuacions pels fets a Urquinaona per la sentència dels nostres presos polítics.

Com diu Àstrid Bierge, una cosa es clara, la resposta serà autonomista.

La resposta serà autonomista

Àstrid Bierge

Des del Govern, sobretot des de les files convergents, es dóna per fet que Torra serà inhabilitat. Ell mateix ha donat a entendre que la sentència ja està escrita i que serà perseguit perquè és independentista. No només es dóna per fet, sinó que ja s’està pensant quin rèdit polític se’n podrà treure. Fa uns dies, Elsa Artadi va dir que l’independentisme haurà d’utilitzar estratègicament aquesta inhabilitació. La “confrontació intel·ligent” de què parla el Puigdemontisme, va dir Artadi, té a veure en gran part amb posar l’Estat “contra l’espasa i la paret” i “davant del mirall” perquè Europa està mirant i bla bla bla. L’estratègia massista de tota la vida, allò de deixar-se fer mal per carregar-se de raons fins a l’infinit.

Com que aquests dirigents no han fet absolutament res per la independència en tota la legislatura, ploramiquejar sobre la repressió de l’Estat és l’únic discurs polític que estan capacitats per defensar. Per tant, és natural que s’agafin a la inhabilitació com a un clau ardent igual que van agafar-se al judici durant mesos. Si l’inhabiliten, una cosa més que tindran per sumar a la llista de proves que demostren que el Papu és vil i boig. Una cosa més que podran dir per fer-nos creure que l’Estat és una metralleta fora de control, com si Espanya no fos capaç de fer càlculs.

Per molt que els interessi donar-ho per fet, jo no tinc clar que inhabilitin Torra. Només tinc clar que l’Estat farà el que pensi que més li convé. Tampoc sé quina serà la resposta concreta dels partits del govern català, però sí que sé, del cert, que serà autonomista.

L’única resposta independentista seria ignorar la inhabilitació espanyola del President de la Generalitat de Catalunya. Però per prendre aquest camí sense fer-se un harakiri, cal estar estar disposat a fer la independència. I per tant cal estar convençut que les institucions catalanes i el poble català tenen la legitimitat i la força necessàries per prendre el poder i guanyar.

Si aquests dirigents estiguessin en disposició de fer la feina, ja l’haurien feta. Uns dirigents que van renunciar a aplicar el mandat del referèndum, uns dirigents que van acatar la intervenció de la Generalitat i la convocatòria il·legal d’eleccions, uns dirigents que es van conformar a investir el president que Espanya ens va donar permís per tenir i uns dirigents que han acatat la sentència dels botxins, és evident que acceptaran la inhabilitació de Torra i tot allò que pugui venir.

La retirada de la medalla d’or de la ciutat de Barcelona al que va ser primer President del Parlament desprès de la restauració Heribert Barrera, es un nou exemple de cinisme i barroeria política que caldria aturar.

Aquesta medalla a títol postum a l’historic líder republicà ha estat per una iniciativa del grup de Manuel Valls i on Ciudadanos, Populars, Socialistes i Barcelona en Comú han votat favorablement. Els arguments han estat unes frases xenofobes com “America els negres tenen un coeficient intel·lectual inferior als blancs” o “la immigració es la principal amenaça per Catalunya” o “Es millor una Rambla amb gent blanca que amb gent mestisa”.

Realment molt lamentable tacar la trajectòria d’un gran lluitador contra la Dictadura i líder polític en un context on ser independentista no es com els últims anys com Heribert Barrera per tres frases desafortunades a la seva llarga vida. Tothom te alguna cosa que ha dit o fet que no ha estat encertat i això no pot tacar tot un currículum. No ens podem dedicar a reescriure la història a la nostra conveniència per items absurds sense mira el global d’una persona i els seus fets. Aquest fals progressisme de fireta que tant mal està fent a la societat pretén imposar unes visions i fer-les passar com la vara a medir tota la historia en base uns valors que sempre han de ser considerats dins un context que es canviant, seria com treure l’estàtua de Colon per esclavista com alguns ens volien vendre, per cert sense saber res de la seva historia i jugant amb la bona fe de molta gent cinicament.

En aquest cas l’impuls ha vingut curiosament del que ha acreditat la seva xenofòbia com a Primer Ministre de França i el seu afer amb els gitanos, i curiosament la seva mentalitat feixista que preten imposar el seu nacionalisme per damunt dels altres. Encara més trist es el vot del tripartit del 155 que entraria amb la normalitat i un cop més la falsedat dels Comuns i la Colau amb una deriva que ja no s’aguanta per enlloc.

De fet fins hi tot analitzan aquestes anècdotes en forma de tres frases podríem trobar punts de comprensió, ja que per exemple la immigració que no es vol integrar allà on busca una nova vida i pretén imposar les seves costums, llengua i maneres de fer sense cap respecte pels autoctons, efectivament es un gran perill per qualsevol societat. Evidentment la que s’integra i suma benvinguda.

Això que he escrit Colau i els seus companys segurament em titllarien de racista, però francament no hi dono cap valor amb aquesta gent que vol reescriure la historia feta a mida.

Acusacions greus de jutges contaminats ideologicament amb judicis cabals, i el sistema calla i mira cap un altre costat, el que en un Estat democràtic seria un escàndol de grans proporcions. Com diu José Antich, és tant podrit el sistema que no passa res.

Quan un fiscal denuncia pressions i no passa res
José Antich

No sé si volent o no però són extraordinàriament importants, valuoses i explicatives les declaracions del tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luis Navajas Ramos, que és a l’organigrama el número dos de la fiscalia de l’Alt Tribunal, denunciant pressions dels seus companys i acusant-los d’estar contaminats ideològicament. És cert que parla de les pressions que va rebre dels fiscals perquè no arxivés les 21 querelles presentades contra el govern espanyol per la gestió en la crisi sanitària pel coronavirus. Però, en el fons, el tema és gairebé anecdòtic o molt menor ja que el rellevant és la confirmació realitzada des de dins de la carrera fiscal de la contaminació ideològica dels esmentats fiscals. I també que qui hagi posat veu a una cosa tan greu sigui algú que fa sis anys que és número dos de la fiscalia del Suprem i que ara se sent més lliure a l’hora d’opinar ja que aviat es jubilarà: només li queden per a aquell moment 81 dies.

Els dos fiscals a qui ha al·ludit Navajas són vells coneguts de l’independentisme i van jugar un paper actiu en el judici del procés: Consol Madrigal, exfiscal general de l’Estat amb el govern de Mariano Rajoy i a qui ha citat explícitament; i el segon nom és Fidel Cadena, a qui no va esmentar, però va donar prou pistes i de fet tothom coincideix que parlava d’ell. Per una o una altra raó però ja anirem sabent moltes més coses amb el temps, sobretot a mesura que s’enfrontin entre ells diferents estaments de la carrera judicial. L’assumpte no tindrà conseqüències en la sentència dictada per la sala presidida pel jutge Manuel Marchena contra els líders independentistes, en el que ha estat considerat el judici més important de les últimes dècades. Però ara sabem des de dins que el tàndem Madrigal-Cadena estava contaminat ideològicament. Ho comprovem durant setmanes i no pot sorprendre’ns a nosaltres el que ha dit Navajas: el judici de l’1-O va ser en el seu conjunt una impresentable posada en escena per condemnar els membres del govern català, la presidenta del Parlament i els líders de les entitats sobiranistes a sentències només comprensibles en una causa general contra l’independentisme català.

Europa ja passarà la factura d’això d’aquí a uns anys encara que a cap dels condemnats no els acabarà servint a la pràctica de gaire ja que els anys de presó els hauran acabat passant. Aquesta és la tragèdia de la diferent situació entre els qui tenen la paella pel mànec i els que són víctimes de la situació. I que en dies com aquest dimarts han de viure situacions com la de Jordi Turull, que ha perdut el seu pare mentre complia condemna a la presó de Lledoners.

Han passat més de 24 hores de les declaracions del fiscal Navajas sense que s’hagi anunciat oficialment una investigació després de les greus acusacions de contaminació ideològica a Madrigal i Cadena. Molt em temo que tot es taparà, que és el que sol passar a Espanya quan es vol que el tema passi el més desapercebut possible. Navajas ha obert la capsa de Pandora i a ningú no li interessa remoure l’assumpte ja que tots en sortirien esquitxats. Així s’entén com el PP ha aconseguit tot el poder de la judicatura ja que en el fons ha estat l’únic que ha tingut una estratègia i ha anat sempre a l’atac. Per això només ha acceptat renovacions quan tenia una posició d’avantatge i, si no era així, anava al bloqueig pur i dur. O guanyava o no hi havia partida.

Davant la situació tant greu i descontrolada de la pandèmia a Madrid, vam escoltar les recomanacions del President de la Generalitat a la ciutadania catalana per evitar en la mesura del possible viatjar a Madrid per evitar el risc de contagi tant elevat del territori.

Desprès d’aquestes declaracions amb tot el sentit comú i responsabilitat, com son recomanar a la població evitar anar a zones amb alt risc de contagi com ara Madrid, hem escoltat les reaccions de la caverna com sempre embolcallada amb la bandera i l’odi a tot allò que vingui de Catalunya en sentit contrari al relat de fantasia que ens volen vendre i vam escoltar critiques a les paraules del President i algunes com Ayuso dient ben clar que Catalunya agradi o no es Espanya i que Madrid sempre estarà a disposició dels catalans. Altres amb més cinisme, mitjans del règim a Catalunya i col·laboradors habituals també han aprofitat per carregar contra el President en un exercici d’odi i cinisme sense treva.

Aquells que precisament han criticat l’independentisme de viure de la bandera ahir vam veure com la roda de premsa a Madrid amb Ayuso i Sanchez comptava amb 24 banderes espanyoles i de Madrid de fons, al millor estil dictatorial. Al mateix temps veiem com unes recomanacions sanitàries que tota persona normal signaria eren tergiversades un altre cop barrejant la bandera i el nacionalisme imperial espanyol que tot ho empastifa.

Dir que Catalunya es Espanya en qualsevol context es profundament anormal i de tanta repetició sona a aquell altre mantra que diu Espanya es un Estat de dret i una democràcia que van repetint per allà on van i que fa sospitar que realment no ho son. Apart oferir que Madrid estarà al costat dels catalans amb tot el que hem escoltat sempre i especialment els últims anys i pel que fa als organismes de poder no es creíble, evidentment separo la ciutadania de les estructures heretades del franquisme i que moltes d’elles tenen la seva seu a la capital espanyola.

Es l’odi pe l’odi encara que no es sustenti amb cap argument minimament intel·ligent. El President català ès l’enèmic i amb la barra lliure per bandera no tenen cap inconvenient en escampar i manipular el que sigui necessari per fer viable aquell “una grande y libre” que els guia en tot moment amb una croada que ja fa més de 300 anys que dura i que ara seguirà amb una escandalosa inhabilitació del President català, una nova taca a la democràcia en un Estat que no ho es ni se l’espera.