BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Després de 9 anys –tret dels que he estat fora per força major– col·laborant en l’organització de la nostrada prova, enguany els companys m’han deixat que participés corrent a la cursa i dono les gràcies a l’Andreu i a l’Editorial Alpina per la inscripció en aquesta. M’hi vaig apuntar perquè em veia prou preparat per baixar de les 3 hores, aquesta era la meva gran motivació. El cert és que els darrers

mesos he estat força constant amb l’hora nocturna dels dimarts i afegint a això els rogaines i alguna escapada extra de més, em sentia amb aires de fer un bon paper, llevat que no petés algun engranatge (unes punxades al taló del peu dret, el del tendó trencat, m’han fet una mica la guitza, just per preocupar-me).

La primera gran obsessió era el primer quilòmetre i mig per asfalt fins a la Font Picant: no estic avesat a l’asfalt, ni al pla per corre-hi lleuger, però tampoc volia trobar-me gaire embús en començar la primera pujada, allà on tinc més avantatge. Com l’encarava? Ni idea. Esperaria doncs a la sortida i ja en parlaríem a mesura que agafés el ritme. L’important és que vam fer un bon escalfament previ.

Degut a la pluja que caigué al voltant de les vuit i els problemes tècnics que ocasionà, hom hagué de retardar l’hora de sortida. Això féu que ens refredéssim, no pas massa, perquè de fred no en feia, però la musculatura s’anà relaxant.

He dubtat si comprar-me unes bessoneres per aquesta cursa. Al final no ho fet. Vaig sense. En el darrer rogaine el bessó dret em pujà i això és un avís.

Després de passar el control del xip, ens situem al davant de tot. Ja està bé. Tret de sortida. Som-hi. Carrer Gran amunt. Saludo els pocs coneguts dels poble que ens veuen passar. Com gamba la penya! Carrer Sant Narcís. Home, tampoc són pas tant lluny els primers. El primer neguit ja ha passat. Vaig força bé. El taló gairebé no me’l sento. Entro al Passeig. Ara els primers ja són al capdamunt del carrer. Em sembla que ja no me’n passaran gaire més. Encara no he vist en Sebas, però. En Ferran és endavant. Arribo a la Font Picant. Crec que he apretat massa per estar en les posicions avançades. La mica de tap que trobo em va bé per recuperar. Passo la Barca i em passa en Max. Ep! La fem petar abans de deixar l’asfalt. I ja no el perdré de vista fins al Turó d’en Punsola.

Gaudeixo de valent baixant a la clotada d’Agell i fent tot el tram fins els peus del turó. És el primer descens i tothom baixa esperitat. A la pedrera ens trobem el primer avituallament. Faig un glop d’isotònic. Amunt. Aquí vaig veient amb qui aniré durant tota la cursa.

Entrem al corriol de les Abelles. Molt ràpid. El terreny està en perfectes condicions. Tanmateix, sempre hi ha algú que cau. Després del lleu tram sota la pedrera, comencem la tercera pujada per guanyar el coll de Codera. Pujada molt costeruda i tècnica sobretot en la seva segona part que s’agraeix en privar-te de córrer.

Coll de Codera. Bones sensacions i per celebrar-ho m’espera un xut amagat sota unes pedres abans de la grimpada al castell. Aquí m’agafa la Regina. Enfilo ràpid pel lliscós terreny i veig com un corredor cau al tram del tobogan. No s’ha fet res. Entre hàbils i intrèpids mamallons que salten com daines, baixo el tram més delicat de la cursa. Quan soc al tram pla, anant cap el Poblat Ibèric, em costa més d’arriar. Forço per dur el mateix ritme dels altres.

Arribant a la pista em torna a agafar la Regina. Baixa molt bé. N’hi ha que passen sense avisar i són un perill. Ara ens resta pujar el tram fins a les Planes que no em fa gens el pes però que si arribo a dalt prou fresc, em donarà molta moral. M’agrada tant poc que just començar li dic a la Regina que ara ens tocarà patir.

Sortosament, sense massa esforç ja sóc dalt. Faig un bon avituallament de líquid, taronja i un tros de xocolata. Vinga, vinga. Vaig bé.

Pujo cap a la Creu de l’Abellà amb la Regina. Com que no duc mai rellotge, li pregunto, per tenir una referència, quin temps va fer l’any passat. No se’n recordava. Un que passem i que ens escolta, ens diu que si mantenim aquell ritme, faríem entre 2,40 i 2,45. Caram!

Passo la Creu i vaig de pet cap a la Bassa del Senglar: possiblement el tram que més m’agrada de pujar. Passo a quatre corredors i dos més en el darrer repetjó abans de la bassa. Això em dóna ales. El xut de Burriac suposo que també.

Pujo a bon ritme cap el turó de Cirers. Dona gust de córrer amb aquella temperatura i aquella humitat. El bosc està exuberant.

En el darrer tram m’acosto a una de les noies. Va quarta, em diu. Li explico el que resta fins al cim de la cursa, el Turó de Cirés: res, cent metres i ja hi som. Al control de pas hi ha la Montse i la Loli. És agradable i acomboia anar trobant la gent a qui coneixes enmig de la cursa i bescanviar quatre mots.

Ara toca un llarg descens fins a Can Patota. Abans tenim el tercer avituallament al Coll de Gironella al que no faig gaire cabal -un glop d’aigua- perquè resta enmig de la baixada.

Xal·lo al màxim en les primeres marrades peraltades. Baixem plegats un grup molt compacte de quatre que es desfà quan arribem a Can Mañana i encarem el tram de pista en pla i quelcom ascendent. Abans de deixar la pista, per dirigir-nos cap a can Patota, em passa en Quico Soler que no sé si corria o entrenava i més endavant, ja gairebé a can Patota, saludo en Xarli que em fa una foto.

A la riera, un que anava al meu davant, si no l’aviso, passava per damunt de la cinta sense veure-la i se n’anava avall cap a can Raimí. Enfilem pel profund regueró de les motos que ara és ple de fang. Difícil i feixuc tram on cal molt d’equilibri i es fa impossible de progressar-hi amb calma. Tot plegat esdevé una gran despesa d’energia en el tram més crític, a parer meu i pels meus interessos, de la cursa. Arribar aquí sense cap molèstia és pràcticament tenir l’objectiu a la butxaca.

Arribo molt bé a dalt on hi trobo en Marcel a la cruïlla fent de control. Em veu amb bona cara. Això és bo. Gambo avall vers la Font d’en Quico on m’hi espera la colla i un bon avituallament, el quart. Hi faig un glop de llimonada i m’enduc un tros de plàtan per anar rosegant. Baixo tot sol el tram de la Font del Roure.

Quan començo a pujar cap a la pedrera, les forces ja flaquegen. Se’m fa feixuc. Però m’espera un xut que em donaran els companys que són al control de pas: l’Anscari i en Manel. A la seva salut. Gràcies.

No tinc gaire corredors ni al davant ni al darrere. Ens hem escampat. Quan passo prop de la font d’en Quico, me’n vénen dos de cara que em fan dubtar. No m’hauré pas equivocat?

Abasto a quatre corredors a la Font del Castanyer i fem plegats el costerut corriol fins el Pla dels Matxos on veig en Sebas amb el seu fill. Ha hagut de plegar al Passeig per lesió.

El final s’apropa, estic aguantant bé el ritme i això em motiva.

Em forneixo bé en el darrer avituallament per encarar la darrera, llarga i costeruda pujada. Dos gots d’isotònic, plàtan i xocolata.

Baixo molt bé per la pista de la Feu, m’endinso sol pel corriol i en la darrera baixada abans d’enfrontar-me amb el darrer escull, el bessó dret em fa una fiblada que no m’agrada gens. Baixo el ritme i el faig tornar al seu lloc. Malament per encarar la darrera baixada.

Just començar a pujar, em passa en Xavier Saleta. Va força fresc.

Arribo a dalt sense cap problema. Fresc de cor. A la font del LLop no forço gaire. M’haig de reservar pels Ui-ui-uis. A mesura que vaig fent, el bessó aguanta. Vaig estirant i augmentant el ritme.

Arribant al mirador on hi ha el darrer control de pas, una noia va comptant els corredors. Sóc el 92. Què dius ara! Saludo en Pepus i en preguntar-me com va, li dic que possiblement, en breus instants, em pugin els bessons al clatell.

Estic eufòric. Amb l’empenta passo dos corredors. Mal fet. Efectivament, el bessó dret em desapareix. Quin mal. No m’aturo. Corro amb la punta del peu dret amunt per no perdre temps. Els que he passat me la tornen. Sota el coll de Burriac el bessó ha tornat a lloc però no puc córrer més del compte. Respiro només pel nas. La cama esquerra és la que fa tot el treball. Prenc ara el corriol que baixa a la font del Ferro. Fem corrua cinc o sis corredors. Des dels Ui-ui-uis, punt on em trobava, i encara m’hi trobo, molt valent, podria haver fet una bona estirada fins a meta però el bessó m’ho impedeix.

Passo les fonts de l’Esquirol i de les Sureres com bonament puc. Quan arribo a l’asfalt del Torrent de Burriac, meeeeeeeec! Ja hi torna. A veure si no arribaré a la Plaça…

Sense parar i estirant la punta del peu ben amunt, vaig col·locant el muscle al seu lloc però em priva de guanyar temps al crono. I l’asfalt. Aquí no puc fer ni el més mínim intent d’estirar la cama, ni forçar-la fent bé la passa. Passa ben curta. Aquest darrer quilòmetre, tot recte, se’m fa etern. No pel cansament. Pel patiment que els bessons no s’emprenyin.

La Glòria i l’Eva m’animen en les darrers metres. La família, el pare i en Santi també fan claca. Sento el meu nom per megafonia. Arribo. Després de marcar, que m’hi ajuda en Joan Garcia, m’ajupo per estirar i alhora miro el temps al crono. Fantàstic. He rebaixat el meu objectiu amb escreix. Temps final: 2:42:42 i en la posició 88 de la general. En descansar, de seguida em passen les rampes. A celebrar-ho!

Ah! el noi que ens havia pronosticat el temps, l’ha clavat.

Gràcies a tota la colla i al Grup de Muntanya d’Argentona per fer-me gaudir de les meves muntanyes.

Fins aviat,
Joan Lladó

Els corriolaires a la cursa: L’Andreu, l’Àngel i servidor.
Els amics no corriolaires: en Ferran Broceño, en Sebas,  l’Albert Vinyals, i d’Arenys de Mar, en Max i l’Àngel.

Les classificacions: cliqueu aquí. (trencat)

Foto de l’apunt: Joan Batlle