BiCiCORRiOLS A LA BURRIAC XTREM 23.11.2014
Aquí la crònica que vaig presentar al concurs que convocà Merrell i que no va sortir guanyadora. Snif…
Per Joan LLadó
Com que no estic gens habituat a córrer curses de muntanya i molt menys una marató, i els entrenaments no han estat ni regulars ni proclius els darrers dos mesos, la decisió de no apuntar-me a la distància de 42 quilòmetres la vaig prendre amb determinació, també, en part, per no haver d’estar durant una setmana patint les conseqüències de fer el fanfarró. Si l’any que ve puc entrenar el suficient per acabar dignament, dins les meves possibilitats, allà seré. A la distància de 25 podria assaborir i gaudir a bastament el meu territori, tot i que això no és un passeig –hom les sol passar putes-, sinó que és una cursa!
Equipació: maillot de Bicicorriols, el de la colla, és clar!, i a més, les butxaques serveixen per a les potingues. Pantalons de l’any de la picor però funcionen de nassos, i parlant de nassos, una grapa per obrir els narius, això funciona de debò. Mitjons, els primers que he trobat al calaix. Però fins i tècnics. De bambes, les mateixes de fa dos anys malgrat demanin un canvi després del reguitzell de rogaines i nocturnes setmanals. Encara aguanten, i per força.
La meva gran obsessió era el primer quilòmetre i mig per asfalt fins a la Font Picant: no estic avesat a l’asfalt, ni al pla per corre-hi lleuger, ni en gambada llarga. El que no volia era trobar-me gaire embús en començar la primera pujada, allà on tinc més avantatge. Com l’encarava?
Després de passar el control del xip, entro el primer al cercat i em situo al davant de tot, sota l’arc. Fem broma entre l’Andreu, l’Àngel, en Quim, en Max i la speaker, la Cris. Tret de sortida. Som-hi. Carrer Gran amunt. Saludo els pocs coneguts del poble que ens veuen passar. Com gamba la penya! Ep!, corro amb els primers! Carrer Sant Narcís. Deixo el grup de capçalera. Collons com costa de seguir a aquest jovent! Sort que enfilant pel primer corriol es posen les coses a lloc, s’asserenen els ànims i és on puc agafar el meu ritme. Amb tot, noto molta escalfor al cos i no hi estic acostumat.
Quan la pendent afluixa en direcció al coll de Burriac i de cap als Ui-ui-uis, començo a gaudir de la cursa. Sóc al bell mig del meu territori. Em baixen els fogots de la primera estrebada i enfilo el camí empedrat com una daina. Saludo en Pepus i la Carmeta que són a la cruïlla del camí de la Font del Llop. Prop de la Bassa del Senglar, on hi ha una mica de públic i sempre és d’agrair, arribo al primer gran pic del perfil i començo la davallada. Fins aquí he passat algun corredor, no recordo quants. Ara, baixant el corriol de la Feu, a un parell els faig nosa i els deixo passar. Intento anar al seu darrere i els aguanto el ritme. Quan torna la pujada en passo d’altres que se’ls fa feixuc. Hom creix i s’envalenteix.
Cap al Mal Pas. Hi arribo. Primer avituallament. Em trobo molt bé. Got d’aigua i de pet cap a la vall de Clarà. Control a la Font del Castanyer. Avall. A mig torrentó, amunt. Saludo en Saleta abans d’encarar el corriol que baixa a la Font del Gavatx. Tornem amunt –deunidó qui ha traçat aquest tram: malparit!- en forta grimpada fins el capdamunt de can Raimí, prop de la Font del Groc, per baixar al fons de la vall, a can Patota concretament, per corriols a l’obaga, entre torrenteres i flanquejats per tapissos d’heura. Quin plaer!
Passo can Patota. Anem molt espaiats, gairebé vaig sol. Agafo a un corredor que esbandeix la samarreta, talment com si l’hagués posada dins d’una galleda d’aigua i se la canvia per una altra que dur de recanvi tot aprofitant el fort pendent del camí. Se’n veu de tots colors.
Arribo a la pista de can Manyana fent gairebé el senglar en un tram obert enmig del bosc. Ara toca el tram pla on em van passar –si no ho recordo malament- dos corredors. A la cruïlla on comencem a enfilar de nou, prop de can Sagasta, hi ha dos agents de la benemèrita. Caram! Aquests del GMA com les gasten. Bon dia! Fa just tres setmanes que pujava per aquest mateix camí però aquella vegada amb la bici i gastant ronyonada a roda de l’amic Pep en la pedalada Orrienca. Cal dir que aquest viarany fa de bon pujar: amb una sèrie de ben trenats revolts et plantes com aquell que diu al Coll de Gironella.
Arribant al coll, al final del fort repetjó, hi ha en Rugui fent fotos. –Em pentino?
A l’avituallament faig un glop d’isotònic i agafo quatre llaminadures i un tros de plàtan per emprendre la tècnica baixada que ens torna per la capçalera de Clarà al Turó de Matacabres. Deixo passar un parell de corredors que van més lleugers però, tot i així, els aguanto el ritme al seu darrere.
A la cruïlla de Matacabres entrem plegats al camí de la capçalera de la Feu. Ara ens espera un bon regal: la Bèstia. Ho comunico a un corredor amb qui anàvem plegats fins aleshores i que em fa saber que és el que va quart de la marató intentant d’agafar al tercer que va uns metres més endavant. Aquests van forts. Em trec el barret.
La Bèstia: pujadot que enfila de dret, sense revolts, pel vessant nord-est del Turó de Cirés fins dalt. A peu, costa, no cal córrer, no hi guanyaries res. Amb bici, asfixiant, demolidor.
Al control del turó, com és habitual, m’hi trobo la Montse i la Loli. És agradable i acomboia anar trobant la gent a qui coneixes enmig de la cursa i bescanviar quatre mots. Avui han estat minsos. Anava per feina.
Davallo a bon ritme –intento mantenir l’estela d’algun corredor que va més valent- vers la Plana de les Faves per un dels corriols que per a mi, és el corriol de corriols: som a la Brolla de l’Abril. Acollidor i entranyable paratge pels que correm a casa.
Arribo al control de la Bassa del Senglar on ens separem amb els que fan la marató: ells seguiran per la isolada carena nord de les Bassetes o Banyadores –per mi un pecat-, enllaçant els Ui-ui-uis, i nosaltres cap al sud per la mateixa carena fins la Creu de l’Avellà. A mesura que baixo, vaig recordant els moviments de gran “divertimento” quan ho fem amb la bici, amb la colla. És la nostra escola, entre d’altres, de tècnica en baixada damunt les dues rodes.
Creu de l’Avellà. En Pepe em fa una foto i em diu: -Vinga Joan, vas molt bé! Jo també ho penso fins aquí. No m’han passat massa corredors i si ho han fet, els he tornat la jugada tot pujant. Em sembla que de conegut, al davant, només hi tinc en Quim, en Quim Mitjans, l’ànima dels Gafarruns.
Travesso les Planes de Montcabrer i davallo cap a Cabrera fins a l’Altura. D’aquí estant observo el turó de Burriac amb les figures dels visitants i col·laboradors de la cursa que s’hi belluguen. D’aquí una estona, si no falla res, també hi seré. Caldrà un bon esforç. Vaparir! El camí per on davallo és molt trencat en el sector més dret. Que es malmetria d’aquesta manera estava cantat des del primer dia que hi vam passar. Em penso que ja ho vaig comentar en una altra crònica. No es pot obrir allà on ens plagui. Se n’ha de saber i preveure’n les conseqüències.
Les cames, de moment, estan responent de forma sorprenent. Dijous a la nit vaig tenir dos atacs de rampes a les dues cames mentre em regirava al llit: els meus isquiotibials. Potser en vaig fer un gra massa amb l’entrenament de dimarts. Ara per ara, i malgrat el fort pendent en descens, també obligat a fer moviments i girs molt extremats, aquests muscles no es queixaven. Muts i a la gàbia!
Fineix un altre descens i travesso la pista de la Font Picant de Cabrera. Sense donar-me treva ni temps per mentalitzar-me, començo a enfilar vers el Poblat Ibèric. Agafo un grup de corredors que en la forta pujada comencen a patir i s’estanquen. En el viarany que va de la Font de Cabrera fins el monòlit de Burriac puc superar a tres o quatre corredors, entre ells en Quim. Ho sento. És en aquests trams més costeruts que tinc un cert avantatge vers els altres. No cal però estirar massa la corda no fos cas que es trenqués. Tanmateix, em trobo molt bé i estic a punt d’arribar al darrer gran pic de la cursa.
Al monòlit ens retrobem amb els maratonians i enfilem en corrua i entre els excursionistes que ens obren pas, cap el cim i emblema de la cursa: Burriac. Per molt petat que hom estigui, sempre és un goig i xalo arribant al nostre castell. Ens fan fotos davallant les escales i iniciem un llarg descens amb sorpreses, si no has mirat prèviament i amb detenció el mapa de la cursa. Quan ets dalt del castell penses: -Vinga, ara només resta baixar i s’ha acabat el patir.
Doncs no! En arribar als peus de la restaurada pedrera, toca remuntar fins el camí de Codera. I quina pujada! M’hi trobo un maratonià que s’ha d’aturar perquè les rampes el malmeten. No m’estranya. Amb la pallissa que porten al damunt…
En previsió a aquests handicaps que us acabo de comentar, cap al quilòmetre quinze m’he pres un pot de magnesi líquid. Crec que m’ha fet molt de bé perquè estic baixant cap el Turó d’en Punsola, no diré pas fresc, però si sense gens de molèsties. Això m’anima a fer la passa un xic més llarga i guanyar algun minut. El camí és molt franc i sense pedres i permet de fer-ho sense dificultat. També recordo que vaig canviar les plantilles de les sabatilles i per aquest costat he anat molt còmode de peus; tant de pujada com de baixada. Endavant!
El que realment toca els collons és la pujada des del Torrent d’Agell fins la Torre Ametller. La mare que els va parir! Si no fora perquè s’està apropant la meta, el paisatge s’hauria tornat molt agre malgrat ser el nostre entorn. S’agraeixen els ànims d’alguns espectadors que van seguint la cursa enllaçant diversos trams per la pista d’Agell fins a Codera.
Entro al Bosc del Gitano, a la falda del Turó dels Oriols. -Vinga, vinga! em dic jo mateix. Renoi com costen ara les pujades. Per molt que hom vulgui, les cames no responen. Sembla mentida.
Ara si. S’han acabat les pujades. Surto del corriol i faig un tram d’asfalt per passar a ran de la Barca –resten 2 quilòmetres- i davallar tot seguit, fent un xic de volta, no fos cas que no acomplim els 25 quilòmetres –això de ben segur que ho hem pensat tots- vers la Font Picant. La Font Picant!
Estic a tocar de l’arribada però em resta el pitjor de tot: un escàs quilòmetre, potser vuit-cents metres de mortífer asfalt. El carrer Abat Escarrer és etern. Alabat sigui! Per molt de pressa que vulguis anar, no surten les forces per enlloc. Em toca els nassos que al pla em passin. Sort que ho fan pocs. Però és el que us explicava a l’inici: no sóc de gambada llarga.
Travesso el carrer Barcelona, entro al Mossèn Cinto, xerinola, claca, crits d’ànims, ara volo, això s’acaba. Ja hi soc. La Cris em dóna –tot i que tard- la benvinguda per megafonia i a més s’equivoca d’equip. Està perdonada perquè és més de Pirineu que de vells i arrodonits turons. El fred els adorm. Entro a les dues hores i quaranta cinc minuts. Encantat de la vida!
Felicito al Grup de Muntanya d’Argentona i tots els seus col·laboradors –entre aquests un bon nombre de la colla Bicicorriols- que com sempre fan una feina a la rebotiga que mai es veu però que sense aquesta tot aquest devessall d’esport a la muntanya no seria possible.
Tant sols faré una crítica que em serà del tot contrària per guanyar les fantàstiques Merrell: penso que per no deteriorar en excés el nostre entorn, ja molt pressionat per la gran quantitat d’activitats esportives que s’hi duen a terme, cal evitar de passar per trams verges –tot i que siguin espectaculars- com també d’obrir nous camins si no són del tot imprescindibles. No pas perquè es deteriorin amb el pas dels corredors en la cursa –que també-, sinó pel fet de donar-ho a conèixer en massa i ja sabem per experiència –per exemple la Bèstia i d’altres- el que sol passar: s’erosionen amb molta facilitat pel pas de bicicletes i motos, si no s’ha dissenyat bé el seu traçat. Perdoneu el sermó, però em preocupa quan es malmet el meu entorn.
Fins la propera i espero que sigui al circuit de la marató –amb el permís de l’Albert, és clar-.
Joan Lladó
De la colla Bicicorriols i propers: Andreu, Angel, Eva, Gemma, Glòria, Gilman, Joan R., Max, Mireia, Núria, Quim M., Quim N., Sebas i servidor.