ACOMIADANT L’ANY A L’EIXIDA DE CASA 31.12.2012
Per Joan Lladó
Són les quatre de la tarda. Deixo els companys de feina sols en el que serà, se suposa, una tarda gens estressant comercialment parlant. Tinc a la ceba de dir adéu a l’any corrent enmig de la tranquil·litat i a recer de faldes i carenes que conformen l’omnipresent teló de fons del meu poble. No em resta gaire estona de llum i haig d’anar per feina.
Em canvio a casa, dic fins ara a la senyora i amb el cotxe m’acosto fins la Casa de la Por a Argentona. Faig quatre estiraments i arrenco amunt vers el Turó dels Oriols. He entrat al meu recer de pau. No em calen auriculars ni músiques. Pensar amb els meus, amb vells amics i companys, fent un ràpid resum de l’any i intentar aclarir idees de futur, sense entrebancs, sense neguits, sense presses ni aclaparaments, sentint-me agraït d’allà on he, on hem arribat, del què hem aconseguit i amb plenitud de forces per seguir lluitant per, com a mínim, mantenir l’assolit, em dona una pau d’esperit i un relaxament que em fa pujar com una daina i em sento recompensat sobradament.
De tant en tant l’avís d’un uats trenca aquella harmonia, aquella pau. Pot esperar fins que faci cim. Passo sota el coll de Burriac, enfilo amb empenta els Uiuiuis. A la Bassa del Senglar recordo que divendres vaig estar assegut, tot observant el paisatge, al capdamunt de les Bassetes, mirador privilegiat del nostre entorn. Quin bon lloc no seria per festejar l’entrada del nou any amb una bona companyia!
Segueixo per l’emboscat i pla camí de la Brolla de l’Abril fins el Turó de Cirers. A dalt em faig una foto d’on soc per compartir amb els companys. Segurament no direm adéu al vell any plegats ni la benvinguda al nou. Tanmateix, l’esperit de la bici i la muntanya ens uneix siguem on siguem. En Valentí respon correctament a l’On soc.
Tot baixant cap a la Feu des de la Font del LLop trobo, inesperadament, un rovelló. Senyal de la bonior d’aquests darrers dies. Ho faig saber de seguida al xat de la colla, preguntant, és clar, on he fet la foto. I de seguida arriba la resposta d’en Pep que, a més, explica on fa les seves escapades solitàries entre setmana. No em direu pas que no és divertit això. Corro tot sol però alhora ben acompanyat. Benvinguda la tecnologia!
La lesió del gluti es fa sentir, em priva de baixar amb comoditat. Les molèsties van minvant molt lentament, setmana rere setmana. Suposo que a final de mes, per la gran Rogaine, estarà guarida. Per sort aquesta cursa és de vint-i-quatre hores i no correrem gaire…
Bon any a tothom!
Vaig errar per poc. Ara, guaitant amb més detall la foto, me n’adono que no és la balconada que jo pensava. És un pis més avall.
Salut