BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

BURRIAC XTREM: MITJA DECEPCIÓ 17.11.2019

Per Joan Lladó

Han passat dos anys d’ençà la meva darrera participació en la cursa de casa. Dos anys! Si n’han passat de coses en aquest curt espai de temps… Em venia al cap la nostra actual lluita política. En les darreres setmanes el nostre jovent ens ha desvetllat. Ens ha espolsat la candidesa. Deixem-ho. La lesió que em feu plegar a deu quilòmetres de meta en l’edició de 2017, quan tot just estava rematant el tram més bonic, més íntim i nostrat: la Bèstia, Burriac i les seves faldes i la davallada cap a la plaça, era una qüestió de poc descans. De massa tralla, vaja. La vaig arrossegar un parell o tres de mesos però a la fi va desaparèixer. Ep! m’equivoco, em sembla que no va ser per una sobrecàrrega, va ser per culpa de les sabatilles. Si noi, ara ho recordo. Vaig fer el canvi i problema resolt.

Quines coses que té això de córrer. En fi, calia posar-se al dia i agafar el ritme d’una quinzena d’anys sense deixar-ho una setmana. Perdó, hi va haver la trencadissa del tendó el 2006. Costa… I tan que costa després d’un descans de més de mig any! Més si pel mig s’hi escapoleixen d’altres passions que no les pots esbandir: la bici de muntanya, la de carretera, l’esquimu, la lectura, la música, l’escriptura, la fotografia… i el que no són passions: la feina i la seva nova ubicació. Qui augurava que aniria a pencar a can Collons de la Roca, travessant Barcelona, després de cotitzar durant 33 anys al costat de casa? Si ets jove, perquè ets jove, i si ets gran, perquè ets gran. Toca el que toca i benvingut sia. Em desvio del camí. El que deia, que dos mesos abans de la cursa, vaig plantejar-me que si volia córrer a casa i fer-ho de la manera que m’agrada, vull dir, xalant a pleret de l'”eixida”, m’havia de preparar. Com a mínim calia estirar un parell d’hores la setmana i com sol passar amb aquestes expectatives, doncs que gairebé mai s’acompleixen. Només els darrers quinze dies, i encara. En resum, comptat i debatut, si he corregut una hora i mitja a la setmana des de mitjan setembre, em sembla que diré massa.

I aquí arribem, a quinze dies escassos de la cursa em convindrà córrer en tots els sentits si no vull acabar a meta com un rellotge dalinià.

Vet aquí que la setmana anterior a la cursa vaig poder córrer quatre dies. Quatre! On s’és vist, això! Podríem dir que és l’entrenament de tres setmanes; cinc hores acumulades. Però que ens hem tornat bojos? Marededeusenyor! Vergesantíssimadelssetdolors! No l’havia fet en ma vida, una cosa així!

Doncs què voleu que us digui, aquell treball acumulat em va anar prou bé perquè la setmana següent no va començar amb bon peu: a migdia de dilluns, havent dinat, la budellada començà a roncar, i de quina manera, i dimarts ja em veus tot el sant dia estirat al llit, rajant pel davant i pel darrere a causa d’una gastroenteritis que em feu anar blincat de ronyonada tot el dimarts. Sort que l’endemà, tret d’un xic de mal de cames, la vida continuà amb normalitat i em marxà la por de no poder córrer  en l’única cursa que m’apunto durant l’any. I repeteixo, la de casa! Al vespre vaig trotar una hora tot voltant les rondes de Mataró. I fins aquí els entrenaments. Pel que resta de setmana, a llegir, que mai m’havia durat tant un llibre.

Soc al dissabte previ a la cursa: s’ha d’anar a plaça al matí i a migdia a collir olives a Argentona per adobar-les a casa. Aquests són els regals que sovint ens dona la vida. Havent dinat me’n vaig a fer un petit tomb amb bici fins la Font Picant, distès, relaxat, asserenat. Feia tres setmanes que no m’enfilava en les dues rodes i em convenia estirar les cames. Així, de la font estant, m’endinso pel torrent amunt i veig per on ens faran enfilar l’endemà. Em pensava que amb animalades com la Bèstia i les Bruixes n’hi hauria prou per trencar ritmes, però veig que no. I que consti que m’agraden aquests petits tasts. Valoro que hi han de ser per fer ben variat el recorregut i donar a conèixer als forans el pa que es dona al nostre territori. Que si bé som al Maresme tropical, no estem sempre ajaguts a la platja, caram!

A un quart de set del matí de diumenge comença a haver giro a la Plaça Nova: al Casal dels Avis tot el muntatge pel lliurament de dorsals i bosses d’obsequis, on alguns corredors hi entrem a primera hora; als vorals de la plaça s’hi veu moviment de voluntaris preparant queviures sota les carpes, les brases per coure les botifarres fumegen, es van inflant els ponts de sortida i d’arribada, es col·loquen tanques, s’engega la música, que per alguns no deu ser pas gaire plaent, es prepara el breafing: sessió informativa prèvia a la cursa per a qui no estigui avesat a la terminologia anglesa introduïda a casa.  Voluntaris de controls, d’avituallaments, sanitaris: tothom va en dansa en un dia de festa grossa de l’excursionisme atlètic.

Quan he recollit el meu dorsal, que m’ha tocat el 155, torno a casa els pares per acabar de penjar-me’l, treure’m la roba sobrera, i per no fer tard a la xerrada del Sr. Ferrer, gairebé no tinc temps ni d’escalfar. Suposo que en tindré més endavant. Vaja, n’estic plenament convençut.

Hom saluda tothom que pot i em trobo en Max d’Arenys. Agradable sorpresa. La fem petar fins que donen el tret de sortida. A l’arc de sortida l’avi Noè és al meu costat i veig ple de cares conegudes. Quan enfilem el carrer Gran i observo la gent que s’està a peu dret mirant com passem, intento, a més a més, de no perdre l’estela d’en Max però, tot just entrats al Collell, se’m barreja entre una munió de corredors. Fins aquí en Max.

Encarant la pedrera de can Serra em trobo amb la primera tàpia de la matinal. Hi ha alternatives per córrer però veig que em volen fer suar de valent. Després de la pedrera del Groc, travesso el torrent de can Manreset i segueixo el camí amunt per tot seguit baixar fins la riera de Clarà, enfilo el clot de la Font del Gavatx, torno a trepitjar un curt tram del torrent de can Manreset a tocar de la Font del Castanyer i vaig prenent rumb cap a llevant per assolir el primer avituallament. El trobo després de l’esperó carener que ara és molt net i polit, potser massa, damunt del Rocar de can Serra. M’hi aturo, només faltaria. Cal beure molta aigua. Resta molta feina.

Tot i que m’havia mirat el recorregut prèviament, no ho vaig fer de forma massa detallada. Vaig intuir més o menys per on passava car em conec a la perfecció gairebé tots els viaranys però no vaig parar compte de les possibles variants i tàpies que possiblement em trobaria. De fet, fins a Burriac, les expectatives del recorregut no em van fallar i amb l’experiència d’anteriors edicions, no em temia excessives variants. Entrava dins el trajecte que tenia calcat a la closca.

Ençà del primer avituallament, calia travessar tot el Dalipà pel vessant de ponent fins al Pla dels Matxos  on m’hi esperava una espectacular i acollidora visió de la vall d’Argentona i on m’enlluernaven els esquitxos de llum que reflectia la mar. Pel Mal Pas vaig avall, cap a ponent, per travessar per tercera vegada el torrent de Can Manreset i prendre el camí que endinsant-se a la capçalera de la vall de Clarà em menaria al segon punt de proveïment als peus del Turó de Matacabres, al bell mig de la pista de Gironella. Aquesta part del traçat, les marrades de Matacabres, em fascinen.

Em sembla que ha estat en aquest tram que he vist de cara en Toni Noè que s’havia equivocat i se n’anava endarrere a esperar l’últim corredor per continuar la cursa. Em trec el barret. Haig de dir aquí, que en cap moment vaig dubtar del recorregut per manca de senyalització i conec d’altres corredors que també els passà, que s’equivocaren. I em pregunto, quin punt va ser l’origen de l’error? No ho acabo d’entendre.

La parada per proveir-me és obligatòria; no haig de fer podi, vistos el col·legues de categoria, i convé que no em lesioni. Aquesta és la meva obsessió. És que costa molt de recuperar-se després d’una lesió a segons quines edats, eh! Per sort, i toco fusta, no és habitual en mi.

M’encaro a la Bèstia. Com que estava al corrent d’haver de pujar-la i en conec sobradament el pendent, la neutralitzo sense dificultat i amb decisió. Estic abastant la meitat de la cursa, que serà cap a Burriac, i em trobo bé en tots els aspectes. Corono el Turó de Cirés però enguany no hi trobo ni la Montse ni la Loli fent-hi de control, simesnó en Joan amb el vailet que d’entrada no em reconeix pel camuflatge del meu barret. Salut!

Tiro avall i al camí dels arboços em trobo un reguitzell de ciclistes que venen de cara. Tots s’aturen a esperar que anem passant, com ha de ser. El darrer no, el darrer fa sonar el timbre que du i em demana pas, que em decanti. No sé pas si anava de broma però la l’esbroncada que s’ha endut suposo que la recordarà. Quins collons…

Després d’una estona de pista en baixada, enllaço el corriol de les Bassetes, de la Bassa del Senglar com l’anomenem els de la colla Bicicorriols. Aquest senderó és un dels més bells camins que podem gaudir en la zona de Burriac tan si és a peu, corrent o amb bici. Conté una gran quantitat de banyadores, bassetes o olletes esculpides en el vell granit que són antics vestigis del nostre més antic passat. A mi, personalment, m’agrada corre-hi en un sentit o en l’altre, de pujada com de baixada i amb bici no diguem. Hi he corregut de dia, de nit i el gaudeixo com cap. Té quelcom de màgic i, possiblement per això, que em sembla de transitar-hi amb menys pes, com si levités.

Tombo vers Burriac a la Creu de la Beia i  sento repicar la batucada al cim del castell quan van passant els corredors que em precedeixen. Em vaig acostant a la font picant de Cabrera i de seguida tocarà enfilar el camí de les Bruixes fins dalt de tot. Aquesta serà la segona gran trencada que tinc previst però que no em desmoralitza, ans el contrari, són trams que m’agraden i els supero amb prou atreviment. Ho deu fer que estic superant la meitat de la cursa?

A dalt hi trobo la Núria que em veu inesperadament i quan em vol fer la foto, ja estic d’esquena. Li agraeixo de totes maneres les captures i, evidentment, a les i als fotògrafs que he anat trobant pel camí i que han realitzat els respectius àlbums: @herraizjavi  turocyclingnilteixido ramongomis @feliuvilalta FeliuVilalta CarlesCoret JaviHerraiz JordiSantacana EmiliPeña Rogercorrem2 MilaVazquez Rogercorrem1 ElvideoGMAJoanLuque També a la Mercè que m’ha fet quatre fotos des de ca seva, a la meva amiga del FB, la Cris i a la Lali, com no! Molt bona feina!

Davallo les escales del Castell i inicio el descens per la pista enmig del repic dels tabalers. Que grans…! Fan volar. A recer del fi però reconfortant ventet que ara bufa, just on s’acaba l’emporlanat, hi trobo el tercer avituallament. Prenc sòlid, líquid i un magnesi per prevenir les possibles enrampades. No m’entretinc massa i tiro avall cap el Coll de Codera. Cal anar amb molt de compte per no ensopegar amb la gernació de rocs, ressalts, xaragalls, branques i arbustos baixos que hom troba en tot aquest tram a la falda nord del turó de Burriac. Corro pràcticament sol. Només passo, ja en el flanqueig de les Abelles,  uns excursionistes que van cap els Oriols.

Davallo tranquil·lament i sense estirar massa la passa per evitar lesions pel Turó d’en Punsola. Encara resta, com aquell qui diu, mitja cursa i sense ser-ne conscient, la pitjor i inesperada tralla fins a meta. Enmig de les aclarides pinedes d’Agell, aquí encara es pot córrer en pujada, em vaig acostant al torrent del viaducte des d’on iniciaré el fatigós ascens fins el Turó dels Oriols. Imagineu-vos: al primer ressalt del torrent m’hi trobo instal·lada una corda per poder superar-lo. Em pensava que arribar a la Font Picant des de Burriac, segons m’havia mirat el track, seria bufar i fer ampolles. Els ous!

L’ascensió és feixuga, pesada, encara no dramàtica, però poc n’hi falta. Quan soc a dalt penso: he superat un altre escull, vaig de tornada i no tinc cap símptoma de càrrega. Bé! De baixada una sorpresa: em trobo de cara amb en Gus, company de fatigues amb la flaca que fa excursió amb la dona. Ens saludem ràpidament, no hi ha temps per a més.

Davallo tot l’esperó de gregal del turó dels Oriols i pel damunt de can Riera flanquejo/pujo fins la Barca. Aquí em passa un corredor que en el descens baixa com una daina i en menys de mig minut el perdo de vista. Recordo, tot baixant, els intents de superar aquest tram de pujada amb les bicicletes: entretingut, explosiu i a l’estiu, dens, asfixiant i demolidor. Amb quatre gambades més arribo a la Font Picant on hi trobo el quart avituallament. Faig un bon recés i arreplego algunes llaminadures pel camí.

Una altra etapa cremada. Ara només resten uns nou quilòmetres fins a la Plaça Nova però vist el transcorregut des del castell fins aquí i sabent el que vindrà de seguida, em puja la mosca al nas. No faig ni dos cents metres del torrent de la font i em fan enfilar, cap a llevant, per un torrentó de sauló, el que vaig veure ahir, i que s’ha de pujar a quatre mans. Vaparir… I espera’t, que just que he agafat el ritme prenent el corriol que en direcció a la Barca va enfilant en ziga-zagues per arribar a l’esperó d’en Marcel, previ al Bosc del Gitano, em fan pujar pel dret, en drecera. Ni ziga-zagues, ni suavitat, ni trot, ni martingales: amunt fent palanca. A l’esperó encara troto quatre passes i després del viarany que flanqueja a tramuntana dels Oriols, quan pensava que seguiríem aquella alçada fins la pista del castell, redeu! em fan anar cap el Turó Rodó! Però què collons és això! Per això m’he entrenat durant dos mesos? Del Turó Rodó baixo cap a la pista de Burriac on hi faig una trobada molt plaent: en Miquel fent-hi de control. Abans però, just saltant a la pista, veig en Santi davant meu pujant la pista amb els bastons i em dic a mi mateix, nano, estàs molt cardat… I així que l’abasto li dic, noi, vas molt bé, oi? I em respon, calla, que ens hem equivocat i ens hem estalviat de dos a tres quilòmetres! No us puc descriure el meu alleujament…

Després, a prop de la Font del Ferro, també em fan pujar la torrentera amunt, pel dret fins el camí del Coll de Burriac on coincidim plegats als Uiuiuis amb els de la curta!!! I fins dalt de la Bassa del Senglar!!!! No pas per la Font del Llop, no, que és més amable, sinó amunt pel pedregar. Vinga anar fent corrua… I per acabar-ho de reblar, en David que fa la curta em passa amb el coll ben estirat!!

Tranquil·litzem-nos… que ara, havent passat la bassa, se’m presentarà un tram mínimament ciclable, per dir-ho en un terme entenedor. El sender de la La Brolla de l’Abril, que arrenca ben a prop de la Font del Llop,  sempre ha estat, per a mi, al costat del de les Banyadores, un dels camins més atractius i nostrats: en alçada, per damunt dels quatre cents metres, pendent molt assequible i alhora acollidor. Molt atapeït a banda i banda de molta vegetació que fa impossible de divisar l’entorn. Aquest, però, canvia d’aspecte quan gira amunt de cop per assolir el Turó de Cirés: és tot aixaragallat, el que vol dir que és traçat perquè s’erosioni.

En aquest punt precís és on ens fan anar avall per encarar el camí de la Feu. És un tram molt pedregós i trencat on cal posar els cinc sentits per no esberlar turmells. M’agrada. Quan acabo de passar la cruïlla del Llop i era totalment immers i atent en el tram més costerut i acanalat, sento al meu darrere la veu d’en Sebas que va xerrant com si passegés. Ep! No t’he vist pas a la sortida, em diu. I la fem petar tot tornant, també amb en Pep i poca estona després també amb en Franki, que apareix del no-res, i de cara, i s’apunta a fer-nos de llebre. Pugem un altre tram, ben a prop de la Feu, que tampoc es pot córrer, cosa estranya, i que ens mena a la pista. Baixem aquesta durant dos cents metres i trenquem cap el Torrent de can Pata.

Les meves cames comencen a notar el pes pel desnivell acumulat i tinc avisos dels bessons que es volen enfilar just quan travessem el torrent per sobre la Font de les Oliveres i iniciem l’ascensió cap el Mal Pas. Redeu! Quina pujada… Quina tornada a casa… Alguns corredors es van aturant al marge del camí per recuperar-se de les enrampades gairebé amb el cap entre les cames, ho han gastat tot.  No estic gaudint gens de la cursa, almenys des de la Font Picant  endavant. No sé si he fet bé de posar-me les bessoneres compressores perquè no m’eviten el mal. Em sembla que no les utilitzaré mai més en cursa. A veure què hi diran els entesos.

Una estona abans d’arribar al darrer avituallament sentim la gatzara de fons. No podia ser d’una altra manera, el manega la Lali. Quina alegria! Ella i tothom que l’acompanya ens donen la benvinguda, ens animen i fan una gran forrolla que s’agraeix. Fins i tot rebem cervesa gelada que ens serveix en Miquel. La temperatura ha pujat. Ara suo i deixo el barret perquè em fa força nosa. Si no fora perquè desitjo de creuar la línia de meta, m’hi hauria quedat de gust.

Enfilem el que suposadament és el darrer pujador, i sabeu què? doncs que tampoc es pot córrer, i molt menys en aquestes alçades de la cursa. Em costa, si, molt, i en Sebas que va sobrat, aprofita per fer un selfie de tots quatre.

Passem per damunt la Pedrera del Bayo, al Pla dels Matxos, on la vista sobre la vall d’Argentona, per moltes vegades que hom hi passi, sempre sorprèn, sobtadament. M’és inevitable en passar per aquest corriol i a l’ombra dels vells i amatents pins, de recordar el vailet gran de casa amb qui hi fèiem parada obligada per contemplar el que, probablement,  mai serà seu. Prop de vint-i-cinc anys que han passat d’una revolada.

Baixem les quatre ziga-zagues que en camp més obert travessen la falda de ponent de Dalipà. Quan entrem en terreny més planer, els bessons em fan força la guitza i dic els companys que vagin fent perquè haig de recuperar i progressar més lentament. Arribant a la vinya de can Serra m’he pogut desfer del mal. Respirar només pel nas, cura. A cal Coix puc estirar un xic més la passa i em sorprèn que corrent damunt l’asfalt els bessons no es despertin.

Pensava fer un temps d’entre les tres i les tres hores i mitja. He acabat gairebé en quatre. Però no és pas això el que em dol. Gens ni mica. Em pesa de no haver gaudit. Volia córrer regalant-me la joia de fer-ho a casa, amb alegria, a ritme de Bossa Nova i ha estat, per mi, un funeral, un rèquiem. Dolorós. Per grimpar mitja cursa m’estimo més enfilar-me als Castellets o potser apuntar-me a una cursa de regularitat. Perdoneu, però no m’ho esperava. Ho havia de dir, igual que he cantat les lloances quan m’ha satisfet i agradat. Les anteriors edicions en que havia corregut la Burriac no havien estat ni de bon tros tan trencadores. Fins i tot a la marató del 2015, amb mal de panxa, vaig córrer cofoi i alegre. L’entorn i el camí, la traçada vull dir, hi deurien ajudar. Que potser m’hauria d’haver mirat amb més detenció el traçat, possiblement. Aleshores, segurament, hauria fet la curta o molt probablement ni l’una ni l’altra. O potser hauria vingut amb una altra mentalitat. A saber. Tampoc vull donar a entendre que la cursa s’adapti al que a mi m’agrada, només faltaria. La meva opinió val molt poca cosa, té poca importància. Tan sols dono el meu parer. Au va, calla i tira!

Travesso la vila pel carrer del Puig, de Sant Ferran, Plaça de l’Església, Torres i Bages, Plaça de Vendre, carrer Gran i arriba l’esperada meta. S’ha acabat. Em fan mal les cames.

Fins aviat, Joan.

Carles, m’has acompanyat una bona estona. Albert i David, gràcies per ser-hi. I a tota la colla per pensar-hi.

Agraeixo també, i de tot cor, la feina de tot el Grup de Muntanya d’Argentona, dels Burriac Runners i a l’ànima de la cursa, el Sr. Ferrer i el seu entorn. No defalliu, és una gran festa de l’esport pel poble.

Max, no n’he trobada cap de teva. Si en tens alguna, fes-me-la arribar que la inclourem.

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.