Ulisses20

Barcelona fa pudor. Potser que fa més coses, aquella ciutat, o la gent que l’habita. Però de pudor, ausaes. El “perfum” a clavegueram era per tot, arreu, a plaça catalunya, a urquinaona, a Laietana, davant la seu, al barri gòtic, al born, al fossar, al mercat de santa caterina… Collons, que no teniu sabó, allà?, ni lleigiu?, ni tractors que us puguen pulveritzar l’ambient amb una mica de colònia? lamarequeva!

I brutor, ai, els carrers i les places en van plens, de contenidors i papereres atapeïdes, com si no tingueren brigades municipals, i si n’hi havia, que n’hi havia escampades unes poques màquines i homes agranadors, l’ofici no el coneixien prou. En passar, allò quedava igualment brut. Aquella ciutat és ara mateix un aparador d’allò que és un femer urbà. Un clot ronyós, de pixum i fortors que no s’aguanta, que no s’hi pot respirar.

La imatge internacional d’aquella ciutat és d’un tercer món de rates o de malparits que no s’haguessen dutxat mai. De de la colonització de 1714. Aigua i sabó, xa!

I amb aquell ambient perfumat (!), vam aplegar-nos milers i milers i milers, i més milers encara, d’homes i dones, i uns quants joves, que demanàvem la llibertat que mereix qualsevol país. Un dret fonamental. Un dret bàsic, la llibertat dels pobles.

Però espanya és violència, és corrupció i és una cofurna de lladres, dels borbons als retors, dels periodistes als polítics, dels empresaris als amos del corral, jutges i desviats de l’ofici de ser, de l’humanisme necessari per dir-nos democràcia. N’hi havia un clam a Barcelona, diumenge, que es manté viu, intens, ferm, malgrat espanya i tants d’inútils del govern català i valencià, que es deixen robar, perquè els diners no són d’ells. A ells els en donen prous. Els diners són de catalans i valencians, però els espanyols ens els roben, en canvi d’una pudor de ferum impossible d’aguantar. Aquella ferum que naix del clavegueram, que s’escampa arreu contra nosaltres.

El clam per la independència hi és. Però hi ha tot d’inútils als governs respectius. I molta ferum.

Sort que nosaltres Som Mural, som país valencià. Ho serem fins que arribe el dia de la feina major i més bella: per aquell moment, per aquella llibertat. Som.