SANCHEZ I EL FAKE
El president espanyol Pedro Sanchez ahir es va comportar com el que es, el líder d’un partit del Règim del 78, del partit dels GAL, del partit de la repressió, del partit del 155, del partit del no a la democràcia, i ho va fer traient aquell relat que evidentment li comprarien des dels Populars fins a VOX.
Un relat fake que ja sabíem que havia de sortir. De fet la victòria electoral dels partits independentistes al Parlament va ser un fet, i superar per primer cop la barrera del 50% de vots també, concretament un 52% que ha estat posat en valor per tota la premsa internacional que ha vist això com una referència del sentir de la societat catalana, deixant en segon terme una victòria estèril del candidat del règim espanyol Salvador Illa, que recollint els vots de Ciudadanos no te capacitat ni números reals per formar cap Govern.
Arribats en aquest punt sabíem que Espanya nomes li quedava la sortida de vendre el relat de desvirtuar les xifres en base a la participació, aquesta del 54% que va baixar en 25 punts els comicis anteriors i que segons Sanchez en el global deixa l’independentisme en poc més del 25% de la ciutadania i per tant minoritari a tots els efectes.
Caldria dir, com diu ell que això no era un plebiscit, però que l’eix nacional es cabdal a Catalunya i per tant la divisió entre independentisme com a projecte i assimilació espanyola es un altra que cal confrontar i es pot quantificar sempre. Tanmateix i com sembla amb els limitats coneixements de Sanchez sobre democràcia. Unes eleccions es basen en la gent que va a votar, no amb els que no ho fan, per tant els percentatges sempre son sobre els que han volgut decidir i no sobre el total de la població. De la mateixa manera el suport del PSOE a les eleccions espanyoles es el que va obtenir dels votants i no del conjunt de la societat espanyola per exemple, aquest parany es de primer de democràcia, i assumir la realitat es la segona. Per molt que li pesi l’independentisme ha superat la meitat del vot i per tant te tota la legitimitat com ha reconegut el món per posar-lo damunt la taula.
Clar que no es pot esperar res d’algú que encara insisteix amb el problema de convivència a Catalunya, obviant el problema polític. Aquesta idea veurem com serà clau en un relat que els mitjans aniran amplificant per distorsionar la realitat a la seva conveniència.
Uns arguments que semblen per riure, sinó fos que fan plorar pel seu cinisme.