ALBERT CORTES MONSERRAT

El poder segueix bellugant els fils amb les seves diferents formes per controlar una societat que en un percentatge gran pot ser manipulada amb docilitat, tot un caramel pel sistema.

Ho veiem amb les tristes imatges de l’invasió del Capitoli a Washington per part de seguidors de Trump i que tantes imatges ens ha donat. Els partits espanyols s’han afanyat a comparar aquests seguidors de Trump amb l’independentisme i defensar un suposat ordre i llei, sempre la seva i la que no permet canvis per una societat encara que els reclami.

S’ha incidit molt amb la barbarie d’aquests personatges i el populisme fatxenda de Trump, però res es diu sobre la legitimitat de la gent que en el seu dia el va votar i portar a la presidència, amb el missatge que semblaven vots de segona davant la puresa dels altres encara que fossin menys. Per altra banda ningú sembla que es pregunti com una acció ja avisada fa setmanes a les xarxes va poder entrar i passejar com si res amb el teòric edifici més vigilat del món, com es el Capitoli que amb una dotació molt minsa no va oferir cap resistència, tot plegat fosc i incomprensible.

Com molts capítols de la història, alguns fets semblen incomprensibles, però evidentment el sistema es darrera per seguir amb la seva manipulació i relat interessat.

Es parla de Trump com un feixista, però cal dir que el proper President no seria precisament un exemple de social democràcia, igual com no ho era en el seu dia Hillary Clinton, fills de l’establihment del poder.

Vull dir amb això que fraus electorals per demostrar a banda, les coses sempre tenen dobles lectures i sobretot veure el focus des de lluny per poder destriar la intencionalitat de la realitat.

A Catalunya ara tindrem eleccions, de fet les darreres eren il·legitimes, ja que van ser convocades pels mateixos que han fet un cop d’estat en forma de 155 i els partits independentistes hi van participar validant aquest frau en tota regla, ara hi ha molta publicitat pel vot per correu amb la pandèmia com eina per argumentar, però caldria estar alerta amb la fàcil manipulació del mateix i en un context com l’Estat seria convenient prendre precaucions per evitar noves tupinades, que el vot presencial en urna no deixa.

No vull crear alarma, ni assegurar res, però si que se que això es l’Estat espanyol, el context es el que es, i ja hem vist com la repressió i les condemnes sense cap base sòlida son a l’ordre del dia, res ens ha d’estranyar ja dels tentacles d’aquest poder.

Al mateix temps que els nostres partits a Catalunya segueixen la seva guerra autonomista per esgarrapar quatre vots més en una institució totalment enfonsada com la Generalitat de Catalunya, en canvi a Europa veiem com les notícies diem legals sempre ens reforçan encara que sigui per visualitzar que l’Estat espanyol no pot ser mai tractat com una democràcia.

Efectivament, la justicia belga ha denegat l’extradició del Conseller Lluís Puig i així ha tombat novament l’euroordre espanyola. Apart ha constatat que el Tribunal Suprem no es competent per demanar aquesta ordre i al mateix temps i molt important que es constata el risc de violació de la presumpció d’innocència de l’encausat per les declaracions públiques de jutes, fiscals i autoritats en general que vulnerarien els drets de Puig.

Una gran notícia, sobretot per l’últim punt, la constatació que aquest Estat de la Unió Europea no pot jutjar un encausat pel risc de no ser respectat amb els drets més bàsics i la constatació que el sistema democràtic ja no es tal. No hi ha dubte que això no ens donarà la independència però seguirà obrint els ulls del que vertaderament estem parlant quan esmentem l’Estat espanyol.

Alhora que això passa als Tribunals europeus on arribaran tard o d’hora totes aquestes causes, observem amb tristesa com les engrunes electorals autonomistes son la única preocupació dels nostres partits amb baralles com hem vist avui a la Diputació per part d’Esquerra demanant desfer el pacte del PSOE amb Junts que hi governa i la negativa d’aquest mantenint aquesta vergonya. De totes maneres els repúblicans sembla obliden que a Madrid ja han donat suport als del 155 amb la seva investidura i els Pressupostos a canvi de res i per vergonya aliena de la societat catalana, per no esmentar els pactes diversos per Catalunya que afecten els dos partits i que no han trencat tampoc.

Una baralla autonòmica i cínica on els gurus de cada partit ens venen que son els més purs o els més vertaders, sense cap intenció en el fons de demanar perdó per no complir amb el que la societat catalana els ha demanat i perdó per seguir tractant Espanya com una democràcia qualsevol, quan ha quedat demostrat que res més lluny d’això i que per tant no hi ha res a parlar amb aquest sistema repressiu i dictatorial existent.

Una legitimitat europea que no ens portarà a la República, però que segurament ens assenyala el camí que els de dins no volen seguir, i així el que guanyem per un costat ho perderem per l’altre amb el risc que això suposa.

Prop de 50 personalitats mundials, com Yoko Ono i Premis Nobel inclosos han signat el manifest d’Òmnium per l’ammistia dels presos polítics i el dret a decidir dels catalans. Un fet potent com ens comenta la Silvia Barroso, però que com veiem res canviarà a l’anomenat Govern espanyol més progressista de la història i que hores d’ara tothom veu que es més del mateix amb diferents colors, pur règim del 78 amb una disfressa diferent.

Imagina que Pedro Sánchez és progressista

Sílvia Barroso

Encara deu haver de néixer la persona que pugui enredar Yoko Ono (i els seus assessors) perquè faci res que no vol o que no li convé. Si una cosa és segura d’aquesta dona, sobre la qual s’han dit tantes coses a favor i en contra, és que té les idees clares. Possiblement per la barreja ben travada de conviccions i interessos amb què ha forjat el seu personatge, lligat a icones tan potents i comercials com Imagine, la cançó que va convertir amb John Lennon en himne. I, tenint en compte tot això, ha signat el manifest impulsat per Òmnium Cultural per reclamar una amnistia per als presos polítics de l’1-O. Ella, cinc premis Nobel i 44 personalitats del món més. Un text que no es limita a demanar una via per alliberar líders polítics i socials que fa més de tres anys que estan reclosos. No es tracta només d’un acte humanitari, sinó que també reivindica un diàleg per trobar una solució política al conflicte i que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

Mentrestant, Pedro Sánchez i els seus socis del govern més progressista de la història, Podemos-Comuns, estan confortablement parapetats darrere del pèrfid Tribunal Suprem que té retinguts els informes sobre els indults. I s’agafa amb calma la reforma del Codi Penal que polirà l’article sobre la sedició perquè la pròxima vegada no generi dubtes a Europa i, de passada, ara permeti als presos sortir dels centre penitenciaris quan, potser, ja tinguin el tercer grau.

Al govern espanyol no li dona la gana parlar d’amnistia sobretot perquè va lligada a la discussió sobre com emprendre el camí cap a l’aplicació del dret a decidir. I aquesta negativa, filla del PSOE, arrossega els Comuns, que es van veure al Parlament de Catalunya abstenint-se en la votació per reclamar-la. Un vots contraris al que pensen, segur, la majoria dels diputats del grup de Jéssica Albiach. Posicionar-se a favor de l’amnistia voldria dir haver de lluitar per fer-la possible i seria una greu via d’aigua al govern de coalició espanyol. Però si Podemos no és al govern de Pedro Sánchez per aconseguir coses com aquesta, per a què hi és? Quines altres coses progressistes en favor del comú de la gent han aconseguit fins ara o tenen perspectives d’assolir realment?

Pablo Iglesias ha agafat el costum de negar-se a parlar de segons què en públic per, suposadament, avançar en una feina interna i discreta que a l’hora de la veritat no dona cap fruit. Precisament per això s’ha de continuar fent soroll, encara que a Madrid facin veure que és com si sentissin ploure, i Òmnium ho té clar. El recordatori constant de la suposada falta de realisme de la reclamació de l’amnistia és un “no molesteu que estem fent coses importants” insultant, que mai serà acceptable.

Per la part nacionalment espanyola i contra la democràcia més elemental, o sigui el vot de la ciutadania, tenim com a nou lideratge al fins ara Ministre de Sanitat Salvador Illa, un autèntic home de partit, gestió pessima i passat fosc.

Aquella foto del diumenge 18 d’octubre del 2017 amb la manifestació de la plataforma Sociedad Civil Catalana, amb tot alló que fa tuf a naftalina, Carrizosa, Rivera, Arrimadas, Mejias, Millo, Borrell, Dolors Montserrat, Albiol, Iceta, Casado, Mario Vargas Llosa i el nostre protagonista Salvador Illa entre d’altres personatges.

Aquest es el nou lideratge del PSOE a Catalunya el que vol ser segons els cartells la vacuna contra els del llaç groc, es veu que ara som un virus. Un feixista més que se li veu el llautó amb imatges d’una Manifestació i uns fets que demostren senzillament el que son, i quin pla te per Catalunya, amb el veto a la democràcia més elemental i la imposició gris per sistema, per cert tant gris com la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat. De fet no deixa de ser curiós que el partit que va tancar la Generalitat amb el 155 i que ara abandera la repressió per sistema, la vulgui presidir amb un canvi de cromos on Iceta segurament acabarà a Madrid en algun ministeri i els dos seguiran per cert sense cap referència laboral en tota la seva vida, una dada per desgracia habitual en molts polítics professionals i que ens hauria de fer reflexionar per un sistema que te aquests vividors del sistema de partits i de la representació de la ciutadania.

A l’altre costat, llegeixo preocupat en Raúl Romeva amb unes reflexions que ens deixen glaçats, dient que s’ha d’aconseguir el 50% de suport en les properes eleccions, però que meitat i meitat no es pot obtenir la independència, i que el seu objectiu com el del seu partit es arribar al 80% entre partidari i no detractors.

Francament, trobo cinic dir-nos que la meitat del no com sempre te més pes que la del si, com una excusa per no fer el pas i deixar la democràcia que parli com hauria de passar en qualsevol societat madura i democràtica, i alhora parlar d’un 80% es ja arribar al límit de la perversió de l’impossible per no atrevir-se a dir potser que el seu veritable pla es no arribar-hi mai, apart de ser un condicionant sense sentit en cap societat.

Son perills del 14 F que cal tenir en compte.