Amb els llibres i les roses, els catalans fa anys que peguen a fugir d’aquella cultura espanyola de la intolerància. Anys i panys que la cultura ensenya com som de diferents, d’aquella colla de violents que no saben viure sense l’insult, l’amenaça i la repressió, que són les úniques claus que sostenen aquella meseta-metròpoli. Entre això d’avui a Catalunya i allò d’aquell poble a Sevilla, a Extremadura, a Madrid, arreu d’espanya que ho mires i comptes, ja veus com som de diferents i com serà d’impossible mantenir-nos junts un dia més, si no fóra per les armes i la seua amenaça: la monarquia, els jutjats, la policia… armes i amenaça.
Espanya ha legalitzat la delinqüència feixista. Permet actuar amb impunitat contra els valors universals i la democràcia. Han aconseguit de blanquejar partits polítics que parlen de la mort, que amenacen la llibertat, que reclamen el retorn del franquisme com si res, com si això no fóra permetre el crim o blanquejar els assassinats a Paterna o la repressió als mestres republicans… Com si això no fóra premiar l’assassí de Lorca, o mantenir impunes les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Mentre espanya es brega entre insults, a Catalunya, encara amb els presos polítics i la repressió d’un estat salvatge, festegen els llibres i la cultura. La lliçó, que no és complicada ni difícil d’aprendre, espanya no l’ha volguda estudiar mai. Al contrari, intensifica com més va pitjor, tot de senyals en favor de la mort, l’afusellament o el crim. Mentre espanya festeja el crim i el ven com una tradició cultural a la qual no renuncia, Catalunya avança en favor dels llibres, el pensament i la llibertat. N’hi ha estats, sí, però n’hi ha països majúsculs, i Catalunya n’és un que cada dia ens ensenya una cosa. A través de Vilaweb i de les xarxes, de twitter sobretot, vaig seguint què passa a Catalunya, en aquesta jove república d’Europa segrestada per les armes espanyoles. Avui és un dels jorns més lúdics en favor dels llibres. Però també en favor de la civilització i els drets humans.
Tant de bo València s’espavile a ser del costat demòcrata.
Tant de bo reclamés la llibertat dels presos polítics cada dia.