“Viatge a la saviesa del desert”
Hem presentat en un claustre a l’escola el projecte Solidaritat amb el Sàhara, lligat als refugiats, els camps de Tindouf, el desert, la solidaritat. Però també a altres situacions de refugiats més antigues fins i tot. El 25 de març farem un concert solidari en favor de l’ONG Talha, amb seu a Xirivella (l’Horta Sud). El concert serà al palau de la música de València. Hi participaran els cors de l’escola i el taller de teatre. Si voleu venir a col·laborar, encara n’hi ha entrades a la venda.
Per continuar el projecte, he llegit a classe el primer capítol de “Viatge a la saviesa del desert” d’Ahmed Mulay Alí Hamadi, pare de la Sénia Mulayali, i ambaixador del seu país a Mèxic. El llibre obri amb una dedicatòria, de la qual agafe un fragment: “al meu poble en la seua llarga lluita per la llibertat. A tothom, en qualsevol racó de món que és en aquesta lluita.” En aquest primer capítol, l’inici, «l’Alí i la seua família», n’hi ha detalls del que voldrem treballar a classe, a quart de primària. La descripció d’uns barris a l’Aaiun, capital de la República Àrab Sahrauí democràtica, capital també de la tolerància, en una altra època. L’Ahmed explica com el govern espanyol, que havia colonitzat el seu país, va edificar i repartir un grapat de cases entre els sahrauís per atreure’ls al sedentarisme i controlar-los més si cabia, en allunyar-los del desert, dels camells, de les haimes, dels estels i, sobretot —diu ell—, de la seua afecció a la llibertat. Una llibertat que desconeixia de fronteres, de documents anomenats passaports o cartes d’identitat per moure-s’hi.
A la perifèria, explica l’Ahmed, hi ha el barri de Zemla, o Casa de Pedra, que es construí arbitràriament sense permís de les autoritats colonials, amb pedres, fang i ciment. Diu que, amb el temps, es van convertir en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. «Tot passejant per aquells carrers, mercats populars, cases de mil maneres diferents, es podia veure, oldre, sentir la febrada nacionalista, que en cada poble embarca cap a la porta de la dignitat perduda en el passat, davant les tropes invasores.»
És ací on viu Alí, un xicot de dotze anys que estudia a l’escola Saguia Hamra, a 40 minuts de casa caminant. Alí també estudiava el Corà, per això es llevava a les sis del matí cada dia, per aprendre la Sura escrita en un louh. Abans de venir a la ciutat, la família d’Alí eren nòmades, perseguidors dels núvols en cerca aigua i herba fresca per al ramat. Eren part dels “fills dels núvols”, que en deien en una altra època. Gent que tenia una noció del temps ben diferent. S’estimen la poesia i la conversa (meditada i curosa). Són de pensar molt i de dir poc, segons que els afecta el desert. Un parlar que de vegades s’expressa en cants, poesia entre els ramats, o en una ruta amb camell de distàncies pacients. L’hospitalitat és una altra qualitat important: “el convidat que porta més convidats és més estimat que no si ve sol.” Encara no divisen un genet que s’aproxima dalt d’un camell que tota la família es mobilitza a preparar el té, avivar el foc, fer lloc a l’hoste que arriba: un esdeveniment. No coneixen la mentida, acaba Ahmed, la paraula ho és tot en el món, més que tot, fins al punt d’una màxima forastera que diu que agafar la paraula d’un sahrauí és millor que fer-lo signar res.
—Salamu aleikum!