El professor Enric Iborra i l’Odissea
“Quan ja tingueren fora el desig de beguda i de menja,
el cantor, per la Musa inspirat, escollí, de les gestes,
un cant, la glòria del qual llavors arribava al cel ample,
la baralla d’Ulisses i del Pelíade Aquil·les,
com un dia, en un àpat florit dels déus, altercaren
amb mots aterridors; i el senyor dels guerrers, Agamèmnon,
s’alegrava en son pit que els reis dels aqueus alterquessin,
car li ho havia dit per resposta Febos Apol·lo,
a Pito l’excel·lent, quan passà la llindera de pedra
per consultar; car llavors ja vindria, onejant, el desastre
sobre troians i dànaus, de Zeus sobirà per designi.
Enric Iborra assegura que el cant VIII de l’Odissea és el més literari de l’obra, en la tercera jornada que el curs de literatura universal aborda aquesta obra. Si us demaneu com pot un home parlar-ne durant hores de l’Odissea (sis hores concretament i encara ens n’ha compromeses dues més) i tenir l’auditori pendent, adelerat, és perquè l’obra s’ho val, i el professor, naturalment, que va deixant anar les idees d’uns apunts escrits en uns quants fulls, dret davant un públic d’edat diversa —és sorprenent com un llibre i una bona classe atrapa joves de divuit anys i vells de gairebé setanta anys. El professor Iborra llig en veu alta, demana què pensem, escolta amb interés cada aportació: el dolor i el plaer literari, allò de si la veritable vida és la literària, sobre el pecat i la redempció, o encara aqueixa perla: “com és de breu la vida, amb la quantitat de llibres que ens queden per llegir”, i si la ficció literària forma part de la vida… En aquesta tercera jornada del curs a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, trob que el nivell d’intervenció dels alumnes, dels joves sobretot, han elevat la qualitat del debat professor-alumne. De vegades pense si el professor no voldria intervencions més agosarades… I Enric agraeix les intervencions, com un professor que sap escoltar, que tot ho fa bo. Ulisses diví es despertava del seu son al terrer pairal… El professor Iborra combina la música, la pintura, i la poesia de Carles Riba… en algunes explicacions dels cants de l’Odissea, com ara els versos de Riba del poema ‘El darrer freu’
El vent, el vent llagotejà ma nau feliç, el vent que mesurava de banda a banda el freu…
Però com és que ha preferit la versió de Mira, Enric Iborra, a la traducció de Riba de l’Odissea?, potser perquè és difícil de trobar ara mateix, l’edició més antiga? O potser pensa que els lectors no estem fets a topar-nos amb una llengua tan solida i tan ben construïda?
Perquè, certament, no diria que valga menys que un germà un amic que siga ple de prudència.