ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ALGUNS JA COMENCEN LA CAMPANYA DEL NO

General
El PSC es va desenganxant la careta, i fa la seva feina entorpidora del procés. Podem veure com l’alcaldessa de l’Hospitalet ha emplenat la segona ciutat de Catalunya de pamflets amb publicitat de la seva candidata, cosa lletja en època no electoral, i un missatge clar pel no a la independència amb tot un seguit d’arguments que curiosament amaguen tots els avantatges de l’opció i tots els greuges que patim precisament per la nostra dependència. Es un episodi més d’aquest vull però no vull, estic però no estic, si però no, que finalment acaba amb el que tots sabem, i que el decàleg de l’espanyolisme que ens descriu en Vicent Sanchis ho defineix perfectament.

Decàleg de l’espanyolisme

Des que Intervíu va publicar un presumpte informe del CNI que demanava a l’Estat escampar per Catalunya periodistes i opinadors contraris al sobiranisme s’han multiplicat les veus de l’espanyolisme rampant. N’hi ha que tenen un grau –o dos– de veterania. Personatges com Aleix Vidal-Quadras, Paco Marhuenda, Albert Boadella o Arcadi Espada porten molts anys en la brega contra el catalanisme. Els seus arguments d’ara són els seus arguments de sempre. Uns altres, segona fornada, com Jordi Cañas, han agafat més volada a mesura que el procés que ha de conduir a una consulta s’ha afermat. Finalment, n’han aparegut alguns de nous, tercera fornada, com Javier Montilla, que ningú sap d’on vénen però que repeteixes velles lletanies o n’han afegit de noves a la pomada unionista. Alhora han començat a escampar-se també nous mitjans digitals amb la bandera espanyola com a única divisa. D’audiència escassa però amb publicitat assegurada.

Totes aquestes veus no són homogènies. Els escriptors, periodistes, articulistes o capellans de trona que les repeteixen ni tenen la mateixa ideologia, ni representen el mateix univers, ni exhibeixen la mateixa solvència intel·lectual o cultural. Alguns són brillants; d’altres, més aviat grisos i tristos. Alguns s’afirmen d’“esquerres” i uns altres es proclamen amb contundència “de dretes”. Molts s’identifiquen amb el Partit Popular i alguns han impulsat Ciutadans o hi festegen. Tots, això sí, coincideixen amb el mateix interès, convergeixen en el mateix objectiu. I gairebé tots també repeteixen les mateixes consignes, que, d’entrada, es podrien resumir en el següent decàleg, els manaments de la fe espanyolista:

1) Únicament el nacionalisme català és nacionalisme. No hi ha nacionalisme espanyol. Només patriotisme sa o constitucionalisme democràtic.
2) El nacionalisme català es fonamenta en mites falsejats. Reinventa la història. És mentida perquè s’arrela en la mentida i falseja la realitat present perquè prèviament ha falsejat el passat.
3) El nacionalisme català és excloent perquè no accepta la diferència. Es basa en un valor sagrat, que és la llengua catalana. Margina i  menysté més de la meitat de la població catalana, que té el castellà com a llengua pròpia.
4) El nacionalisme català és “paleto” i “aldeano” perquè es tanca en ell mateix i rebutja valors lingüístics, culturals i nacionals superiors.
5) El nacionalisme català és hegemònic a Catalunya. Domina i controla tota la societat catalana, que s’hi sotmet per ignorància o interès.
6) El nacionalisme català perpetra l’“omertà”, la llei del silenci, on no cap la discrepància i on tot es tapa amb una enorme teranyina que només té com a objectiu mantenir privilegis de classe i la corrupció.
7) Alhora (i paradoxalment) el nacionalisme català és “victimista” i és justifica només per la presència d’un enemic exterior inexistent.
8) Allà on no arriba el nacionalisme català amb el seu discurs agressiu ho fa comprant voluntats. Emmudeix la discrepància amb ajudes i subvencions.
9) El nacionalisme català arrasa els drets individuals i la llibertat, en nom d’una idea totalitària de la nació. Es pot lligar, doncs, amb el nazisme o el feixisme.
10) El nacionalisme català és ple de farsants, que han canviat de jaqueta perquè els convenia políticament o econòmicament.

Tots aquests arguments, repetits una vegada i una altra, tenen poca efectivitat, per ara a Catalunya. Però són molt ben rebuts a Espanya i poden fer forat entre l’opinió pública d’una Europa que s’assenta sobre els estats i que nega els altres nacionalismes sempre en nom del propi. Una Europa també que té gravada encara la imatge del nazisme, del feixisme o del comunisme soviètic com a ideologies totalitàries que poden rebrotar en formes i variants tan diverses com enganyoses. I aquest és el perill que cal entendre i que cal evitar.

Vicent Sanchis 

  1. EL MEU AVI  HAN VA EXPLICAR,QUE EL ANY 1936,A LA BORDETA VAN PLANTAR UN LLETRERO QUE DEI  “AQUI ACABA CATALUÑA Y EMPIEZA MURCIA”….. EL SEU AVI TAMBE LI DEURIA EXPLICAR AIXO MATEIX, I ELLA VA DIR SOM-MI¡¡¡¡¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.