LA VORACITAT DE L?ESPOLI
Sense categoria
Les xifres presentades pel Conseller Mas Collell de l’any 2010 amb un dèficit fiscal de 16543 milions d’euros, o sigui un 8,5% del nostre PIB, son com sempre un escàndol de grans proporcions. Un robatori sense fi sense comparació en el món, i que afecta totalment l’Estat del Benestar dels ciutadans catalans que amb consciència del fet o no pateixen aquest greuge com una condemna sense haver-ho demanat. Es trist veure partits com PSC i PP que desqualifiquen aquest fet, el posen en dubte, i gairebé el ridiculitzen, sense donar cap importància al fet que afecta directament als seus mateixos votants catalans que teòricament haurien de representar i defensar i reben tant sols aquesta burla macabra per la seva part.
Realment i com diu l’economista Sala Martin, hi ha dos coses invariables en aquest món, com son la velocitat de la llum i el percentatge del nostre espoli que sempre voreja el 8%. Cal veure que Catalunya aporta el 19,4% del total d’ingressos a l’administració central, i tant sols rep el 14,2% de la despesa que ni tant sols arriba al pes de la seva població en el conjunt de l’Estat (16%). El mètode utilitzat es el més utilitzat en el món, de totes maneres calculat amb un altre metòde la xifra baixa a 11200 milions i prop d’un 6% de dèficit.
Cal dir que entre 1986 i 2010 aquest drenatge es manté al voltant del 8% invariablement, i com diu el conseller amb una petita rebaixa d’aquest robatori a gran escala no caldria fer retallades a Catalunya. Els dos partits esmentats abans posen en dubte els números i parlen d’utilitzar el mètode que mès interessa, de beneficis polítics, i fins tot en Millo pels populars s’atreveix a dir que en aquest moment de caiguda d’ingressos, Catalunya te superàvit. Suposo que els hi pot dir als catalans que aporten 2300 euros per persona anuals a fons perdut pel simple fet de ser catalans.
Com diuen sempre des del nacionalisme espanyol més ranci, amb la frase de que Catalunya es insaciable, podríem dir que l’espoli fiscal a que estem sotmesos per l’Estat espanyol també ho es. Es constant i denota el nostre paper reservat dins l’Estat, que amb les xifres a la mà, es pot dir clarament que ens roba i afebleix el nostre estat del benestar i viabilitat en benefici d’altres comunitats, i amb despeses inútils que amb els nostres fons i els rebuts des de Brussel·les financen línies de tren sense passatgers, autopistes desertes, aeroports sense avions o que comunitats amb molts menys recursos puguin augmentar l’estat del benestar dels seus ciutadans fins a límits que nosaltres no podem oferir als nostres ciutadans.
Es un drenatge que no te cap comparatiu al món, i que pocs territoris podrien subsistir, i més un que no te cap font de riquesa que no sigui l’esforç dels seus ciutadans que es recompensat amb menyspreu i odi, per aquells que son els destinataris dels nostres recursos que marxen i mai tornen al seu punt d’origen. Es una xacra que impedeix el nostre progrès i ara ens obliga a fer unes grans retallades, quan podem veure clarament que sense el nostre espoli, la crisi que patim passaria a ser un fantasma del passat.
Fa pena, per no dir fàstic, veure com encara alguns en benefici dels seus objectius nacionals, posen en qüestió aquesta obvietat que tant afecta als nostres ciutadans, els seus votants i els que no ho son. El cinisme arriba a l’extrem anunciant un superàvit català, quan saben perfectament que no es així. Crec que els seus simpatitzants haurien de reflexionar sobre els seus interessos que en definitiva son els mateixos que tots i no entenen de colors o sentiments i si de realitats d’un malson i una burla que ja fa massa temps que dura i deixarà un llegat a la propera generació desolador. A les nostres mans esta canviar-ho.