DECLARACIÓ DE MAIG
Les provocacions continuades i l’hostilitat a la qual massa sovint estem exposats els catalans, la desarticulació del nostre autogovern, la submissió a un espoli fiscal sense fi ni condicions que ens ha dut a una situació semicolonial i d’empobriment global de les classes populars i mitjanes ens han convençut que el moment actual és un punt de no retorn en el qual tenim l’obligació d’expressar d’una forma clara la nostra voluntat col·lectiva.
Per tant, l’Assemblea Nacional Catalana, en tant que organització civil transversal i independent del poble de Catalunya, manifesta:
11 de maig de 2013
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA
Un mèrit important de l’èxit del procés català cap a l’Estat propi, el te l’Estat espanyol i la seva prepotència i odi contra Catalunya sense sentit. Grans entitats com La Caixa, i els informes sobre la viabilitat de la independència que amaguen gelosament per l’impacte que això suposaria. Les declaracions de la vicepresidenta espanyola expressant que ningú està per sobre de la Consitució i les lleis, una cantarella que dona fe que la diferència amb el franquisme és mínima, ja que es pot adaptar perfectament, i només faria canviar la variable, que la democràcia si que es per sobre de qualsevol llei. Per no parlar de l’odi, i simplement intent permanent de genocidi lingüístic amb la llengua catalana, amb l’exemple aragonès recent. En Toni Aira explica perfectament la normalitat que tot això suposa a l’Estat espanyol, i que hauria de fer reflexionar aquells que encara dubten.
Catalunya ens roba!
“La falta de respecte i l’insult a Catalunya han estat assumits com un transversal recurs electoral per part de PP i PSOE en l’era de la campanya permanent”
L’altre dia, al Camp Nou, davant la barroeria dels responsables del club que van decidir retirar una pancarta on es demanava respecte per a Pep Guardiola, a Twitter va fer furor l’etiqueta #ResPepct. Respecte. Bàsic. O diguin-li decència, o una mica de vergonya, o no insultar la gent ni la seva intel•ligència. Al Camp Nou van penjar aquesta pancarta per allò que practiquen alguns des de l’oficialitat blaugrana. Que ho practiquen no d’ara, sinó de fa dècades, mirant d’erosionar, de rebaixar, una figura de Guardiola que els fa ombra. Abans a Núñez i els seus. Ara als d’ara.
Respecte. Gran paraula. Ombra, complex, ràbia mal dissimulada, odi a qui destaca. Deplorables factors comuns entre aquells qui falten al respecte. Espanya juga aquesta lliga des de temps immemorials. Per descomptat, des de la recuperació de la democràcia a l’estat, sense tallar aquest (i d’altres) fils conductors socio-polítics d’un franquisme que va matxacar Catalunya tant com va poder.
La falta de respecte i l’insult a Catalunya han estat assumits com un transversal recurs electoral per part de PP i PSOE en l’era de la campanya permanent. És a dir, que l’utilitzen constantment. I aquests dos partits representen un tant per cent elevadíssim de la voluntat ciutadana espanyola expressada a les urnes. Per tant, tenen base social per fer com ens tenen acostumats. I això, impertorbable durant dècades, és part del que ha dut la ciutadania catalana a la desconnexió amb Espanya.
A Extremadura els seus dirigents han esdevingut caricatura grotesca d’aquest procedir. Si volen guanyar per majoria absoluta han de tirar per aquí. És la garantia de no parlar de les seves pròpies mancances, de la seva pròpia mediocritat, i així emetre una (per a ells) còmoda cortina de fum on Catalunya sempre és a disposar. Es fan els ofesos quan al Parlament català escolten “Espanya ens roba”, però ells, a banda del subsidi que sobretot els és possible pels impostos dels catalans, viuen (i molt bé) d’un gran i fals “Catalunya ens roba!”. Ahir José Antonio Monago hi va tornar. Ara (i a Barcelona, perquè ell diu que té “collons”, però sobretot va mancat d’una dosi mínima de vergonya) ens escup a la cara que “l’independentisme és el responsable de les retallades”. No la seva societat desbordada de funcionaris, per exemple. Un insult més a la realitat i a la intel•ligència. Una falta de respecte més. La de la setmana. La del dia, potser? En tot cas, un pas més cap a la independència. Perquè sí, ells la faran possible. Per respecte a si mateixa cada dia més gent a Catalunya veu clar que no en queda altra.
Tots els processos d’independència tenen un moment o altra que trenquen amb la legalitat existent, aquest no te perquè coincidir amb el moment de la proclamació de la independència, però es un moment on el xoc de sobiranies i legitimitats es un camí que ja no te marxa enrere. Aquest moment amb la suspensió per part del TC de la Declaració de Sobirania i la resposta del Parlament aprovant-ne la Comissió d’estudi del dret a decidir i rebutjant aquesta decisió judicial, sembla haver arribat, i no tinc cap dubte que creuada aquesta frontera el procés te via lliure per arribar fins al final.
La decisió del TC, no per esperada, deixa de sorprendre, actuar contra una declaració d’intencions polítiques ens porta a altres èpoques, però no sembla que tingui cabuda en una democràcia normal. El Parlament català sembla segons això que ja no pot actuar com a representant de la ciutadania que l’ha votat, sinó que cedeix la seva voluntat a una instància judicial, curiosament també amb finalitats polítiques concretes.
L’Estat espanyol ha donat un pas més en la seva deriva per demostrar que la cortina de fum de la seva democràcia, es simplement això. La imposició, el pensament únic, i la por a la opinió lliure de la ciutadania son les seva identitat. Fa basarda sentir aquests debats televisius on tots els opinadors espanyols defensen aquesta manera de fer com la més normal, cosa que prova que la transició de la dictadura va ser una farsa més d’aquest estat que manté vídeos de televisions públiques que relacionen nazisme amb nacionalisme català, que inventen llengües com el LAPAO, o el valencià simplement per la seva obsessió a destruir la llengua catalana, o que ens ofega econòmicament de manera totalment premeditada.
Davant de tot això, ahir el Parlament va fer un pas endavant, i segurament per primer cop en aquests últims 35 anys va fer un gest de sobirania, i sobretot un gest d’autoestima i normalitat com a representants de la societat a la qual deuen lleialtat per damunt de tot. Es va seguir el full de ruta establert, creant la comissió parlamentaria que s’ha d’encarregar de preparar la consulta, i va tornar a quedar constància amb l’abandonament dels seus escons, no es la primera vegada, ja que no estaven d’acord amb el tema que una gran majoria dels parlamentaris donaven suport. Aquest es el seu concepte de democràcia, de fet d’un partit hereu del franquisme i seguidor nomes de la seva democràcia sense comptar amb la resta i obviant la realitat, no es podia esperar gaire cosa més.
Totalment d’acord amb el President Mas que ens diu que el camí continua mentre el poble de Catalunya vulgui que continuí, com no pot ser d’altra manera.
Estem davant del primer signe d’independència, em refereixo a la mental, que es la que ens portarà a la material. El nostre imaginari comença a veure que la legalitat vigent es pot desobeir quan no es legitima, i que els drets democràtics estan per damunt de qualsevol cosa. Segurament els nervis de PP i Ciudadanos i la desorientació del PSC es deu a aquest fet que ja es irreversible.
En definitiva, es aquell moment de ruptura que ha d’accelerar el procés sense por i amb un final on la democràcia ha de ser la protagonista, i no un Tribunal de fireta espanyol que no deixa de ser una eina més de la repressió espanyola.