ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ANTONIO LOBATO I COM NO ENTENDRE RES

General
Tinc que confessar que no soc un seguidor de les curses de Formula u, francament m’aburreixen bastant i m’agrada més el motor de dues rodes. De totes maneres el periodista d’Antena 3 Antonio Lobato i durant la retransmissió del Gran Premi de Catalunya i davant el so de l’himne espanyol en honor al guanyador va deixar anar “ Artur Mas ho ha degut passar malament escoltant l’himne d’Espanya, quin paperot”. Realment, no vull creure que la mitjana de la societat espanyola tingui aquest desconeixement del problema o aquest pensament surrealista, però el periodista va quedar retratat i fent oposicions per formar part d’aquest univers surrealista d’alguns personatges espanyols.

Realment, la victòria de Fernando Alonso amb el seu ferrari a Montmeló i el so del seu himne va culminar amb la frase del periodista abans esmentada i que encara va reblar quan en honor a l’escuderia guanyadora va sonar l’himne italià amb el comentari “Se’l veu més relaxat ara, a Artur Mas, amb l’himne d’Itàlia”. Sembla que el periodista amb el seu intent de desacreditar el president català i de pas el procés nacional va donar la sensació de que encara no s’ha assabentat de que esta passant, els motius i la història que ja al darrere amb un nacionalisme caspòs que poc o res te a veure amb els esdeveniments que estem vivint.
Efectivament, caldria recordar-li a en Lobato, que en qualsevol lloc civilitzat del món s’escolten els himnes amb respecte, sigui el que sigui, una cosa natural i normal. Un altra cosa es el que es deriva d’aquest himne i les interpretacions que s’en fan. De fet quan guanya un espanyol, com l’asturià Fernando Alonso, es normal escoltar el seu himne i respectar-lo, i encara més el President català. La cosa ja es complica quan aquest també sona amb un català que no s’identifica amb ell.
Caldria explicar en Lobato, que el procés engegat per Catalunya, poc te a veure amb himnes i si en maltractament, des de l’econòmic, al cultural, passan per la identitat imposada sense cap tipus de pluralitat i respecte des de l’Estat espanyol. Te a veure amb l’anhel i clam de la societat catalana que va sortir en manifestació reclamant independència per la nostra Diada, i te a veure amb el referendant d’aquesta a les passades eleccions al Parlament català, i la lògica posada en marxa del procés estrictament democràtic i negat des de l’Estat una vegada i un altra.
El Sr. Lobato hauria de saber que no es un capritx de quatre il·luminats, sinó la realitat catalana amb el seus representants al capdavant fent la gestió que el poble els demana com es normal en qualsevol democràcia. Això res te a veure amb himnes. Es com dir que parlem català per fer la punyeta o molestar, quan se sap que simplement es la nostra llengua mil·lenaria que utilitzem com la resta dels estats fan servir la seva.
Es a dir, no es cap venjança, es la constatació d’una realitat sotmesa, que tard o d’hora havia de desaparèixer o resistir i sortir a la llum com finalment ha succeït. Haver de suportar aquests comentaris surrealistes propis d’altres temps es una feina que esgota i que entra en el terreny de justificar-nos per tot i constantment que ja hem acabat.
Qui encara no hagi entés de que va la nostra reivindicació, segurament ja ho entendrà molt millor, un cop culminat el procés i amb un tracte d’igual a igual amb total normalitat, fins hi tot en Lobato.

DECLARACIÓ DE MAIG

General
Davant la situació que vivim i els últims esdeveniments i atacs continuats a la nostra economia, la nostra llengua o identitat per part de l’Estat espanyol, reprodueixo la declaració de l’Assemblea Nacional Catalana per mostra el seu pas ferm i decidit per ajudar a culminar el nostre procès cap a l’Estat propi.

DECLARACIÓ DE MAIG

Les provocacions continuades i l’hostilitat a la qual massa sovint estem exposats els catalans, la desarticulació del nostre autogovern, la submissió a un espoli fiscal sense fi ni condicions que ens ha dut a una situació semicolonial i d’empobriment global de les classes populars i mitjanes ens han convençut que el moment actual és un punt de no retorn en el qual tenim l’obligació d’expressar d’una forma clara la nostra voluntat col·lectiva.

Per tant, l’Assemblea Nacional Catalana, en tant que organització civil transversal i independent del poble de Catalunya, manifesta:

  1. que en la condició de subjecte polític i jurídic sobirà que té el poble català, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.
  2. que la sobirania significa per a nosaltres poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món, també amb Espanya.
  3. que per a la salvaguarda dels drets del poble català, volem viure en un estat català sobirà el més aviat possible.
  4. que, els fonaments de l’estat català han de ser:
  • el ple respecte als drets humans, la llibertat i la protecció de les minories;
  • la democràcia, que inclou el pluralisme polític i social;
  • una societat organitzada per assegurar als ciutadans el benestar material i un ambient favorable per a la llibertat cultural i intel·lectual d’acord amb les circumstàncies pròpies del país, les nostres capacitats humanes i la nostra diversitat d’orígens.

 

11 de maig de 2013

ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

EL GRAN COMPANY PER LA INDEPENDÈNCIA

General

Un mèrit important de l’èxit del procés català cap a l’Estat propi, el te l’Estat espanyol i la seva prepotència i odi contra Catalunya sense sentit. Grans entitats com La Caixa, i els informes sobre la viabilitat de la independència que amaguen gelosament per l’impacte que això suposaria. Les declaracions de la vicepresidenta espanyola expressant que ningú està per sobre de la Consitució i les lleis, una cantarella que dona fe que la diferència amb el franquisme és mínima, ja que es pot adaptar perfectament, i només faria canviar la variable, que la democràcia si que es per sobre de qualsevol llei. Per no parlar de l’odi, i simplement intent permanent de genocidi lingüístic amb la llengua catalana, amb l’exemple aragonès recent. En Toni Aira explica perfectament la normalitat que tot això suposa a l’Estat espanyol, i que hauria de fer reflexionar aquells que encara dubten.

Catalunya ens roba!

“La falta de respecte i l’insult a Catalunya han estat assumits com un transversal recurs electoral per part de PP i PSOE en l’era de la campanya permanent”

Toni Aira

L’altre dia, al Camp Nou, davant la barroeria dels responsables del club que van decidir retirar una pancarta on es demanava respecte per a Pep Guardiola, a Twitter va fer furor l’etiqueta #ResPepct. Respecte. Bàsic. O diguin-li decència, o una mica de vergonya, o no insultar la gent ni la seva intel•ligència. Al Camp Nou van penjar aquesta pancarta per allò que practiquen alguns des de l’oficialitat blaugrana. Que ho practiquen no d’ara, sinó de fa dècades, mirant d’erosionar, de rebaixar, una figura de Guardiola que els fa ombra. Abans a Núñez i els seus. Ara als d’ara.

Respecte. Gran paraula. Ombra, complex, ràbia mal dissimulada, odi a qui destaca. Deplorables factors comuns entre aquells qui falten al respecte. Espanya juga aquesta lliga des de temps immemorials. Per descomptat, des de la recuperació de la democràcia a l’estat, sense tallar aquest (i d’altres) fils conductors socio-polítics d’un franquisme que va matxacar Catalunya tant com va poder.

La falta de respecte i l’insult a Catalunya han estat assumits com un transversal recurs electoral per part de PP i PSOE en l’era de la campanya permanent. És a dir, que l’utilitzen constantment. I aquests dos partits representen un tant per cent elevadíssim de la voluntat ciutadana espanyola expressada a les urnes. Per tant, tenen base social per fer com ens tenen acostumats. I això, impertorbable durant dècades, és part del que ha dut la ciutadania catalana a la desconnexió amb Espanya.

A Extremadura els seus dirigents han esdevingut caricatura grotesca d’aquest procedir. Si volen guanyar per majoria absoluta han de tirar per aquí. És la garantia de no parlar de les seves pròpies mancances, de la seva pròpia mediocritat, i així emetre una (per a ells) còmoda cortina de fum on Catalunya sempre és a disposar. Es fan els ofesos quan al Parlament català escolten “Espanya ens roba”, però ells, a banda del subsidi que sobretot els és possible pels impostos dels catalans, viuen (i molt bé) d’un gran i fals “Catalunya ens roba!”. Ahir José Antonio Monago hi va tornar. Ara (i a Barcelona, perquè ell diu que té “collons”, però sobretot va mancat d’una dosi mínima de vergonya) ens escup a la cara que “l’independentisme és el responsable de les retallades”. No la seva societat desbordada de funcionaris, per exemple. Un insult més a la realitat i a la intel•ligència. Una falta de respecte més. La de la setmana. La del dia, potser? En tot cas, un pas més cap a la independència. Perquè sí, ells la faran possible. Per respecte a si mateixa cada dia més gent a Catalunya veu clar que no en queda altra.

 

 

 

 

 

EL MOMENT DE LA RUPTURA AMB LA LEGALITAT

General

Tots els processos d’independència tenen un moment o altra que trenquen amb la legalitat existent, aquest no te perquè coincidir amb el moment de la proclamació de la independència, però es un moment on el xoc de sobiranies i legitimitats es un camí que ja no te marxa enrere. Aquest moment amb la suspensió per part del TC de la Declaració de Sobirania i la resposta del Parlament aprovant-ne la Comissió d’estudi del dret a decidir i rebutjant aquesta decisió judicial, sembla haver arribat, i no tinc cap dubte que creuada aquesta frontera el procés te via lliure per arribar fins al final.

La decisió del TC, no per esperada, deixa de sorprendre, actuar contra una declaració d’intencions polítiques ens porta a altres èpoques, però no sembla que tingui cabuda en una democràcia normal. El Parlament català sembla segons això que ja no pot actuar com a representant de la ciutadania que l’ha votat, sinó que cedeix la seva voluntat a una instància judicial, curiosament també amb finalitats polítiques concretes.

 

L’Estat espanyol ha donat un pas més en la seva deriva per demostrar que la cortina de fum de la seva democràcia, es simplement això. La imposició, el pensament únic, i la por a la opinió lliure de la ciutadania son les seva identitat. Fa basarda sentir aquests debats televisius on tots els opinadors espanyols defensen aquesta manera de fer com la més normal, cosa que prova que la transició de la dictadura va ser una farsa més d’aquest estat que manté vídeos de televisions públiques que relacionen nazisme amb nacionalisme català, que inventen llengües com el LAPAO,  o el valencià simplement per la seva obsessió a destruir la llengua catalana, o que ens ofega econòmicament de manera totalment premeditada.

 

Davant de tot això, ahir el Parlament va fer un pas endavant, i segurament per primer cop en aquests últims 35 anys va fer un gest de sobirania, i sobretot un gest d’autoestima i normalitat com a representants de la societat a la qual deuen lleialtat per damunt de tot. Es va seguir el full de ruta establert, creant la comissió parlamentaria que s’ha d’encarregar de preparar la consulta, i va tornar a quedar constància amb l’abandonament dels seus escons, no es la primera vegada, ja que no estaven d’acord amb el tema que una gran majoria dels parlamentaris donaven suport. Aquest es el seu concepte de democràcia, de fet d’un partit hereu del franquisme i seguidor nomes de la seva democràcia sense comptar amb la resta i obviant la realitat, no es podia esperar gaire cosa més.

 

Totalment d’acord amb el President Mas que ens diu que el camí continua mentre el poble de Catalunya vulgui que continuí, com no pot ser d’altra manera.

 

Estem davant del primer signe d’independència, em refereixo a la mental, que es la que ens portarà a la material. El nostre imaginari comença a veure que la legalitat vigent es pot desobeir quan no es legitima, i que els drets democràtics estan per damunt de qualsevol cosa. Segurament els nervis de PP i Ciudadanos i la desorientació del PSC  es deu a aquest fet que ja es irreversible.

 

En definitiva, es aquell moment de ruptura que ha d’accelerar el procés sense por i amb un final on la democràcia ha de ser la protagonista, i no un Tribunal de fireta espanyol que no deixa de ser una eina més de la repressió espanyola.

HOLA EUROPA, ADÉU ESPANYA

General
Ahir vam veure un reportatge aclaparador d’arguments favorables a la independència “Hola Europa”, i que anava desmuntant cada mentida que es utilitzada per anar en contra del procés. Des de Gay de Montellà (president de Foment del Treball), fins Antoni Castells (ex conseller d’Econòmia), per citar dos exemples ho veien molt clar, i gairebé era plantejat com una única sortida per Catalunya, davant la falta de cap projecte alternatiu per part espanyola, que tant sols ens ofereix reportatges comparant els nostres dirigents amb el nazisme sense cap disculpa, invents lingüístics a l’Aragó com el LAPAO, simplement per atacar el català, cops de porta davant de qualsevol petició de diàleg i mentides i insults sense rubor. Com va dir el President Mas ahir si els partits no entenen la situació, el poble els passarà per damunt.

Aquest escrit del Jordi Finestres, crec que descriu amb un punt d’ironia, però un fons real els que faran el possible per aturar o ajornar la realitat i anhel de la societat catalana.
Els onze frens de la independència
Jordi Finestres
Aquests són, al meu parer, els onze col·lectius catalans que han posat, posen i posaran pals a les rodes al procés d’independència del país.
1. Polítics unionistes. També anomenats espanyols, infiltrats o botiflers. Fan la seva feina perquè hi ha gent (i no poca) que així ho desitja. En una democràcia s’ha d’acceptar la discrepància, però s’agrairia que en comptes de mentir quan desqualifiquen els arguments a favor de la independència, ens donessin algun dia alguna proposta coherent/racional per pensar que Catalunya ha de seguir formant part de l’Estat espanyol.
2. Caverna mediàtica catalana. També es podria dir unionista i/o venuda. Són mitjans de comunicació que amb més o menys fervor practiquen l’espanyolitat de Catalunya i minimitzen (censuren) les tesis a favor de la independència. Practiquen el periodisme servil i mesell tot i rebre ajudes del Govern de la Generalitat, a més de la complicitat de les elits unionistes més poderoses.
3. Empresaris unionistes. També coneguts com les grans famílies, establishment o, directament, els “sicilians”. Com que tenen diners i, per tant, poder, pensen que només ells tenen el dret a decidir el destí del nostre país. Amenacen en marxar si perden la batalla que van guanyar finançant l’Alzamiento del 36. Són hereus dels que entraren per la Diagonal el 26 de gener del 39. Posen la por al cos amb suposats boicots.
4. Ciutadans acomplexats. També coneguts com a covards. Tot i que saben que la independència és la solució de molts dels seus problemes prefereixen viure de genolls i sense dignitat. Potser ho fan inconscientment, per una educació no prou tensa o potser per manca d’ideals o d’objectius a la vida. Se’ls pot convèncer amb paciència i paraules senzilles i tendres.
5. El PSC. L’apèndix del PSOE a Catalunya comet la gran incoherència de negar al seu poble el dret a decidir, quan aquest dret és el més progressista que mai s’ha creat. Tenen por del germà gran de Madrid i diuen que la independència no representa la Catalunya real que, curiosament, els ha retirat bona part de la confiança a les urnes. Estan perduts en terra de ningú i sense lideratge.
6. Duran i Lleida. Polític que fa molts anys que viu de la política tot i que diu que encara és massa jove per retirar-se de la cosa pública. Ningú no recorda la darrera vegada que aquest senyor va treballar en una empresa privada. És l’únic exemplar de polític que es fa dir nacionalista que està en contra de la màxima expressió nacionalista/sobiranista del seu poble. Motiu d’estudi a les facultats de sociologia, polítiques i psicologia.
7. Indepes friquis. També anomenats “capellets” per la facilitat de crear grups i subgrups, altrament dit capelletes, dins d’aquest invent de la transició anomenat moviment social, molt present al món real i massa a la xarxa. Cadascun d’ells assegura que té la veritat absoluta i que la resta d’independentistes anem errats. Els coneixeràs perquè mai se sap de què viuen i perquè és fàcil trobar-los en qualsevol acte/cercavila social. No tenen ofici ni benefici, es passen el dia al tuiter i al feisbuc, però no son conscients de la seva absoluta nul·litat.
8. “Els-puta-i-ramoneta”. També coneguts com “els-ara-no-toca”, “els-pas-a-pas”, “els-compta-que-no-s’enfadin”… Són conseqüència d’un autonomisme caduc. Quan van a Madrid i els diuen “eres majo, no pareces ni catalán” es posen a riure i ho expliquen diumenge a casa abans de tallar el tortell que han comprat després d’anar a missa. Són l’homenatge etern al botiguer de la merceria de l’auca del senyor Esteve.
9. Els “tontosnobs”. També coneguts com a “idioprogres”, culturetes, “moderniquis”… Són individus que la seva independència passa per lluir ulleres gruixudes de pasta i anar a tots els festivals de música “rara”. Poden ser molt catalans, però els delata quan treuen el castellà per dir coses “guais” en una terrasseta d’una plaça de Gràcia. A casa meva en diem gent sense ofici ni benefici. Els agrada molt el Cobi.
10. Mercenaris. Una subvenció, uns eurets i ja els tenen comprats. Diuen que primer és el primer… Doncs res, no val la pena dedicar-los una línia més. Que continuïn tenint l’ètica subvencionada i a fer la mà.
11. Els anònims que l’única il·lusió que tenen a la vida és la d’insultar en tots els fòrums digitals. Si esteu en aquest o en un dels altres grups i/o us sentiu al·ludits podeu posar-me a parir ara mateix en els comentaris. De res.

EL PACTE NACIONAL DE CARME CHACON

General
Les valoracions de la cimera sobre el Pacte Nacional pel Dret a decidir han estat diverses. Des de la satisfacció de CIU i ERC, els matisos de CUP i ICV amb denuncies d’una escenificació que no es tradueix a resultats, i finalment en Pere Navarro pel PSC amb la carta de recomanacions de Carme Chacon a la butxaca, i un discurs embolicat que sembla voler decidir sense decidir res, i amb tants condicionants previs que ja sona a burla o simple desorientació d’un partit que treia pit per tenir veu pròpia, però que li ha faltat temps al rebre les advertències escampades als quatre vents per abaixar el cap i fer cas al nacionalisme ranci espanyol ple de baixeses morals que destil·lava l’antiga candidata a la Generalitat.

Efectivament, Navarro diu sortir indignat perquè no hi troba la Catalunya real que pateix la crisi, la que no paga els deutes als Ajuntaments i se’ls convoca per parlar del dret a decidir i no de cobrar aquests deutes. Alhora demana la supressió del Consell Assessor per a la Transició Nacional per avançar en el pacte, i neutralitat al Govern català, cosa que evidentment va ser rebutjada. Es vol obrir el procés a la societat i garantir que els ciutadans catalans decidiran el seu futur, cosa que el mateix líder socialista diu no voler jugar a implicar-se en un procés d’independència per fascicles. De fet la carta rebuda de Chacon i esbombada als quatre vents pels mitjans, va fer el seu efecte. Aquesta denunciava la participació del PSC a la reunió, tenint en compte que Mas ha accelerat el seu projecte de ruptura unilateral, i els socialistes han d’estar al costat dels treballadors i les classes mitjanes catalanes, acusant Mas d’enfrontar els desocupats catalans amb els gallecs, andalusos o extremenys. Seguint la seva paranoia diu no poder imaginar un projecte més reaccionari, ni oposat als principis socialistes, que no vol utilitzar el dolor dels catalans per llençar-los contra la resta d’Espanya. Acabant per defensar la igualtat, llibertat i solidaritat per damunt de la nostra procedència.
Realment Chacon, com a cadàver polític a Catalunya, ha tornat a reviscolar amb la seva defensa del nacionalisme espanyol més ranci que  no suposa cap diferència amb els Populars. En nom del socialisme que viu a la seva ment defensa anar contra el clam de la societat catalana, que evidentment poc l’importa, ja que li nega tots els drets, i nega el dret elemental democràtic de poder decidir davant una urna, cosa que ja revela el seu concepte de democràcia. Una reflexió lícita al líder del seu partit per la ètica més elemental no es pot filtrar a traves de la premsa, sinó hi ha darrere un altra intenció  que es desacreditar al PSC, i el seu nedar entre dues aigües. Un procés que demana diàleg, diàleg i diàleg, rebent un cop de porta rere l’altre i indiferència i insult per resposta, nomes cal mirar la web de Telemadrid i el seu vídeo mesquí sense cap disculpa, cosa que evidentment la Chacon no en diu res. Parla d’anar al costat de les classes mitjanes i treballadores, com si aquestes fossin alienes  a poder decidir el seu futur i millorar les seves condicions, i arriba a una paranoia malaltissa quan parla d’enfrontaments entre els aturats, com si això no fos compatible amb decidir el futur i poder aspirar a una societat millor gestionant els nostres recursos pels nostres aturats que evidentment per la dirigent socialista son de segona divisió.
Per últim ens defensa igualtat, llibertat i justícia per damunt de procedències, quan sap perfectament que la societat catalana precisament per ser del territori anomenat Catalunya, te uns greuges i un tractament que no es el de la resta de la seva estimada Espanya a tots els nivells.
En definitiva, Chacon reactiva el seu compromís contra la democràcia, la seva indiferència pels problemes de la societat catalana, tot embolcallat amb la bandera rojigualda i la sagrada Constitución com a  garantia que el nostre paper no canviarà, com deia el poeta Adéu Espanya, en aquest cas Adéu Chacon.
 

EXTREMADURA JA PASSA DE MIDA

General
Les declaracions dels dirigents extremenys contra Catalunya ja comencen a arribar a quotes o límits impertinents que no caldria traspassar. Ara el conseller d’administració pública culpa l’independentisme de les retallades a Catalunya, i fins hi tot s’atreveix a dir que la retallada del 90% en cooperació al desenvolupament es per no renunciar a les aspiracions polítiques i ja arriba al límit de burla lloant la salut financera extremenya ja que no gasta més que ingressa. Realment la broma dura massa. Adjunto vídeo per deixar clar el perqué de les retallades i de passada dels comptes extremenys, es una burla macabra intolerable que els mateixos extremenys haurien de censurar i agraïr la falsa solidaritat catalana que els ha permés el nivell que ara poden exhibir.

INSULT PAGAT AMB DINER PÚBLIC

General
El reportatge de Telemadrid on compara el discurs dels nacionalistes catalans i bascos amb propaganda nazi i stalinista, jugant i pervertint les paraules, es un atemptat a la democràcia i un insult a tota una societat que amb els seus impostos gaudeix de televisions públiques com aquesta per fomentar la xenofòbia i el menyspreu a tot un poble com objectiu periodístic. Es insultant i menyspreable haver d’aguantar aquest tipus de coses quan des del País Valencià es prohibeix les emissions de la Televisió catalana, no sigui que alguns continguts obrissin els ulls a aquesta democràcia de baixa qualitat espanyola. Des de Catalunya polítics com el portaveu del PSC Lucena també ho condemna, però aprofita per dir que l’independentisme també en diu de fortes com ” Espanya ens roba “. Suposo que un deute de 8 mil milions per llei de l’Estat a Catalunya i sense cap intenció de pagar no li deu semblar prou. Es com dir estùpids a tota una societat que ja està tipa d’aquest tracte en nom d’una malaltissa dependència.