ALBERT CORTES MONSERRAT

-“Per a donar un exemple del caràcter d’aquestes lleis, només cal recordar que el ciutadà alemany classificat com a jueu estarà, d’ara en endavant, obligat a pagar impostos i a sotmetre’s a les lleis com tota la resta de ciutadans; però no podrà ser funcionari públic. Si és home de lleis, no podrà ser jutge, ni fiscal, ni notari. Si és metge no podrà oferir servei als hospitals, ni a les associacions de socors, ni als serveis de beneficència de l’Estat o dels Municipis. Un jueu no podrà ser catedràtic d’universitat, ni professor d’institut, ni mestre d’escola. Aquelles jueus que fins ara ocupaven càrrecs públics hauran de deixar-los”. Berlín. 14-4-1933

-“Aquí està, per exemple, la llei d’esterilització , que serà aplicada el proper 1 de gener… resulta que el número dels que s’hauran d’esterilitzar s’eleva, per començar, a 400.000, dividits a parts iguals entre homes i dones. D’aquests 400.000, la meitat són idiotes de naixement, i l’altra meitat persones que tenen alguna de les vuit malalties que la llei defineix com a susceptibles de ser transmeses per herència. Entre aquestes malalties la més fàcil d’esmentar i la més simpàtica és l’alcoholisme”. Berlín. 24-12-1933

I, uf, m’aturo, que se m’acaba la fulla i la tinta de la ploma. Doncs res, xavals, felicitats pels diplomes, que us premien per tot això i, és clar, per tot el que va venir després. Poca cosa: uns quants milers de morts, ferits, exiliats, tot a la merda i a celebrar-ho a la discoteca búnquer. Bum, bum. Tot això ho escrivia denunciant-ho un periodista català: Eugeni Xammar, corresponsal a Alemanya de 1922 fins a 1936…. Quan van haver de sortir per cames del país. Per les dos cames: cama nazi, perquè estaven farts del que publicava el català i per l’altra, l’espanyola. Ves per on, a partir del 18 de juliol de 1936 gairebé tota l’ambaixada a Berlín es torna franquista en segons. I ell, és pràcticament l’únic que fa botifarra catalana. 

Tot això no té per perquè saber-ho, és clar, la Srta. Pepis de Luna. És clar, perquè encara no s’havia aprovat la LOMCE. I clar, ella no tenia estudis. I com tothom sap, amb aquesta nova llei educativa, fins i tot els rucs naixeran ensenyats i amb llibres sobreeixint de les orelles. Ara sabrem de debò què va fer el nazisme, qui són els nazis, i on és El carro que li van robar a Manolo Escobar. És una llei tant pistonuda que ens ensenyarà per obligació dues coses que ja sabíem: castellà i pagar. No volies caldo… dos mil tasses de lleixiu i deu mil garrafes d’amoníac. Ah! I espera, fot-te tots aquests bidons de salfumant de pas. És perquè tinguis neta i escumosa la boca per a dialogar. 

Sobre la llei Wert he de rumiar més perquè m’ha agafat endreçant la meva col•lecció de xinxetes alpinistes. Però, de seguida, m’ha vingut al cap una anècdota de Francesc Pujols durant la Guerra. Es veu que fa una xerrada a un acte pels soldats i oficials de l’exèrcit popular. Comença a garlar i se n’adona que a una llotja al costat de l’escenari hi ha set o vuit oficials joves però molt condecorats. De seguida deixa de parlar en català. Es dirigeix a ells i els hi diu: “Voy a hablarles a vds. en la lengua del Estado, porque el número de galones que llevan en su pecho demuestra que son castellanos”. I continua amb una xapa immensa sobre la història de Catalunya i acaba dient-los-hi: “Vds. A los catalanes, debieran llevarnos en safata, porque sin nosotros no sabrían ni qué es el teléfono”. 

Interpretin-la com vulguin: l’agafin com l’agafin segur que l’encerten. Després farem un concurs d’interpretacions amb premis sucosos com un sugus de pinya. Però ja ho va dir el poeta i pastor alemany Martin Niemöller: 

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci, /perquè jo no era comunista, / Quan van empresonar els socialdemòcrates, / vaig guardar silenci, / perquè jo no era socialdemòcrata, / Quan van venir a / buscar els sindicalistes, / no vaig protestar, / perquè jo no era sindicalista, / Quan van venir a buscar els jueus, / no vaig protestar, / perquè jo no era jueu, / Quan van venir a buscar-me, / no hi havia ningú més que poguera protestar.