SERRALLONGA

Aquesta frase no l’he sentida massa vegades, millor dit, només una vegada. Però en vaig tenir prou, ha entrat a formar part del meu imaginari particular…..

De ben segur que la nostra existència està plena de bones obres, de bon tarannà, com a bons judeo-cristians,  som bona gent i a més a més ho volem semblar….
Però sempre acabem traginant el gegant (fixeu-vos que el gegant sempre te la mateixa expressió, la mateixa fesomia, el mateix moviment … no és res, és una carcassa…. qui importa és el ritme del geganter, del nostre jo, de qui el tragina, no del gegant mateix que, en definitiva, només és una màscara….):
M’explico…..
Tots i en cada moment,  volem semblar alló que som i el que no som. Pensem que els altres tenen una imatge de nosaltres i volem sempre respondre a l’estereotip. Sempre pensem que ens cal no fer les coses que poden malmetre l’estereotip que els altres han fet de nosaltres ……. Quin mal fat, si pensem que hem de fer les  coses que potser els demés no entendran, o ens jutjaran malament perquè nosaltres no actuem com caldria a les bones maneres….. ….
Un drama….
Creiem que  fugirem del nostre rol… i , pensem:
.- Això farà allunyar als altres….
I així, pensem, s’allunyaran els amics, els coneguts i els saludats…..

Doncs, mireu, aquesta frase em va ajudar molt per a tornar a reivindicar, cercar i intentar trobar el meu jo real….
I d’aquí va sortir tornar a ser jo i el meu entorn, amb els meus estimats…. tornar a anar a la muntanya, tornar a cantar, tornar a fer teatre, tornar a explicar contalles…… en fi, el retrobament amb mi mateix, deixant de banda l’esterotip, la imatge prefabricada, l’aparença…..
Apali… que no és una frase feta, però potser algun dia ho serà…..