Ulisses20

El tres de juliol de 2011, fa
exactament cinc anys, València va patir l’accident de metro més greu aocorregut
a Europa. Més de quaranta morts i molts ferits. Cap responsabilitat, política, ni
administrativa, ni tècnica. Cap.

Fa uns anys l’Institut d’Estudis Comarcals es va decantar per la
música, amb concerts de gran complexitat però també de gran bellesa. No és
una casualitat que Consolat de Mar, la botiga d’instruments de música que dirigeix Carles Subiela, torne a acollir un altre
dels concerts de complexitat significativa i també de gran bellesa.

L’Institut d’estudis ha aplegat grans
esdevenimenst culturals en favor de la comarca i del país, i hem posat,
conjuntament amb altres associacions, la comarca a primera divisió, pel que fa a una oferta diversa, en favor de la cultura i de l’educació.

Pel que fa a les ajudes rebudes, hem sigut capaços d’organitzar grans programes gairebé del no-res, fins i tot sense rebre els
escassos compromisos d’uns pocs ajuntaments que, malauradament, no han estat a
l’alçada.Pel que fa a l’Institut, molts pocs polítics
i cap ajuntament, no ha estat mai a l’alçada. Malgrat que hem
demostrat esforç, treball, inversió i professionalitat, de vegades
mecenatge.

Dissabte passat en l’última de les renions de
la Junta vam passar comptes de l’any i vam mirar el calaix. Acomplint els
compromisos pendents, ens quedaran a penes mil euros. I algú va exclamar, som
rics.

Aquest fet ha arribat a cadascun dels
ajuntaments de la comarca, què direu que han fet: ens han telefonat perquè els
subvencionem les activitatst d’estiu. No és broma. Alguns ens han demanat si els podem organitzar
un programa apanyadet, amb el nostre gran calaix.

I què direu que hem fet, la Junta? Doncs, ens
ho estem pensant. D’ajudar els nostres ajuntaments. Repartit el nostre capital
a parts iguals, cada poble, cada consistori, potser que ixca a vuitata euros,
de subvenció. Per ells, un capitalot , perquè són vuitanta euros reals,
liquidesa contra els deutes. 

[continuarà]

Dissabte presentem el llibre ‘Les ratlles de la vida’ de Raquel Ricart, premi Octubre 2010, a l’Ateneu de Bétera. Divendres comencem una nova activitat a l’Ateneu, amb la projecció de ‘Pa Negre’, dins l’EstiuLumière, que recupera el cinema a la fresca, al corral del nou espai de l’Ateneu. Ja veurem tants problemes com ens trobarem, per poder veure cinema en català. El cicle de la postguerra el tancarem amb la presentació d’un altre llibre de l’historiador Andreu Ginés, ‘La instauració del franquisme al país Valencià’, editat per la Universitat, en una data que encara haurem de decidir.
En la presentació de ‘Les ratlles…’, que ja avancem que serà de lo alto, hi intervindran Jem Cabanes i Pep Ricart, que faran la lloa i una lectura dramatitzada, i l’autora, Raquel Ricart, que enfilarà una altra història corprenedora, novíssima, per desllorigar el perquè d’aquesta història i el seu procés d’escriptura.

Si bé l’EstiuLumière havia de començar amb una comèdia americana també lligada a la literatura, l’oportunitat de presentar ‘Les ratlles de la vida’ ha orientat l’estrena del cinema a la fresca amb major risc i un contingut més sòlid.
Aquesta nit que hem fet la prova de so, llegim a 400Colps que a Velluters també passaven el Pa. Nosaltres ens afegim, doncs, a la festa de convidar a veure cinema en valencià, a parlar de bona literatura, i a trobar-nos per places i carrers –valguen també els ateneus–, per contrarestar el desert provocat pel pp i unes nits de vorejar l’infern si ens apareixen en somnis.

Tres de juliol. Aquell matí de l’accident a València, el caos. Esperàvem el pitjor, i el pitjor es va confirmar: l’accident més greu de metro a Europa. Quaranta-tres morts i més de cent ferits. Cap responsable. Cap. No solament això, el govern de Camps, del PP, i de Cotino, que llavors era responsable d’aquella àrea, no ha rebut mai les víctimes i els familiars d’aquell accident. Hi van tirar terra sobre l’assumpte, el van tapar, i fins i tot van canviar el nom de l’estació, perquè ningú no se’n recordés d’aquell desastre. Perquè ningú no recordés el nom d’aquells morts i ferits. 
Vet ací quina política de lladres i malfactors, incapaços de reconèixer res, de rebre aquelles famílies, d’assumir responsabilitats. 

Després vénen tots aquells putiferis d’esdeveniments del luxe i el desenfré, de la droga i i les paelletes en barca (el Prostíbul9 de TV li va fer un especial de vergonya periodística pa arrojar!). Però de víctimes o de familiars, res de res. Nosaltres, els del PP no assumim res. 
Potser per això trauen la creu i la posen a les corts, al lloc més alt i visible, perquè veiem el calat i el puterio de qui ens governa. Si passa res, deuen voler dir, empareu-vos en aquesta creu. Els cabrons deuen pensar de convertir les corts valencianes en el valle de los caidos, amb el fill de puta aquell de cos present, perquè els beneesca la política. Però no ens diran quants diners va costar-nos, als valencians, que el papa vingués a mamar-la, l’aigüeta de valència que li havien preparat tots aquells voluntaris de motxilla i urinari mòbil, mentre els morts encara eren calents, amagats, oblidats en aquella estació. 

Quaranta morts en aquella estació de Jesús, que ara diuen del pintor Sorolla, aquell pintoret mamó que s’han apropiat els de Bankia, que ara volen eixir a borsa perquè els paguem les putes i els cinc milions d’euros que cobrarà l’any l’Olivas i el Rato, cinc cadascú, més les primes. Ja es poden estacar les accions pel serengue, i per la creu, i pel mateix sorolla.

Cinc anys de vergonya, de silenci, d’oblit, d’abandonament, de saber-nos en mans de polítics nefastos, pocavergonyes, i corruptes.
La creu potser que l’unten els bidells, cada nit, allà a les corts, per tants culs com haurà de passar, si continuen pegant-nos als valencians amb aqueix odi cristià que corre per corts amb aital desenfré.  

Edició núm. cinc de FolcSona, el segon any de colònies a Agullent, a l’ermita a tocar de la Font Jordana. Cinquanta xiquets que ja conformen una autèntica banda. A partir d’una entradeta de Josep Vicent Frechina sobre els balls de cerimònia, han interpretat un recorregut de nord a sud, dels porrots de Silla, a la dansa guerrera de la Todolella, del ball de valencians, la Muixeranga feia goig i aborronava d’escoltar-la amb aquell coratge del jovent, passant per la dansa de nanos o cabuts, el ball de gitanes i el de gitanes fingides, la carxofa, la magrana, de calabreses, la dansa de cavallets i la d’arquets… Morella, Albocàsser, Catí, Silla, València, Alcoi, Cocentaina, Bocairent, el Forcall… la toponímia dels balls gairebé coincidint amb la procedència dels músics mateix. 
E ball de locos de l’Olleria, la visita del Sifoner i de Bajoqueta Rock…, tota pedra fa paret i plegat, l’esforç d’un grapat d’esforçats va conformant una autèntica escola que es construeix i va construint.
El concert d’avui és exportable com una actuació professional en favor de la música tradicional, carregada de festa, d’aquells joves que després, per acabar de cloure, baixen entre el públic a ballar, mentre toquen una polca, un vals, i acomiaden una setmana de treball de molta categoria. Això, si es passés per televisió, en la dels valencians, per exemple, no passaria res. Però no podem perdre més temps. Aquest segrest cultural i educatiu que patim, per la música almenys, el desvivim amb experiències tan contundents. Per molts anys, Folcsona, i gràcies a l’equip de músics i de pares que ho fan possible.

Anit, una representació important del món educatiu valencià va reconèixer la feina del mestre Alfred Ramos, en un acte bell, emotiu, lligat al cinema entre més referents que han acomboiat la vida professional de l’Alfred, molts anys dedicada  a l’ensenyament i a la direcció de l’escola Ausiàs March de Picanya. Entre més festes, dirigeix una col·lecció de llibres d’estudis locals, una altra de literatura de creació, investiga la premsa comarcal i del país, fa classes gratuïtes a l’escola universitària d’adults de Florida, treballa a la revista Saó, participa de l’Institut d’estudis de l’Horta Sud, coordina… Un no parar d’home, culte, amable, dedicat als xiquets i als mestres, que ha sabut transmetre el goig de l’escola i per l’escola, per damunt d’altres consideracions. Un fervorós continuador de Freinet, i aquella didàctica que posava la pràctica al davant, els xiquets en el centre d’interés, i escola valenciana en l’horitzó del compromís ferm i sòlid. Com ell mateix va dir anit, mentre agraïa tot de regals i tanta presència d’amics, a partir d’ara tindrem un altre curs dur, per com l’Administració valenciana atemptarà contra l’escola i contra la llengua, i per això hem de continuar treballant de valent sense defallir. 
La nostra més gran admiració per l’amic i el mestre. Per molts anys, Alfred.