De lo alto (3)
Anit, el concert de la Big Band del Conservatori superior de música de València, sota la direcció de Ramon Cardo, va omplir l’Ateneu de Bétera a gom, les terrasses i els falsos balconets, que no hi cabia una ànima, i la música amb aquells estàndars de jazz, que Ramon anava explicant amb cura i senzillesa, perquè el seguirem, aplegà tanta gent i de tants pobles que no cabíem de l’emoció. La cirereta, si Ramon ens ho deixa dir d’aqueixa manera, la va posar quan el mateix director va convidar Josep Aparici, Apa, una de les veus de referència del cant d’estil valencià; plegats van fer una fusió entre el jazz i allò de la música tradicional i popular, una investigació que fa temps que Ramon Cardo treballa per oferir-nos, quan el pressupost públic i privat per aquests grans projectes no siga de per riure, en un cedé complet. Una hora llarga de concert que tothom va agrair. De colp, quan Ramon va presentar la banda i va dirigir l’última peça, la gent feu un vol ràpid i va desaparèixer. Els uns es van quedar a la plaça del Mercat, els altres van pegar cap al brugit de l’Albereda. Ves, que el concert era gratuït, de franc, i tots aquelles músics del conservatori, el director i la veu convidada, van venir per l’esforç propi, i la seua gràcia. Però després, no sé si els vam tornar, almenys als organitzadors de l’esdeveniment, l’esforç que suposava aital regal.
L’ateneu és un espai de cultura, lliure, independent, ara mateix. Per conservar-lo íntegrament, amb la justa mesura de la integritat que volem explicar, més gent caldrà que es comprometa a participar de cap a cap, de cada esdeveniment. Almenys, fins que el temps situe què volem ser, o si volem ser a primera categoria, fins que ens fem grans, i puguem deixar que les coses vagen al seu ritme, d’anar anant. Mentrestant, n’hi ha respostes que ens fan tremolar- Com em va dir un soci que jo pensava de referència: –jo ja pague la quota, però les copes les fem en un altre lloc.
Home, sí, és veritat, però allò que no paguem d’astò, ho haurem de pagar d’això, que és la butxaca de cadascú, i ací segur que ens pesara més de pujar la costera, o de fer parada al mercat. En aquella plaça lliure, volia dir.
I ves que tenir Ramon Cardo en aquesta casa és un regal dels grans. I aquests concerts engrandeixen ells sols què podem ser. I ves que tenim una potencialitat com pocs escenaris poden lluir. Però ens queda tant per aprendre, encara. Per molts anys.
Fins i tot, usant la imaginació el local té diversos ‘ambients’ i la terrasseta de la plaça. Ara que vaig recuperant temps per a mi, m’hi aniré incorporant. Gràcies a tots els que em vau dir ‘vine’ per correus, telefonades, etc.
Vos estime.