Ulisses20

El miracle fóra trobar una política exempta de pudentors, neta d’homes podrits, de cucs i de morruts, una política basada en la senzillesa, la sinceritat, el treball col·lectiu, comú, al servei dels altres. Per què és tan impossible, tot plegat, a València? Una política que frene d’una vegada l’arribada d’aprofitats, d’usurpadors, de pocavergonyes? Una política que estigués ben pagada, però que frenés el viure dels paràsits, anys i anys que suquen sense fer res, res de profit, home, que els impedira d’accedir a la caixa pública, a les grans i a les petites decisions. Un miracle en favor de la normalitat, del civisme, del respecte. Que sembla un impossible, a València. Una política que passés comptes anualment, abans de cada elecció: -vosté què ha fet bé? -quant s’ha gastat? -com s’ha endeutat? Doncs sumem i restem, i del seu patrimoni particular, deu a la hisenda pública valenciana 10 milions d’euros. Que no els pot pagar? Embargat i a la pressó. També els embarguem el futur dels seus fills i el dels seus nets, i una altra vegada, s’ho pensa, abans de posar la mà a la caixa.
Un miracle impossible, vet ací. 

El miracle que demanem no és religiós, ni de molt coneixement, ni de dreta ni d’esquerra, sinó allò tan singular i original, i estrany a València: transparència, lleialtat, seny, en favor de la gestió pública, que és el que hauria de ser la política, però que fa setanta anys, pel cap baix, que ho vam perdre en aquella guerra espanyola que van guanyar els feixistes, i els fills dels feixistes ens governen. L’herència?, potser que són aquests polítics del PP i del PSOE valencià, alguns de joves que acaben d’arribar mudats i afaitats, engomats o pelats, que es pensen que poden perdonar-mos la vida, imitant els seus caps, a la manera dels gànsters del segle XXI, en Camps, o Fabra, o Rus, o Blasco, tant se val els noms.

El miracle fóra llevar-nos un dia, i que tota aqueixa corfa de panolles hagués desaparegut, fins i tot que hagueren pogut recuperar una feina civil, lluny de la política, perquè comprovaren, fins a quin punt, la seua intervenció ens porta al desastre. Al caos, al fracàs i l’estrèpit. Al desastre econòmic, cultural i educatiu. 

El miracle és sobreviure a la seua esclavitud, Camps o Alarte, quatre anys. I aguantar-vos, ni que siguen quatre dies, tanta mediocritat. Vet ací el nostre miracle de cada dia.