Ulisses20

– Monstruo! Que ets uns crac de les finances i de la gestió política. Un president de collons, Camps, capaç de triplicar la desocupació dels valencians. Quatre anys més i aconseguirà de tenir el país sencer desocupat. Això sense comptar tot d’assessors i amigots que ell i els presidents de la diputació han col·locat, malgrat la incompetència i la manca de professionalitat.

En Camps tira els balons fora, que és culpar els altres del seu fracàs de govern. Malgrat tenir un pressupost exagerat, un endeutament irracional i inaguantable, Francesc Camps no ha aconseguit de generar cap lloc de treball, cap, perquè no en sap, ni dóna cap confiança, ni els seus propis empresaris amics se’n fien, no se’n fien gens, d’un incompetent. Pel que fa a la gestió laboral, Paco, ets un tercera divisió, ni els consellers, ni els assessors, ni cap dels teus ha sabut aconsellar-te, cap idea, cap, no ha aconseguit allò que pretenia. 

Que confiem en el futur? Que et confiem el futur? No sigues burro, home. El desastre dels teus vuit o deu anys, o tant se val els anys que siguen, canten, perquè les dades no menteixen, tu, malgrat la teua televisió: som a la cua. València és a la cua, i la desocupació que has magnificat tan eficaçment, és una prova de com pots arribar a creure’t allò que no ets. Sense els vestits, sense el postís, sense el maquillatge, sense les mentides, Paco Camps és un homenic. Un polític ineficaç, un fracàs. Una aposta segura pel desastre. Un home avorrit i anodí de la política provinciana que ens ha tocat patir.

Vet ací què ens espera als valencians, si acabem per albardar-nos quatre anys més, amb d’uns dels períodes més funestos, dissortats i despòtics de la nostra història més recent.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure
obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys.
Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al
País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de
les poques ofertes audiovisuals en català.

 Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys,
obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable
d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga
persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver
de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a
dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000),
una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense
ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. 

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport
a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat
16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650
signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió
sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català
en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit
parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció
Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a
l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de
pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus
comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el
nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en
realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la
llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta
crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir
les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris
per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Confieu-me el futur, demana el xoto. No demana res, ell, en Camps, el president en funcions, presumpte imputat, presumpte implicat, presumpte de tantes coses. 
Diguem-ho clar, Francisco Camps, per la gràcia del seu déu, s’ha carregat en vuit anys allò que va costar cent anys de construir. Milers de valencians van estar un segle sencer per alçar una de les caixes d’estalvis, el Mont de Pietat, a base de molts esforços, de milers de famílies, de suar cada pesseta, d’anar fent a poc a poc, i en Camps, per la seua falsa gràcia, s’ho ha jugat tot en un grapat. Vet ací el frare, el beat. Com per fiar-se dels corbs de sotana ampla i doble faldó… No ha tingut mirament de gastar-s’ho tot, de vendre’s son pare i sa mare, en canvi dels seus beneficis particulars. En realitat els seus pares segur que no els ha venut, l’home, en tot cas hauran sigut els nostres. Si molts dels nostres pares i iaios alçaren el cap, el corrien a garrotades, per burrot. A estudiar home, a l’asilo!

Això també ho hauria d’explicar Canal 9: el president dels valencians ens ha portat a la ruïna. Ha venut els mobles i el solar a madrid, i ha liquidat l’escuraoreta per quatre duros. Aquest fracàs, els malparits i els malpartits, també l’haurien d’explicar, abans de demanar-nos que els confiem el futur i abans de pensar que volen centrar-se en cadascú de nosaltres.

Quatre anys, i aquests mamons se’ns follen els fills, almenys el seu futur proper, cinquanta anys pel capbaix: els estalvis dels pares, que venien a casa amb aquelles vidrioles de ferro amb l’anagrama del Monte de Piedad de València, ja fa que se l’han ficat pel nas, pel ses i pels altres sis forats que els quedaven davall aquells vestits del sastre valent. El nostre està jugat i perdut a trenta anys vista. Queden els estalvis dels fills… 

-Aquest triomf, Camps, listo!, també el podries esbombar en els mítings, com t’has lluït d’economista de talent, mariconàs.

– Germà, no ens deixareu ni per pagar la làpida, cabronassos.

Germà Cotanda es presenta a batlle per Bétera, des de la barrera del pp, que és una salvació contra bous i falses promeses, vuit anys que ens governen dient-nos que faran això i allò i açò altre, però mai allò que realment cal. Al remat no fan res de res, pobres, i aqueixa política local s’encomanà fa anys: dir que faran per acabar fent no res. Bé, sí, en aqueixos anys ens han pujat la contribució el quatre-cents per cent, de colp, hi ha anys que més del dos-cents per cent. Així que ells volen centrar-nos, perquè els paguem el viure, el legal i l’altre, el del bar i l’altre, el del club i l’altre. Per això, diuen, se centren en cadascú de nosaltres. 

Germà no és nou, en això de la política, almenys ja fa quatre anys que dura, però ara vol anar de número ONE. Pel futur, diuen els cartells que ens han penjat per amargar-mos el viure: de cada tres, l’un per al calavera Camps, Germà alcalde!

De primer ens van prometre un trinquet municipal. Però ja han passat vuit anys d’aquella promesa, que es va anar diluint. Potser perquè el circuit urbà de la ciutat era més urgent, més mediàtic, i més de l’alta societat. El trinquet se’l van berenar, a ca Tonín. Que venint de València, llegim ca’n Ninot.
Després ens van prometre de desdoblar el camí de Benaixeve, un punt negre, carregat de sinistralitat. Però també va desaparèixer el pressupost, completament. Els va quedar per posar dos rètols, carretera de tram perillós, d’alta sinistralitat: apanyeu-vos, però abans de matar-vos, voteu-nos, abans de matar-vos, recordeu-ho.
També va desaparèixer aquella variant que havia de descongestionar el trànsit pel centre del poble. Em sembla que som l’únic poble que encara passa tot el trànsit, Germà, camions, autobusos, carros, i burros… Burros n’han de passar bastants, si encara continuem votant-vos després de tantes mentides, i falsedats, i promeses.

Després vau carregar-vos la variant sud, i els col·lectors, i vau obrir via pel barranc de Carraixet, i la Confederació us va clavar un paquet de milions… Però res, Germà, caldrà centrar-nos, però de primer feu-ho vosaltres, centrar-vos: i feu el favor de no centrar-vos en cap de nosaltres, home, que sembla un insult, tot plegat, a la higiene mental.

Deuries de ser més llest, Germà, i dir, solament: xe, pagueu-mos el beure, el sou, els casaments, les festotes, perquè de tot allò que us vam prometre, i encara podríem seguir explicant, no veureu res, però res de res, germans. Almenys, ens sentiríem menys idiotes.

The Camps, el polític valencià per l’excel·lència, no solament que es veu guanyador de les eleccions valencianes a la Generalitat, sinó que ja comença per insultar la resta de candidats i de polítics d’altres països, convidant-los a honorar el seu futur triomf, polític, mediàtic i judicial. Però, realment, que ha començat a celebrar, el president dels valencians, commemorant la Pasqua abans de Rams? La seua victòria al jutjat? (recordem que hi ha pendents alguns casos d’imputació, no solament contra ell, sinó contra la política que ell representa, i contra molts dels polítics del seu partit, dels quals, si aquest fóra un país normal, ell se n’hauria de responsabilitzar personalment. 

Què vitoreja el PP abans del dia clau?, que els valencians són idiotes, ni més ni menys. Que prefereixen la seua corrupció, la del PP, perquè pensen que, contra les males persones (i camps ho és), no es pot fer res. Que contra la màfia instaurada per Blasco, Rita, Fabra, Rus i la resta d’escapularis no podem fer res. Per això, perquè ells ens consideren idiotes, ja se saben i se senten guanyadors.
En realitat, la democràcia els interessa ben poc. Encara menys, la política que significa el servei públic, servir els altres. Això no els interessa gens ni miqueta. No solament han vingut a enriquir-se, els polítics del PP i tot allò que representa el seu partit, a més a més, han vingut a instal·lar un mètode que protegesca la seua pròpia corrupció, que la faça sistema, contra la pròpia justícia. Si això significa de posar jutges i fiscals i funcionaris a dins els mateixos jutjats, caiga qui caiga, tant és: ni moral, ni ètica, ni decència.

Per la resta, els pecats i les culpes cristianes, ja vindrà el papa a confessar-nos, abans no ens morim o ens llepe l’ànima la marededéu.
 

T’alces no gaire preparat, aquell dia, no recordaves que els polítics i les famílies que hi viuen d’ells ja havien ordit una campanya al seu favor, un sainet polític local i autonomista. Al carrer, al teu carrer de sempre, tot de cartells, pacartes, fotografies, davant de casa, de ta casa, davant el teu nas, et conviden a votar, en favor de la corrupció la majoria. En realitat, aqueixa majoria que vol viure instal·lada en la política municipal a compte del seu benefici particular i el de les seues famílies. Calcules quants dies queden de campanya…, una vintena. Això és el que haurem de patir els cartellets, les cares, aquells retocs d’estudi, els somriures, el postís del seu viure contra els veïns i, especialment, contra els valencians. Els uns demanen perdó pel valencià (sempre n’hi haurà aquell autoodi de fills de puta), d’altres proven de defugir emprar-lo. D’altres, sense vergonya, és com si no saberen el lladrocini que han practicat, durant quatre anys, com si vingueren del cel, tan innocents.

Però aquesta vesprada, un xàfec de sis minuts ha liquidat els cartells, les cares, les consignes, els somriures… Sis minuts d’inclemència han fet clemència entre els ciutadans del poble: potser perquè aquelles pregàries i somriures, de falsos que eren, havien de desaparèixer en favor de la vista. No és prou que els hem de patir quatre anys, i quatre més. Damunt caldrà topar-nos-els cada dia, matí i nit, penjant d’aquell fil de llum. Però ara, la majoria, són barranc avall, engolits per un regal dels déus en forma d’aiguat mínim però eficaç. 

Demà s’organitza el primer encontre TED a València, a la universitat politècnica. Això és com una marató de petites conferències, la durada màxima són divuit minuts per cadascuna, relacionades amb el coneixement, l’exploració de noves idees, i sobretot la provocació de debats enriquidors enmig de crisis econòmiques ben pregones, que afecten també a àmbits del pensament, la lògica i l’equitat, per citar-ne tres.
Davant l’emoció de ser protagonistes virtuals de l’encontre, un petit equip de l’escola s’ha volcat a preparar com cal la jornada per atendre la seixantena de persones que s’hi han escrit. Del contingut del programa hi ha autèntics cracs, Ken Robinson, com n’hi ha de menys interessants, em guarde el nom, i tot plegat, personalment encara no sé destriar l’abast a curt termini. Però n’hi ha qui ha dipositat molta il·lusió i molt d’esforç i això ja és una metodologia en favor de l’escola i de gaudir del treball que fem. De fet, demà mateix tenim una festota de por, que no acabarem fins a la mitjanit, després de setze hores continuades d’escola: juntament amb la jornada TEDxValència, hi haurà la jornada normal de classe, a més de jocs populars d’arreu d’Europa, l’actuació de la Nova Muixeranga d’Algemesí, la banda Folc Sona acompanyada per més de cent xiquets que formen el cor, exposicions, cinema i un recorregut per la cultura, l’art i la música d’Europa. Si no rebentem, demà arribem a la lluna, sens dubte. A partir d’una experiència de cinema en directe a la manera dels savis Melíes i els germans Lumiere. En favor de l’escola, naturalment.

«Una altra qüestió era què passava amb totes les persones que naixien en altres països on no tenien aquesta religió del bateig. Quina culpa tenien les criatures, d’haver nascut allà?». Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart

Avui, Raquel Ricart visitarà l’IES Enric Valor de Picanya, dins el programa ‘Maig literari’ en la seua quarta convocatòria. Entre més autors que han passat o encara passaran enguany hi ha, a més de Raquel, Elvira Lindo, Eduardo Mendoza, Maria Dueñas, Lluís Roda, Francesc Bayarri i Carles Cano, a més de Carme Amoraga, organitzadora del programa i dels continguts. Dins els actes, també hi ha la tria de la novel·la llegida que més pes haurà fet entre els lectors voluntaris que hi participen. La guanyadora serà la convidada l’any següent a presentar l’acte principal del programa literari 2012.

Dins el contingut i la selecció d’autors, bé que podríem afegir el mateix, quina culpa tenen, aqueixes criatures, d’haver nascut allà. O ací.

A partir de les set de la vesprada, a l’institut Enric Valor, un tast de bona literatura. 
 

El seu regne no és d’aquest món. Més aviat són d’un altre planeta, aquests polítics i els directius que els fan el llepa-llepa, perquè d’una altra manera no s’atrevirien a venir tan lluny, contra la democràcia. Que un funcionari, director de RTVV, o gerent, o direcrtor general, o com vulgueu, barra les portes i les reixes, a parlamentaris triats democràticament pel poble, perquè no puguen accedir-hi a les instal·lacions, ni puguen parlar amb els treballadors, aleshores, aquests directors, o funcionaris, o malparits, tant se val, han depassat totes les ratlles. Això és, s’han instal·lat en el feixisme, sense drapets, ni taps, ni embuts, ni cobertures. 

Però, qui són, i quin poder representen, uns homenics que han de ser al servei del públic, per tancar la porta contra la gent, i contra els representants democràtics? Això voleu dir que és legal?, que és de llei?, que es pot permetre sense que ningú no pague responsabilitats polítiques?

Sort que els jutges són amics del corrupte gros, el Sant Cristo camps, que ara, mort aquell antivalencià de Garcia i Gascó, podrien triar-lo a ell, en Camps beat i màrtir i ara bisbot. De segur que aquell papot germànic, que tampoc no ha dit quant ens va costar la seua visita, ni els seus climes particulars i obscens, no tindria inconvenient de fer-lo cardenal, o pataca, o viena de pa senzilla.  

Això, aquest lleig, aquest tancament de portes d’un edifici públic, que paguem tots els valencians, des del qual ens han furtat milions i milions d’euros, milers de milions, en canvi de programes idiotes, mediocres, castellanitzats, pudents i de poca volada, voleu dir que aquests tenen el poder concedit per prohibir-nos res?  

Els PP han arribat a límits profeixistes del segle XX. Consentidament, descaradament, festegen en la línia dels temps més foscos de la història d’Europa.
– Que no trobaran mai el manual perdut de la decència?

Jo trobe paral·lelismes, entre totes dues coses: això de coses, de dir-los ‘coses’ a Bildu i als valencians, no és un retret ni cap ofensa. Avui és Sant Vicent, i tenim molts amics que són Vicent i mereixen el major dels respectes i de les consideracions amicals. Vaja aquesta felicitació ‘Per molts anys’, per tots i cadascun dels vicents, malgrat que no berenarem aquella pataqueta de tomata amb llonganissa, quina pena. Amb l’edat, les obligacions i les distàncies ens fan perdre detalls molt lloables. La pataqueta amb tomata, o amb faves, n’és una.

Però jo realment volia parlar de Bildu i els valencians, i aquest odi amb el qual, els espanols, carreguen contra totes dues coses (una altra vegada m’ha eixit la parauleta). No és casual, malgrat que és ben intencionat, l’odi de molts polítics contra allò que no és com ells, que no pensa com ells. La virulència amb la qual l’aparell orgànic de l’estat carrega contra l’opció de l’esquerra basca és brutal. Aniquilador. Tant se’ls en dóna que tot plegat atempte contra la democràcia. Els la bufa què dirà Europa, o una part dels intel·lectuals no espanols, o molts periodistes sincers, o alguns mitjans no alineats. No tenen vergonya per tal d’aconseguir els seus objectius. Cap vergonya, i menys encara cap consideració democràtica per les seues actuacions profeixistes. Dins un sistema espanol tan ranci, ells en diuen esatdo democrático, han lligat un pont de diàleg entre el franquisme i la Transició, i això ha sigut prou per tenir l’audiència, el TC, la policia, el parlament d’ells i poqueta cosa més. La resta ja roda com volen.

A València, els va caldre una acció més sibilina, més pensada amb males arts, malgrat que no ho semble. La conxorxa els ha plogut sola, amb el desànim, la desconnexió entre el catalanisme i el poble, una Transició que ens va posar bombes, que va assessinar alguns joves, que ens va prohibir l’existència tranquil·la, que va aconseguir de deslligar una part de l’esquerra important i significada dels seus veïns del nord. La majoria de mitjans a la contra, xenòfobs contra els valencians mateix, i uns polítics nefastos i mediocres van fer la resta. Van aconseguir la no presència als mitjans, d’una part important dels valencians, que també caldrà dir-ho i reconeixer-ho, mai no hem sabut pintar plegats, no dic units, que dic plegats, en un objectiu comú. No hem sabut fer manta coses, la veritat.

Som una evidència lastrada per la corrupció, ara mateix València sembla un país perdut, erràtic, guanyat per a l’espanolisme del pp i l’eterna i autoconsentida  oposició del psoe.

Però ves que tot plegat, és des del desastre i les cendres, que diuen que podem renàixer. Heròicament. Treballant. A veure si encara haurem de cridar en Harry Potter o una cosa pitjor.
-Veus?, ja m’ha tornat a eixir la mateixa paraula.

A València la Pasqua s’allarga fins a Sant Vicent, i ell si vol ja explicarà com ho celebràvem a Bétera els amics, quan érem xiquets i innocents… Però en tornar a casa ja apame com va el món, després d’unes hores de desconnexió: hem fet càbales, i porfies en favor d’això i d’allò, més o menys hem errat el que volíem, que és ben poc, perquè el món no enganya gaire la seua trampa: Bildu serà castigada, com Sortu, com Batasuna, com qualsevol alternativa basca a espana. Per aquest cantó l’hem encertada tots els votants, grans i xiquets, a espana no hi ha democràcia des de l’any trenta-nou del segle vint, i el psoe i el pp en són la prova.
A predndre pel sac els uns i els altres i els jutges de la carabassa. 

Pel que fa al nou sant que ens volen encolomar al calendari de retorots i bisbes, l’aposta era la perversió d’aquell papa, la perversió encara major de la delegació enviada pel PP d’espana a celebrar-ho, i encara la perversió majúscula per als valencians: el president Camps fa anys que oculta la despesa que ens va costar la visita papal als valencians. Vet ací el miracle, cabrons, la barbaritat de milions d’euros per mamar-la els catòlics a compte de beats i fills de putes, i que no puguem saber qui pagava i quant tanta festota.  

Els polítics no adobaran el desastre econòmic, ni la desocupació, ni tants funcionaris com viuen de no fer res de res, en canvi d’altres, molts menys, que sembla que treballen fins a morir-se (exagerats!, que ningú no es mor de treballar de funcionari, redell!).

Es nota que hem begut vi, que hem visitat l’aljub del Brucar, que hem acabat festejant que encara ens queden quaranta anys bons de vida, com a mínim, i si ens toca de visitar allò abans, vaja per endavant la nostra celebració per viure, que ningú no es mor la vespra, i encara podrien fer sant, de la maneta del carcamal de JP-2, al president corrupte dels valencians més populars, per haver aconseguit governar enmig de la cofurna de vividors i lladregots. Però no compteu amb nosaltres, si és que sabeu comptar, malparits.

Perdona’ls, senyor, que han begut d’aquell elixir de la vinya –moscatell com a Bétera no n’hi havia enlloc, quan la vinya era vera–, i ens heu de perdonar tots els exabruptes, collons.