Joan Romero (Albacete, 1953) és un socialdemòcrata que va ser secretari general del PSPV a finals dels 90 i que, amb la seva foto en els cartells electorals, va dimitir. Sí, dimitir. Ara porta 12 anys lluny de la política, té el peus al País Valencià i el cap a la seua càtedra de Geografia Humana i diu que de tornar, ni pensar-ho. Una llàstima. Amb la política valenciana en flames, Romero és com aquells enginyers de boscos que s'esforcen en tindre una visió global del desastre mentre a peu del sinistre els afectats el que esperen és l'arribada dels bombers. Romero va ser bomber i va acabar devorat pel foc de l'aparell del PSPV. Ara tot és analitzar el que passa a casa nostra en clau internacional. Li preguntes per Ruzafa i ell et contesta que l'OTAN. Diu que té la sensació de parlar de més però pareix que sempre s'estiga mossegant la llengua.

"La dreta valenciana és tòxica"

Ciprià Císcar (Picanya, L’Horta, 1946) és molt perillós. Costa trobar algú més educat que ell, més disposat a facilitar-te les coses. No només no et posa cap dificultat per trobar un dia per a fer l’entrevista sinó que ell mateix és capaç de tocar-te per telèfon per proposar-te un lloc o una hora per a la cita. Císcar és molt atent. I també està sempre molt atent. Císcar no baixa mai la guàrdia, ni accepta entrar a disputar el partit (l’entrevista) en el terreny que tu li planteges. El seu discurs es basa en no agafar-se mai els dits. Contestar amb un sí o amb un no per Císcar és una heretgia, no s’ho pot permetre, va en contra de la seua religió. Ell sempre pensa la següent jugada. Si li fas una pregunta llarga estàs perdut i si li la fas curta, ell mateix es permet uns segons d’aproximació que li serveixen per trobar un camí per escapar. En l’entrevista que segueix falta una pregunta, la última, que se’m va ocórrer quan ja li havia dit que l’anterior era la última; li vaig plantejar la possibilitat de que la marca PSOE perjudicara als socialistes valencians i si es podria pensar en un PSPV fora del PSOE. La seua resposta va ser: “d’això en parlarem un altre dia”.

"La renovació ha de formar part de la cultura d’un partit progressista"

Pere Mayor (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1959) treballa en un edifici fantasma; té el despatx en un bloc de vivendes del centre de València que s’ha quedat buit després de l’incendi que va patir fa uns mesos. Mayor, un incombustible, treballant en un edifici incendiat; Mayor, el promotor del Bloc Nacionalista, inquilí d’un bloc que s’ha quedat sense ningú. Pere Mayor no deixa indiferent, ni ho pretén. El seu nom sona a un nacionalisme valencià repetidament fracassat en el seu camí cap a Les Corts. De tota manera, fins ara ningú més s’ha atrevit a concórrer a unes eleccions autonòmiques amb el nacionalisme per bandera i, per suposat, ningú ha tret més vots que ell.

"El Bloc ha hagut de fer acords electorals que li han destrossat la imatge"

La de Jordi Sevilla (València, l’Horta, 1956) és l’única de les trenta entrevistes de “El túnel valencià” que s’ha fet mitjançant un intercanvi de correus electrònics i un parell de converses telefòniques. Jordi Sevilla té l’ancora tirada a Madrid des de fa molts anys. Quan li vaig plantejar el projecte em va dir “m’interessa participar” i després ha contestat diligentment totes les meves preguntes i repreguntes. Tant d’escrit d’anada i tornada ha acabat fent l’entrevista més llarga del previst i, per això, he hagut de tallar d’ací i d’allà. Espere que no haja deixat fora la impressió que m’ha quedat a mi, que Sevilla es mira el PSPV com un cas perdut. La possibilitat d’implicar-se recorda l’actitud d’aquells estudiants que, quan el mestre ha de fer una pregunta, estan pensant “que no em cride a mi, que no em cride a mi”… encara que pensen que se saben la llicó.

"Des de Madrid no s'entén el que passa al PSPV des de fa una dècada"

No és un personatge fàcil de catalogar Vicent Garcés (Llíria, Camp de Túria, 1946). De vegades parla com si estiguera enfadat amb el món; d’altres, com qui ha perdut la il·lusió i, d’altres, com si encara hi haguera temps per a qualsevol cosa. Ell n’ha fet moltes de coses, des de Xile a Estrasburg, des de participar en la revolució democràtica d’Allende a fer-se present en tots els congressos del PSPV. El seu nom és sinònim del corrent Esquerra Socialista. Sempre ix en tots els equilibris interns als quals tan aficionat és el seu partit i sempre sol quedar-se en segon o tercer pla, però sempre està. Sempre.

"Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme"

A Enrique Cerdán Tato (Alacant, l’Alacantí, 1930) els amics li diuen que si la seua dona el veu fumar tindrà problemes. Ell, per tota resposta, somriu tímidament i, per baix del bigoti tenyit de groc, assegura que fuma molt poquet. És evident que a Cerdán Tato li costa abandonar. No acaba de deixar el tabac però tampoc la seua militància comunista, ni la disposició a ajudar a qualsevol que se li acosta, ni el seu pis del centre d’Alacant, ni la confiança en la condició humana. Enrique Cerdán Tato té l’aspecte d’un optimista trist i manté, entossudit, que l’esquerra està perdent la batalla del llenguatge i que per les paraules s’escapa tot.

"Els partits d’esquerres em recorden a l’església, sempre van per darrere de la societat"

Demana una foto en la que se li note que està embarassada i quan li pregunte si és optimista respecte al futur del país, riu i s’assenyala la panxa. Hauria de ser optimista... però no ho és. Isaura Navarro (València, l’Horta, 1973) ha passat per l’esquerra política valenciana com la primavera: va tindre un esclat espectacular però en poc temps va desaparèixer, va deixar Esquerra Unida i ja ni milita a Iniciativa. Advocada en CC.OO., diu que manté la fe en Mònica Oltra però poc més. No la vorem en pròxims cartells electorals però, si continua imitant a la primavera, pot ser que passats uns mesos torne. Si el canvi climàtic li ho permet.

"Crec que la identificació del Bloc amb Convergència i Unió és obertament negativa i s’hauria de trencar"

Té carrer al seu nom a Alacant i no és estrany, Josep Bevià (Sant Vicent del Raspeig, l’Alacantí, 1933) ha sigut des de regidor en la capital alacantina fins a diputat al Congrés, passant per conseller de Cultura en la preautonomia o Senador. Professor de grec jubilat, Bevià resulta una persona afable i pròxima, encara que, com a home culte que és, fa coses que als periodistes ens pareixen tan estranyes com dir que “està entre Escila i Caribdis”, podent dir “entre l’espasa i la paret”. Ara està en l’Arxiu de la Democràcia que promou la Universitat d’Alacant i s’emociona parlant dels documents que estan recuperant. La recuperació que no veu clara és la del seu partit, el PSPV.

"Lerma i Ciscar han tingut temps de glòria però han obstaculitzat qualsevol aparició al marge d’ells"

Menut i enganxat a una pipa, Josep Maria Perea (Alacant, L’Alacantí, 1946) té Alacant al cap però, al mateix temps, és dels que consulta cada matí la premsa internacional. Perea és un periodista que s’ha passat molts anys al diari “Información” i que es mou amb comoditat dins la societat civil alacantina. Tant que va estar a punt de ser el candidat socialista a l’ajuntament d’Alacant. Al final va resultar massa independent i es va quedar fora. Home sensat i tranquil, el seu cervell va a tanta velocitat, són tantes les dades a oferir, que a vegades, ni ell mateix es pot seguir el ritme. Al final em diu que si ha parlat de més que el talle, que sempre parla de més; no el tallaré, en realitat, ni ho vol ell, ni m’ho perdonaria aquesta entrevista.

"Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan conquistant la càtedra"

Si haguera viscut en l’Oest americà de les pel·lícules, Andrés García Reche (Culla, Granada, 1950) seria un d’aquells pistolers que, vestits de negre, amb una cigarreta a la boca i barba de tres dies, camina desafiant pel mig del carrer i, quan no hi ha més remei, desenfunda i dispara abans que ningú. García Reche, professor d’Economia en la Universitat de València, contesta ràpid qualsevol pregunta. No dubta. Ell té la solució i no entén que a l’altra gent li siga tant difícil d’entendre. Agradarà o no el que faça però farà, no deixarà la feina a mitges perquè García Reche és un home resolutiu. “Que què ha de fer l’esquerra? Jo ho tinc tot escrit, ací”, i assenyala l’ordinador. Manté la cigarreta i la barba de tres dies, com els pistolers, però diu que ell ja no està per anar pegant tirs.

"El socialisme valencià no sap per on va"

Viu a cavall entre Alzira, on fa classes, i València, on desenvolupa la seua tasca d'activista. Diego Gómez (València, l’Horta, 1958) acaba d'abandonar la presidència d'Escola Valenciana i és un pensador de futurs. Els seus fills, de 26 i 21 anys, ixen diferents vegades en la conversa perquè Gómez els posa d'exemple del fet que hi ha un ampli sector de la gent jove que no es conformarà amb el gris panorama polític i social del País Valencià de hui. Ja se sap que és impossible sumar optimisme i entusiasme sense una dosi d'ingenuïtat i Diego Gómez no només en té sinó que la defensa. Les ganes com a motor de l'acció i l'acció com única forma d'avançar. Resumint, una rara avis.

"És necessària una refundació de l’esquerra valenciana"

És un personatge buscant autor, un home que no acaba de trobar una responsabilitat de la seua talla, un polític que fa la sensació que les coses li han passat massa ràpid o que no li han passat les que es mereixia. Joan Ignasi Pla (Atzeneta d’Albaida, Vall d’Albaida, 1959) s’està aprimant i diu que és perquè camina molt. Pla pareix d’aquella raça de polítics socialistes valencians que escruten l’horitzó i sempre troben un lloc útil on ubicar-se. El temps ho dirà. El que ell diu ara, recorda, és que el 2003 li van faltar ben pocs vots per a guanyar les eleccions. En realitat, afegeix, a qui li van faltar va ser al Bloc Nacionalista. Llàstima. De postres, els maldecaps que li dóna el seu València CF. Això sí que és una llàstima.

"El PSPV no està funcionant bé perquè encara tenim massa elements dels 80 que no hem canviat"

Professor universitari jubilat, antic responsable de la Fundació Alfons el Magnànim, fundador del PSPV, memòria de la transició, efímer membre de l’executiva socialista dirigida per Joan Lerma a l’inici de la dècada dels 90, lector a cadena perpètua, editor de vocació, home atent i afable, sembla mentida que Mario García Bonafé (Carlet, la Ribera Baixa, 1941) siga una desaparegut de la democràcia valenciana, que ningú no sàpiga res d’ell, que no estiga enlloc. Escolta mirant molt directament els ulls del seu interlocutor i abans de contestar es mossega suaument el llavi inferior com qui vol prémer el fre per no amollar una sentència negativa, que és el que li demana el cos. Té l’aspecte d’aquells ogres bons dels comtes que acaben sent el millor còmplice del xiquet protagonista. Llàstima que en la política valenciana pareix que ningú no necessita ajuda. Així es pot entendre l’absència de García Bonafé: havent tantes coses per llegir, quines ganes de perdre el temps allà on ningú no et reclama.

"No crec que siga menester tenir un gran programa per a tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares, poquetes però clares"

Autor teatral i novel·lista reiteradament premiat, Carles Cortés (Alcoi, l’Alcoià, 1968) ens rep a sa casa del centre d’Alacant i ens ha preparat un té. Ens asseiem en una sala d’estar de sostres alts i plena de coses, presidida per una màquina de gimnàs, i comença amb el seu llistat de receptes tranquil·les i senzilles. La primera: la gent ha de percebre que els polítics valen per alguna cosa. Senzill, a que sí? Cortés, professor universitari de Filologia Catalana, fa girar la seua literatura al voltant de personatges femenins però no es capaç de dir al voltant de què fa girar el seu discurs l’esquerra valenciana. Sense un eix no hi ha roda i qui no roda no avança. L’ambigüitat pot ser una bona recepta literària però pèssima en política, sosté Cortés.

"L'únic que ha unit el país estos anys ha sigut la construcció i la corrupció"

Patriarca sense edat per a ser-ho, Joan Lerma (València, l’Horta, 1951) és el nus de totes les explicacions sobre el passat i el present del PSPV. Del futur, ja vorem, perquè el futur del socialisme valencià és un territori inexplorat i com que Lerma no és un aventurer sinó un pare responsable, no té temps per a somnis. L’esquerra valenciana, fins i tot la més crítica amb l’acció de Govern de Lerma en la Generalitat, té pocs actius més que presentar que la gestió d’aquells anys. L’omnipresència de Joan Lerma diu tant de la seua vocació d’estar com de la impotència dels que no el volen i no són capaços de matar al pare.

"El debat de la renovació és una simplificació que no vol dir res"