ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LLEI ELECTORAL: AL 2010 TAMPOC I ANAR FENT

General

El fracàs de la ponència electoral consumada l’altra dia, ha servit per fer una bateria de retrets entre els partits actuals, els quals amb la responsabilitat que els caracteritza, han fet prevaldre els seus interessos de partit al be general, i la vergonya aliena que suposa que desprès de 30 anys de suposada democràcia, i aquest cop sense poder donar les culpes a Madrid, encara estem com al principi, i la nostra pròpia mediocritat ens impedeixi fer una llei electoral moderna, i més raonable que l’actual,què inclogui un canvi en el sistema de les llistes de cada partit.

En un altre capítol de vergonya política catalana, la nova llei electoral ha mort, cosa que ja havia fet abans de començar, ja que un canvi de sistema no es proposa nou mesos abans de les eleccions tenint tota una legislatura per davant, i a més amb uns partits que no pensaven cedir als seus càlculs electorals de guanys i pèrdua de vots.  Per tant una comèdia més que avui ha posat punt i final. Les diferencies entre la formula per escollir els diputats, les circumscripcions electorals, la proporcionalitat del territori, i el tipus de llistes a votar han estat esculls insalvables.

De fet Catalunya es l’únic territori sense disposar d’una llei electoral pròpia, i per tant es regula amb una disposició de l’estatut del 79, què apunta cap a la normativa espanyola mentre no s’aprovi una de pròpia. Les quatre províncies son la divisió amb un nombre d’escons per cadascuna dels 135 totals, 85 per Barcelona per la major concentració de gent, i llistes tancades en els partits. L’aprovació de la nova llei requereix dos terços del Parlament, i es fa imprescindible el vot socialista i convergent, cosa que els dos partits han seguit ignorant amb tota la època de govern de CIU, i ara amb el tripartit, ja que l’estatut antic instava a aprovar-la en un breu període de temps.

Aquest tancament ha portat  a un conjunt de retrets, i un conjunt d’excuses de tots els partits, com CIU que argumenta que no vol que Lleida, Tarragona i Girona perdin pes, i no vol assumir el repartiment de diputats més proporcional amb la divisió per vegueries. Mentrestant la resta de partits tampoc han volgut cedir en alguns punts, tots amb els seus interessos per bandera.

Aquesta es la imatge dels partits catalans què provoca una desafecció totalment justificada de la població amb fets vergonyosos com aquests, on la queixa constant de tots els problemes en direcció a Madrid, aquest cop no es possible, i per tant 30 anys de demora es molt de temps, i no te cap justificació real que no sigui fer una comèdia de tant en tant per fer la nova llei, i què queda en res. Ningú vol perdre representació en els seus punts on l’ha aconsegueix, i sembla que ningú vol cedir a unes llistes obertes, i no tancades i manegades per les direccions dels partits com agencies de col·locació, així com no volen arribar al sistema de circumscripcions petites amb l’exemple anglès, on els diputats tenen que guanyar-se els seus vots entre els seus ciutadans propers, i això evidentment no els interessa gens ni mica.

En definitiva una cortina de fum més, com moltes altres que cada cop interessen a menys gent per la seva poca transcendència, i la urgència de renovar aquest sistema, i aquests partits que porten el desprestigi i la vergonya a unes institucions què no se les mereixen.

 

 

.

LA FATIGA CRÒNICA DE CATALUNYA

General

El vice-president de la Generalitat Josep Lluis Carod Rovira, ha donat la seva versió de la fatiga maragalliana, i ha encertat dient que es Catalunya la que esta fatigada des de l’Estatut, llei que va portar un sentit de frustració nacional important.  Respecte a les declaracions del conseller d’Educació, el defensa dient que es el que honestament creia, i així ho ha manifestat, donant la recepta de la política per sortir d’aquest atzucac.

En Carod ha constatat que la campanya electoral ja ha disparat el tret de sortida, i ha lamentat la situació que es produeix en el govern a partir d’ara, on el soroll prendrà protagonisme per damunt de la feina diària, i demana sensatesa per no prendre mal. D’altra banda critica al govern espanyol per anar una mica de sobrat en els últims anys, quan hi havia bonança econòmica, declarant que estaven a l’alçada de França o Itàlia, i ara que la crua realitat s’ha acabat imposant tot s’ha enfonsat demanant modèstia sana.

 

Que en Zapatero i el seu govern ha portat una gestió pèssima de la crisi, ara ja es un fet, què ha intentat enganyar a tothom fent promeses que desprès han quedat amb paraules al vent es una evidencia, i què finalment se li ha vist el llautó,  i no te un programa definit i sòlid per tirar endavant es una realitat, però de totes maneres aquesta fatiga crònica que ens diu Carod que be de l’estatut, no s’ha de ser un gran estadista per veure que la llei que havia de permetre donar un salt endavant amb tots el àmbits a Catalunya, i dotar-la d’eines per avançar en l’autogovern, i fer una mena de segona transició, abans d’afrontar nous reptes, ha estat un fracàs absolut, però amb l’avantatge de demostrar la mediocritat de tots els partits davant aquest repte.

 

El partit socialista, què ara es vol erigir en gran defensor d’aquesta llei morta i enterrada com a últim recurs per evitar la irrupció amb força de l’independentisme, va ser el primer en esmenar-lo, i el primer que ha beneit uns traspassos buits de contingut, com el de rodalies, finançament, o la futura gestió de l’aeroport.  En canvi ha tingut l’encert de poder veure que la llei ara pendent d’un tribunal amb més poder que la voluntat popular, marca els límits de la via autonomista, i que son clarament insuficients.  Per la seva banda ERC i ICV han seguit aquesta disbauxa del tripartit, volent emmascarar la seva gestió amb lleis tant inútils, com la de vegueries, què simplement canvien el nom a les províncies actuals, o la de consultes populars amb autorització espanyola final que poca utilitat pot tenir, o el desacord final amb una llei electoral que pels càlculs partidistes de cada partit ha fracassat. A la oposició CIU ha seguit amb el seu model de peix al cove, i la seva ambigüitat que no porta enlloc.

 

Per tant la recepta que ens dona Carod es la política, segurament es veritat, però la política  amb valentia i donant els passos necessaris, i no la que veiem cada dia, què es basa en intentar justificar aquest poc poder real del Parlament amb lleis que venen fum, i no deixen veure la crua realitat.

 

Davant això la frustració nacional es clara, i la visió de cada cop més gent, ens porta a reclamar el nostre dret a decidir el nostre futur sense més esperes innecessàries, ni excuses de crisis, ni camins inviables.  Aquesta es la vertadera fatiga, i tothom veu una solució força clara, què es diu Estat Propi.

LA FATIGA DEL TRIPARTIT I LA NO ALTERNATIVA DE L?OPOSICIÓ

General

El conseller d’Educació,  Ernest Maragall, fent honor al seu cognom, ha fet esvalotar el galliner amb la seva afirmació de que Catalunya està fatigada de la fórmula del tripartit, i dona la predicció de que no sumaran en les properes eleccions, ni donaran suport a experiments ni artefactes inestables, mentrestant Artur Mas intenta justificar la seva proposta de pacte d’estat per salvar l’econòmia espanyola, potser algú tindria que recordar-li que la catalana va de mal en pitjor precisament per culpa d’aquesta que vol salvar.

Efectivament, el conseller ha donat sortida a les seves impressions sobre el futur de l’actual govern, i aprofita per dir que això fa tendir a una fragmentació, enlloc d’un retorn a les grans forces, un atac clar a les noves forces que segurament entraran al Parlament, demanant un liderat fort als socialistes catalans, amb veu pròpia a Madrid. Des del PSOE-C ja han tret ferro a l’assumpte, i han provocat incomoditat als seus socis, on des d’Iniciativa s’ha respost donant les culpes als seus socis majoritaris de govern, amb lleis poc d’esquerres com la d’Educació, i des d’ERC, en Carod, ha tret importància a una opinió individual, i també ha parlat de fatiga recordant el 50% escàs que va anar a votar per l’Estatut.

 

Pel seu costat, l’Artur Mas ha dit un cop més que no vol fer de salvavides d’en  Zapatero, sinó ser responsable i salvar l’economia espanyola, no vol un pacte estable, ja què els governs han perdut el respecte per Catalunya, i diu sentir-se decebut pel president espanyol, ja que no permet  avançar en l’autogovern català, no ha donat prioritat als ministres de CIU a Madrid, i tot hi la decepció no se sent traït per aquest personatge.

 

Realment aquests últims mesos de legislatura son tota una prova de la mediocritat d’aquest tripartit, i la seva poca cohesió, degut entre moltes coses a la falta de poder real per governar, i que fa girar la vista cap a altres activitats, ara toca començar la precampanya electoral, i cada partit escombra cap a casa seva per marcar perfil propi, i esborrant que han estat en el govern en aquest temps, el PSOE-C diu que aspira a governar sol, Iniciativa ataca als altres dos partits per les lleis que no ha donat suport i han aprovat, i Esquerra vol treure el seu perfil més independentista per intentar recuperar la seva fugida de votants que ja sembla inevitable. El toc de gràcia l’ha donat el conseller Maragall, i la seva fatiga de tripartit i les seves prediccions poc alleujadores pel seu partit. Te tota la raó, aquest govern de fireta ha creat una gran desafecció política,  ja què ha creat confusió, i ha portat Catalunya a un carreró sense sortida d’on no volen sortir, i segueixen insistint en una formula esgotada i sense futur ,què es l’autonomisme espanyol.

 

Per la seva banda l’alternativa no ofereix res de nou o engrescador, més enllà d’un canvi de cares, i més sensació de cohesió al ser un partit sol, però volen transitar per les mateixes formules del tripartit, amb un estatut mort i enterrat com objectiu, i el peix al cove com a sistema fins a la fi del món, cosa que ja s’ha vist amb la seva preocupació per l’economia espanyola, enlloc de preocupar-se de com salvar la catalana, què s’enfonsa sense remei per la seva dependència de l’altra, i on l’alternativa de desfer-se d’aquest llast no es contemplada amb excuses varies, i ambigüitat calculada.

 

La fatiga es crònica en general, i tant sols un projecte il·lusionant d’estat propi pot fer acostar la gent a les urnes, quan un maltractador abusa de la seva dona un dia si i l’altra també, la solució no es perdonar-lo i seguir fins la fi dels nostres dies, sinó alliberar-se, i deixar enrere el malson amb una vida nova i un futur net i clar.  Això tant senzill aplicat al territori, sembla ser que els partits actuals opten per la primera via, i esclar la fatiga es evident, i els experiments inestables també.

ROSA DIEZ I JOAN FERRAN: NACIONALISME ESPANYOL EN ESTAT PUR

General

El socialista Joan Ferran, l’amic de la crosta, en el seu bloc lloa la habilitat de Duran i Lleida i el seu sentit d’estat, amb l’oferiment d’un pacte per la greu crisi econòmica, en contraposició  a les derives sobiranistes dels convergents a Catalunya, en una clara mostra que tant sols es preocupa la seva posició. Per l’altra costat tenim la líder de UPyD Rosa Díez, aquesta força xenòfoba que ens trasllada la seva versió de la situació a Catalunya, i on  el principal problema sembla ser la defensa de la identitat pròpia i l’independentisme en general.

En Ferran, en el seu bloc creu que el més intel·ligent realitzat per Convergència aquesta legislatura, es oferir un pacte d’estat a Zapatero per demostrar la falta de responsabilitat del PP, i el sentit comú d’en Duran,  i veu curiós actuar a Madrid amb sentit d’estat, i en canvi a Catalunya navegar per les aigües de la indefinició o sobiranisme. Ho veu un intent per acontentar els seus electors més moderats, i retornar a la centralitat política. Els moviments tàctics d’en Duran contrasta amb l’obsessió per nous fenòmens com Laporta o Carretero. Per això acaba recomanant la triple “s”, de solvència, seriositat i seguretat, què ofereix Montilla, i que Duran amaga a Madrid.

 

Per altra banda Rosa Díez,  assegura que la determinació d’alguns catalanoparlants de no canviar de llengua quan es dirigeixen a l’administració o a castellanoparlants, es una actitud acomplexada, ja que denota poca confiança en la seva llengua. Denuncia les sancions per exercir el teu dret en llibertat amb la rotulació dels establiments, o com per exemple la nova llei del cinema, on diu que si a Catalunya no es veu cinema en català, no es per falta d’oferta, sinó perquè els ciutadans no opten per anar a les sales on s’ofereix cinema en català. Ens diu que el desenvolupament autonòmic ha arribat als seus límits, ja que es tant ampli, què només queda l’independentisme per tenir més competències, i que aquest sector no li genera cap problema, sempre que acceptin que  es voti a tot Espanya, ja que afecta a tots els espanyols.

 

El nacionalisme acèrrim espanyol d’en Ferran, fa que la seva mirada sempre sigui espanyola, i que defensar una aposta com l’estat propi sempre s’hagi de desqualificar d’una manera o altra. Vol crear una imatge de CIU totalment distorsionada, ja que mai ha fet cap aposta sobiranista, ni aquí, ni allà, i fa el que fa sempre, el peix al cove i la indefinició nacional com a bandera, sempre procurant que res es bellugui. El que ja fa riure es la triple “s” que ens vol vendre del President Montilla, solvència, si es vol interpretar com a submissió i perdre un llençol a cada bugada ho trobo encertat, seriositat, no crec que sigui molt seriós tenir una pila de diputats a Madrid per votar contra els nostres interessos, i tenir com a prioritat Zapatero i el seu govern, abans que el govern que ell presideix, i seguretat, es deu referir a la seguretat que amb ell i el seu partit, Catalunya mai deixarà de ser espoliada, i mai deixarà de rebre una presa de pel rere l’altre sense cap temptació de dir prou. Es la demagògia d’aquest diputat, què representa el partit socialista de Catalunya en la seva versió majoritària.

 

La Rosa Díez, la política amb més valoració a les Espanyes, cosa que dona una idea del nivell en que es belluguem, fa unes declaracions esperpèntiques on afirma que no canviar d’idioma, sempre un catalanoparlant per suposat, denota falta de confiança, quan precisament simplement es normalitat utilitzar en el teu territori la teva llengua, i exigir a l’administració o a qualsevol que tinguin un respecte per la llengua del territori.  Parla de la llei del cinema, i s’atreveix a dir que un 3% de pel·lícules en català no es falta d’oferta, sinó els gustos dels espectadors, sobren els comentaris. Ens parla dels límits de l’autonomisme, degut a les grans competències imaginaries obtingudes, deu ser amb els seus deliris feixistes, perquè a la realitat, la Generalitat en poques coses te poder decisori, es més, de les importants cap. Per rematar-ho diu que la independència l’haurien de votar a tot l’estat, si em vol dir algun exemple en el món que això hagi succeït que el digui, ja avanço que no el trobarà, ja que es un absurd que el territori colonitzador pugui votar per alliberar el colonitzat, tot un personatge grotesc aquesta Rosa Díez, i la seva xenofòbia contra qualsevol identitat diferent a la seva.

 

En definitiva dos exemples clars de com les gasta el nacionalisme espanyol, davant d’això cal reaccionar, i nosaltres tenim la paraula.

 

 

LES MISÈRIES DE CIU I EL TRIPARTIT AL DESCOBERT

General

Tard o d’hora les intencions reals d’aquests partits acaben sortint a la llum, i darrera el miratge de les grans declaracions per les properes eleccions que s’acosten, s’amaga la trista realitat que en el cas de CIU, i el seu oferiment de ma estesa a Zapatero degut a la crisi, converteix el dret a decidir en un peix al cove actualitzat.  Per altra banda el tripartit i els seus vetos en la comissió d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan, dona entendre el seu grau de transparència.

 

CIU ha fet una crida als dos grans partits espanyols, i especialment el govern del PSOE per negociar el seu suport, i oferir un full de ruta que doni confiança en aquesta època de crisi, que segons Mas aparca les diferencies, i crida a fer pinya per sortir d’aquest forat econòmic. La posada en qüestió de la continuïtat de l’economia espanyola en la zona euro pel desgavell d’aquest estat, ha de portar un pla a curt i llarg termini amb un suport de la federació que ampliaria les expectatives socialistes, què fins ara han prescindit dels convergents, trobant altres majories alternatives.

 

En un altre tema, el tripartit ha vetat la compareixença en la comissió investigadora de l’incendi dels bombers de la brigada de reforç d’incendis forestals dependents de Medi ambient, què si van fugir del foc en que van morir cinc efectius, i tampoc vol els responsables de l’agencia estatal de meteorologia que en el seu dia ja van qüestionar la teoria del llamp.  Finalment s’han consensuat altres compareixences menys incomodes, i entre elles els consellers Saura i Baltasar, els dos principals responsables polítics de l’assumpte.

 

Respecte el primer cas, aquesta es la vertadera alternativa que ofereix la federació convergent, ser decisiu a Madrid per poder vendre a preu d’or l’almoina que aconsegueixi a canvi, altrament dit peix al cove, què sempre han practicat. Tota la xerrameca buida dels enganys a que ens ha sotmès el president  espanyol actual, les promeses incomplertes, l’estatut de mínims que obtindrem, no son cap obstacle per deixar aquella famosa ambigüitat del dret a decidir per fer contents els seus enganyats militants sobiranistes, i a la primera oportunitat corren a tocar cuixa a Madrid, i des d’allí intentar ser decisius a Catalunya, com ja van fer amb el famós pacte estatutari demostrant la concepció de Catalunya que realment tenen, i les seves aspiracions de millora de l’autogovern.  Per dignitat els problemes dels espanyols que ens arrosseguen a nosaltres, no els hem de resoldre pas nosaltres, ja que tant si se’n surten com si no, el tracte vers Catalunya no variarà, ara als partits com CIU que ja els hi esta be aquesta autonomia de tercera, si en son ells els responsables, i faran el possible per aconseguir-ho, intentant minimitzar el màxim el debat nacional, què tanta incomoditat els crea.

 

En el tema Horta de Sant Joan, en qualsevol país normal, hi hauria dos dimissions damunt la taula, que son el conseller Saura i Baltasar, per ineptitud manifesta en la seva gestió, però com que aquí som diferents, es crea una comissió per investigar les responsabilitats, on es veta la versió de les persones que resulten incomodes al govern català, i que podrien contradir la versió oficial, per salvar el cap del dos irresponsables abans esmentats, tot un exemple de democràcia, transparència i responsabilitat. Primer les cadires i desprès la ètica més elemental.

 

En definitiva dos exemples que ens demostren que les properes eleccions, la tria ha de ser autonomisme de tercera amb qualsevol dels grups parlamentaris actuals, o la via de la independència ara per ara  mostrada per Reagrupament, i espero que per una gran coalició amb el mateix objectiu.  De nosaltres depèn.

 

LA PRIMERA FASE DE LES ELECCIONS ESPANYOLES

General

El secretari general adjunt del grup socialista al congrés Daniel Fernandez, ens diu que no te sentit convertir les eleccions catalanes de la tardor en una primera fase de les generals, i que el seu partit les presenta en clau catalana, a pesar de la imatge i situació de govern espanyol, cosa que el President Montilla va ratificar, ja què no creu que el sentit del vot dels catalans depengui de la situació a Madrid.

En qualsevol cas el President ja va avisar que les politiques del govern espanyol no seran determinants en les eleccions del Parlament, ja que es votarà pel que ha fet el govern de Catalunya, i que el seu partit actuarà en responsabilitat i rigor, assumint riscos sense preocupar-se de les eleccions, i pensant que els catalans valoraran qui sap combatre la crisi, i qui la veu com una oportunitat per arribar al poder.

Tot això quan els sondejos del Pais i El Mundo, donen una avantatge de sis punts del PP sobre el PSOE, i els seus líders respectius Mariano Rajoy pels Populars supera en valoració per primer cop a Zapatero. La resposta del govern espanyol, ha estat enviar la vicepresidenta econòmica Salgado a Londres per convèncer de la solvència financera espanyola, cosa que la caiguda continuada de la borsa s’encarrega de desmentir, i posa la realitat d’aquest desgavell al descobert de tot els estats europeus, què s’ho miren amb preocupació.

Cal dir que te gracia que el PSC, què ens demostra cada dia que la seva prioritat es el PSOE i no Catalunya, com ho demostra les seves votacions al Congrés en contra dels nostres interessos, i mai diferent del govern socialista, i  les retallades d’autogovern immediatament després d’haver aprovat l’estatut, així com la seva posició de negació i menyspreu a la democràcia en les consultes populars per l’autodeterminació, ara ens vulgui vendre  que faran les eleccions al parlament en clau catalana, i quan sap que la major part dels seus electors ni que presentessin una cadira com a candidat els votaria igual, per tant no cal anar amb demagògies, què cada elecció ens demostra com la baixada de vots socialistes en les eleccions catalanes es un fet.

Pel que fa a assumir riscos en el govern, francament fa riure, ja que precisament el seu model d’autogovern es el que be dictat de Madrid, i per la sagrada llei constitucional, i amb una estratègia clara, que es la de vendre fum a preu d’or, com el traspàs virtual de rodalies, el ruïnós nou finançament o el nul poder decisori català en el futur consell de gestió del Prat. Aquest es el model que volen per Catalunya, un aparador buit de contingut, i sempre al servei del govern central com l’anomenen ells, així com una prioritat per les eleccions generals, que amb aquest nom donen per suposat que les catalanes es veu que no son generals, sinó locals.

En definitiva una prova més de la mediocritat d’aquest partit al servei del govern espanyol, i què tant sols viu de la por a l’altre gran partit espanyol, que en el fons coincideixen amb una cosa molt bàsica, el tracte a Catalunya els fa ser dues gotes bessones.

 

 

 

 

 

LA MARGINACIÓ DEL CATALÀ I EL MARC IDENTITARI DE TV3

General

En el marc de la fira Expolangues de Paris, hem conegut les dades que l’estat espanyol tant sols es el sisè amb nombre de centres universitaris on es pot estudiar el català, dada curiosa donat que es una llengua que hauria de considerar com a seva, i amb molta mes oferta. Per la seva part una trentena de treballadors de TV3 i Catalunya radio preocupats per la pèrdua d’identitat dels mitjans, i la cada vegada més marc de referència espanyol, han creat un grup d’opinió per donar la volta al tema.

Resulta que hi ha 172 universitats arreu del món per estudiar català, i Alemanya amb 28 es la capdavantera, en segon lloc el Regne Unit amb 21, i Estats Units amb 20, deixant a Espanya amb 11 en el mencionat sisè lloc, cosa que s’explica pel frau que suposa aquest estat plurinacional que tant pregonen. Uns 7500 alumnes aprenen la nostra llengua amb llocs tant llunyans com la India, Austràlia o el Japó, l’interes per aprendre es divers, i va des de estudiants de carrera lingüística, a admiradors del Barça, o artistes com Miró o Dalí. Aquesta potencia lingüística d’un idioma parlat per deu milions de persones, i convidat d’honor en la edició de la fira abans esmentada.

Per altra banda el grup de treballadors dels mitjans audiovisuals públics catalans es veuen preocupats per la pèrdua d’identitat, i ho volen rectificar ara que s’està redactant el llibre d’estil, amb un marc de referència plenament català, sense transitar pel peatge d’Espanya per explicar el món. La preocupació per declaracions com les de la crosta d’en Joan Ferran, o recuperar l’estil inicial son bàsiques, ja que poc a poc s’ha anat devaluant, i les fonts que arriben a les redaccions prenen un marc espanyol que impedeix donar la visió dels Països Catalans.

Pel que fa al primer tema, es una vergonya i molt simptomàtic, què l’estat que teòricament hauria de protegir aquesta llengua, ocupi la sisena plaça en nombre d’oferta d’universitats, cosa que parla clarament de les intencions i el tarannà de l’estat en qüestió sobre el tema lingüístic, on tant sols existeix una sola llengua, i les altres son considerades folklòriques, o un apèndix d’aquesta sense la més mínima intenció de contribuir a la seva bona salut, com es demostra a les nul·les intencions de fer-la oficial a Europa, la permissivitat de inventar una nova llengua al País Valencià per dividir i afeblir el català, i els intents de grups xenòfobs espanyols de retocar el sistema d’immersió lingüística lloat a tota Europa, o últimament la reacció de la patronal del cinema al haver d’augmentar la trista oferta del 3% de films en la nostra llengua a un 50%, les intencions son molt clares, i no milloraran dins l’estat espanyol.

Als mitjans públics audiovisuals els passa el mateix, s’han desdibuixat completament, i nomes cal veure un telenotícies per adonar-se que el seu marc de referència es l’estat espanyol, traint els principis de la creació d’aquest mitjà, què havia de ser una referència per escoltar el món des de la nostra visió, i saber les noticies dels Països Catalans amb profunditat, però res més lluny d’això, i veiem com canvia el tractament d’unes determinades noticies a altres, què per sortir del guió espanyol previst son minimitzades, com per exemple en el tema de les consultes populars o la manifestació multitudinària de Barcelona o a Brussel·les, per posar uns exemples, apart de tot el seguit de missatges subliminals que sempre ens volen situar mentalment a l’estat espanyol, i on tant sols resisteix el mapa del temps.

En definitiva una conseqüència lògica de ser una simple regió espanyola amb les derivacions mentals que això dona, i què acaba traint la teva pròpia identitat, anomenada crosta per alguns.

 

EL PSOE-C ES DECLARA PROGRESSISTA I CATALANISTA

General

El líder socialista i president de la Generalitat José Montilla, explicava ahir que aquest serà un any difícil davant el diputats i senadors del partit a les corts espanyoles, i ha deixat clar que el PSOE-C no es, ni serà independentista, sinó progressista i catalanista, i no renunciarà a aquests principis, alhora va criticar la dreta catalana perquè quan no governa no vol que les coses funcionin. Al mateix temps a l’ajuntament de Barcelona es va votar NO  a cedir locals municipals per les Consultes Populars, amb el vot contrari dels socialistes i els Populars amb l’argument que no son independentistes ni les comparteixen.  Tot un exemple de democràcia virtual disfressada de paraules buides.

El president va seguir criticant a CIU, ja que ell no renunciarà els seus principis per guanyar unes eleccions. El pessimisme que instaura la dreta quan no governa fa perdre la confiança amb Catalunya i els seus polítics, cosa que com a recepta ens proposa el seu projecte de desplegar l’estatut amb una base progressista i catalanista, i deixant de banda invents que no necessitem, ni futurs irreals.

Per la seva banda l’Ajuntament barceloní, ha dit No ha cedir locals públics per les consultes d’autodeterminació, amb el vot negatiu de PP i PSOE-C i l’abstenció d’ICV. Alberto Fernandez Diaz pel PP s’ha justificat dient que considera que Catalunya i Espanya son la mateixa realitat, ICV la seva abstenció, perquè els espais del consistori son de la societat, el PSOE-C per no obrir la porta a les consultes sobiranistes, ja que no ho som, ni ho compartim.

Realment  per uns partits que es qualifiquin de demòcrates, posin traves a una consulta sobre qualsevol tema a la població, es bastant esperpèntic, una cosa es la seva posició legitima contraria, i l’altra impedir o voler simplement no preguntar el que no m’interessa o m’incomoda, això si que genera desafecció d’uns partits ancorats en temps passats, i què segueixen no volent escoltar la veu de la població. Concretament el PSOE-C es defineix progressista i catalanista, dues paraules amb un significat buit i amb poc sentit.  La primera es refereix a voler el progrés i la modernització d’un territori, com suposo també deu voler l’anomenada dreta, però es tant ambigua i lleugera que permet ser progressista, i votar en contra de que la població opini sobre algun tema en particular, en una clara manca de cultura democràtica, això si que genera desafecció, i no la dreta esperant el seu torn legítim a governar.

Pel que fa l’altre paraula, catalanista, es la reina de les ambigüitats que no volen dir res, suposo que qualsevol català que estimi una mica la terra on viu s’ho podria definir, ara si ho volen donar a entendre com a defensa dels nostres interessos com objectiu principal, en un discurs adreçat als parlamentaris a Madrid del socialisme català, escons que tant sols obeeixen les ordres del PSOE, i voten molts cops contra els nostres interessos ja que no son la seva prioritat, i fins hi tot en contra dels seus companys al Parlament Català en unes situacions esquizofrèniques, francament resulta esperpèntic.

 

Segurament fa gracia aquest catalanisme que predica el Sr. Montilla, què tracta amb un menyspreu absolut una opció tant legitima com la independència del territori on viu, i que a canvi ens ofereix l’alternativa de desenvolupar un estatut retallat i de mínims com a màxima aspiració que podem tenir, això si, com diuen ells amb gent seriosa al capdavant.

 

 

LES MISÈRIES D?EN ZAPATERO I ELS SEUS SUBORDINATS

General

Aquest venedor de fum, que es el President espanyol, anava pel món lloant les excel·lències de la economia espanyola, què aspirava a liderar Europa per davant de totes les potencies tradicionals, ara com sempre es diu el temps dona i treu raons, en aquest cas la fragilitat econòmica espanyola s’ha vist amb tota la seva cruesa per la crisi existent, i totes les previsions d’aquest mag de tercera han quedat per terra, un cop enfonsat el mercat de la totxana, base principal de l’estat espanyol.

 

En l’esmorzar nacional de l’oració a Washington, on la crida de la foto amb Obama l’ha fet anar per donar una rellevància que tothom sap no te, ja que per assistir a les cimeres important va haver de pidolar un raconet que finalment França li va concedir, va  demanar respecte per la llibertat religiosa i pels drets de les persones, tot amb castellà, una falta de respecte crec bastant greu, i tot seguit va presentar Espanya com una de les nacions més antigues del planeta, i on la diversitat i multiculturalitat son la seva bandera, i acabant fent una crida a la tolerància i el respecte per la diferencia.

 

Mentrestant els dubtes sobre la situació econòmica, i el creixent de l’atur fan que junt amb països com Grècia i Portugal afectin l’estabilitat de l’euro, i provoquin caigudes espectaculars a la borsa, què han fet equiparar la situació espanyola amb la de Grècia, cosa que s’ha engrandit amb la proposta de càlcul de pensions de 25 anys en comptes de 15, retirada al cap de quatre hores amb una mostra més d’improvisació i desorientació.

 

Al mateix temps els seus subordinats, com el President Montilla donen tot el suport a la política espanyola econòmica, i desmenteixen que sigui fruit de la improvisació, criticant als que no troben be cap mesura, però no ofereixen cap alternativa.

 

Realment la credibilitat mundial del líder espanyol es nul·la, ja que els seus enganys  fora de les fronteres no tenen cap valor, i ha hagut de veure com la visió idíl·lica que volia transmetre s’ha capgirat a la cua d’Europa amb països com Portugal, i amb una crisi més duradora que la resta i plena d’incerteses. Pel que fa al seu discurs americà, la llengua utilitzada ja demostra el tarannà clàssic espanyol de no adaptar-se fora del seu món, sinó pretendre la adaptació de la resta de la humanitat al seu territori, i presentar Espanya com una de les nacions més antigues del planeta, fent gala dels típics deliris de grandesa que fan riure, i més quan parla de respecte a la diferencia, multiculturalitat o tolerància, quan la realitat demostra l’espoli econòmic i persecució cultural que pateix Catalunya des de fa prop de 300 anys, amb un dels exemples més clars d’anar en direcció contraria.

 

Respecte al full de ruta econòmic, es veu molt clar que es fruit de la improvisació, llençant globus sondes, i retirant propostes segons les reaccions de la població, un autèntic fracàs.

 

Pel que fa al seu delegat a Catalunya, el seu President obvia l’espoli patit, i les propostes i actituds que no deixen desenvolupar la potencialitat catalana, i dona ple suport com a bon espanyol, inversió mínima amb infrastructures, aeroports d’anar per casa, i tot tipus de traves i boicots son el pa de cada dia, tot amb el beneplàcit d’en Montilla.

 

En definitiva un dirigent caricaturitzat a nivell mundial, i què per desgracia ens arrossega amb les seves decisions, cosa que com sempre dic esta a les nostres mans posar-hi fre.

LA LLEI DE VEGUERIES ES PAPER MULLAT

General

El vice-president i ministre de Cooperació Territorial espanyol, Manuel Chaves ha deixat ben clar que només l’estat pot canviar els límits de les províncies actuals, en referència a la llei de vegueries que ha acordat el tripartit català, i ha recordat que s’han de modificar dos lleis per poder fer les set vegueries, i això no correspon a una comunitat autònoma que pot organitzar la divisió territorial, però de cap manera modificar-la, competència exclusiva de l’estat, cosa que deixa com altres lleis fetes cuita-corrents, una autentica cortina de fum sense cap dosi de realisme.

El govern tripartit ha esbombat als quatre vents que ha aconseguit desencallar la llei de vegueries, i les reaccions han estat de rebuig per part del PP, què de cap manera vol mai cap diferencia respecte l’estat, i portarà la llei al consell de garanties estatutàries, on per cert la majoria dels partits sucursalistes espanyols, gràcies a Esquerra pot fer trontollar la llei, pel que fa a CIU, i tal com ja va fer amb la llei del cinema, i degut a les seves contradiccions internes han utilitzat el famós lema pujolià “ara no toca”, amb l’excusa de les picabaralles en el territori, i la prioritat de la crisi econòmica, què en realitat simplement son càlculs electorals i aquella ambigüitat per quedar bé amb tothom. Per part d’ERC ha tret pit com en la llei de consultes, quan sap en el fons que son un miratge de lleis de cara a la galeria, i dependents de les decisions de Madrid, com ha avisat Chaves.

Realment el govern català vol dissimular una cosa evident per justificar la seva aposta per la via autonomista, es el poc o nul poder de la Generalitat, i simplement fa lleis de cara a la galeria, amb una gran operació de marketing que no amaga la seva misèria. Aquesta llei ha provocat diverses baralles en el territori, com la Vegueria del Penedès, la capitalitat del Camp de Tarragona, la comarca de la Cerdanya, l’Aran, i d’altres enceses discussions sense cap sentit, donat que la llei simplement pot canviar el nom de les quatre diputacions existents per vegueries, i deixar qualsevol altra per més endavant, què a la practica vol dir si rep autorització estatal per modificar els límits, cosa que si no fa o no l’interessa, es quedarà en un nou projecte al calaix, què de moment els seus autors ens voldran presentar com un actiu en les properes eleccions.

Aquest es el gran desenvolupament territorial que ens proposa l’estatut ara segrestat al TC, un miratge que si vol ser quelcom, i com sempre passa, necessita autorització del que realment te el poder, i no del que fa veure que el te.  Aquesta es la tàctica que ara es porta per part del govern català, la dels avenços invisibles, com les consultes, el traspàs de rodalies, o la futur gestió de l’aeroport. Es la mateixa tàctica què haurà d’utilitzar desprès de les eleccions un altra partit o coalició diferent si arriba a governar, ja que no hi ha res més.

Les lleis de veritat i el poder real per gestionar un territori amb l’objectiu de millorar els seus problemes, només s’aconsegueix amb un estat propi, i no sent una simple regió autònoma d’un estat de democràcia de baixa qualitat com l’espanyol.

Precisament per això cal una unió d’aquest projecte per donar-li forma, i no disputes i baralles internes que ens allunyen de l’objectiu, cal aprofitar la inèrcia i trencar aquests governs de fireta per reclamar-ne un de real.

 

 

 

 

DAVID TRUEBA: EL SENTIT COMÚ ENCARA EXISTEIX

General

El director de cinema David Trueba, es va posicionar a favor de la nova llei del cinema, i sobre la vaga feta per la patronal a les sales del cinema un dilluns, ho compara amb fer una vaga de maquines llevaneus en ple mes d’agost, i què per tant la incidència i els costos amb pèrdues son mínims, donant tota una lliçó de sentit comú, i de denuncia a situacions totalment anormals en qualsevol lloc del planeta.

El cineasta ha considerat que es irracional que tant sols el 3% de cinema en català s’exhibeixi a les pantalles catalanes, i menys considerant l’estudi presentat pels empresaris de la no demanda de cinema en aquesta llengua, i la hecatombe que pregonen per la quota del 50% que preveu la nova llei. Titlla l’estudi de ciència ficció, i ho compara com si Avatar sigues considerada realisme costumista, mencionant que les ràdios i televisions més vistes a Catalunya son en català, donant a entendre que en aquest racó del món hi ha gent que viu i somia en català.  Per acabar troba molt trist que perquè el govern tiri endavant un pas cap a la normalitat, haurà d’acabar pagant a les majors els doblatges en català.

 

Realment ara el govern no pot fer cap pas enrere, i no pot cedir a aquest xantatge xenòfob contra la nostra cultura, i la normalització de la nostra menyspreada llengua. Partits polítics com CIU no poden oferir ambigüitat, i no donar sensació de fermesa en aquest tema, cosa que si han demostrat gran part de la ciutadania davant aquesta parodia de tancament amb el suport de CCOO i UGT, què han donat mostra un cop més del seu tarannà anticatalà  disfressat de sindicats què no defensen els legítims drets de la població.

 

Aquest director ha mostrat el camí de la normalitat, davant aquestes rèmores d’èpoques passades que no volen evolucionar, i què manipulen els estudis que sobre el terreny i en casos puntuals s’ha demostrat son mentida, i què fan el ridícul mes espantós fent una tancada el dia que la incidència es menor, i per tant les recaptacions son més minses. Parlen de no demanda de cinema en català, quan ni tant sols estan disposats a posar la oferta a les pantalles i parlar en coneixement de causa, i menyspreen profundament la cultura i la llengua d’un territori que segons ells deu ser l’únic del món que no vol consumir la cultura en la seva llengua pròpia, ni tant sols amb la subvenció pública per fer-hi front, l’odi irracional te aquestes coses, però arriba el moment de normalitzar la situació en aquest terreny, i preservar els nostres drets, ja que si aquí no podem anar veure una pel·lícula en la nostra llengua, que hem d’anar a Alaska a fer-ho.

 

En definitiva i deixant de banda la campanya feta per molts opinadors a l’estat espanyol, tractant el tema com una imposició, cosa curiosa, ja que el 97% ara fet en castellà mai es tractat així, es una conseqüència lògica de mantenir les estructures mentals de la dictadura franquista, què no han calgut canviar, ja què tant sols ha canviat la decoració externa, però els fonaments segueixen sent els mateixos, i els objectius amb diferents formes no ofereixen cap dubte, acabar amb qualsevol diferencia amb el pensament únic espanyol, i sobretot amb les nacions oprimides com la catalana.

LES AIGUES DE L?INDEPENDENTISME TORNEN A LA CALMA

General

Els exercicis de irresponsabilitat a Reagrupament han posat al descobert les misèries que comporta viure sense prendre decisions, ja que totes les importants, i les que no ho son tant venen imposades des de fora, i això amb els anys crea un caldo de cultiu que fa viure en una dimensió diferent dels estats normals, acostumats a prendre les seves pròpies decisions, i exercir el poder sense temor, i sobretot sense esperar que ningú et tregui les castanyes del foc.

Si l’altra dia parlava de infantilisme patològic, crec que ara toca parlar de responsabilitat i de il·lusió per un projecte que no es fàcil, però que es possible, com es l’estat propi per Catalunya.  Finalment sembla que la direcció restant de quatre membres que sembla prenia les regnes del grup, i suposo davant les pressions de la majoria d’associats han dimitit, i fins hi tot algun com en Jaume Renyer ha marxat del projecte, i en Joan Carretero i la majoria dels altres membres que per sorpresa havien marxat tornen per torna a encapçalar el projecte, amb el tema de les llistes electorals resolt d’una manera poc ortodoxa, i amb un apropament al president blaugrana Joan Laporta força evident, deixant pel mig un grapat de ferides que ja veurem com cicatritzen.

 

Deixant clar que aquesta no es manera de fer les coses per part de tots els bàndols, si ho podem anomenar així, veig una cosa força clara, què no hi ha persones insubstituïbles, però algunes ho son molt menys que altres, i en Carretero com a anima d’aquest projecte, i líder mes carismàtic en aquests moments es un actiu imprescindible, i més davant el silenci informatiu que esta sotmès el projecte.  Un altra reflexió que crec es força clara, es que la presencia de Joan Laporta a la candidatura es un altra caramel que no es pot deixar escapar, amb tots els seus pros i contres, una persona de la seva vàlua i el seu poder de convocatòria, i la seva fermesa en els seus posicionaments independentistes,  es un reclam ideal per molts sectors de la població.

 

Respecte els estatuts legítims i les circumscripcions electorals, son un factor a tenir en compte, però mai per damunt de l’objectiu final, què es bastir una candidatura a poder ser el més gran possible, i amb el major nombre d’actors possibles, per fer un forat molt gran al Parlament, i fer front a l’autonomisme defensat per la resta de partits, posant l’autodeterminació damunt la taula, i canalitzar la il·lusió mostrada per la societat civil desencantada evidentment amb els projectes espanyols de PP i PSOE-C, la farsa federalista d’ICV, i l’autonomisme poruc de CIU i ERC. Evidentment sense aquestes persones cabdals això no serà possible, i tots els canvis dràstics difícilment busquen la puresa i la perfecció, sinó l’efectivitat, què d’altra manera no es podrà aspirar a ser molt més que uns Ciudadanos, què ja hem vist la seva fi, i la seva nul·la incidència en el Parlament.

 

La gran polseguera de tots els mitjans contraris, i les decepcions expressades per moltes persones, donen fe de la potencialitat del projecte, i de la por i incomoditat dels rivals en les properes eleccions, es un factor positiu de tot plegat, i un capital que no es pot perdre.  Les oportunitats no es poden deixar escapar i cada cop son mes escasses.

 

En definitiva les formes son importants, però en aquest cas, els resultats son vitals pel nostre país, a Reagrupament ningú ha de buscar la seva gloria personal, però si aconseguir l’objectiu anhelat, i això tant sols depèn de nosaltres, i com diu sempre l’Enric Canela, si sumem, guanyem.

LA MILLOR GENT POSSIBLE EN EL GOVERN D?EN MAS

General

El president de CIU Artur Mas, ha promès un govern amb la millor gent possible, que pot ser aliena al partit, amb un objectiu molt clar, què es jubilar el tripartit abans Catalunya no s’acabi, en la seva proclamació com a candidat a la Generalitat, demanant una gran majoria, i on les persones mes preparades estaran en aquest govern, amb un missatge clarament integrador força lloable, encara que més tard ha caigut en les seves pròpies contradiccions alhora de definir les seves ambicions per Catalunya.

Efectivament, desprès d’obrir la porta en els seu desitjat executiu a independents o persones d’altres partits, ha indicat que Catalunya pot arribar a ser una nació dins un estat, i on ell mai acceptarà ser una província dins l’estat espanyol, desprès de promoure pacíficament dos estatuts, on per cert respecte a la sentencia que amenaça l’últim ens diu que seran fidels a la voluntat del poble. S’ha compromès ha lluitar contra la crisi per redreçar la situació, i ha defensat que no es un simple canvi de cadires, i no es governar sinó servir al país, on per cert ha obviat completament l’expressió del “dret a decidir”.

 

Les enquestes els son favorables, i més d’un convergent ja es veu acabant aquesta travessia del desert de dues legislatures, per això en Mas presenta com un mèrit posar la millor gent possible a l’executiu, encara que no siguin del partit que representa, cosa que en principi veig com una cosa que hauria de ser normal, intentar posar els millors professionals a cada area, i no un mèrit especial. L’embolic mental ha arribat més tard amb la seva nació dins l’estat, i la seva negació a ser una província, sense explicar com aconseguirà això què mai ha aconseguit ningú.  Per l’estat espanyol, som una simple regió o autonomia, i ni la Constitució, ni l’estatut, on un dels temes que presenta més recel es el qualificatiu de nació encara que sigui en un preàmbul i mig amagat, i què segurament serà esborrat, per tant les paraules estan molt bé, però els fets son els que hi ha, i no existeix cap nació dins un estat com l’espanyol, per ser nació s’ha de ser un estat, no hi ha termes mitjos per la por o pel no voler, ni aspirar a res més.

 

Ens diu que amb la sentència del TC seran fidels al poble, abans que altres coses, però tornem a patinar en aquest aspecte, ja que sinó aspira a sortir de l’estat espanyol, aquest te el seu estat de dret, què pel que fa al TC esta per damunt de la voluntat popular, i per tant al final li toca acatar el que diguin i prou, no intenti enganyar a la població amb coses que per les seves contradiccions, i equilibris en la federació no pot complir, desprès del TC no hi ha res més, per tant prou de dir mentides.

 

Vol servir el país i no manar, això esta molt bé, però el millor servei que podria fer es veure que pel camí autonòmic anem a la desaparició com a poble, i per tant toca prendre decisions coherents i valentes, què no esta disposat a assumir, com mai ho ha fet el seu partit, ni cap altre.  Per cert el dret a decidir, una expressió que lliga molt amb aquest partit per la seva ambigüitat, sembla que poc a poc desapareixerà del seu discurs, no sigui que espanti alguns votants per agosarada.

 

En definitiva un projecte disfressat de novetat, però que en el fons segueix el mateix trajecte que l’actual tripartit, sense cap més ambició que governar les engrunes autonòmiques.