ALBERT CORTES MONSERRAT

Els exercicis de irresponsabilitat a Reagrupament han posat al descobert les misèries que comporta viure sense prendre decisions, ja que totes les importants, i les que no ho son tant venen imposades des de fora, i això amb els anys crea un caldo de cultiu que fa viure en una dimensió diferent dels estats normals, acostumats a prendre les seves pròpies decisions, i exercir el poder sense temor, i sobretot sense esperar que ningú et tregui les castanyes del foc.

Si l’altra dia parlava de infantilisme patològic, crec que ara toca parlar de responsabilitat i de il·lusió per un projecte que no es fàcil, però que es possible, com es l’estat propi per Catalunya.  Finalment sembla que la direcció restant de quatre membres que sembla prenia les regnes del grup, i suposo davant les pressions de la majoria d’associats han dimitit, i fins hi tot algun com en Jaume Renyer ha marxat del projecte, i en Joan Carretero i la majoria dels altres membres que per sorpresa havien marxat tornen per torna a encapçalar el projecte, amb el tema de les llistes electorals resolt d’una manera poc ortodoxa, i amb un apropament al president blaugrana Joan Laporta força evident, deixant pel mig un grapat de ferides que ja veurem com cicatritzen.

Deixant clar que aquesta no es manera de fer les coses per part de tots els bàndols, si ho podem anomenar així, veig una cosa força clara, què no hi ha persones insubstituïbles, però algunes ho son molt menys que altres, i en Carretero com a anima d’aquest projecte, i líder mes carismàtic en aquests moments es un actiu imprescindible, i més davant el silenci informatiu que esta sotmès el projecte.  Un altra reflexió que crec es força clara, es que la presencia de Joan Laporta a la candidatura es un altra caramel que no es pot deixar escapar, amb tots els seus pros i contres, una persona de la seva vàlua i el seu poder de convocatòria, i la seva fermesa en els seus posicionaments independentistes,  es un reclam ideal per molts sectors de la població.

Respecte els estatuts legítims i les circumscripcions electorals, son un factor a tenir en compte, però mai per damunt de l’objectiu final, què es bastir una candidatura a poder ser el més gran possible, i amb el major nombre d’actors possibles, per fer un forat molt gran al Parlament, i fer front a l’autonomisme defensat per la resta de partits, posant l’autodeterminació damunt la taula, i canalitzar la il·lusió mostrada per la societat civil desencantada evidentment amb els projectes espanyols de PP i PSOE-C, la farsa federalista d’ICV, i l’autonomisme poruc de CIU i ERC. Evidentment sense aquestes persones cabdals això no serà possible, i tots els canvis dràstics difícilment busquen la puresa i la perfecció, sinó l’efectivitat, què d’altra manera no es podrà aspirar a ser molt més que uns Ciudadanos, què ja hem vist la seva fi, i la seva nul·la incidència en el Parlament.

La gran polseguera de tots els mitjans contraris, i les decepcions expressades per moltes persones, donen fe de la potencialitat del projecte, i de la por i incomoditat dels rivals en les properes eleccions, es un factor positiu de tot plegat, i un capital que no es pot perdre.  Les oportunitats no es poden deixar escapar i cada cop son mes escasses.

En definitiva les formes son importants, però en aquest cas, els resultats son vitals pel nostre país, a Reagrupament ningú ha de buscar la seva gloria personal, però si aconseguir l’objectiu anhelat, i això tant sols depèn de nosaltres, i com diu sempre l’Enric Canela, si sumem, guanyem.