LA FATIGA CRÒNICA DE CATALUNYA
El vice-president de la Generalitat Josep Lluis Carod Rovira, ha donat la seva versió de la fatiga maragalliana, i ha encertat dient que es Catalunya la que esta fatigada des de l’Estatut, llei que va portar un sentit de frustració nacional important. Respecte a les declaracions del conseller d’Educació, el defensa dient que es el que honestament creia, i així ho ha manifestat, donant la recepta de la política per sortir d’aquest atzucac.
En Carod ha constatat que la campanya electoral ja ha disparat el tret de sortida, i ha lamentat la situació que es produeix en el govern a partir d’ara, on el soroll prendrà protagonisme per damunt de la feina diària, i demana sensatesa per no prendre mal. D’altra banda critica al govern espanyol per anar una mica de sobrat en els últims anys, quan hi havia bonança econòmica, declarant que estaven a l’alçada de França o Itàlia, i ara que la crua realitat s’ha acabat imposant tot s’ha enfonsat demanant modèstia sana.
Que en Zapatero i el seu govern ha portat una gestió pèssima de la crisi, ara ja es un fet, què ha intentat enganyar a tothom fent promeses que desprès han quedat amb paraules al vent es una evidencia, i què finalment se li ha vist el llautó, i no te un programa definit i sòlid per tirar endavant es una realitat, però de totes maneres aquesta fatiga crònica que ens diu Carod que be de l’estatut, no s’ha de ser un gran estadista per veure que la llei que havia de permetre donar un salt endavant amb tots el àmbits a Catalunya, i dotar-la d’eines per avançar en l’autogovern, i fer una mena de segona transició, abans d’afrontar nous reptes, ha estat un fracàs absolut, però amb l’avantatge de demostrar la mediocritat de tots els partits davant aquest repte.
El partit socialista, què ara es vol erigir en gran defensor d’aquesta llei morta i enterrada com a últim recurs per evitar la irrupció amb força de l’independentisme, va ser el primer en esmenar-lo, i el primer que ha beneit uns traspassos buits de contingut, com el de rodalies, finançament, o la futura gestió de l’aeroport. En canvi ha tingut l’encert de poder veure que la llei ara pendent d’un tribunal amb més poder que la voluntat popular, marca els límits de la via autonomista, i que son clarament insuficients. Per la seva banda ERC i ICV han seguit aquesta disbauxa del tripartit, volent emmascarar la seva gestió amb lleis tant inútils, com la de vegueries, què simplement canvien el nom a les províncies actuals, o la de consultes populars amb autorització espanyola final que poca utilitat pot tenir, o el desacord final amb una llei electoral que pels càlculs partidistes de cada partit ha fracassat. A la oposició CIU ha seguit amb el seu model de peix al cove, i la seva ambigüitat que no porta enlloc.
Per tant la recepta que ens dona Carod es la política, segurament es veritat, però la política amb valentia i donant els passos necessaris, i no la que veiem cada dia, què es basa en intentar justificar aquest poc poder real del Parlament amb lleis que venen fum, i no deixen veure la crua realitat.
Davant això la frustració nacional es clara, i la visió de cada cop més gent, ens porta a reclamar el nostre dret a decidir el nostre futur sense més esperes innecessàries, ni excuses de crisis, ni camins inviables. Aquesta es la vertadera fatiga, i tothom veu una solució força clara, què es diu Estat Propi.