Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Cap a Sant Vicent de Llíria

0

Pels volts de quarts d’onze, des del Casal Jaume I eixirem cap a Sant Vicent
de Llíria… Acompanyarem els primers esforçats valencianistes,
protagonistes del primer Aplec a favor del país, l’any 1960.

‘El desig dels dies’, de JF Mira, reflecteix aquella època, el desert valencià, la no-existència, tret d’aquella Santíssima trinitat valenciana que componien Fuster, Estellés o Guarner, i un grapat de joves entusiastes que es despertaven a la vida, almenys a la vida valencianista. He recuperat un trosset d’aquell llibre que, llavors, en publicar-se em va apassionar, sobretot alguns dels seus capítols; recorde especialment els itineraris a la ciutat o el viatge a Serra, per acompanyar l’enterrament d’un amic de la colla. Demà tornarem a reviure aquell desig, contra el desert. És veritat que han plogut cinquanta anys, que n’hi ha espais i àmbits del país igualment pobres, però ja ho deien els homenots: la passió no es perd mai, i el país, València, és cadena perpètua. Ni millor ni pitjor.

Potser ens hagués anat millor de ser holandesos, o dinamarquesos…


«Los valencianos no sois ná!» Hòstia final.


Precisament això. La pitjor cosa que es pot ser… Perquè no es pot
ser, mal que ens sàpiga greu, valencià i prou, i anar així pel món. Com
seria ser irlandés o espanyol o suec o encara català. I prou. Valencià,
no.
Ná, no sois ná. No és cosa plena i suficient, rodona i
acabada. Tan bonic que deu ser ser alguna cosa i prou! Per
aferrar-s’hi. O per desentendre-se’n amb bona consciència i ocupar-se
d’unes altres coses de més gust i substància. Però no, aquesta nostra
és vida malgastada. Per un nom. Malament malbaratada. Malmesa
malhaurada. I només n’hi ha una, de vida, segons tots els indicis. Cert
que també es podria dimitir, d’aquesta mena de vida. Però no es pot. És
lloc i ofici vitalici. Per­pètua cadena. Imprimeix caràcter. Fins que
la mort ens separe. Que ens separarà. I després? No res. Ni allà
glòria, ni ací pau. No espereu, doncs, ger­mans, que torne a nàixer ací
la pròxima vegada. A Holanda. Continuarà.
[el desig dels dies, de J.F. Mira]

50 anys d’Aplecs al País Valencià

1

Diumenge commemorem, a Llíria, al parc de Sant Vicent, 50 anys d’Aplecs al País Valencià. En realitat és un reconeixement als Homenots, a les Donasses, que van començar el clam a favor del país, enmig de la dictadura. En molts aspectes, aquests homes i aquestes dones representen una punta de llança, com aquell caminar de la gernació que Bertolucci retratava a Novecento, aquesta vegada a favor d’un territori castigat centenars d’anys al silenci, a la submissió, a perdre cada dia la dignitat bàsica que ens cal per sobreviure.
Tot això que va destapant-se a València, que a Espanya n’hi ha que s’estranyen tant, no és casual, ni naix espontàniament. A València ens governa la pocavergonya, i la corrupció és tan habitual que l’han convertida en un hàbit polític, a l’ajuntament, a la Diputació, a les Conselleries, al palau de la Generalitat. Avui també va destapant-se que fins i tot la jerarquia cristiana que representa el Papa, i l’arquebisbat d’en Gascó, n’ha tret profit i comissions il·legals. Per aqueixa gent tot li val, res no mereix l’honestedat, ni la noblesa, ni el respecte. I ves que dura anys, l’estil i el mètode, a València.
També per això diumenge cal ser a Llíria, perquè és important, per als valencians, que una colla de voluntariosos nadés a contracorrent de la repressió, de la manca de llibertat i de l’abús dels senyorets, dictadors, feixistes o polítics Gürtel, tant ens fa una cosa i l’altra.

Del casal Jaume I, pels volts de les onze eixirem cap a Sant Vicent, per acompanyar els homes que han fet possible separar l’amoralitat del sentit moral, entre els valencians, que han mantingut una flama viva, per la llengua, pel territori, per l’escola, pel futur mateix, entre més coses. Per exemple, un bon vi i una plata de viandes exquisides, que no solament de compromisos viu adelerat l’home.
Més informació

El palau Gürtel

0

De l’aigüera puja aquella pudorasa inconfusible, popular, provocada per un mal de panxa general que, cada dia, va deixant un rastre de fàstic: el palau de la Barbaritat Valenciana, que en diuen, és can diarrera. No eixim de disbarats, d’absurds, d’una barreja entre podrit i sabut: tot això que passa a València no sorprén, ni sorprén a Europa, ni a Espanya, ni enlloc. Però ves que l’efecte valencià s’ha estés arreu dels Països Catalans: Barcelona, València, Mallorca… Sembla que acabem de reeditar el diccionari Valencià-Català-Balear, però de la corrupció, l’amiguisme i la traïdoria, contra valencians, catalans i mallorquins, no vos penseu.

El PP, protagonista d’una corrupció de nivell internacional, ara vol fer passar la corda pel coll de les víctimes. Ells mateix volen declarar-se enemics de tot aquest pastís d’en Gürtel, per enganyats, quan han sigut inductors, motivadors, motors, i principals beneficiaris del lladrocini econòmic i moral contra la societat.
Ei, amb dimitir Costa, Camps, Rambla, Rita i tota la pesca de dimoniots no serà suficient penitència, també han de tornar els diners, i els interessos, i passar uns anys a l’ombra, en celdes de càstig, per exemple, mirant-se el melic a través de Canal 9.

Per cert, si és 15 d’octubre, qui governa el palau Gürtel dels valencians, ara mateix?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mestre Francesc Ferrer i Guàrdia, llaor i glòria

0

Anit ja vaig estar temptat d’escriure, i encara avui m’aplega tard el moment per dedicar-li l’apunt com mereix. Ho pensava a meitat de vespada, camí de la piscina, que sí, que n’hi ha homes i dones imprescindibles, oficis imprescindibles. Els mestres, per exemple, en conec un grapat que són molt necessaris. Allà al nord ho han entés, finalment, i en tenen cura, més al nord vull dir. Trien les millors persones, les més capacitades, per fer de mestres. Malgrat els funcionaris, malgrat els carcamals, malgra tels desgraciats, que n’hi ha, els mestres són punta de llança. Francesc Ferrer i Guàrdia ho va entendre de seguida, que l’escola era la gran arma del futur, l’educació, el coneixement, fa més de cent anys que ho va endevinar.
El segle vint ha sigut testimoni de pèrdues cabdals, de molts mestres sobre els quals s’hi van acarnissar, els militars, l’església, els polítics, la ignorància.
Ferrer i Guàrdia va ser un gegantot del coneixement, sens dubte, de l’escola laica, del racionalisme, de la llibertat en molts sentits. Fa més de cent anys d’unes idees que llavors eren massa avançades, com ho van ser els mestres de la República, i per això van patir-ho més que molts altres. S’hi va quedar el pitjor de cada casa i l’escola va pagar conseqüències que encara arrosseguem.
Afuselleu els mestres, el mestre Francesc Ferrer, afuselleu l’escola… Tenien clara, la dreta i l’església, què els feia mal, què els podia desemmascarar: l’escola, el coneixement, la raó… La dreta i l’església, criminals cents anys enrere, cinquanta anys enrere, no gaire enrere…, no han perdut pistonada en els seu camí contra el coneixement i contra la llibertat.
Llaor al mestre Francesc Ferrer, a l’escola Moderna, als principis encara vigents d’una escola al servei de l’educació, dels infants, contra la pobresa d’esperit i els models conservadors que atempten contra la intel·ligència.
Però ves que la història té aquell procés cíclic, que va repetint-se malgrat els indicis i els errors. Parlem de mestres, de l’escola, de Ferrer i Guàrdia…

Ibèria?

1

Veig que ací encara desfilen, com aquell model franquista heretat, tot de militars, tancs, avions i les barquetes, amb una retransmissió d’època, com si no haguessen passat els anys… Aquell programa de TVE ‘Per terra, mar i aire’ ja era una apologia militarista a favor del feixisme, que encara no hem bescanviat per res millor. Quan un estat exhibeix la tropa, què voleu, mostra quina mena de fracàs lluïm, tots plegats. Perquè una cosa és tenir exèrcit com un mal menor (per conquerir aquell illot, per tenir collat Montjuïc…) i una altra cosa és lluir-lo per mostrar com pixem de lluny. Vaja, quan tot de telenotícies anunciaven què passava en aquella desfilada xinesa, no fa gaires dies, amb aquella esplendor d’exèrxit imperialista contra la llibertat dels pobles, contra la llibertat a seques, prou que alguns se’n burlaven sense ironia redactant la notícia. Això d’Espanya és ben bé el mateix a escala força reduïda, però amb el rerefons d’una dictadura cruenta que maldava per mostrar-se tan fatxenda com impotent. Han canviat poc les coses, pel que fa als detalls, pel que fa al fons d’una ideologia que encara es defensa argüint no sé quina cosa de drets i d’estat i de pitjors subterfugis.
Quan un mostra l’exèrcit, mostra el model del fracàs, perquè quan arribem a posar pel mig la força militar i policial, és que la raó i tants anys de civilització no han valgut de res. Això és realment el que passa, pel que fa a l’exemple d’Espanya…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lladres al balcó de l’Ajuntament

1

El balcó de l’Ajuntament de València era ple de lladres, però la gent fixava els ulls en un altre cantó, justament contra una gernació de 3.000 mil persones (hagués pogut estirar fins a 4.000), que també desfilàvem aquell 9 d’octubre pel carrer Xàtiva, des de Sant Agustí, cap a Colom, de baixada cap a la mar. N’hi havia més desfilades, aquell 9 d’octubre de 2009, per davant de l’Ajuntament de València (a nosaltres ens hi van negar de passar); hi havia tot de moros i cristians (bé, són diesfresses tipus capità moro-capità cristià i aqueixa també la pague jo, que recita Xavi Castillo). Doncs, bé, mentre s’esperaven a fer la representació per davant d’aquell balconet de proxenetes polítics i pederastes de la ciutat Gürtel, es miraven la gernació dels tres mil, pensant-se que nosaltres també desfilàvem per aquells lladres del balconet, ho pensaven perquè nosaltres també semblàvem cristians i moros –en realitat som hereus dels morisos–, amb aquells colors tan bells de les banderes, portàvem tot tipus de banderes, quatribarrades, blaveres, independentistes, perquè resulta que, sí, que amb nosaltres pot desfilar tothom, respectuosament…, en canvi, de l’altre costat no passa el mateix, mai. Bé, allò que volia dir és que tot de curiosos, músics de banda que esperaven el torn, cristians disfressats amb els millors luxes i detalls, ens miraven i es demanaven què féiem, ens recriminaven l’ofensa, perquè cridàvem país valencià i coses similars, països catalans, independència, tota aqueixa lletania que ja coneixem que, sobretot, reclama llibertat. Però ells que no, que no, que això nostre era una provocació.
Vaja, que la provocació no són els lladres ni els furtamantes agafats infraganti amb el Pen-drive, no. El pitjor de tot, som nosaltres, la gernació de 3.000.

Caram, tot de ases i mules i cavallers desfilant davant aquells lladregots dels Gürtel, sabent-nos els detalls de com han gastat els diners dels valencians, de com ens han furtat el pa i la sal durant anys, de com s’han gasat els milions en putes i trumfos, i begudes i cotxes, de com han enviat diners a paradisos fiscals, i les desfilades de moros i cristians beneint-los el riure i les gràcies.
Oh, cal ser un mamó, o ser idiota acabat, per anar-los a representar als reis valencians, Camps, Rita, Rambla… com uns bufons, després que sabem com s’han burlat dels valencians i de les nostres mares, els refillets.
Au, fallers, cristians, moros, futbolistes, formulistes, aneu al balconet, on hi ha els lladres, a veure si els cauen unes quantres engrunes i podeu rentar-vos els baixos, d’on us penja la sutja.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Contra l’imperi: Sant Agustí, 18.00h

0

Venim a valència a cantar-vos les quaranta, per “l’u d’Aielo” del Botifarra amb la colla de Panamà que ens va passar Galim, per Escola Valenciana, l’esperit dels mestres del republicanisme i l’avantguarda de l’Europa dels trenta, pels Homenots dels seixanta, que van organitzar el primer Aplec a Llíria, pel Darrer diumenge d’octubre, per l’espai Illes Balears, pel Centre Octubre, per Arenys, pels blocs mesvilaweb, per Ítaca, perquè València no ha de tenir el cor tan negre com ens volen fer passar Camps i els seus proxenetes, per la terra i el camp, que avui m’he passat qautre hores segant, perquè m’ha costat de convencer el fill adolescent que cal continuar comprometent-nos, malgrat l’adolescència, o per l’adolescència mateix, perquè si el món és podrit, en la seua majoria, n’hi ha qui mereix que l’acompanyem en la seua noblesa i el seu cor, per la llibertat, que ja fóra suficient… Per més coses encara, paga la pena baixar a València, la festa del 9 d’octubre… (tan bé com s’està a casa, un dia de festa). Ora pro nobis!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La lleona que era un gos

0

Despagats, com haviem de quedar, d’aquest disgust que ens ha provocat la descoberta del misteri. Que la lleona no era sinó un gos, gran, però gos al remat. Així que l’aventura, el risc, el perill era si més no menor, imperceptible, gairebé inexistent. Un gos, va! Poca cosa, senyor meu, si no és que la grandària d’aital ca s’assemblés al gos mític que va lluitar amb el nostre magnífic cvaller, en Tirant, a peu pla, a mossos, sense armadura, de quatre potes, com hauran fet aquests forestals, en veure la traça de l’animal, la bèstia que havien d’abatre.

Si fa no fa, confondre lleona per gos, o gos per lleona, és el que commemorem avui a molts pobles valencians, el 9 d’octubre. Ves que havia de ser una festa ferotge, bèstia, de risc, per sol·licitar la independència del país, la llibertat dels pobles, si és això celebar la identitat, reconèixer-la. Quin sentit trobaríem en una altra cosa diferent? No cap. En canvi, la lleona, a València, fa anys que és un gos, un animal tan domèstic com provincià. I ves qui ofrenerà demà honors, el corrupte Camps, els pederastes de la seua tribu, els proxenetes de la política valenciana lliuraran medalles, faran els honors, els discursos… Una lleona, no home, un conillot dalt o baix, venuda, expremuda, sotmesa a la idiotesa.

Si fa no fa, allò que celebren tants pobles valencians aquesta nit; una processó amb gegants, amb cabuts, una  xaranga, un castellet de focs, un soparot, i tot d’animals domèstics del PP commemorant un altre 9 d’octubre descafeïnat, sense identitat, sotmés…

Encara sota el jou borbó, quin gos més desqueixalat, i roí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rajoy, visca Camps?

1

El pla R. és culpar els altres de la seua tristesa, de tanta desgràcia, de la probresa immensa dels seus militants, de la indefensió que viuen fa uns mesos; culpar el dimoni de la temptació, perquè ells, diu R., són nobles, nets, sincers, però el pecat els assetja, malgrat que, ells, no en tenen cap culpa, perquè són humans, creacionistes de Déu, no del mono ni de l’anís; homes i dones en definitiva que han sigut enganyats per la debilitat…

València és a punt de la fallida tècnica, en molts àmbits, en els sentit que trieu, ha sigut estafada per una colla de moniatos: fallida econòmica, fallida moral, fallida professional… Dotze anys governats per cràpules, per còpules (malgrat les maneres i els bracets), ens han portat al límit d’allò tolerable. La indecència del PP és majúscula, a València sobretot, la mentida els fa viure un absurd permanent. Són divins, són la dreta divina, santa, fallera, que viu per damunt del mal, del bé, de la realitat. Fora d’ells i del seu estil no hi ha res: ni moral, ni ètica, ni dignitat. Res, el desernt absolut. Ells són els homes i el paisatge, i la resta pura ferralla.

Gürtel? Un Pla per estimbar el PP i fer-lo perdre l’equilibri. Ells, el PP, són les víctimes, els hem de condecorar per tant de patiment. Bé, els hem de continuar condecorant amb rellotges, cotxes, putetes, putots, bosses…

Els polítics valencians del PP són ara mateix protagonistes d’una prostitució política i social de dimensions considerables. Però no són les víctimes (home, Rajoy!), són els proxenetes, els vividors, els atiadors de la Cofurna, del Club… Rajoy, els teus homes són pederastes polítics (dels pitjors d’Europa, amb el permís del Papa i de Berlusconi)… I en el sac hi ha centenars d’alcaldes, de regidors, de consellers, de directors generals, i tota una ràtzia de periodistes de Canal 9 indignes de la professió.

Home, Rajoy, però tu no havies d’ésser davant, darrere, al costat i on calgués del Camps? Darrere, n’estàs segur? Almenys, davant t’ho hagueres pogut estalviar, per si les mosques.

El model de feixisme oficialitzat, que és quan la democràcia acepta que tot li val, fins i tot quan accepta la pornografia que vivim, els ha portat a declarar que res, ni les proves, ni les confessions, ni el dia a dia, farà que deixen de fer el que fan, això, tan destrament. Vivim el franquisme quaranta anys després, setanta, tan a la pell, tan interioritzat, que aquests cagahomes es pensen déus omnipotents, insustituïbles, imprescindibles, actors d’una ficció que, deu minuts d’emissió en un cinema, ens faria vomitar-los sobre aquelles sabates italianes i els pantalons tan ben cosits.

Ni la mort sobtada no els condonaria tant de mal que fan.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La merda seca no fa pudor.

1

‘La merda de la muntanya no fa pudor
Encara que la remenes amb un bastó. 
Mare posa’m meda per a dinar,
Mare posa’m merda que a mi m’agrà.’ 

 Els valencians som bròfecs, que no tenim pèls a la llengua. Així que em perdonareu el tiroliro que inicia l’apunt, malgrat que es queda curt davant el cas valencià, segons que va destapant-se el sumari Gürtel. Els apocalíptics del govern valencià volien posar València com l’aparador mundial, al davant i al capdamunt. Ho han aconseguit, malgrat les connotacions que això ha demanat. Per a milers de valencians, que no som del seu món, ja ens va bé que a l’exterior s’escampe i es conega com són els nostres polítics, i quant hem hagut de patir durant tants anys. Alerta! Ací no dimiteix ningú, i ningú no se’n responsabilitza de res, de res de res. Però la ferida ara ja sembla de mort, malgrat que ells, com si plogués, continuen lluint panxa, vestits, rellotges, cotxes, fatxenderia, davant la incredulitat del món civilitzat.

Si acabaran per passar per la presó? Si realment seran jutjats per jutges imparcials? Si hi haurà res que canviarà, a València, a partir d’un cas tan delirant, podrit, mafiós i de poca classe? Ho dubtem. Malgrat que ells ja no seran mai els mateixos, mai de la vida. Són uns cares, uns pocavergonya, hipòcrites d’ofici, mentiders i falsos, però són capaços de defensar que no tenen res a veure amb corrupció, amb malversació, amb finançament il·legal, perquè aquests senyorets malcriats, estrets de cames i de pit, han mamat aquest estil de les seus famílies, i es pensaven que podien torejar d’aqueixa manera fins que es cansaren, fins que es moriren, fins que els seus fills heretaren la filosofia, els comptes, l’estil, la política, el govern dels valencians. 

La xarxa de corrupció és tan grossa i tan extensa que abasta pobles, ciutats, comarques senceres, alcaldes, regidors, assessors, famílies, amics… Fa anys que el model s’ha contagiat socialment i tots n’han volgut menjar del pastís, amorrar-se al piló, al pessebre, perquè ni els enemics ni els adversaris volien quedar-se fora de la fartada. 
I el gran sopar encara a penes si ha començat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La lleona era un altre regal

1

Com que diuen que una lleona passeja lliure entre ambdós trossos del país (Castelló i Tarragona), n’hi ha desllenguats que asseguren que també era un regal, dels marquesets valencians de la conxorxa taronja, o del marquesot Millet de la música. Per cert, els llauradors d’aixada i cabàs asseguraven que enguany seria un any de bons preus i bona collita, però no ho sabien, que la pujada i la bona collita d’Orange (no eixim de la sorpresa) s’hi referia a una altra mercaderia, un assumpte de menys soca però que toca bona cosa més. Toca als de sempre, naturalment, perquè la resta de mortals no juguem mai a la loteria.
Rellotges, vestits, bosses, viatges, medalletes de la comunió, grials, cotxes, lleones… collons, si comencen a aparèixer cocodrils i girafes en quatre dies omplim el bioparc temàtic de la trama.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bétera crida contra la pujada d’impostos

1

L’oposició al govern municipal de Bétera fa pinya contra la intenció popular de pujar els impostos, decisió que aprovaran demà en un Ple extraordinari. Per això, han convocat a manifestar-se davant el saló d’actes del castell, a partir de les 19.30 hores, contra una mesura que pretén, segons els partits convocants, traure diners dels contribuents per pagar favors i una quantitat de recursos humans que en els últims anys, des que governa el PP amb UV, ha pujat el 225%.
L’objectiu és anar construint xarxa, i tenir els vots collats a canvi de favors en espècie: feinetes, contractes temporals, brigades, tota pedra fa paret i el PP ja sap com augmentar el caliu i el suport a partir d’augmentar la partida de personal, segons que diu la pàgina del Bloc local.
Les males llengües asseguren que, tenir un exèrcit de contractats al teu favor, obliga molta gent a recordar qui paga, quan n’hi ha període electoral.

Pel que fa a l’amenaça dels populars, la pujada dels impostos no és cap broma: n’hi ha impostos que pujaran el 375% (no ens hem equivocat en la xifra), el 235% o el 180%. Parlem de guals, de parades en el mercat, terrasses de bar, etc. La contribució general, podem estar-ne tranquils, solament que l’apujaran el 44%.
Tot plegat s’emmarca en un títol pompós “Pla d’austeritat Municipal”. NO direu que no tenen poetes, els gavinots.

Al remat, tant se val el color i la grandària del cacau, dreta o esquerra, local o comarcal… Com que les caixes són buides, i els cal anar pagant-se luxes i favors, els veïns ens haurem de gratar més si cap la butxaca, a benefici de polítics, dels seus familiars, de les brigades, dels amigots i els gintònics a la salut de bevedors i furtamantes.
I demà ple i bon temps. A Bétera, almenys, ja ens han convocat.

Rio! Sort de Rio.

1

Encara no han paït la derrota, que ja s’apunten les veus del carro de foc a favor d’un tercer intent: no n’hi ha prou fracassos, ni diners llançats al fem, ni més ridícul ni protagonistes panxacontents, que ja volen demanar que es porgue una tercera vegada a tenir olimpíades… De primer, exigiu-los quants diners ens ha costat tot plegat, quants hospitals, escoles, casals de joves, biblioteques, discoteques i cases de massatge no ens hagueren cabut en tot aqueix dispendi de recursos perquè funcionariots, alcaldes i vividors d’elit passen de viure a costa de nosaltres, la resta de la vida. 

Això, malgrat que representen la dreta i l’esquerra, no ho diran mai, el cost total de la festota made in Copenhague, perquè els cauria la cara de vergonya. Tenim l’índex de desocupació més alt d’Europa, l’índex de fracàs escolar més alt d’Europa, som el furgo de cua de l’eixida de la crisi, i encara si volem competir amb els primera divisió en despesa i en pixar més lluny i més alt: i tota la tribu de televisions fent-los el cul gros a veure quantes molles de pa i de milions poden rebre a canvi.
Home, m’explica un amic, que solament amb la diferència de cossos que esperaven el veredicte ja pagava la pena votar a favor d’aquells: que no véieu la diferència entre les imatges a la Plaza Oriente (pur record franquista), amb tot de iaies i males cares, i aquells cossos de joves més olímpics impossible, amb banyador o sense?

Els del COI són gànsters (l’exemple espanyol a més és feixista), però no són idiotes, que la carn també compta entre la vellea de directius esportius que xucla i xucla del luxe i la prostitució, a canvi de viatges i reunions per triar-nos a quina hora i des d’on emetran cada quatre anys la festa esportiva per excel·lència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gomorra, quan l’ètica no té valor.

2

L’ètica és un dels valors més cobejats, ara mateix, a l’empresa; dins la formació dels directius, l’ètica dels negocis és l’actiu més valuós. Ho diuen no pocs gurús de l’economia, de l’empresa grossa, i ja comencen a reorientar els seus discursos: l’ètica és fonamental per a l’èxit. 
En canvi, a la política se li suposa la manca d’ètica. Ara i sempre. Des de temps immemorials, a la política la suposem acompanyada d’una manca considerable dels valors ètics. Tant se val el color del partit, el país, la nació o l’estat. No hi ha cap model polític, ni polítics que els hagen representat, al govern i a l’oposició, que no hagen patit un tret que, solament la seua acceptació popular, ja ens espanta per aterridor: brutor. Perquè no hi ha res de net en política, ens aseguraven els nostres pares quan de joves ens feiem els pinxos i els pollastregots per provar de salvar el món. Ens deien ignorants, jovençalls… que l’experiència i el món ja us farà caure de tos. Bé, prou vegades que hem caigut de tos i de més amunt, del burro fins i tot, una i una altra vegada. Que d’exemples de xoriços n’hem conegut tothom, arreu que mirem. Els uns més maldetres que els altres, però al cap i a la fi, lamentablement quanta raó tenien aquelles paraules dels nostres pares. En política no hi ha res de net, i València ara mateix és el paradigma de la corrupció en cadena. Dimissions?, responsabilitats?, penediments? Sou idiotes o què us passa…?
La decència no té res a veure amb la manca d’ètica. I el món i la política valenciana seran l’exemple que els llibres digitals explicaran a l’escola, en un futur no gaire llunyà. A robar a la Calderona! Quanta raó guarda la saviesa popular.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

2016

0

Camps és camí d’Espanya, amb en Rajoy. Camps assegura que a les Corts valencianes no es debat sobre València i el nostre país, que es debat sobre Espanya. Potser per això abandona els seus (!) i marxa cap a Alarcon, un parador pantanós. Allà s’hi troba Rajoy, que és el seu cap, que li demana dimissions i, ell, que ni pensar-ne, que són amics de l’ànima i s’estimen un ou: el còpula, el jutge, el Costa, el Rambla… De Rita no en diuen res. Tot això, naturalment, ho fan darrere d’un biombo, perquè la premsa no veja que són on són.

Som a la pitjor crisi, tenim una desocupació de rècords, una economia submergida de champions, i exemples a parir que les festes a la galeria són una ruïna, en aquest país i el país veí. Per això han enviat tot de gorristes, carteristes, vividors i sangoneres a Copenhague: borbons, directors generals, esportistes, alcaldes, periodistes del pot, aduladors, aprofitats, tota una colla del millor percal espanyolista, per vendre al món que ben parits són els espanyols, quina democràcia ens lluu i com som de cultes…

Malgrat que el partit que vol l’Olimpíada, el PP, té tot de responsables enmig d’imputacions, als jutjats per frau, robatori, malversació, apropiament, lladrocini, delicte contra la hisenda pública, espionatge entre famílies entre més bondats…, encara tenen la barra de presentar-se en públic, davant el COI (quin coi de personatges també), els membres del qual representen el Comité de l’esport més net, saludable i olímpic del planeta (quina barra, el negociet).

El PP vol vendre’ns que mereixem més que ningú al món –més que els brasilers, els americans i els japonesos–, organitzar aquell any esportiu. Ells voldrien que el 2016 fóra l’espill perquè tota la caspa de Madrid, amb tot d’oficis de malviure que representa que fan els que ara són a Dinamarca de vacances a càrrec de les balances fiscals de la perifèria, siguen el model de viure d’uns quants milers, entre polítics, funcionaris, esportites de la bandereta, borbons, directors i tota la pesca d’aquella espècie tan homenoide que van polint a Atapuerca. Caram, membres del COI: si és a Madrid on hi ha el tros de cadena perduda, tòtils. 

Post: després del bany a Alarcon, Camps torna a València polit i escurat: sap que no ha guanyat el pols, que l’ha espifiada enfrontant-se als amos, que no es pot salvar el Cèsar i els senadors, d’un colp. Contra Roma, contra la història mateix… Camps contra el món. Però, collons, qui li farà de Brutus, a l’opereta?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari