La lleona que era un gos
Despagats, com haviem de quedar, d’aquest disgust que ens ha provocat la descoberta del misteri. Que la lleona no era sinó un gos, gran, però gos al remat. Així que l’aventura, el risc, el perill era si més no menor, imperceptible, gairebé inexistent. Un gos, va! Poca cosa, senyor meu, si no és que la grandària d’aital ca s’assemblés al gos mític que va lluitar amb el nostre magnífic cvaller, en Tirant, a peu pla, a mossos, sense armadura, de quatre potes, com hauran fet aquests forestals, en veure la traça de l’animal, la bèstia que havien d’abatre.
Si fa no fa, confondre lleona per gos, o gos per lleona, és el que commemorem avui a molts pobles valencians, el 9 d’octubre. Ves que havia de ser una festa ferotge, bèstia, de risc, per sol·licitar la independència del país, la llibertat dels pobles, si és això celebar la identitat, reconèixer-la. Quin sentit trobaríem en una altra cosa diferent? No cap. En canvi, la lleona, a València, fa anys que és un gos, un animal tan domèstic com provincià. I ves qui ofrenerà demà honors, el corrupte Camps, els pederastes de la seua tribu, els proxenetes de la política valenciana lliuraran medalles, faran els honors, els discursos… Una lleona, no home, un conillot dalt o baix, venuda, expremuda, sotmesa a la idiotesa.
Si fa no fa, allò que celebren tants pobles valencians aquesta nit; una processó amb gegants, amb cabuts, una xaranga, un castellet de focs, un soparot, i tot d’animals domèstics del PP commemorant un altre 9 d’octubre descafeïnat, sense identitat, sotmés…
Encara sota el jou borbó, quin gos més desqueixalat, i roí.