Lladres al balcó de l’Ajuntament
El balcó de l’Ajuntament de València era ple de lladres, però la gent fixava els ulls en un altre cantó, justament contra una gernació de 3.000 mil persones (hagués pogut estirar fins a 4.000), que també desfilàvem aquell 9 d’octubre pel carrer Xàtiva, des de Sant Agustí, cap a Colom, de baixada cap a la mar. N’hi havia més desfilades, aquell 9 d’octubre de 2009, per davant de l’Ajuntament de València (a nosaltres ens hi van negar de passar); hi havia tot de moros i cristians (bé, són diesfresses tipus capità moro-capità cristià i aqueixa també la pague jo, que recita Xavi Castillo). Doncs, bé, mentre s’esperaven a fer la representació per davant d’aquell balconet de proxenetes polítics i pederastes de la ciutat Gürtel, es miraven la gernació dels tres mil, pensant-se que nosaltres també desfilàvem per aquells lladres del balconet, ho pensaven perquè nosaltres també semblàvem cristians i moros –en realitat som hereus dels morisos–, amb aquells colors tan bells de les banderes, portàvem tot tipus de banderes, quatribarrades, blaveres, independentistes, perquè resulta que, sí, que amb nosaltres pot desfilar tothom, respectuosament…, en canvi, de l’altre costat no passa el mateix, mai. Bé, allò que volia dir és que tot de curiosos, músics de banda que esperaven el torn, cristians disfressats amb els millors luxes i detalls, ens miraven i es demanaven què féiem, ens recriminaven l’ofensa, perquè cridàvem país valencià i coses similars, països catalans, independència, tota aqueixa lletania que ja coneixem que, sobretot, reclama llibertat. Però ells que no, que no, que això nostre era una provocació.
Vaja, que la provocació no són els lladres ni els furtamantes agafats infraganti amb el Pen-drive, no. El pitjor de tot, som nosaltres, la gernació de 3.000.
Caram, tot de ases i mules i cavallers desfilant davant aquells lladregots dels Gürtel, sabent-nos els detalls de com han gastat els diners dels valencians, de com ens han furtat el pa i la sal durant anys, de com s’han gasat els milions en putes i trumfos, i begudes i cotxes, de com han enviat diners a paradisos fiscals, i les desfilades de moros i cristians beneint-los el riure i les gràcies.
Oh, cal ser un mamó, o ser idiota acabat, per anar-los a representar als reis valencians, Camps, Rita, Rambla… com uns bufons, després que sabem com s’han burlat dels valencians i de les nostres mares, els refillets.
Au, fallers, cristians, moros, futbolistes, formulistes, aneu al balconet, on hi ha els lladres, a veure si els cauen unes quantres engrunes i podeu rentar-vos els baixos, d’on us penja la sutja.
la comparança. La política i la societat valenciana, majoritàriament, han esdevingut un calc exacte de les festes luxoses i pomposses festes a base de duros pèr davant.” Açò ho pague jo!”, brama el capità moro, el cristià, el president de la falla i el clavari major; “Amb els diners de tots”, pensa. Així uns i altres van tapant-se la merda i pagant-se amb favors, mentre la gent sols veu els vestits luxosos (no tots), la paella i els focs d’artifici. Aquells qui bramem contra la mentida, aquells qui volem despertar-los i treure’ls de l’engany som vistos com a agressors, com a estranys i aliens. Són un bufons panxacontents.