Que reflexionen els malnascuts

Els valencians tenim prohibida la llengua als mitjans, tancada la televisió pròpia, Canal9, i amputada la ‘Nostra’, TV3. 
Però el menistrot francés demana, ens demana concretament, que no provoquem una fractura.

El govern del pp fa fa molts d’anys que ataca la llengua dels valencians: als mitjans, a l’escola, a les institucions públiques i privades. Fa tant que decreta contra els usos que ha convertit el govern en un abús.
Però el menistrot francés demana, ens demana, que no provoquem una fractura.

Fa molt i molt que el govern del pp atempta contra la democràcia, amb retallades de les llibertats mínimes, amb imposicions i accions policials pòropies d’un desgovern prostituït i paraliberal. 
Però el mensitrot francés ens demana, a nosaltres, que no ens movem sinó dins la submissió i el vassallatge.

El govern del pp va provocar aquella crisi, juntament amb el govern del psoe, i van haver de tacar milers d’empreses petites i familiars, centenars de milers s’hi van arruinar, en canvi de cobrir i enriquir bancs i grans empresaris… Van traure milers de famílies de les seues cases, desnonades, i molts s’hi van suïcidar… però el menistrot francés ens demana que no, que no és hora de queixar-nos, ni de reivindicar, ni de manifestar-nos en desacord, ni de provocar fractura contra la involució, el lladrocini institucional i institucionalitzat de pp i psoe.

Els expresidents de govern, dels partits pp i psoe, i centenars de polítics que havien sigut en els seus respectius governs, són ara assessors i consellers de grans empreses energètiques. Ah, són tots grans experts energètics en canvi de sous milionaris, solament per un parell de reunions l’any, són milionaris, mentre milions de famílies viuen en el llindar de la pobresa i més del 60% per cent dels joves són desocupats i sense perspectiva de futur.

Però el menistrot francés demana, ens demana a catalans, valencians i mallorquins, que no provoquem fractures ni trencaments, no.

El govern valencià del pp ha liquidat tot el sistema financer valencià, tot. No n’ha deixat ni les molles. Bancaixa, la CAM, el banc València, les Caixes Rurals… Ni les molles. El sistema financer valencià no existeix, desaparegut! No hi és! No hi és ni per protagonitzar una pel·lícula de fantasmes… I centenars de milers de valencians són desocupats, sense futur, i milers d’empreses valencianes, de major història i recorregut que aquests lladres del PP amb noms propis i adjectius propis (bevedors, lladres, corruptes, desgraciats, malparits i malnascuts que no n’hauríem de salvar cap), anuncien que ara, ara mateix, en unes hores, ens juguem a les urnes el futur d’Europa… Volen dir, sense cap mena de dubte, que es juguen el futur dels seus robatoris, dels seus nets, potser, perquè els seus fills, els fills d’alcaldes, regidors, diputats, parlamentaris, consellers o presidents, ja el tenen assegurat, en bancs i caixes espanols, en bancs suïssos, on han enviat els diners robats als valencians fa vint, trenta anys, més encara. El tenen assegurat, el seu patrimoni present i futur  fins a fills i nets, en patrimoni robat, acordat, en terres, xalets, cases, propietats que no posseïen en començar a delinquir…

Peò aquell menistrot francés diu, ens diu a nosaltres expressament, que no és hora de provocar fractures, ni trencamennts, ni feridures…

Ah, aquella llibertat que un dia van reclamar uns quants francesos, aquell somni altruïsta, lúdic i esperançador, que semblava un somni, un llum en favor de l’horitzó culte, pròsper i lliure. Quina vergonya i quin desvergonyit de governant pocapena, un jovenall que no sembla haver entés res, però res de res.. Enllà i ací, quan s’arriba a aferrar al governot, els agafa un deliri de lladregots, de perdonavides, de voler adobar-nos el futur, de perdonar-nos la vida, en canvi de continuar ells, solament ells, amorrats en el piló del desgovern, la corrupció, l’enriquiment o, més tard, la participació en l’assessorament energètic tan abundós i ben cobrat.

Avui que reflexionen ells i la mare que els va parir, tot el sant dia, els malnascuts i tota la seua família sencera: perquè avui ni cap dia, malgrat que ens ho vulguen fer creure, deixaran de robar-nos, malmetre’ns, assejar-nos o arruinar-nos la vida i el futur, el nostre propi, ara sí.

I ves que els valencians tenim un assortiment d’exemples bons per votar d’ací unes hores en favor dels interessos, que no passen per cap de les ofertes que els de sempre, vestits o disfressats, ens demanen, a nosaltres concretament, per continuar ells enforcant-nos quatre anys més a un preu tan alt. 

Que reflexionen els malnascuts. 

Jaume Sastre: estimar-se l’escola fins al punt de deixar de menjar

«No és la primera vegada que es fiquen amb jo.

No és la nostra justícia, què he d’anar a explicar? Ja van liquidar la reforma del nostre estatut, ara liquiden la immersió lingüística.

Ells fan justícia depenent de qui és el denunciant i de qui és el denunciat. Si això ho hagués dit un de nosaltres el ministre d’Interior ja hauria actuat.

Amb això que ha dit es desacredita ell.

Diu que mataria la discrepància. Jo no ho faria. No tenc gens d’odi a aquest d’El Mundo.

Em defens amb el llenguatge. Ens acusen d’odiar i són ells que odien. No els odii. Simplement els plant cara.

Ells pensen d’una manera, i nosaltres d’una altra.» VILAWEB (resum)


Jaume Sastre ha dit prou, prou de menjar fins que els polítics que malmeten l’escola, la llengua, la dignitat de les persones i el país on vivim rectifiquen. Com s’ha d’estimar els seus, Jaume, l’escola, la llengua i el seu país, per arribar en aquest punt extrem. Ací tens el suport de tota la nostra escola, Jaume, els mestres em demanaven com era que la nostra web no havia dit res, encara. Fins i tot el dia a dia de l’escola ens amaga allò més important. Com ens estimem la feina, els mestres. L’escola, ca, i com ens estimem la llengua. I totes les llengües. Perquè les llengües no són culpables de l’agressió o la violència, sinó aquells que tenen responsabilitat política, i aposta volen malmetre-les.

Els mestres de les Illes torneu a obrir amb coratge l’horitzó d’un país que dormia, a València i a Mallorca sobretot. Però ja tenim l’horitzó clar, molt clar. Costarà més o menys d’aconseguir, però la fita n’és una, és indestriable. Amb aquelles serpotes no volem compartir res més, res de res.

La voluntat i el coratge de tants, afegit a aquest valor de la teua acció, obri una nova escletxa de llibertat, malgrat tot allò que va passant, entre els polítics, els jutges i les casernes. Trigarem més o menys, però tenim l’objectiu tan clar.

Els mestres, com en aquella República maleïda per la dreta i per l’església, torneu a somoure la consciència. Ah, els mestres. Quins artesans a l’escola.

El govern del pp autoritza que ens puguen pegar

Per al govern espanol, és legal pegar als estudiants valencians. 
És legal de posar bombes a intel·lectuals valencians. Fins avui, ningú no ha sigut castigat. Per al govern espanol, n’hi ha prou amb un càstig mínim si l’assassinat és un jove valencià. Sembla una burla, o un insult. Un impossible, direu. Però la realitat dels valencians governats fa tants anys per impresentables és com és. Cap dels dos grans partits majoritaris, de referència estatal, no han mogut un dit per averiguar què passa a València, quan les bandes violentes ataquen joves, o casals, o centres de cultura. Mai ningú no ha investigat què passà amb Fuster o amb Sanchis Guarner.

Faltava que el govern espanol autoritzés contramanifestacions violentes que busquen la provocació i l’amenaça. A consciència? 

El silenci i la impunitat de tants disbarats no amaguen la legalitat vigent: contra els valencians tot li val, la persecució, el robatori, la violència i fins i tot l’assassinat.
El cas Guillem Agulló clama el cel, perquè de justícia no n’hi ha.

No cal dir que l’insult i l’amenaça són tan habituals del discurs oficial de les institucions valencianes que deurien esser un model de respecte, de moral, de comportament, que res no ens escandalitza. Governats per presidents de generalitat o diputació de dubtosa talla intel·lectual, de moralitat obscena i justícia invisible, ho esperem tot, o gairebé tot. Per què ens hauríem d’estranyar.

Algú sap on son els mitjans valencians liquidats, prohibits o robats? Sap ningú on són les caixes d’estalvis valencianes? On són els bancs valencians? Qui s’ha quedat el patrimoni valencià dels valencians? Com és que no podem cobrir ni els deutes de la sanitat o l’educació? O quan va ser que vam tenir l’últim polític honrat, ho sap algú? Algú ens podrà explicar per què, els valencians, en els últims quaranta anays hem rebut i rebem aital correctiu?

Que disssabte enviaren uns parafeixistes a pegar contra estudiants i contra l’escola, mostra al món la diferència entre ser valencià i ser espanol. Malgrat que molts valencians encara tenen la bena als ulls. 

Ara mateix, l’odi és tan gros, que sembla que el govern del pp ha autortzat bandes i creminals perquè ens puguen apallissar, fins i tot quan ens manifestem per l’escola, mestres, xiquets, pares, pacíficament i lúdica.

És veritat, no som com ells, encara que ens obliguen a viure-hi de costat.

 

Una crida per l’escola, acompanyeu-nos

Avui hi ha convocada l’escola, de nou, a manifestar-se a València. València, Alacant i Castelló, els tres topònims un rere l’altre són com una cançó d’un personatge popular a Bétera, Tonico, que era capaç de dir-ne tres de seguits, topònims a l’atzar, mentre et demanava un cigarret, tres ciutats barrejades amb pobles propers,; Obrint Pas també en fva fer un vers: a Mallorca un mestre és en vaga de fam contra la política feixista i antiescola del pp, el mestre és Jaume Sastre i el polític és en Bauzà, un xenòfob confés pocavergonya. La pocavergonya s’ha instal·lat tan amunt que ha enquistat institucions, locals i autonòmiques. Amb la quarta part del que ha passat a València o a Mallorca, haurien il·legalitzat un partit i haurien tancat de per vida els seus responsables. Però aquest estat el governen polítics tan pocavergonyes que deixen d’angelets els grans faraons de dictadures de got i ganivet. Com més borratxo i mediocre es mostra un políticot, més sembla que li han de riure la gràcia. Espana ha davallat fins a l’infern de la idiotesa, i l’insult, si és que ha eixit mai de tot això: a un pas de la tolerància feixista més perillosa.

A Valèncià un beat que fa de president de les Corts, irresponsable de l’accident del Metro de València, un clavari de processó i talent zero, 44 morts a llom del seu Opus, gosa d’expulsar una diputada si no li convé allò que diu. Mut davant un micròfon de la Sexta, és capaç d’insultar els valencians en canvi de continuar malmeten-nos: caldrà demanar a Cotino, i a la resta del rastre, Camps, Rita, Fabra, Blasco on són Bancaixa, la CAM i el banc de València: ells que en saben tant d’indetitat i senyeres. On són els diners dels valencians, el patrimoni, la cultura, i sobretot. caldrà exigir-los on han enviat a pastar l’honradesa i la dignitat.

Però la lliçó de defensar els interessos dels valencians per damunt la seua butxaca, no la van aprendre quan van ser a l’escooa, aquests ignorants populistes d’una època política valenciana tan dissortada. Allò que huria d’haver sigut el període més brillant i sòlid dels valencians, en traspassar la dictadura, l’han convertit en un femer sense parl·lel ni semblança enlloc del món occdidental. De la missa al robatori, de l’insult a la cobdícia, de la ignorància a la criminalitat, el pp i els seus han exercit el pitjor exercici europeu d’homes sense escrúpols ni valors.

Per això l’escola, una institutució que encara viu i reviu una lluita en favor de la cultura i la formació, la decència i el respecte. Per això l’escola.

L’escola torna al carrer contra la màfia del pp. Són els mestres, no els polítics, els qui defensen l’escola com a pròpia, pública, valenciana. Que no vindreu a acompanyar-los?
 

La flama de la llengua (intercanvis)

‘Dins un mot quanta gent hi viu?’

És la frase o verset de Vicent Andrés Estellés que ha triat Na Teresa Llompart per començar el seu discurs de benvinguda als valencians a ca seua. Els valencians en som un grapadet de vint-i-sis, de l’escolagavina cooperativa valenciana, i ca seua vull dir l’escola que ara dirigeix aquesta mestra, l’escola cooperativa Mata de Jonc. Estellés és un referent dels valencians, i la paraula mot, que ací podria bescanviar-se per nom o llengua o ànima, ves si no haurà acollit gernacions i generacions de valencians i mallorquins, catalans de les illes, o de València, valencians del sud i del nord, mallorquins de ses illes i de Tàrbena, que com diu el mestre Antoni Maria Alcover, pel nom no ens hem de desavenir.
La benvinguda emotiva dels al·lots a l’escola, al pati petit, en diferents rotllanes, amb la marca de la Mata i de l’escolagavina, la vestia la flama de la llengua, que ens havia cedit per a l’ocasió l’Obra Cultural Balear, perquè aquest encontre mereixa aital simbolisme i tanta força com les paraules de Na Teresa:

«Avui el mot és ‘escola’. Un món petit. Petit com aquest pati. Petit com el nostre país. Petit com la llengua del Tio Canya. Petit perquè es teixeix en forma de xarxa, a partir de petites interaccions diàries a la cuina, a l’aula, al passadís. Petit perquè s’alimenta de paraules senzilles: poble, llengua, horitzó, ara, paisatge, orígens…
Petit perquè no decreta, símplement promou amb l’exemple.
Petit perquè tot és per fer.
DIC QUE ‘ALLÒ PETIT ÉS BONIC’
I els Petits que saben el valor de l’altre, que comparteixen una identitat, que cultiven relacions, que imaginen possibilitats, que tramen experiències, que busquen aliats, que creen projectes, que proposen lluites, que avancen colze en colze… són Grans esperits cooperatius. Aquest saber-nos petits ens empeny a desitjar estar connectats amb altres xarxes, amb altres realitats petites amb qui sumar capacitats, amb qui compartir oportunitats, amb qui aprendre mútuament.»

Plegats obrim finestres i encetem camíns…

L’escola més enllà de l’escola. Que a s’horabaixa pleguen, però no paren, perquè aquest deler i aquest somni no té aturador. Ja no. Els valencians del nord ves que ho van demostrant. Al sud i a les illes els seguim.

‘L’empresa és grossa, és llarga, demana molt de pit, molt de seny, molt de suc de cervell; estam segurs de tenir el pit. Si tenim el suc de cervell i el seny que cal, no ho hem de dir nosaltres: ho dirà la nostra obra… AntoniM. Alcover, 1901

Primer dia a Palma. Que encara no s’ha acabat, a quin sant!
Ara ritmes, tabals i bombos, i percussió, i berenar… Per celebrar que som ací un grapadet, dos, de valenains i mallorquins, i solament en manca un, de grapadet, per tenir el pit de les tres branques complet.

Després de l’u, el dos

M’he llevat més tard que mai. Passava de migdia, així que no passaré vergonya ni res, en confessar que després ja no he parat: he cercat unes teles 100% cotó per fer vestits de dimonis i provar d’assajar un correfoc per a l’escola. Pasqual m’ha ajudat a destriar els teixits i uns preus d’amic que ja vorem com li pagaré, més enllà dels diners. He descarregat els tres paquets a l’escola i he aparaulat un parell de llibres de tresiquatre ‘Plantar cara a la vida’, l’un pujarà cap a Barcelona, l’altre davant de casa, perquè Roser feia avui cinquanta anys i escaig, l’escaig ja fa baixada, però no em demaneu quanta. Després tertúlia i cafe amb Partal&Maresma, un luxe de dues hores llargues, o més, i anar passant temes, amistats, fills, viatges, compromisos, feines comunes, balanços, projectes, somriures, i un café i una infusió que perdia per un colador que ja no atrapa allò necessari, però diu que feia gust de xicolata, l’herba. Vicent em fa una lliçó de tecnologia que em dura uns minuts, perquè perc el pas enn anar-se’n ells, i torne a enfilar la feina de l’escola, preparem els cartells del monogràfic d’enguany #festesdelpaísvalencià. I llance la primera oferta per twitter, i els amics fidels ja veuen com anirà la cosa. La Nova Muixeranga d’Algemesí tornarà a l’escola el 16 de maig, un altre luxe impagable per la cultura, per la tradició, per la festa patrimoni universal. 
Escric el Saluda per al llibret de festes que prepara segon de secundària i m’han convidat a obrir amb un discurset entre festiu, didàctic i lleuger per convidar els turistes a visitar-nos. No voldria caure en aquell repic de fer passar bestiesa per tradició ni esquella per bou.
Baixem a l’ateneu de Bétera, ens retrobem uns quants amics que fem pont de fusta de ferro o del que calga, i preparem la benvinguda amical del Botifarra, d’ací unes hores actuarà a Bétera amb els Metalls d’estil: ja tinc entrades per a la meua sogra, per a Roque i MariaRita, i encara el compromís en ferm, o el deliri, de programar un taller d’estiu del mestre en llet Merengà de Ca Montes.
Qui deia que el 2 de maig era un jorn pocapena flatós o desemparat de tants desocupats?

et pots casar per mi tal com Déu mana
tota de blanc i amb flors de taronger.
entonaran cants i música d’orgue
t’enramaran d’arròs habitual.
tot ha passat com passen tantes coses.
V. A. Estellés

L’1 era una festa

L’any passat encara vaig venir a València, a vore si pescàvem un constipat o una cosa per l’estil. Ens vam plantar a la confluència del carrer les Barques i Poeta Querol, encara quan el banc de València era un corral de torpalls i, uns metres més avall, Bancaixa treia un carro de merda cada cap de setmana, per abonar els camps dels valencians. Treien merda, perquè diners no n’hi havia, ja els havien robat els polítics, i  els mateixos consellers de la junta principal d’accionistes, davant la mirada càndida i amivcal dels representants sindicals de torn.

Hi havia un ambientàs extraordinari, als carrers de la ciutat: pancartes, banderes, partits d’esquerra o progressistes, molt de color roig i blanc, roig i negre, i lletres i acrònims, gent gran, molt gran, xerinola i fins i tot paxanga: vull dir que hi havia prou exotisme per passar un matí divertit. Les bandesres multicolors, si fa vent, són una excusa perfecta per un decorat de pel·lícula amb tema de fons: reds, novecento, doctor zivago… Sempre et trobes gent que coneixes i t’alegra el matí, l’1 de maig.

Però, avui, un percentatge molt alt de la població ha perdut la fe, en la data, fins i tot ha perdut significat i aquella simbologia del teixit de pana i les colzeres, i la granota de treball mecànic. N’hi ha milers de joves que no sabran que se celebra, el primer de maig, ni falta que els farà, ves on ha arribat la misèria social dels governs espanols i valencià. Fins i tto els han furtat el present, perquè del futur no esperen gaire cosa: el treball, per ells, és ciència ficció.

Però n’hi haurà sindicalistes que han viscut de per vida, del mateix calendari i la mateixa excusa. Aquests són molt bons, tenen relat, la roba senzilla però neta, i un pa i una ceba crua per passar les primeres pel·lícules en blanc i negre i una música internacional.

Allò que més em parava participar cada any de la gran manifestació reivindicativa pels drets dels treballadors eren els parlaments, gairebé sempre igual, tots en castellà. Abonats a aquella falsa dèria que així ens entendrà més gent, o serem més punyents, o més rojos, o ves a saber. Els discursos apenes si canviaven. Si han canviat, si han aconseguit res. Amb tot el que ha passat els últims sis set anys, encara no sabem què fer, quin és el valor de la quota sindical, i quin paper juguen els pocs treballadors que encara pateixen el privilegi de com ens miren algunes ànimes, entre desconsiderades i víctimes.

Després podíem baixar a la fira, a vivers, que era oberta fins a migdia, i et permetia de passar una estona entre llibres, al sol dels jardins del real, amb l’ànima neta i la consciència tranquil·la del nostre compromís matinal, en començar el mes de maig. Ah la cultura, com és de puta a l’hora de justificar-nos.

Demà, en canvi, trencaré una rutina per una altra. N’hi ha que se’n van a la Xina, i jo aniré al camp, al camí d’Alcubles i el camí La Torre, a buidar un parell de motxilles d’herbicida i a vore si ja han eixit les carabasses. Si en trobe cap per casa, de pegatina sindical, pense enganxar-les en la porta de les casetes de reg, a vore si quan passe algú passejant se’n recorda on havia de ser cada primer de maig, la gent càndida i bonhomiosa. L’edat ens fa impossibles, xa. 

Salut, camarada, si és u de maig.