Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 1 de maig de 2014

L’1 era una festa

L’any passat encara vaig venir a València, a vore si pescàvem un constipat o una cosa per l’estil. Ens vam plantar a la confluència del carrer les Barques i Poeta Querol, encara quan el banc de València era un corral de torpalls i, uns metres més avall, Bancaixa treia un carro de merda cada cap de setmana, per abonar els camps dels valencians. Treien merda, perquè diners no n’hi havia, ja els havien robat els polítics, i  els mateixos consellers de la junta principal d’accionistes, davant la mirada càndida i amivcal dels representants sindicals de torn.

Hi havia un ambientàs extraordinari, als carrers de la ciutat: pancartes, banderes, partits d’esquerra o progressistes, molt de color roig i blanc, roig i negre, i lletres i acrònims, gent gran, molt gran, xerinola i fins i tot paxanga: vull dir que hi havia prou exotisme per passar un matí divertit. Les bandesres multicolors, si fa vent, són una excusa perfecta per un decorat de pel·lícula amb tema de fons: reds, novecento, doctor zivago… Sempre et trobes gent que coneixes i t’alegra el matí, l’1 de maig.

Però, avui, un percentatge molt alt de la població ha perdut la fe, en la data, fins i tot ha perdut significat i aquella simbologia del teixit de pana i les colzeres, i la granota de treball mecànic. N’hi ha milers de joves que no sabran que se celebra, el primer de maig, ni falta que els farà, ves on ha arribat la misèria social dels governs espanols i valencià. Fins i tto els han furtat el present, perquè del futur no esperen gaire cosa: el treball, per ells, és ciència ficció.

Però n’hi haurà sindicalistes que han viscut de per vida, del mateix calendari i la mateixa excusa. Aquests són molt bons, tenen relat, la roba senzilla però neta, i un pa i una ceba crua per passar les primeres pel·lícules en blanc i negre i una música internacional.

Allò que més em parava participar cada any de la gran manifestació reivindicativa pels drets dels treballadors eren els parlaments, gairebé sempre igual, tots en castellà. Abonats a aquella falsa dèria que així ens entendrà més gent, o serem més punyents, o més rojos, o ves a saber. Els discursos apenes si canviaven. Si han canviat, si han aconseguit res. Amb tot el que ha passat els últims sis set anys, encara no sabem què fer, quin és el valor de la quota sindical, i quin paper juguen els pocs treballadors que encara pateixen el privilegi de com ens miren algunes ànimes, entre desconsiderades i víctimes.

Després podíem baixar a la fira, a vivers, que era oberta fins a migdia, i et permetia de passar una estona entre llibres, al sol dels jardins del real, amb l’ànima neta i la consciència tranquil·la del nostre compromís matinal, en començar el mes de maig. Ah la cultura, com és de puta a l’hora de justificar-nos.

Demà, en canvi, trencaré una rutina per una altra. N’hi ha que se’n van a la Xina, i jo aniré al camp, al camí d’Alcubles i el camí La Torre, a buidar un parell de motxilles d’herbicida i a vore si ja han eixit les carabasses. Si en trobe cap per casa, de pegatina sindical, pense enganxar-les en la porta de les casetes de reg, a vore si quan passe algú passejant se’n recorda on havia de ser cada primer de maig, la gent càndida i bonhomiosa. L’edat ens fa impossibles, xa. 

Salut, camarada, si és u de maig. 



  1. 10´00h.: concentració a la Plaça de la Muntanyeta amb els de la CGT, programa alternatiu: parlaments “Jardi de somnis- escoleta”, STOP Desnonaments, ILP Renda per tothom. (en castellà per que alguns en Alacant disen ocho).
    12´00 h.: fira del Llibre d´Alacant (8-10 llibreries), dos llibres per 7´50 euros:
    “L´Odissea” i “Contes de Canterbury”, hi havia un parell més però un poc cars: “La Spain invertebrada” i “El laberinto spagnol” (de Ruedo Iberico).
     A la vesprada/nit de primer cinema “8 apellidos vascos” moltes parides i prou, i al sopar futbol Valencia-Sevilla.

     Per a que veges com van les coses per ací a Santa Faç més de 30000 persones i al capdavant el fava d´En Fabra, a Sax més de 5000 per demanar-li al patró (Sant Pancraci) feina, crec que a l´ermita el servef deuria d´obrir una oficina.
    Be mestre, com veus ací estem i ací seguirem, i com diu la poesia:

       “Som soldats del misteri, amants folls de l´atzar
         herois en solitut, espills del deu instant
         i sempre estem buscant companys per al viatge”
                                               Cant de combat-1984

                              Salut i que les motxilles et sigen lleus
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent