Som a portada del petit país?

El País, aquell diariet espanol que es vanta de medalles, d’olímpiques i de les altres, té a portada digital que catalunya no pagarà les nòmines de juiol de molts serveis, entre més els serveis d’escoles concertades (un 10%, aproximadament). No diuen, aquests pocavergonyes espanols de El País olímpic en no sé quantes victòries, que a València fa mesos que no cobrem res, res de res, moltes escoles cooperatives, en l’any internacional de les cooperatives. En concret ja fa quatre mesos (ens deuen el 100%). N’hi ha més serveis que no paguen, esl del pp a València, però això no és portada. Perquè fa més patxoca com ha fet fallida catalunya, i com és que encara no és independent, suposa que volen dir, perquè s’han menjat que la fallida de catalunya és pel seu dèficit fiscal, que va cap a madrit i el mateix El país, perquè els ho paguem tot, als espanols, fins i tot els diaris que es pensen que no són com ells: els catalans i els valencians, els paguem el beure, el pixar, el cagar, perquè ara ens posen a portada escanyant-nos. Que no sabem per què encara som a dins aquest infern econòmic.
Això, com és que encara no ens declarem contra aquesta ruïna que ha representat que ens governava, en el sentit polític, quan solament que ens xuclava l’ànima, l’econòmica almenys, que és l’única cosa que saben fer.
Collons, catalunya i valència els paguem el beure i el follar, enmig de la gran crisi, que no ens queda ni per pagar-nos els mínims, ni la dignitat, i ells encara gaudeixen esbombant on hem arribat, aquest suplici de segles pegant-nos les garrotaes… No voleu espana?, caldria recordar-nos, el verset d’andreafabrada… com arribem de ser tan inútils, xe.

Post: el xitxarel·lo serafín diu que ell és més valencià que ningú; el refillet, ni entrenant-se no arribarà a ser més mamó.

L’odi Bauzà és l’odi Camps

És l’odi dels homenics, dels homes mancats, no solament de transcendència o moral, d’uns valors mínims, ara que s’estila tant parlar-ne a l’escola, en educació, dels valors dels homes. És la manca de filosofia en el sentit complet dels grecs. Aquest atac constant contra la llengua, que també és contra la cultura dels pobles, amaga la seua manca d’intel·ligència, perquè al remat també és això, no són homes que destaquen per grans dosi ni per grans oratòries, menys encara per la retòrica. No.
L’objectiu Bauzà de carregar-se el requisit lingüístic, d’enviar ara una carta als ajuntaments recordant-los-ho, que ja no cal saber-ne ni entendre una de les llengües d’aquest país, la principal entenem nosaltres, que ells voldrien completament anul·lada. va ser l’objectiu Camps, en prohibir la TV3 a València, un repte compartit, realment amb el seu propi pp, que també li ve al pèl al psoe, al pspv, als homes i partits que representen espana, en definitiva. Ací cap dels dos partits estatals no ha exigit mai que la llengua dels valencians fos requisit per res.
Així que aquest odi Bauzà-Camps és l’odi mateix a la seua mancança, una intel·ligència mental i física disminuïda, pobrissots, que volen reparar amb decisions i accions del feixisme franquista, si voleu endolcit perquè Europa no trobe gaire indicis d’extermini lingüístic. Clar i ras, la devaluació calculada i conscient d’una llengua, no pot excusar-se de cap altra manera, perquè és l’atac a persones, a institucions, a un país sencer, malgrat que certes democràcies emparen i puguen permetre aitals crims. Ves quin nivell d’intel·ligència política ens empara una democràcia llepada al franquisme.

Muixerangues virtuals a l’ateneu

Una nit esplèndida a l’@ateneubetera. Una altra nit excelsa, des del punt de vista particular d’aquest bloc que, de vegades, explica què va passant a la vida tranquil·la de poble, quan s’acosta l’agost, enmig de l’estiu. L’últim cap de setmana abans l’agost no s’ho berene gairebé tot: el corral amb tot de taules de gent que sopa a la fresca, que s’explica què ha passat a la vesprada a la plaça, entre torres i figures de muixerangues. Els xiquets que juguen tranquils, que van i vénen amb els pares a per gelats, les fotos són d’esperança casanoves, que hui no ha fumat al corral (jo no l’he vista almenys), que teníem convidats, i gent amiga d’altres colles muixerangueres de l’horta i del camp de morvedre. Repàs a una història d’uns quants mesos, quan vam començar a tenir una colla que volia imitar la Nova d’Algemesí, que hui eren a l’aplec dels ports. És una vida paral·lela al bullitori de l’albereda que ja és gairebé en festes, però natural, rítmica, igualment festera, i molt farcida d’activitat: encara teniu una exposició d’interés de Laura Moreno, dijous en muntem una altra sobre la festa de Bétera, divendres tenim un encontre de cant valencià amb Jacint d’Alcàsser, amb l’Aljama que farà balls, hi actuarà la rondalla, dissabte inaugurarem oficialment un homenatge a la festa de les alfàbegues, i després de sopar hi haurà teatre de la companyia de l’ateneu de Benaguasil, també passarem cinema dijous i diumenge (Tintín i Margin Call, totes dues en valencià), que no parem, que com ens han demanat hui un parell de turistes, si érem la cssa de la cultura del poble. No ho som, però ens assemblem. No sols virtualment.
Diumenge, ho recordeu?, passem l’eriçó. I potser que n’hi haja roses, per semblar-nos encara més a la vida real de la ciutat.

A graneraes!

Espana fa dies que agrana cap a sa casa. Fa segles que agrana d’aqueixa manera, en el seu favor. Que en realitat mai és el favor de l’espana que ells diuen que és, sinó exclusivament aquella que els convé. La que paga, sí, aqueixa no falla que és la perifèrica també, sobretot la de l’est. El nord ho té arreglat a la seua manera i no compta. Aquest dies no hem vist que comptés excessivament.

Però aquest dies i mesos, espana agrana cap al seu centre vital que tot ho fagocita, i amenaça de tancar les autonomies. De plegar-les si més no a la seua gerència. De l’un costat, és la gerència d’un fracàs, de l’altre, la seua gerència continuarà demostrant-se fracassada.

Ells no peguen patà, que diríem al poble, i agranen i aprofiten el moment, d’emportar-se cap al seu domini allò que poden, que és gairebé tot. Ara fins i tot pensen a enviar-nos uns homes centrals, la despesa dels quals també pagarem nosaltres, en canvi de veure si allò que ens deixaran, unes almoïnes pudentes, seran o no ben gestionades.
Ves que sempre agranen cap a sa casa que, no ho oblidem, tampoc no és la nostra casa.

Però, què fa la nostra csasa, mentrestant? Negociar. Provar de negociar una eixida digna de la subcrisi de la crisi. O de la subcrisi pròpia que ells ens han provocat. Com que tenim dèficit fiscal, i hem de pagar-los el seu descalabre fiscal, no ens queda res per sobreviure, i damunt ens provoquem més crisi, i una situació insostenible.

Deixant a banda si sense dèficit fiscal podríem o no sobreviure (que també som burros, ei) no sabem agranar cap a casa, cap a la nostra. I negociem. A vore si així, amb el respecte i tota la pesca, som capaços de guanyar uns quants quinzets. Vaja, que no sabem agranar. Vull dir que si saberem agranar, no negociaríem sobre mínims: negociaríemels màxims, i llavors sí, que començaríem a agranar cap a casa. Naturalment, agranar vol dir fer pols, molta pols, però això no vindrà de quatre esforços. Després cadascú el seu plomall o espolsador i en pau.

Ves com se’n riuen, sinó, aquells d’espana: que diuen que volen negociar, ha!, se’ns riuen a la cara. Se’ns pixen. Amb raó, fa segles que no saben fer una altra cosa. Perquè nosaltres mai no els hem ensenyat la granera. NI els hem dit que les coses entre igauls… Ah, que no so iguals, naturalment.

Mentre el sainet de la granera, del trenet i la bruixa no s’acaba, caldrà acompanyar els homes bons, o els bons homes. Sí, perquè els homes bons van en burro, que no tenen ni per comprar-se una granera, pobres, i encara volen arribar a Brussel·les, a deixar les queixes i les coses que nosaltres demanaríem de canviar, ara mateix.
A vore si enllà enllà, a Brussel·les, els regalen unes graneres fortes, home. I ensenyeu a uns quants rucs catalans (autòctons i autonòmics) de la política a agranar.

El nostre inside job particular

Tenim el que tenim, el que mereixem, el que ens guanyem cada dia. Bé, això tampoc no és cert, tenim el que ens obliguen a tenir, sobretot si qui obliga té els militars, l’església, els mitjans, i suficient carisma per convèncer-nos que, aqueixa situació que vivim, és la millor per ells. Sens dubte que ho és. Nosaltres els paguem milers de milions, als espanols, i ara mateix paguem tant que no tenim per sobreviure. Així que ens cal demanar-los que, del que paguem, ens deixen llepar un prèstec per anar tirant. D’acord, diuen els espanols, com veiem que no podeu sobreviure, us deixarem en prèstec una petita quantitat de diners. Però de primer acceptareu que no podeu sobreviure sense, sense nosaltres els espanols, volem dir. Sí, sí, el que calga, diuen els catalans&els valencians, sense remugar ni poc ni gaire.
Tot plegat és una vergonya, sí. De pimer, perquè els nostres polítics són incapaços de gestionar per sobreviure. De segon, perquè els nostres polítics són capaços d’acceptar aital humiliació sense cagar-se ni queixar-se. IdDesprés, perquè els nostres ens fan passar vergonya, veure on han fet arribar el nostre país, de veure que prefereixen viure de genolls a acceptar la torpesa. Vet ací la humiliació que ens faran passar: que tot aquell exèrcit de xitxarel·los passen damunt nostre, rient. No és preocupant, solament. No és solament una vergonya. És el que hem anat sembrant durant molts anys. Tant de temps que fins i tot revoltar-nos, contra la vergonya i la misèria d’allò que vivim, ens fa por.
Naturalment, tothom se’n riu de Catalunya (semblem cagalunya), sobretot de catalunya, perquè ha de demanar l’almoïna: de valència la riota és general, passe el que passe, som la riota de l’espai sideral (però amb vint anys de pp ja podien pegar per fotre’ns, tants refillsdeputa com han mamat).
Si arribarà a ser trista, la nostra història. Com podem haver arribat tan pou avall, amb aquests politicastres?
-El pacte fiscal, el pacte fiscal! (clamen encaraper amargar-nos les vacances…)

Com podem ser tan ridículs, collons!

La banda de Bétera ja passa per Occitània

Calcule que, en aquestes hores de la nit, els dos autobusos de l’expedició cap a baviera, ja travessen Occitània: una banda de músics que fa intercanvis per veure món, ep, i ves que no són viatges de no res, que fa poc van ser a amèrica, i ja preparen el salt a l’àsia.
Mentrestant, hem fet la segona jornada de treball preparant l’exposició sobre la festa de les alfàbegues de Bétera. Hem avançat, no tant com voldríem, malgrat que el gatot, Barton, em pense que es diu així, Barton, com aquell actor o bé com aquella pel·lícula de foc, Barton Flink, o Flinc, no ho sé. Tenim dubtes en la tria de fotos, perquè potser que Esperança en tinga milers, sobre la festa, però la tria és suficient. Diu que demà encara anirà a enregistrar més detalls, de veus necessàries per explicar la festa de Bétera. A més del material gràfic, sobre paper, hi haurà projeccions, entrevistes, muntatges d’època que faran caure de cul, i ja veurem què no se’ns ocorre enmig de la cortina de fum: continuem tenint problemes amb els pc’s, com no, però trobe que ja he descobert com adobar-ho, sense fer més despesa. Ara també busquem pressupost, les coses no ixen del no res, no senyor, i si volem una exposició decent, caldrà un mínim de finançament.
Esperança diu, però tot això ho he de pagar jo? I jo li retruque, tu i jo, perquè l’ateneu és pobre, que és com ha de ser un ateneu, fins que no s’associen els rics.

He corregit el nom de l’autor de la fotografia del xiquet de Bétera, era Antonio Soria, que també és família, casat amb la tia Lolín, germana de sa mare: el tio paco va fer un poema sobre el xiquet de Bétera: us pose el seu enllça, i el poema, perquè llegit a través d’aquella veu trenca amb les coentors habituals de les festes.
Ens hem quedat esperant un que havia de venir a ajudar-nos amb els suports i les impressions. Ja voràs com ens agafarà el bou, espe. No, dona, no, que tenim temps de sobra. 
Per cert, dijous en fem una de musical, sobre l’habana, Cuba i aquelles veus entranyables, de compay segundo i ibrahim. Home, el cinema a la fresca també pot pegar en internacional, és un document que paga la pena en molts sentits, del mestre wim wenders. I ca esperançá també té una tirada en aquell indret, amb fotografies de personatges principals d’aquella història del segle XX… Sort qe no n’hi ha puros, com a la peli cubana; fum, sí, però no són puros… Bon profit.

http://www.youtube.com/watch?v=ieyyTTrHVO4

Alfàbegues: la festa, by esperança

Tres hores d’imatges, enregistraments, cançons, entrevistes i fum, molt de fum. Semblava aquella pel·lícula d’smooke… Esperança no para de fumar, mentre va mostrant tant de material com té als arxius de l’ordinador sobre la festa, entre més coses. Fa molts anys que Esperança l’Aixeringa va agafant amb la seua càmera cares, sobretot cares de molta gent del poble, moltes persones ja no hi són, moments, espais, cases…, i és que volem preparar una exposició sobre la festa de les alfàbegues de Bétera i ella té molt de document. També assegura que n’hi ha més gent que en té, peò ella té una visió particular de les coses. El gat puja i baixa de la taula, i el fum no desapareix. Hi ha moments molt emotius, d’amics comuns que fa temps que es van morir, com n’hi ha documents sobre el cant d’estil, o sobre els malnoms, de recents i de més vells. L’objectiu és tenir enllestida una selecció gràfica per exposar-la a l’ateneu de Bétera durant el mes d’agost, a vore si la gent s’espavila a visitar-nos i a comprovar que no mosseguem. M’ensenya material de molt valor i de vegades ens costa de situar la feina que ara volem enllestir: Espe li dic, de primer l’ú, després el dos, i més endavant ja vorem.
-Però creus que tenim prou de material? Que té prou valor?
Ep, té una pagina en xarxa ‘Canal Aixeringa’, que han visitat més de quatre milions de persones, poca broma, i un fliker pel qual passen o n’han passat més de dos-centes mil. Encara una última curiositat. Una foto, aqueixa que teniu ací a l’apunt, és del tio joano, Joan Casanoves, el xiquet de Bétera, el més gran cantaor d’estil de tots els temps. La foto la va fer el seu tio Antonio Soria, l’home de la seua tia Lolín, germana de sa mare, el dia de la seua primera comunió: doncs allò curiós, la imatge il·lustra un àlbum de cant d’estil editat a França. Ens hem fet l’objectiu d’aconseguir-lo, l’àlbum.
Quina vesprà, entre els gats, les fotos, el fum i les històries, ni ens hem adonat que feia tanta calor. Dilluns hem tornat a quedar per continuar enllestint l’exposició sobre la festa.

Les retallades encobreixen les furtaes.

Aprovar de fer retallades als treballadors, furtar-los pagues, pujar-los l’IVA i l’IRPF, fer-nos pagar receptes, són l’excusa perfecta perquè el pp continue donant els diners als amigots, i perdonant-los els veritables forats que han provocat, banquers, polítics, familiars, executius i una xarxia de monyicots que es pensaven rics, llestos i famosos.

Ara que ells ho han vist, que no eren llestos, sinó que en realitat són el cul de la filera intel·lectual europea, per més idiotes se la llepen sols, no tenen vergonya de decidir contra tots, sense que els seus més importants no queden malparats.

En canvi, una mentida grossa i unes poques accions pocavergonya: el rei i el seu fill es retallaran un pecentatge, paregut al dels treballadors: vítol. S’ha de ser filldeputa, premsa i protagonistes, per esbombar això com un regalet borbó a la solidaritat: com estem de fotuts the borbons, ens solidaritzem amb el poble paleto: fot-los gràcia #andreafabra. Ja poden retallar, els refillets, si cobren dotze milions d’euros l’any, els canalles. A més que ho tenen tot de franc, viatjots, menges i putes. Gairebé igual que la resta de treballadors que hui eren al carrer: no sabem si l’acció és per anar enregistrant més material per a les causes perdudes.

Ara, uns altres no es queden curts, dels pastissots que es foten: telefònica, que ja paga a Zaplana una milionada per no fer res, ara pagarà més diners encara al gendre del rei, i se n’encarregarà de les cases, l’escorta, els viatges i, de segur, que de les putes també. Això ve de família, com el llebrer.

El refillet d’en Camps, no es quedarà curt en l’assessorament, també li busquen una empreseta grossa perquè puguen pagar-li un cabàs de diners en canvi de silencis. Ara, abans d’anar-se’n, el desgraciat, va signar a posta un contracte contra els valencians i en favor d’aquell putot d’eclestone: quaranta milions et donarem els valencians, si no fan fórmula1, bernie, ves si som llest i la sé llepar.

Montoro, que és un macarra, malgrat que ara l’Homs se’n desdiu, perquè els de CiU es caguen més prompte que no mengen, assegura que no podrà pagar els serveis públics, però ens gastarem molts diners per convertir madrit en seu olímpica, en canvi d’eliminar hospitas i escoles. Li riurem les gràcies a Fabra pare, pare d’aquella idiota que vol que ens fotem sempre, i li pagarem aquella lletjor de monyicot amb els falcons, els conills i el director, més de tres-cents mils euros anuals per vigilar un avió de paper d’alumini. I encara pagarem els trens per anar de valència a madrit en el mateix temps que es triga per anar de picanya a bétera en metro.

Encara no han dit quants diners han furtat de les empreses públiques valencianes, vint anys en mans del pp, la majoria en mans dels jutges, en canvi de dir quants milions s’estalviaran si passem pel garrot els treballadors.

Amb les manifestacions no n’hi ha prou, les manifestacions no frenen la pocavergonya. Calen altres accions, perquè ells sí que utilitzen la contundència, la força i la repressió, per deixar-nos escurats, baldats, muts.

I les balances fiscals, que tampoc no pensen publicar què paguem en canvi de les seues destrelades? Què ens costa de mantenir tot allò d’espana en canvi que ens posen contra la paret i l’amenaça constant?

Quants anys fa que ens furten, els valencians del pp, els espanols del pp, als valencians que sempre paguem, siguem o no votants del pp?

Ahir, les corts espanoles han legalitzat de robar als treballadors. El lladrocini ja és legal. Així que creminals, ells els primers. Això és, que tenim les mans lliures per respondre contra les furtaes, encara que siguen legals.

 

l’Ateneu de bétera no fa vacances

L’Ateneu de Bétera no farà vacances, perquè no és el món, ni el poble, en condicions de tancar la cultura, la veu o la discrepància d’allò que ens van fotent, segons andreafabra i el martiri de son pare (molt bo això de The NewYorkTimes, aeroport a enlloc). Per això, des de l’Ateneu han preparat un programa intens, sòlid, divers, per a dos mesos d’estiu que seran una finestra local de debat, d’activitat, d’encontre.
El cap de setmana ja comença hui amb la projecció d’una pel·lícula de sexe, no sabem quina, una qualsevol, demà serà l’actuació de Dani Miquel, una veu divertida, popular, en favor de la llengua, la música i la diversió, adreçat als més joves, DaniMiquel presentarà el seu segon llibre-disc, Musiqueries2. Dissabte, els joves del Camp de Túria projectaran Panther, l’origen d’aquell moviment afroamericà ‘Panteres Negres’ que es revoltà contra la indignitat i la repressió (d’això els valencians, alerta, podrien agafar uns quants apunts, a vore que ix), i diumenge es projecatrà una altra pel·lícula de molt d’interés, Incendis, un film canadenc corprenedor, d’impacte, una altra visió de les religions, o entre religions, irracional, cru, sense concessions ni dolceses. Bé, l’ateneu de Bétera és a la plaça del Mercat, núm. 5, a la comarca del Camp de Túria, i tot plegat és el principi.

CorruptesCLUB: vionsFabra

Han completat la falla del caprici fabra, perquè ens fotem, segons l’andreafabra. Perquè cal tenir pocavergonya, i la cara dura, i mala fel de continuar aquell engendre, tant com provoquen cada dia. Vull dir, que ells continuen gastan per damunt de totes les possibilitats, furtant i tirant d’una manta que és la ruïna valenciana. Ja ho pagaran, deuen pensar, els fillsdeputa. Ja els trauran una altra paga, als treballadors, perquè paguen els nostres capricis, les follaes i les putaes. Han plantat damunt aquella cabota de Fabra un avió de joguet que valdrà una milionada. Perquè recordem que avions no n’hi ha, però morro, corrupció i burla, la que vulguem i encara més.
Sí, en això els desgraciats de madrit no se posen, el Montoro i l’ERRE, en la despesa que fan els valencians continuament… Mentre l’escola cooperativa fa quatre mesos que no cobra, ni sous ni despeses, no res de res. Però aquell refillet ja té la cabota en flama. Xe, qui té fam, somia rotllos, i aquest malparit falangista volia avions i ausàes que li l’han regalt els reis mags i tots els desgraciats que l’han votat tants anys.
Perquè ens fotem, perquè continuem fotent-nos, pensa i repensa la malafia. Sí, mentre els jutges i la justícia que tenim els ho permeten. Ara, que no hi ha mal que no tinga qualque benefici: el director de l’aeroport, veus, ja té un avió per dirigir: ja té temps l’home, amb el que cobra, de pensar com fer-lo volar.
-Que es fota ell també, no?, andrea…