Ulisses20

Vicent Partal va baixar a València per ser en la festa de les escoles cooperatives. L’havíem convidat a fer la conferència marc, i malgrat que no ho tenia fàcil, va fer l’impossible per ser-hi. Encara no li ho agrairem prou. Perquè durant quaranta-cinc minuts va mantenir l’auditori atent, il·lusionat, en una lliçó acurada, d’un optimisme necessari que lligava amb el proposit de la IV Nit de les cooperatives: cal més compromís que mai per fer front a això qu ens han fet i continuen fent-nos els poders tan descaradament, els bancs, els polítics, l’economia, una governança pocavergonya del món, que és a mans de descarats sense ànima ni honestedat.
Naturalment que ens va deixar algunes idees que li vam agrair amb una ovació sincera, ves que feia calor, molta calor, però no ens torbava tant com aquells missatges encoratjadors en favor del cooperativisme, l’escola i l’obligació de continuar lligats al poble, al barri, a la ciutat, compromesos d’una ètica que fa anys ens han manllevat els lladres d’ànimes (els de cossos era una pel·lícula de terror que espanta menys que no aquest present que vivim).
Vicent Partal, director de Vilaweb, va fer un recorregut per les dificultats que ha passat el cooperativisme, sempre incòmode per a la gran economia. Va traure aquells principis de Cussinet, va lligar la història de Freinet al Moviment d’escola popular que va quallar a València amb els noms de Ferran Zurriaga, Ismael, Pilar Calatayud, Carme Miquel, Roser Santolària, Enric Alcoriza, va passar per les primeres experiències d’escola cooperativa al país valencià, la Masia, i ens va resituar en un present-futur de rabiosa actualitat, aquells principis cooperatius que tanta angúmia han fet al capital, a les empreses sense rostre, són tan vàlids ara com fa dos-cents anys. Menys que mai, no ens podem permetre el pessimisme, i cal fer escola i posar coratge.
En una gran alenada, les cooperatives teniu molt de camí fet, però no podeu defallir, perquè és l’escola que ha de recuperar els valors i els compromisos bàsics, contra el lladrocini i la manca d’ànima d’aquesta societat que ens atenalla i ens amenaça amb la impunitat dels poders de tants tipus, que la justícia ves si no escalda.
Subversió, i reclamar la nostra presència cada dia, per dir prou i continuar fent escola.
Particulament va ser Creu Planells, cap d’estudis d’escolagavina, qui va dir des del primer moment que Partal havia de ser la persona indicada per celebrar a València l’Any internacional de les Cooperatives. Com ho van encertar tots dos, en la tria i en la prèdica. Gràcies i per molts anys.

El lluïment pepero del govern és de masters en tots els graus del coneiximent, sobretot en el de tenir bonyigos per cervells, i mentides per paraules. I ves que ara que n’hi ha més haques la cosa femera ve més eixuta, més prima, però ells no perden per cagar-la cada dia que passa. De primer acusen un jutge de precipitació, per imputar uns centenars de banquers amigots, la majoria del seu propi partit, i d’una intel·ligència similar, d’ineficàcia pura. Més idiotes i els compren tots per embalsarmar-los un cervell de privilegi, desconegut els últims cent mil anys incloent-hi dinosaures d’allà enllà. Els cabrons furten més de tres mil milions d’euros i encara diuen, els ministrets, si no s’haurà precipitat el jutge, cagonlou que cal ser refillet per defensar tanta estupidesa mental i econòmica.
El segon capítol de les putaes és del menistre Montoro, un tanoca del colló de king-kong, que excusa la pujada de l’IVA en el mangoneig general del poble pla d’escaquejar-nos de pagar tanta cosa per tan poca com n’ofereixen, els malparits del govern i les querides: xe, no diu res, res de res, que el seu partit és ple de corruptes a València, a Mallorca, a Madrit, arreu de la península, que ens han furtat fins i to l’ànima, i per això ens toca pagar i més pagar per redreçar una economia que ells, els menistrots, no saben com salvar de cap manera, si no és fent-nos pagar dues i tres vegades per seveis de xavo… I aquest són els llestos, els formats, els formals, els polítics que es pensen que salvaran el món de la misèria, de la torpesa, de l’error moral, del dimoni Botero, i no saben quantes coses més ens tenen preparaes.
No esperem sinó putaes, dels puteros peperos, perquè encara governen i ens governen els corruptes que ens van saquejar les caixes, que es van vendre el país, la indústria, el camp, l’escola, la sanitat, en canvi de conservar gànsters i familiars en càrrecs i alts càrrecs, malgrat tanta burrera i saqueig ens governen. Sense vergonya, ni IVA, ni pena… Ni puta pena, no ens queda. Que ja han tancat aquell maleït que ha construït un aeroport de pardalets i caderneres? Que ja ha tornat els diners el rei del seu safari, o el gendre de la seua màfia Noos, o la seua dona, o aquella banda d’Emarsa, o Rita ja ha tornat los bolsos, o l’altre, els vestidets, o aquell… Cal ser molt orella, Monti! O filldeputa.

Divendres vam celebrar a l’escola la IV Nit de les cooperatives valencianes que són dins UCEV. D’una banda, l’objectiu és la visibilitat de les escoles cooperatives, que són escoles concertades laiques, amb un alt grau de compromís social i moltes, malgrat que no tantes com voldria Vicent Moreno, president d’escola valenciana, i un dels il·lustres que vam convidar en aqueixa nit, en favor de la llengua i de la col·laboració amb escola valenciana. Moreno ho diu d’aqueixa manera: «l’escola pública i l’escola coooperativa, totes dues, tenim feina per millorar, nosaltres (en referència a l’escola pública) de tenir aquest consens tan ample vostre, d’equips fets a treballar altruïstament plegats; vosaltres (en referència a les cooperatives) a treballar més intensament per la llengua, que també n’hi ha que no ho teniu clar.» Amb Vicent vam parlar de més coses, de l’hort escolar i de com vindrà a alliçonar-nos sobre l’alternància de productes que cal plantar. Unes hores més tard, això també mereix un altre apunt, ens vam trobar de nou a Benlloc.

Va ser una nit magnífica, en molts sentits, per la resposta de tants mestres a la crida d’UCEV, més de tres-cents trenta mestres divendres fins a les dues , és una resposta molt positiva, per la presentació de les experiències lluïdes del curs 2011-2012, una tria d’experiències en favor d’una escola de qualitat; per la conferència de Vicent Partal, que serà capítol a banda d’aquest apunt, i per la vessant lúdica de tot plegat: la intendència del berenar i el sopar, amb l’equip de mestres i de cuina de l’escola que van respondre amb entusiasme i coratge, i per una festa de cloenda final amb Impresentables, grup de músics en la seua totalitat mestres, que van organitzar una revetlla fantàstica, que ens va fer ballar fins que vam dir prou.
L’escola també és aqueixa joia de passar-ho bé sempre, amb aquella harmonia necessària entre els equips, entre les escoles, entre els mestres, per continuar oferint un producte acurat, per pensar què podem fer per millorar, per donar resposta a tants reptes, a tants canvis com ara mateix passen al món, local i globalment.
Entre més coses que ens va explicar Vicent Partal, que va ser ovacionat per un parlament entusiasta i coratjós, l’escola no és solament els mestres els xiquets o les famílies. L’escola, més que mai, també és el seu entorn, el seu barri, el seu poble, la seua ciutat, el seu país, i és en moments difícils com els que vivim, que l’escola cooperativa, l’escola pública, l’escola en general, ha de saber ser i fer per acomplir aquest propòsit. Vicent ja va fer referència als principis cooperatius, set paraules clau, al mestre Freinet, al mestre Ferran Zurriaga, al mestre Enric Alcoriza i l’escola La Masia, pioners en el món cooperatiu valencià, tot un seguit de referències lligades a una història que començà fa gairebé dos-cents anys, que continuà amb el mestre Cussinet i Freinet, després ja van venir els mestres de Castelló i encara tot plegat continua. 
Cal dir com agraïm a la gent que s’aplegà divendres a l’escolagavina, en la IV Nit de les cooperatives, pel que vam aconseguir de viure plegats. A l’organització, a UCEV, a tot l’equip que ens acollia, per creure en l’escola i en l’admiració per l’escola. Per molts anys.

Com que les flames que ara cremen, que encara n’hi ha, no són gaire mediàtiques, i ja fa massa dies que n’han dit per dalt i per baix, sempre passant els comentaris pel filtre oficial i messell, ara la qüestió s’ha d’anar refredant, deixant que s’encalme, que deixe de ser notícia, perquè cadascú porte un altre colp els seus cànters i les pròpies sàries.
Més de cinquanta mil hectàrees, moltes més, no s’amaguen ni se silencien amb facilitat, però ja han posat mans a l’obra, els mitjans oficials: aquelles veus rurals han sigut portada uns quants dies, però s’ha acabat. Què es pensaven, que ens interessaven les seues vides, els seus passars, el patiment de cada dia de la vida rural? Ca, home, a morir-vos de vells, com gairebé tothom, però sense el vostre paisatge, això és, això s’ha acabat per sempre, almenys mentre vos dure la vida, que ja no el voreu mai més. Així que aquelles veus que encara no es creuen què els ha passat en cinc dies d’infern, tornen on eren, abnadonades a la dula, de la civilització, del sol de les platja, lluny de l’estiu banal i sirollós dels programes idiotes per a la gent imbècil, que al remat és allò important en aquest món de pega tan dissortat.
Sense la vinya, ni els ametllers, ni els bancals de pedra arreglada, ni ganes d’eixir enlloc ni per res, ni ganes d’eixir a la porta de casa. Se us ha acabat la dimensió pública, la dels mitjans que cercaven el vostre drama, la de ser anònims però a primera plana…, sí que heu tingut aquella fama de flama curta, un llumí desgraciat, que ni els polítics de pes no us han anat a pelar res, perquè no teniu res a pelar, ni abans ni ara, segons els comptes dels que fan els comptes. I encara haureu de desconfiar de les almoïnes, que voldran fer passar per ajudes, que encara vindran a malmetre completament aquell territori on ara no creixerà res, res de res, que res naix de tanta eixutesa. Vet ací la vida rural a muntanya, quan no queda muntanya. Ni vida rural. Ni ganes de viure.

El president de la generalitat valenciana, segons que ha manifestat hui en roda de premsa, no assumeix cap responsabilitat en la magnitud de la tragèdia valenciana que encara patim (a Andilla encara crema el bosc). Segons ell mateix, l’únic culpable de tantes hectàrees cremades és la climatologia. Res que tinga a veure amb el seu pressupost, ni en la disminució mitjans forestals, ni en la descoordinació dels comandaments que dirigien les feines, ni el rebuig a les brigades civils, ni l’abandonament del món rural… Ell, com a president d’aquest país, no té cap responsabilitat en tot això, si l’oratge es gira d’aquella manera.
Aquest homenic, que de bon principi volia distanciar-se del model Camps, Rita o Rus, no acaba de decidir-se a trencar amb el pes d’un partit tan carregat de corrupció, lladrocini i menyspreu a la democràcia. Per això ara insulta els valencians, i sobretot els veïns de Begís, Andilla, Les Alcubles, Llíria, Casinos, Montroi, Llombai, Real, a tants milers de veïns de fins a trenta pobles que han estat afectats pel foc.
Decidir-se a pagar Eclestone per comptes d’evitar les retallades en brigades forestals, decidir a construir camps de golf per comptes d’invertir en el món rural, decidir de  tapar els corruptes en compte de denunciar-los i exigir-los que tornen els diners, siguen o no del seu partit, no ho fa l’oratge, senyor president, la nostra no és una intel·ligència esbiaixada o idiota, perquè ens vulga insultar.
Si el màxim responsable del govern d’un país és incapaç d’assumir cap responsabilitat, cap ni una, després del cúmul de denúncies provades per testimonis en directe que han sigut en el lloc dels fets, o és un malalt o és un cínic o és un mentider. Però ja estem massa habituats a patir una política que xupla de totes tres merdes. Si és això que ens governa, la pocavergonya o l’insult de sempre, temem per la resta del país, aquest estiu, senyor president. Pitjor no ens podem emparar, els valencians, i la seua dimissió fóra l’únic pas lloable.
Com que tampoc no som tan innocents, preparem-nos a suar l’estiu i a patir que l’oratge no ens torne a guiar cap a l’infern.

L’any 1992 vam denunciar gairebé els mateixos errors, que hui denunciava a la ràdio pública espanola el president d’Ecologistes en Acció de la comarca dels Serrans, Lluís el Porrio. Els pocs mitjans en ús estaven tan mal coordinats que no sabien per on pegar. Aleshores i ara, fa vint anys i aquests dies. La descoordinació és un dels errors més greus, en l’acció contra el foc. No cal recordar els fets passats fa uns anys, en què va morir una brigada sencera de bombers. Divendres va passar si fa no fa, aquella descoordinació maleïda, segons que explica el Porrio, nom com el coneixen a la Serrania. Ell era a la base d’operacions del Villar, amb els ulls esbatanats, incrèdul, davant tantes torpeses, fins que se’n van adonar i el van llençar fora, lluny del caos organitzatiu dels responsables de l’UME, la Unitat militar d’emergències. Una unitat que desestimà l’ajut de les brigades locals, que coneixen millor el terreny, que van tractar de pocavergonyes i de creminals. En canvi, segons Lluís Súller el Porrio, els militars usaven mapes desfasats, no sabien els camins, desconeixien els punts d’aigua, no van saber orientar una unitat de bombers que baixava de Benassal i que, finalment, va acabar perdent-se…
N’erem pocs i parí la burra. Vosaltres direu, aquest cúmul d’errors és impossible… Doncs no l’és, passen tants errors i de més grossos.
En els primers moments de l’acció a Andilla (ja van arribar quatre hores després del primer avís d’emergència) no sabien per on pegar. Segons Ecologistes en Acció, Luis arribà a fer un volt pel perímetre del primer foc amb uns quants alcaldes, i van determinar que, amb dues màquines i dues bombes d’aigua hagueren apagat el foc en el primer moment, però l’UME no sabia com actuar.
La denúncia és gravíssima, però verosímil, més que no qualsevol informació oficial dels mitjans afins. Nosaltres vam ser en els focs del 92 i la cosa anava més o menys d’aqueixa manera o pitjor. Encara aleshores teníem un avantatge, les brigades civíls teníem permís d’actuació si anàvem coordinades per algú del poble que conegués el territori. En canvi, ara mateix és prohibida l’acció d’ajuda dels veïns. Perquè segons els professionals (?) destorbem més que no una altra cosa.

El president d’aquella colla ecologista apunta més errors: l’abandonament del bosc, l’abandó de la vida rural, le negoci de la empreses de la fusta, les connivències amb càrrecs de la generalitat, la torpesa logística, el desconeixement del territori per part dels bombers o l’UME, i no cal continuar denunciant res més, sinó el perill que corre el bosc valencià en mans d’inútils, torpalls, i destralers de la intel·ligència i la gestió política.
Per tot plegat, ens apuntem a les veus que demanen la dimissió de Serafin Castellano, conseller responsable d’aquest fracàs en la gestió del patrimoni valencià, demanem la dimissió del president Alberto Fabra i del seu govern complet, uns altres impresentables i ineficaços gestors d’una política erràtica, inútil, en contra dels valors que la majoria dels valencias ens mereixem, malgrat que n’hi ha que els puguen votar per les males arts dels mitjans i els finançaments dubtosos i irregulars en aquelles campanyes que ningú no aclarirà mai.    
Sobretot, els demanem la dimissió perquè no volem passar-nos tot l’estiu de patiment, en mans d’aquests inútils.
www.campdeturia.cat i Els Valors de la serra Calderona
la franja grissa que amaga la posta és el fum de la Concòrdia de hui dilluns, 22.00h

La història es repeteix, tant se val a la Calderona, a la Concòrdia, a la Cova Santa, a Cucaló a Andilla o a Cortes. Tot és país, el bosc, el patrimoni natural dels valencians, cada colp més castigat, més abandonat, menys protegit. El desastre és tan gros, tan viu, que no pot provocar sinó una ràbia continguda, que caldrà pensar d’anar deixant que es descontrole. D’una altra manera els polítics de la generalitat no se n’adonaran, que són els principals responsables del desastre que patim, una vegada i una altra.

L’any 2012, amb el govern del pp el país valencià és la ruïna absoluta, no solament per l’economia, sinó també per la gestió del patrimoni natural dels valencians. El PP no veu sinó urbanitzacions, camps de golf, PAIs, especulació i més negociots de corrupció allà on nosaltres veiem paisatge. Els boscos valencians són, per al pp valencià, una oportunitat de negoci perduda, adormida, fins que algú no ve a obrir-los els ulls i a enfaixar-los més diners.

L’any 1992, que vam perdre aquelles 10.000 hectàrees de la calderona convertides en cendra, el PSOE no veia sinó un espai verd que necessitava massa recursos per a protegir-lo adequadament, massa inversió per a gestionar adequadament el patrimoni forestal, en canvi d’altres negociots que considerava prioritaris. Van passar llavors cinc, fins a cinc consellers diferents que ens pogueren atendre per declarar aquell paratge de protecció necessària. No ho veien prou important, i allò també s’ho emportà el foc.

Potser perquè no és qüestió de polítics, almenys d’aquesta mena de polítics que ens han governat, que no entenen el país, ni el veuen en la dimensió que altres defensen i pretenen protegir. Si no és negoci, si no és rendible en vots, si no és urgent, ni els uns polítics ni els altres no els importa gens què passa, què pot passar en aquest territori de tan mala fortuna i de tanta mediocritat política.

Si es confirma que ja han cremat trenta, quaranta o cinquanta mil hectàrees, i encara no ha dimitit ningú, què podem pensar, d’aitals personatges monicacos?, si no és que els interessa una bufa, el país i la mare que el va parir.