El pp no renuncia als regals.

Regals prohibits? Francesc-Marc Àlvaro acaba el seu apunt en El Temps núm. 1.451 d’aqueixa manera: «Per quins set sous un alt càrrec públic hauria d’acceptar un regal d’un ciutadà en una democràcia més o menys madura?… Cap regal, ni un. Governar implica renunciar cada dia moltes i moltes vegades. És el preu de creure que es fa una mica d’història.»
Doncs el pp acaba de rebutjar la regulació. Malgrat la pocavergonya descoberta, la quantitat de regals en canvi de favors polítics i econòmics, els robatoris permesos i tolerats, perdonats internament per ells, una cofurna de partit polític, els regals no s’han de regular, ni controlar, ni negar, entre empresaris i polítics, entre mafiosos i polítics, entre mafiosos i empresaris… Aquesta és la seua lliçó i la seua moral: mentre ens destapem un altre dia sabent-nos venuts als poders privats –ara la sanitat completa: segons Fabra, i el seu portaveu Ciscar, per donar una lliçó a la resta de l’estat, els valencians ens presentem de model de gestió privatitzant la sanitat… (l’escola vindrà darrere), els regals que vinguen quan vulguen al preu que vulguen. Sense paraules, sense alè, sense pulsacions!

Pagarem quaranta milions d’euros per tenir la cursa Eclestone2012 a València, mentre no podem pagar l’escola ni els hospitals, en canvi, no regularem els regals: xe, Rita, nosaltres no diem que furtes, que encara furteu, malgrat la fallida de país que tenim: nosaltres ho sabem. La nostra ceguesa és inescrutable, batllesa.

Cap a València!

Plou, a Bétera. Quina sorpresa, perquè de matí feia una calor de por. Ara, quan eixim de dinar per enllestir el viatge cap a València, ens trobem que plou. Doncs, a recobrar-nos igualment, que demanava Fuster, abans que siguem destruïts… Ara, que estem a la voreta. Els fillsdeputa del pp ho han venut gairebé tot, s’ho han jugat i begut tot, han furtat a mans plenes, de dia, de matí, de vesprà, a qualsevol hora, ens han furtat, malgrat que Rita amenaça de portar-mos al tribunalet, si la denunciem, si diem que ha robat, que ha robat i ha permés de robar, que ha perdonat, ella tota sola, i ara ens vendran la sanitat, i l’escola, i perquè la maedéu no és en venda, que potser li quede poc, aquests recabrons del pp ens ho han privatitzat i furtat tot, però ells amenacen de denunciar-mos, els fillsdeputa: aeroports que semblen puticlubs particulars, cotxes de carrera, esdeveniments superflus, negociots fantasma, ong’s inventades per tapar puterio, i encara van venent-ho tot com un saldo, ho liquiden per acabar-nos d’arruinar, ves si arriben a ser fillsdeputa: com no volen que baixem a valència, els malparits, a celebrar el 25 d’abril? Encara que vinga el diluvi universal, encara que noé ens barre la barca de salvament, baixarem a València a dir-los com arriben a ser de fillsdeputa, el pp i totes les forces judicials i de seguretat que els protegeixen, els defensen els salven els deixen lliures mentre els valencians som a prop de tenir 700.000 desocupats.
Cap a valència, que ens encomanava Fuster, abans que ens destruesquen, tot de malparits beatos, torts i fillsdeputa del partidet.

-xe, t’has passat, home! Has de ser més finot. Lo de beatos no calia que els ho digueres.

Pep, vine-te’n un any a l’escola

N’hi ha exemples que fan escola, i aquest d’en Pep Guaridola n’és un. Indiscutiblement. Una lliçó per al futbol mundial de tots els temps, per a l’esport en general, però també per a l’escola, quan als patis trobem tants conflictes i bregues, per culpa del futbol de pati d’escola. La majoria, provocats per imitiacions fatxendes de professionals, jugadors i entrenadors, a televisió i fins i tot en camps de poble entre equips infantils o alevins. Per això, davant aquests quatre anys de regals, de lliçons, d’exemples, d’agraïment, ara és l’hora que vingues a l’escola, Pep, a ensenyar als xiquets, a aprendre’n també, a coparticipar de l’educació necessària.
Aquesta mostra dels mitjans en general, aquesta expectació internacional per la roda de premsa, aquest càntic en el temple d’en Vicent Partal –gràcies també per la bellesa de l’editorial, no és en canvi de res, és l’admiració que ens has provocat, fins i tot en gent que no segueix el futbol, ni li agrada, que li la bufa l’esport. Tota aquesta demostració també mereix, en passar un temps, ara que en tindràs per regalar, una dedicació intensa en favor de l’educació, dels joves, dels xiquets, de l’escola.
Gràcies, Pep, nosaltres ja t’esperem de braços oberts, per quan tu digues.
Per molts anys. 

25+1 d’abril, el mal és ben estés

Ahir vam celebrar el vint-i-cinc d’abil a l’escola? Gairebé que no ho recodem, unes hores després. Mantenim el caliu, la informació en algunes classes, la conversa entre mestres, però potser alguns pares, algunes famílies, desconeixen el significat d’una data tan significada, de primer per als valencians, però també per a la resta del territori.
La militància informativa sempre, sense defallir, però com costa de mantenir-nos desperts, atents, tants fronts oberts i tantes vies d’aigua que proven d’enfonsar-nos contínuament.
Amb Acció Cultural aprofitem aquest reconeixement a Nosaltres els valencians (50 anys de la seua publicació) i a Joan Fuster, el gran intel·lectual valencià del segle XX. Som fusterians, com som valencians, com volem ser europeus, malgrat els paranys, les derrotes, les tristors, el que va passant a l’economia, a la sanitat, a l’educació. Malgrat la mediocritat, ens mantenim vius i joves: dissabte serem a València per reivindicar-nos, com milers de valencians.

http://youtu.be/jSPqp5-GPSI
http://youtu.be/RIZRdqETr2I

post: ara no tornarem a reviure la batalla borbons-austracistes, a Munic. Llàstima, perquè, ara sí, estàvem ben preparats per a la victòria.

L’escola avaluada

La conselleria valenciana d’educació ha començat l’avaluació diagnòstica de l’escola. De primer, les proves es passen a 4t de primària; de segon, la faran els alumnes de de secundària. És una avaluació preparada per ells mateix, perquè no volen passar per l’avaluació PISA. Segons que ens van alliçonar a l’última de les reunions de directors, per això calen avaluadors externs i això té un cost. Com si l’avaluació organitzada internament fos gratuïta.
Se suposa que és una avaluació diagnòstica, res a veure amb l’avaluació formativa de què parla Neus Sanmartí, però en la primera de les proves de comprensió, els correus i les xarxes ja n’han dit prou i bo: de fet alguns mitjans se n’han fet ressó, de tal manera que anit la conselleria va enviar un correu als directors perquè, davant la tempesta, si ho preferien, canviaren el text de lectura.
Vet ací la primara de les lectures enviades als centres, perquè els alumnes de segon de primària passaren la prova de lectura i mecànica:

LA GRAN NOTÍCIA DE LA SENYORA PITXOTE
Un bon dia de sol, la senyora Pitxote, professora de Jordi i Albert, va entrar en la classe amb més cara d’enuig que de costum.
—A veure, asseieu-vos tots! —va cridar la professora—. Vos porte notícies dolentes: estic a punt de jubilar-me.
—Béeeee! —van cridar els xiquets.
—Però no hui! —els va tallar. —Quan acabe l’any escolar!
—Oh, noooooo! —van gemecar els xiquets.
—No obstant això, els professors m’han organitzat una festa de jubilació hui mateix… —va dir la professora.
—Béeeee! —van cridar els xiquets.
—…durant el pati—va tornar a interrompre.
—Oh, noooooo! —van gemecar els xiquets.
—Hi haurà muntons de gelat gratis! —va dir la professora.
—Béeeee! —Van cridar els xiquets.
—El meu sabor favorit és brull de cabra russa! —va dir la professora.
—Oh, noooooo! —Van gemecar els xiquets.
-Però abans —va dir la professora—, farem una altra cosa molt divertida. —Béeeee! —van cridar els xiquets.
—Targetes de “Feliç jubilació” per a mi! —va dir la professora.
—Oh, noooooo! —van gemecar els xiquets.
La professora Pitxote va recórrer la classe repartint sobres, fulls de cartolina i plantilles en forma de palometa a tots els xiquets. Després va escriure un poema en la pissarra.
—Molt bé, ara traieu les ceres —va ordenar asprament la professora.

Amb aitals responsables d’avaluació i qualitat, els xiquets encara ixen massa bé.

«La taronja i el llibre», per Sant Jordi (2)

La taronja per un forat, de cultura i de llibres. Com proposava aquest matí Francesc Felip, «la taronja i el llibre» són el nostre lema d’aquest Sant Jordi mataor de dracs. Un lema valencianot, sens dubte: la nostra presidenta de l’ampa, que feia broma, repicava per contrariar-nos: que ens hem tornat blaueros, a l’escola? Això de la taronja (ep, que en regalàvem dos quilos per cada compra), ha pegat en excessiu, però dels valencians ja sabem que podeu esperar qualque cosa de poc trellat (prepareu-vos quan vos explique en detall, què ens ha passat avui en destapar una de les proves diagnòstiques de comprensió).
Alguns llibres principals que s’han venut a la nostra parada: la col·lecció Stilton en totes les versions, blana, dura, luxe…, Laura Gallego, el diari d’una penjada, «En les mars perdudes» de Raquel Ricart, i aquell del iaio que amb cent anys s’escapa per una finestra, que si no ho veus no ho creus, però, ep, que mon pare en té noranta i encara em fa la guerra pel camp, com Petròlio, un home d’allà de la Pobla, que l’han obligat a baixar de la mula mecànica, amb noranta dos anys, que per ell, encara està per anar al secà damunt el carromato… Doncs aquests llibres, i les rondalles valencianes, i més perles, han sigut els nostres colps de venda aquesta primera vesprada de fira. Atenció perquè demà són les lectures de segon de primària: si com diu Sean Connery: «no vaig nàixer a cap indret rellevant, però de colp, amb quatre anys, em va passar un fet extraordinari: vaig aprendre a llegir», ens fareu cas. Això és el que ensenyaran demà aquesta banda de segon: com aprenen a llegir. Un treball per a tota la vida, amenacen uns altres.
Hem vist algunes assajos de caure mocats. Continuarà.

Sant Jordi i la taronja

Nosaltres també celebrem Sant Jordi a l’escola, però peguem per la innovació i l’arrelament a un medi més cítric, per dir-ho amb major coentor. Per aprofitar la desmesura del camp i la problemàtica general de la taronja, demà regalarem taronges, en comptes de llibres, quan vinguen les famílies a buscar les novetats literàries d’enguany. Bé, tindrem novetats, però també una selecció de poesia de nivell. Com que enguany serà un dels temes de la setmana monogràfica de maig, ens avancem a les tronades amb una gran selecció de poemaris per a la nostra parada especial de Sant Jordi. Amb la crisi, i tota la pesca, també hem preparat ofertasses a preus indiscutibles: alguns dels poemaris seran a cinc euros pelats; els poetes, ja ho sabem, són entre els més pobres de la pel·lícula, que no se’n queixaran gaire, perquè són de l’esperit i la fruïció de l’ànima: per una setmana més de gana no vindran a arrapar-nos mentre dormim.
Ara, també tenim grans sorpreses, per exemple, la nostra parada durarà tota la setmana, perquè a més celebrem el vint-i-cinc d’abril, diada nacional al País Valencià, çò és més al sud. I encara la fira del llibre de València, que comença el 26 al jardí de Vivers: dimarts i dimecres, els alumnes de segon de primària llegiran contes enmig de la nostra aposta particular pel llibre. Solament dels assajos que hem vist, viuríem un més sencer de goig sense haver de perdre l’ànima.
A veure si cada dia us presentem alguna de les nostres novetats. Per envant, bona festa al nord.

Nacionalitzem la generalitat?

La política espanola ratlla el ridícul. La catalana si fa no fa. La valenciana és patètica. Així que si hi ha cap amenaça real, no ens sorprendria que espana ens absorvís encara amb major mesura: s’han acabat les bromes, xicots, no teniu ni per pagar-vos l’esmorzar.
De primer van arruinar el camp, després la indústria, les caixes i els bancs, i això que eren polítics dels seus, espanols convençuts, naturalment. Ara mateix, sembla que ens intervindran, perquè a can generalitat del sud no tenen ni per pagar els botons de les camises ni les cremalleres de tanta bragueta fluixa. No ens estranyaria una intervenció amb traïdoria, que ens despullaren i ens posaren el llençol moridor: en venda, la casa cremada.
Ara, ells, cap responsabilitat, cap ni una: ni Camps, ni Rita, ni Blasco, ni Rus, ni Fabra, ni tota la ferralla de gent que els ha begut i rigut la gràcia, no mostren cap penediment ni cap signe de responsabilitat pel seu fracàs rotund. Com le roi borbó, tu, m’he equivocat i prou, el malparit sangonera.

València és ara mateix una panera de roba bruta, que ningú no vol rentar, ni pagar el sabó, ni agafar les pinzes d’estendre… Tenim la política completament intervinguda, els valencians, tants anys de llepar el cul a espana i tota la dreta i l’extrema dreta popular i populista: ara mateix no valem un xavo. Ningú no dóna ni un xavo, pels valencians, en la seua majoria.
Cada colp que madrit diu A, ací diuen bé; cada colp que mouen una fitxa, ací diuen bé,   sobre sanitat, educació, retallades o comiats, ací sempre diuen bé. 
Potser que l’únic remei fóra imitar els argentins: ep, ací també nacionalitzem allò més estratègic, encara que estiga tan arruïnat: ací els valencians podríem nacionalitzar la generalitat. Sí, estaria bé de començar per ací. Per la generalitat dels valencians, ja està bé que siga en mans de mamons i malparits, que solament que representen els interessos d’espana i mai els nostres. A la manera argentina, tu, s’ha acabat el bròquil. 

– Ara, serà feina de valents, sens dubte.
– Per quants diners no ens la vendran? 

Pasqua: Sant Vicent i últim

Veus, els valencians tambe treballen: s’han acabat les vacances de Pasqua i demà tornem a l’escola. De fet, d’ací unes hores, perquè Sant Vicent també s’acaba, com aquells dies de xiquets que berenàvem la pataqueta amb tomata fregida, i ho rematàvem amb tabaquets, rollets i coquetes de sagí: quan he arribat a berenar, tard, molt tard, els amics s’ho havien fotut tot, Vicent, no m’havien deixat sinó les molles d’unes coques grosses d’Olocau que van baixar diumenge Pepa i Marga, amb una sobrassada gegantota (no n’ha quedat gota, la funda que no voldràs pensar els comentaris), i l’últim braç dolç de ca Eliseo, una altra institució que plega, per edat del forner, que trobarem a faltar els veïns de la comarca, sobretot si són dels que pujaven en aquell poble -diuen que ara venen una casa molt barata. Aquest matí hem esmorzat al Pla Colom, tres homes d’edat relativa: la màquina principal, un tractor amb piconadora, la dirigia Vicent Verdevio, que avui feia anys i ho celebrava tot plegat, sant i natalici, treballant per als amics (diu que no ens passarà més compte per un dia tan significat). Toni ha deixat el tarongerar fet una estora, que ha portat Conxa perquè veiés les primeres passes d’un hort ecològic: veurem com acabarà el propòsit, jo no les tinc totes lligades, ara que tampoc no puc afegir gaire res més: he tornat a casa amb un atac d’alèrgia brutal: trituràvem llenya, segàvem, deixàvem els camps nets, però el vent era tramuntanal, fred, i l’ambient era carregat, primavera d’un polen que s’infiltrava per tot, pes forats, per les butxaques, pel mòbil, per on menys penseu. Quan m’he recuperat, per trobar-me amb la colla l’últim dia de festotes i encontres, allà al zèfir, encara hem rigut de valent i festejat les celebracions: un colpet de licor i un café, després la invitació col·lectiva a tornar a la feina, a mamprendre de cap i de nou les rutines, els compromisos. És Sant Vicent, encara, a penes si li queden deu minuts, per festejar-ho escrivint. Enguany, que ens hem trobat com feia molt, i les menges i els vins ja han fet la resta. Xe què bones són les vacances.

Pasqua: el quart dia

Els valencians encara som de vacances. Aquest és el quart dia de Pasqua i demà, Sant Vicent, el cinqué i un dels principals. Així que encara correm amb els catxerulos i les mones, a berenar cada dia, amb els xiquets i els joves. De fet, m’he agafat unes llargues vacances en aquest bloc, gairebé cinc dies sense dir res, i dels twitters, en plural. A partir de dimarts tornarem a la feinada diària. I ves que n’hi havia temes i motius per destralejar i capolar branques i cimals: la prostitució monàrquica, que ja es veu que no s’acabava amb el mangoneig de l’Urdangarín, que ho celebren amb tot de viatges i safaris com els grans emperadors: matant elefants, robant, cobrant de no fer res, viatjant de luxe i visca la crisi dels altres. Encara n’hi havia més rastre, aquesta setmana alliçonadora: el pp no té ni puta idea de per on pegar, ni idea de com adobar el forat, la caiguda al desastre i al caos més vergonyós: el seixanta per cent de joves sense fanea és un disgust que no tapen ni les processons ni els maquillatges dels mitjans afins.
Hem rebut una carta per notificar-nos que bancaixa és morta, que ara és Bankia, que no ens preocupem dels cent cinquanta euros del compte, que ara decidiran a madrit què collons passa amb els nostres diners: la misèria valenciana no té pasqua, ni vacances, i les imputacions de polítics del pp creixen com la flor al tarongers: també ens notifiquen que algunes empreses de Castelló faran fallida i no pagaran la taronja collida al nostre terme: collons, segons que ens expliquen, havien de desviar diners a una filial química que prepara adobs i altres productes del camp: de quina cosa ens sona tota aqueixa remor fabrista putanera?
-Que som pobres, i a més escaldats, i encara és el quart dia de tarara…