LA PUNTAIRE

Imatge: Gravat de la Puntaire, amb l’ermita del Calvari al fons….

L’any 1885, l’Ateneu Arenyenc organitzava el “Primer Certamen Literario”, que es celebrà. Llegim de l’acta que en va fer el secretari José Puig y Matas… :

“….a los diez de julio de mil ochocientos ochenta y cinco, á las diez de la mañana…. en los jardines del Hospital de Xifré (se celebró) la solemne fiesta de distribución de premios del primer certamen literario iniciado por el Ateneo arenyense…..
….. la poesia que ha obtenido el premio de la Flor natural, consiste en una magnolia, era la que tenia por título La puntaire, resultando ser su autor D. Manuel Ribot y Serra, quien acompañado del Presidente del Jurado la ofreció a la Srta. Maria del Carmen Cordoba y Puig, la que pasó a ocupar el sillon presidencial, siendo proclamada entre los acordes de la música que amenizaba dicho acto y los aplausos de la concurrencia, Reyna de la fiesta por el mismo Sr Presidente. La poesia premiada fué leida por su mismo autor y calurosamente aplaudida por los concurrentes….”

(la transcric, amb grafia posada al dia)

La Puntaire

A la voreta del mar,
l’Agnès se’n va a treballar,
quan l’alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d’arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.

– Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré –
deia, i marxava;
– Aquí t’espera mon cor –
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l’Havana;
era fill d’un mariner
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l’Agnès en terra ha caigut
d’un desmai presa;
cinc anys l’ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
– Filla meva, viu per mi, –
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!

La filla ofega en son cor
del desengany i l’amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
a casa l’Agnès ha entrat
fa poca estona.
– Per l’infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m’han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. –
L’Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n’hi veu ja…
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

– Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d’ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
– faig… ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d’amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l’arbre.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
…treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant;
els veïns per veure’l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
– L’Agnès és morta!

Pobra màrtir de l’amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!


14 de juny de 1885

I si voleu, podeu escoltar-la en la veu de Joan Pera, clicant aquí.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MARENY-SINERA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari