TEMPS ERA TEMPS O EL POU DE SANT MARTÍ

Foto: Pou festejador prop de la Perera al Pla de la Calma.

De sempre que la gent em comenta que les llegendes que  explico me les invento. Dóno fe que no és així… totes, totes son tretes del llegendari ja escrit.
Però avui farem una excepció: Els inquiets comerciants de Sant Celoni em varen demanar una llegenda d’arrel celonina. S’em va ocórrer la que ara us transcric: Hi apareix el pou, l’espasa, el cavaller Sant Martí, el dimoni i tuti quanti”.

“Temps era temps, Celdoni i el seu germà Ermenter venien de Roma,  de camí cap a Calahorra
“Calagurris Iulia Nasica”, el seu lloc de naixement. S’aturaren bella estona en un indret nomenat Sot de Bocs, prop de la Tordera. Per sadollar la set,   s’acostaren a un pou, ran del camí que els menava a les muralles de la  vila. Quan bevien un glop de l’aigua revitalizadora, se’ls  apropà un cavaller arraulit al dessota de mitja capa i els demanà un mos de pa. Li lliuren el pa del seu sarró i a l’instant, el cavaller desapareix,  però l’espasa restava  estintolada a les parets del  pou.
Podeu comprendre l’esglai dels dos germans en veure com, davant dels seus ulls,  apareix una espasa d’una mida no massa gran,  però esponerosa. Amb un pom de filferro i una petita anella de coure que envoltava l’empunyadura, amb la figura de Sant Martí a cavall donant mitja capa a un pobre.
No refets de l’ensurt, se’ls acosta un passavoltant malhumorat i amb una certa  ferum  de sofre i tot prenent-los l’espasa,  la llença dins del pou, fent un gran esgarip.
– Vosaltres mateixos, els diu cridant mentre i tant fuig… sóc el dimoni i no recuperareu l’espasa de Sant Martí, fins i tant  no m’hagueu lliurat l’ànima o s’hagi omplert el pou de moneda.
I com que els germans  Celdoni i Ermenter no van lliurar l’ànima al diable, des de llavors,   els celonins  esguarden el pou, tot tirant monedes dins,  esperant que un cop curull, podran tornar a tenir l’espasa que Sant Martí els va lliurar.
I es tradició a la contrada, que cal anar omplint el pou i en  llançar una moneda dins  i pensar un desig, Sant Martí el fa acomplir abastament…”

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en CONTES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari