ALBERT CORTES MONSERRAT

Finalment el grup d’experts de la Generalitat ha presentat l’informe sobre les balances fiscals, amb uns resultats que fan por de veure’ls.

Aquests tretze experts han presentat aquest dèficit l’any 2005, i què segons altres veus podria arribar als 20000 milions el 2008, la mitjana entre 2002 i 2005 es un 9 % del PIB català.  Com els números mai m’han agradat, fent una síntesi, de cada 100 euros que aportà cada català, una tercera part no retorna, uns 2400 euros que cada persona paga a fons perdut anualment.

Mentrestant, des de l’estat, i fidels a la política d’incompliments amb Catalunya, seguim esperant les seves balances, ja endarrerides uns quants cops i suposo en busca del mètode mundial mes favorable als seus interessos, sincerament no crec que el trobin.

Moltes veus de l’estat ja han dit que es immoral publicar les balances de l’estat amb les autonomies, això ja defineix el seu tarannà, ja que la transparència i la veritat mai poden ser immorals, però l’espoli econòmic aplicat sistemàticament amb el territori català si que ho es, i cal denunciar-lo.

Així, trobem que algunes comunitats tenen unes carreteres, trens i serveis què aquí no podem ni somiar, i on la Generalitat simplement està en una situació delicada on no pot oferir als seus ciutadans els avantatges amb sanitat, educació i altres serveis, i on es te què conformar amb aeroports de baix cost, amb prohibició expressa de l’estat mitjançant convenis de molts vols intercontinentals, carreteres plenes de peatges què paguem religiosament per finançar les autovies gratuïtes dels altres llocs, i mentrestant radialment des de Madrid surt l’Ave a les capitals espanyoles, aquí ens acontentem amb unes rodalies dignes del tren de la bruixa de qualsevol fira de poble, i un ave recentment inaugurat, com no amb direcció a Madrid.

Es un espoli sense comparació a tot Europa, i què qualsevol societat que no fos la catalana posaria fil a l’agulla per resoldre.  Aquí encara hem d’escoltar el Conseller Castells que desvincula les balances del nou finançament, i es va afanyar a dir que Catalunya ha de seguir amb la seva particular solidaritat, davant algunes reaccions que anaven en sentit contrari.

Aquesta setmana s’han hagut d’anul·lar dos comissions mixtes Estat-Generalitat sobre els traspassos de l’Estatut, simplement perquè no n’hi ha cap, ni el govern estatal te voluntat per avançar-hi desprès de dos anys, i segurament esta esperant la sentencia del TC, que passarà una segona retallada i s’estalviarà negociacions inútils.  Mentrestant des del govern català es diu que les reunions no s’han produït, però que les negociacions estant madurant, tanta maduració acabarà per podrir-se.

Sincerament, la situació es indignant, i les properes generacions no es mereixen uns predecessors tant porucs i covards que no han sabut dir prou i plantejar per fi una sortida en forma d’estat propi per aprofitar tots aquests recursos pel nostre benestar, com sempre la pilota esta a la nostra teulada, i per dignitat hauríem d’agafar-la, i fer el pas per saltar aquesta falsa legalitat.

Els últims dies, les iniciatives contra qualsevol tipus de democràcia, i de diferencia respecte al regim es van succeint amb la incredulitat catalana de sempre.

Fa poc, el ple de la Diputació d’Alacant amb els vots del PP, va rebutjar una moció on es proposava retirar la consideració de fill predilecte de la demarcació al dictador Francisco Franco. La justificació va ser que la societat li importen mes altres problemes, i què això no aporta res a la societat.

Realment lamentable que un partit ple d’antics col·laboradors del regim sagnant de la dictadura de Franco, reconvertits en autèntics defensors de la democràcia, en part pel pacte establert amb la farsa de la transició, sigui encara legal, i no s’hagi instat a la ilegalitzacio immediata, com si s’ha fet amb la persecució vergonyosa a l’esquerra abertzale.

No es pot defensar un dictador sagnant i feixista, això es l’equivalent a l’apologia del terrorisme què tant utilitzen quan els hi convé, hi que porta que persones com Arnaldo Otegui estiguin a la presó.  L’excusa, es un insult a la memòria d’un poble, i a la intel·ligència de qualsevol persona que defensa la llibertat,  i els valors democràtics.  Respecte que no aporta res, no hi estic d’acord, dona a entendre que els autèntics monstres com Franco, i els seus col·laboradors tard o d’hora son posats en el lloc en la historia que els hi pertoca, que es el de grans assassins amb crims contra la humanitat, no reconèixer això, significa el tarannà d’aquest partit hereu de tot això, i que no hauria passat la prova del cotó en cap democràcia avançada del planeta, excepte en un estat que no vol canviar, i què amb una gran operació d’estètica, s’ha actualitzat, que no vol dir renovat.  Si mes no els hi suggereixo altres noms com Hitler, Pinochet, Stalin o Milosevic per declarar-los fills estimats de la ciutat, ja que son problemes que no interessen a la gent.

D’altra banda, si primer va ser T5 que es va adherir al manifest feixista sobre lla llengua comuna, ara Telemadrid en un reportatge en el seu telenotícies denuncia els problemes dels turistes espanyols pels problemes amb l’idioma català, ja que molts rètols estan en aquest curiós idioma a Catalunya, i no permet viure amb tranquil·litat i harmonia, l’exemple final de la periodista va ser de guinnes, quan va dir que al cap d’una setmana va descobrir que fruita era “fruta”.

Jo amb l’últim exemple, m’he fet una idea del nivell cultural de la periodista, i crec que amb aquestes limitacions millor no surti de casa seva no sigui que al creuar al carrer si no esta indicat es perdi. Realment penós reportatges com aquest que degraden, i inventen un problema on no n’hi ha cap.

Per cert caldrà llençar un avis a la resta del mon, perquè els turistes de Huelva i Cadis entrevistats al reportatge, si tenen pensat anar a algun país europeu que avisin amb antelació, per canviar els rètols al idioma universal del planteta, el castellà, i la població autòctona en faci un curset accelerat, no sigui que es senti incomodes i enviïn a la reportera espavilada de la cadena.

Aquests últims dies hem vist uns quanta exemples del que podem anomenar l’autoodi català, i on els 300 anys de colonialisme han fet un efecte fulminant.

El primer exemple el trobem en la persona de la soprano Montserrat Caballé, reconeguda internacionalment, i la que podríem anomenar catalana universal per mi ja no ho serà mai, ja que en recollir un premi a Navarra s’ha definit com espanyola de soca-rel tant si es vol com si no es vol, nascuda a la regió de Catalunya, i on ser bilingüe es ideal, recordant que de petita els seus pares ja li deien que Espanya hi ha moltes llengües, però la llengua d’Espanya es l’espanyol, en la línia del Manifest a favor de la llengua comuna.

Aquestes afirmacions tot hi respectables, porten molta malicia en el seu fons, ja que una cosa es sentir-se espanyol, i l’altre es l’obligatorietat de ser-ho sense mes opcions com defensa ella, pel què fa el bilingüisme tal com l’expressa ella, primer hi ha una llengua comuna i universal, i en un segon ordre molt mes d’anar per casa hi ha el català, això es la típica demagògia del bilingüisme què en realitat vol dir monolingüisme pels castellanoparlants, i bilingüisme pels catalanoparlants.  Un autèntic genocidi lingüístic com el que practica l’estat des de fa molts anys, i on la defensa d’una sola llengua es el pa de cada dia.

El segon exemple es en Manel Mas del PSC, que torna a criticar la televisió catalana per l’especial de la moció de censura blaugrana a TV3, amb tot un seguit d’improperis sobre la importància del tema.

Aquest senyor hauria de saber que el FC Barcelona es una institució cabdal a Catalunya, i un punt d’internacionalització de Catalunya al mon, i per tant es normal que la televisió catalana hi dediqui un espai en la seva justa proporció sense desmerèixer cap altre club català. Aquest mateix senyor no l’he sentit criticar a Cuatro pel seu desplegament amb “la Roja” què recentment ens ha inundat, però esclar en la seva mentalitat el que es normal a l’estat, evidentment es criticable a Catalunya, ja que no podem reivindicar res que sigui nostre, no sigui que la consciencia com a poble es despertes, i l’amo ens hagi de renyar.

El tercer exemple es la Ministra Carme Chacon, que ha dit no a la cessió de la caserna del Bruc, amb l’excusa de que es una instal·lació militar estratègica a Barcelona, quan fins hi tot el PSC estava a favor del seu traspàs.

Aquesta senyora des de la seva mentalitat espanyola, no pot entendre que fins hi tot el seu grup estava a favor del retorn de la caserna, i que la seva excusa es mentida ja que fa anys que es reivindica al igual que el Castell de Montjuïc finalment mig aconseguit, i què no cal que tingui por que si no hi ha l’exèrcit per controlar-nos, per això tenen l’estat de dret, i el Tribunal Constitucional per retallar qualsevol dret legítim de la ciutadania.

Es la clara prova de que l’enemic es mes a casa que a fora, i saben mes que mai que han de reforçar els seus missatges perquè un imaginari de llibertat no s’apoderi de la ciutadania catalana.

Aquest cap de setmana hem vist dos congressos de partits polítics diferents, però amb la mateixa síntesi em les seves conclusions.

Efectivament, el congres del PP Català ha perdut la oportunitat de ser el primers en fer un acte de sobirania respecte a Madrid des de 1714, hauria tingut gracia el tema, però al final la candidata imposada per la direcció Central Alicia Sanchez Camacho ha triomfat per la mínima davant Monserrat Nebreda, i amb constants episodis de rebuig dels compromissaris. Se’ns dubte aquest partit no te cap tipus de perfil propi, i això ho paga a les urnes, si això hi afegim el programa caspós que defensa, respectable, però no amb mentides com en el tema de la llengua o l’estatut, i sense incidir amb la defensa real de mes poder polític en matèries com el finançament, educació i d’altres, on els seus interessos sempre son de segona categoria respecte a Espanya.

Al altre costat, el congres de PSOE, on Zapatero va revalidar còmodament la seva secretaria, i amb la seva demagògia habitual va defensar  que no es pot ignorar les llengües cooficials perquè sinó deixem de ser el que som, d’altra banda, i com es normal ells han portat el decret de la tercera hora de castellà per reforçar una sola llengua, i empetitir les altres, per cert decret aprovat amb els vots del PSC com no podia ser d’altra manera.

Es l’estil Zapatero, quan Carretero el va definir com un gran demagog espanyol, la va encertar de ple.  Va passar de puntetes pel tema de la desacceleració econòmica, què no crisi, i altres com el desenvolupament dels Estatuts sense proposar cap recepta, i nomes tímides propostes amb l’avortament, o la laïcitat per marcar una mica de perfil, i no ser un calc del partit popular.

Els representants del PSC a l’executiva seran Chacon i Iceta, dos hispano addictes, que res tenen a veure amb la defensa dels interessos catalans, i si molt amb la idea de bellugar tot perquè res es bellugui, amb la idea de l’Espanya plural, el federalisme que fa riure, i no anar a camins que no porten enlloc, cosa que diu sovint el Sr. Iceta quan es refereix a la Independència, m’agradaria saber on ens porta el seu camí que es el mateix dels últims 30 anys, i que no sembla que faci avançar el país  a cap lloc que no sigui l’empobriment, la pèrdua d’oportunitats a nivell global, la situació crítica de la llengua i la desafecció de la ciutadania.

Per no parlar de la Catalunya optimista de la Sra. Chacon, què te com a gran mèrit per Catalunya, ser ministra de Defensa, i haver guanyat unes eleccions a l’estat sense cap proposta concreta, mes que aquesta gran mentida.

Els dos han de saber que les seves repetides mentides ja  no colen en la nostra societat, i què ells i persones com De Madre, Montilla, el fervorós seguidor de la selecció espanyola, Zaragoza i Ferran entre d’altres, son el verdader escull d’aquest atzucac que viu el país, amb la gran col·laboració del teòric partit independentista que cada dia que passa ofereix dosis de letargia, incoherència i cinisme difícils de superar.

En resum, res de nou que no sabéssim, i ara ens be el congres de Convergència, on esperem veure els moviments interns cap on porten aquest partit, i si clarifica a que vol aspirar davant de la societat catalana, mes enllà de la retòrica de sempre.

Tenia ganes d’escriure unes ratlles sobre aquest personatge que he vist algunes vegades en tertúlies televisives,i que a mes presideix Convivència Cívica Catalana.

Arrel de la sentencia favorable a aplicar la tercera hora de castellà a partir del proper curs del Tribunal Superior de Justícia a un requeriment de l’organització abans esmentada,i presidida pel sinistre personatge, i per cert que la Generalitat ja ha anunciat que no pensa recórrer amb l’excusa de la nova llei catalana,i què en el global d’hores ja s’aplicarà, un altre incoherència i incompliment de les famoses línies vermelles d’Esquerra, per si algú ho dubtava segueixen a l’ombra del PSC sense cap vergonya per la seva direcció, i els militants que ho van fer possible.

Tornant al tema, i des de l’òptica de denuncia desacomplexada que ha de tenir la societat catalana respecte al nacionalisme espanyol mes virulent, el Sr. Caja simplement es un autèntic xenòfob en la qüestió lingüística a Catalunya, un nacionalista espanyol de cap a peus, amb enyorança del passat mes caspós de la historia espanyola.

Professor de la Universitat de Barcelona des de fa 25 anys, mai l’he sentit una sola paraula en català, i en molts debats televisius ha fet gala de la seva falta d’educació, i tarannà impositiu basat en la Constitució, i on el català passa a ser una llengua de segona en benefici del dret irrenunciable a la gran llengua que ens uneix a tots pels segles dels segles, el castellà.

En la seva ultima intervenció, recentment va arribar a qualificar al ex president Pujol com a malalt mental per la seva crítica al Manifest de la llengua comuna, i finalment quan el presentador el va interpel·lar per la seva postura xulesca a la cadira, li va sortir de dintre “porque soy espanyol”. Aquest es el comentari què volia sentir, aquest senyor segueix denunciant la immersió lingüística i la discriminació al castellà a Catalunya amb autentiques barbaritats que es sintetitzen en aquesta ultima frase.

Jo li diria què qualsevol persona agraïda i normal en tot el mon, s’intenta integrar al lloc on viu i desenvolupa la seva activitat professional, i la llengua es un mitja d’integració cabdal que aquest senyor no respecta  i pretén imposar-nos el seu model a tots.

Ell, millor que ningú, sap que la discriminació i minoria lingüística en molts àmbits de la vida es el català, i que l’immersió lingüística garanteix que els alumnes acabin l’ESO saben perfectament les dues llengües, cosa que fa subsistir en vida a la llengua mes dèbil, i li recordo pròpia de Catalunya des de fa prop de mil anys, contra la llengua d’imposició, i amb tot l’aparell d’un estat al seu servei per anular les altres.

Aquest racisme lingüístic, i falta de respecte absolut, forma part d’aquest nacionalisme espanyol impositiu i violent que tant ha caracteritzat al llarg de la historia aquest col·lectiu.

Prou de demagògia, prou de mentides, li han explicat que no esta sol en el mon, i que hi ha milers de cultures a part de la seva que es desenvolupen en els seus territoris respectius, doncs el català, i per molt què li pesi n’és una, i si es queixa per inseguretat en el seu lloc de treball pensi que vostè amb la seva xenofòbia  i mala educació ha arribat al límit de la paciència de molta gent.

Personatges infiltrats en la societat catalana per desestabilitzar-la encara mes com aquest, mereixen el nostre rebuig i denuncia, ell i l’estat que l’empara, què persegueix el mateix fi. Respecte a la diferencia, i a la identitat que no es la seva, així de senzill.

Crec que es una bona noticia que Àngel Colom es proposi fer renéixer una nova Crida, ja que en aquests moments  de tanta virulència per part de l’Estat cal recuperar l’autoestima ràpidament.

La creació d’aquesta nova Crida que tant rebombori va causar en el seu moment, pretén ser la resposta del poble català a tants atacs d’odi irracional que rebem des de l’estat, i què podria veure la llum per la Diada Nacional.

Segons Colom recorda que els anys 80 per molt menys es va crear, i ara la pressió es molt mes forta. Els cinc àmbits d’actuació han de ser: la defensa de Catalunya com a nació, el dret dels catalans a tenir llengua pròpia, el dret a un estat propí, el compromís de la no violència, i el convenciment de la victòria.

Crec que en aquests moments delicats, on la Generalitat poc a poc va perdent poder en benefici de l’estat, i on els partits catalans han tingut comportaments indignes de la seva condició, posant per davant el benefici personal que la defensa dels interessos dels catalans, amb l’exemple de l’Estatut, una clara mostra de mediocritat política per part de tots, de petitesa de mires. i poca credibilitat i convicció en  les pròpies forces, la creació d’entitats civils que recuperin l’orgull, i visualitzin una realitat diferent que la que el màrqueting de l’estat ens vol fer veure constantment per fer-nos desistir de qualsevol temptació de fugir de l’unitarisme espanyol.

En Colom ara a CDC, amb les seves errades i encerts en la seva època a Esquerra, en destacaria ser l’autor del primer impuls important al partit republicà per treure’l de la marginalitat, tot hi que l’evolució no va ser positiva, i un altre fet que el destacaria, es la creació de la primera Crida amb accions vistoses que tant molesten a l’estat precisament perquè fan veure a la població allò que ells amaguen gelosament, hi es la possibilitat d’un altre via que no passa per la via oficial de l’imperi, sinó per oferir un projecte, i una alternativa atractiva per la gent en el camí cap a un estat propí.

Es traslladar el lema escoltat fins a la sacietat a una televisió que oferia els partits de l’Eurocopa per donar ànims “Podemos”, doncs segrestar-lo per la nostra causa i creure’ns què si es vol es pot, diguin el que diguin des de la presó central.

Aquesta iniciativa, i la resta de plataformes com la Plataforma pel Dret a Decidir en uns moments delicats, Sobirania i progrés, Òmnium Cultural, i moltes mes han de ser la punta de llança del despertar de la població, ja què els partits polítics sembla que han tirat la tovallola, i no estan per la labor, la societat els te que obligar a canviar la seva actitud, i plataformes com aquesta uneixen i no fomenten la divisió existent entre les forces catalanes què evidentment no ens porta enlloc.

Ahir varem assistir al Congreso de los Diputados a l’enèsima actuació del president espanyol Zapatero, i el seu diccionari particular.

Efectivament, es va constatar la soledat del govern del PSOE davant la resta de forces, un PP mes intel·ligent, una ERC que amb els seus tres diputats esta pagant la desorientació política que arrossega amb el tripartit, un PNB amb una consulta pendent, i una CIU escarmentada per tanta promesa sense resultats, aquí es on han quedat les aliances de Zapatero què ara per ara nomes compta amb la submissió com sempre del PSC, què el seguirà allà on vagi, i què haurà d’espavilar si no vol tenir problemes de governabilitat.

Realment la insistent negació de la crisis econòmica feia riure o plorar segons es miri, ja que es un crisis a nivell mundia,l i que el president espanyol va tornar a atribuir a elements aliens a l’estat  i un treball de l’executiu per sortir-ne en breu sense cap motiu d’alarma.

Els altres líders van acusar al govern de falta de previsió, i de mentir intencionadament a la població sobre la gravetat de la situació per fins electoralistes, mentres criticaven la falta de mesures reals, i rebutjaven les fetes com el 400 euros.

Realment no es d’estranyar l’actitud d’en Zapatero, un polític que darrere el tarannà conciliador i la promesa fàcil, apareix una buidor de continguts que l’acompanya des de la passada legislatura, i on nomes la pitjor gestió de la oposició el va salvar molts cops.

Ara no te aliats, i ahir nomes el de sempre, el nostre amic Duran i Lleida va deixar anar que convenia l’estabilitat parlamentaria, amb un oferiment llegit entre línies que el líder democristià fidel al seu esperit espanyol i pactista va intentar, se’ns dubte pel be de Convergència es urgent el trencament amb aquest partit minoritari i incapaç de donar un pas endavant, i seguir el seu camí renovat per donar un salt en els plantejaments, passan de l’anar per casa al sobiranisme.

Realment la butxaca de la gent no es un tema que es pugui solventar mirant cap un altra  costat, i fent un somriure, i d’aquí el desprestigi i van un pas.

Catalunya es la que mes ha patit aquest senyor, amb totes les promeses falses que hem hagut de suportar i que qualsevol poble amb un mínim d’autoestima no hagués premiat a les urnes en les ultimes eleccions.

Les dades fredes, son que Catalunya ha passat de ser la locomotora d’Espanya, un fet ha analitzar amb dosis d’esquizofrènia pel maltracte rebut i el molt aportat, a un del vagons del mig amb un creixement econòmic previst aquest 2008 per sota de la mitjana estatal, i amb una Generalitat que no podrà fer front als seus compromisos ja què el deute acumulat es esparverant, i el poder real de la institució davant la involució espanyola es mínim.

Crec que un mentider tard o d’hora es descobert, i se’ns dubte Sr. Zapatero, vostè no serà l’excepció.

Aquestes ultimes setmanes la violència uniformista que genèticament sempre ha portat el nacionalisme espanyol ha augmentat de manera considerable.

Efectivament, gracies a la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa, tots els mitjans s’han posat al servei de fer demagògia barata, i distorsionar el simple fet d’un esport, des de Zapatero que va barrejar esport i política proclamant-se el primer president que guanya un títol, la utilització del desafortunat “Viva Espanya” de Xavi, la visió d’una bandera andalusa que es permesa i evidentment cap senyera, què hagués estat un altre tema, la visió llargament recorreguda que la victòria uneix al territori, i cohesiona sota la visió de sempre d’una nació, una llengua i un objectiu comú, i la sobrevaloració de la celebració al carrer a Catalunya, i tot rematat amb els insults i menyspreu als que no han optat per aquest sentiment hispanoaddicte segons sembla tant necessari.

Barrejat amb això el Manifest per la llengua comuna, defensant el castellà de tot una sèrie d’amenaces imaginaries signades per uns suposats intel·lectuals, i el mes sorprenent per mitjans de comunicació com T5, tot una llarga llista de mentides exposades sense complexos amb la finalitat d’eliminar el català, el basc i el gallec per sempre mes.

Tot això, amb un finançament que serà una nova presa de pel pels nostres interessos, i un recurs al Tribunal Constitucional que deixarà l’estatut perfectament definit pel què es considerat una colònia de l’imperi.

Els exemples democràtics els veiem cada dia, com per exemple amb el nou PP de Rajoy, on ens han venut que la ultra dreta havia quedat arraconada, i on el gir cap al centre era una realitat, però ves per on a la primera de canvi des de Madrid s’acaba imposant el candidat a President del PP Català, per no haver-hi enfrontament entre varies candidatures que divideix el partit, ells de democràcia en diuen divisió i enfrontament, deu ser la falta de costum.

Davant de tot això, i ratllant l’esperpent l’Albert Rivera demanarà que la Generalitat faci una recepció als jugadors de la selecció espanyola pel seu triomf al igual que es fa amb els campions catalans.

Sincerament, li diré que des del seu partit xenòfob, respecte a qualsevol diferencia identitaria, deixi de fer el ridícul i molt a pesar seu aquesta selecció no representa Catalunya, i per la seva informació gracies amb aquesta no es permet l’existència oficial de la selecció catalana que tant reivindicada ha estat i que ha creat situacions dignes de qualsevol dictadura sud-americana amb una persecució ferotge i irracional perquè no es visualitzes els nostres colors pel mon, apart de l’obligació dels esportistes de formar-hi part.

Per posar-li un exemple, es com si la minoria Kurda celebres i fes un homenatge a la selecció de Turquia si guanyes un títol, oi que no ho trobaria normal, doncs ho trasllada a Catalunya i potser veurà què el que demana es una bajanada mes de les seves, amb tots els respectes.

Llegia la noticia de les diferents esmenes que arribaran al Congrés de CDC que apunten amb aquest sentit, i què mereixen un comentari.

La federació de Girona de CDC ha votat una esmena a la ponència presentada per un membre de la plataforma desfederem-nos per proposar la separació amb la UDC d’en Duran Lleida, i què va ser aprovada per una majoria dels assistents en presencia del mateix Artur Mas, i què per conseqüent anirà al Congres de Juliol per la seva discussió.

No es l’única secció local que ha aprovat aquesta esmena, sinó que altres també l’han aprovat.  Oficialment no es plantejarà el tema en el Congres, però la varietat d’esmenes presentades exigirà un reflexió en profunditat.  Fa temps que el tema va sortint a la llum publica, però mai com ara dintre de CIU hi havia hagut corrents sobiranistes amb consellers nacionals inclosos que defensessin la separació i la via sobiranista, com a renovació del partit.

Crec que les divergències entre en Mas i en Duran han estat constants aquests últims anys, i normalment pel tema nacional, mentres a CDC els seus analistes haurien d’arribar a la conclusió que una gran part del electorat independentista es va quedant a casa orfe de cap partit que defensi amb convicció i credibilitat el projecte, i què la desafecció d’aquest nombrós sector va en augment, potser ha arribat l’hora de plantejar les coses en aquesta direcció i seduir aquests votants.

El problema es el llast d’Unió, un partit clarament contra el procés independentista, i què segueix defensant insistentment aquest pacte amb Espanya on sempre surten perdent els mateixos. La Casa gran del catalanisme podria ser un bon projecte, però ha de quedar clar que tothom no hi te cabuda, ja que el catalanisme davant l’atzucac on ens trobem, i on el perill de fallida financera i estocada de mort a la llengua catalana nomes te una sortida, i es l’aposta per l’estat propi amb totes les conseqüències, i obrir un pols seriós amb l’estat.

Si CDC veu un benefici amb aquesta via amb el sacrifici d’Unió, què crec que el seu pes en la federació es sobrevalorat, i la separació el portaria a la marginalitat política, ja que el seu espai ja esta ocupat pel PP, podria ser l’empenta definitiva del Dret a Decidir sense mes peix al cove i paraules estranyes per definir el que tots sabem.

Això faria creïble el front comú amb ERC, què tot hi haver perdut el nord, crec que per poca dignitat que els hi quedi no podria negar aquest procés què hauria d’apartar del poder al espanyolisme del PSC per conformar una majoria sobiranista al Parlament que legitimes el fet, amb l’implicació de la societat civil, i d’una vegada per totes recuperar l’orgull com a poble.

Caldria demanar a la cúpula de CDC de la seva responsabilitat en aquests moments delicats, i què oblidant el passat i la política de la foto passes a la política de debò, per encendre la flama que espera que algú amb valentia l’encengui.

M’he vist obligat a escriure una segona part dedicada al President Montilla ,arrel del escrit que va publicar aquest diumenge sobre la selecció espanyola i la seva falta de sensibilitat.

Efectivament, torna a pecar de falta de sensibilitat cap al poble què te que representar, i amb un article signat per ell explica que esta orgullós dels catalans que han anat a la selecció, diu desacomplexadament que vol que guanyi Espanya, per les seves virtuts futbolístiques, i perquè representa a un país que cada cop se sent mes lliure i europeu a la vegada, entre frases que he volgut destacar.

President, li tornaré a recordar que vostè amb el seu càrrec, representa la voluntat i els anhels dels catalans, i tot hi que les seves preferències futbolístiques què com les de qualsevol son lliures i personals, les circumstancies de la terra que representa son especials en aquest tema.

Els catalans que van a la selecció, hi van obligats ja que les discrepàncies suposarien la fi de la seva carrera esportiva, cadascun pot triar on jugar, però pensi que ells no poden triar.

Respecte al bon futbol exhibit, res a dir, ha estat en aquest campionat la que millor futbol ha practicat, però com vostè ja sap el futbol com a fenomen de masses es barrejat amb la política amb elements com l’himne, la bandera, els reis, i totes les essències pàtries imperials que hem sentit aquests die, amb una espècie d’obligació ha donar suport a aquests onze homes.

On hauria de rectificar urgentment es amb la representació d’un país lliure i europeu, es tant lliure  que nega la possibilitat que les seleccions catalanes dels esports mes representatius com el futbol puguin competir oficialment, i amb d’altres com el patinatge amb els diners de tots, ha perseguit tots els passos fets cap a la seva oficialitat, arribant a l’esperpent de retirar el seu equip de bitlles, federació catalana si oficial per no enfrontar-se, per no parlar de les traves als partits de costellada anual que intentant minimitzar al màxim.

Això Sr. Montilla, no es llibertat, impedir els sentiment expressats molts cops amb les seleccions catalanes a cop de constitució no es lícit.  Pensi que amb democràcies de veritat com a Gran Bretanya això mai ha suposat un problema, i Europa com no pot ser d’altra manera ho ha acceptat.

Vostè representa a Catalunya, i mentres les prohibicions dictatorials de l’Espanya de sempre segueixin en peu, no pot dir aquestes fal·làcies  i utilitzar aquesta demagògia que fereix profundament el sentiment del seu poble, què a pesar de l’invasió de banderes i crits espanyols suportats aquesta nit passada, sap que amb una hipotètica selecció catalana serien infinitament majors.

L’esport cohesiona com a sentiment de poble, i això es precisament el que volen impedir des de les Espanyes, donant-nos el seu sentiment per fer-lo nostre i així passar full.  Malauradament per ells això no es així, i el sentiment personal fa que jo mai m’alegraré d’una victòria d’Espanya, ja que deixant els jugadors a banda, es una victòria des de l’imposició i el sectarisme mes cruel que tard o d’hora sap que acabarà caient.

Faci honor al seu càrrec, i tot hi que en el seu govern te una força que li hauria de recordar els seus deures nacionals, i simplement s’ha oblidat del projecte pel seu interès propi, no es deixi influir, i sigui el president de tots els catalans que la majoria ahir no varem sentir cap sensació de felicitat.

Avui hem sentit en el Consell Nacional del PSC, com el President de la Generalitat feia algunes afirmacions que sonen a broma  i  vergonya aliena.

En primer lloca davant afirmacions intencionades per allunyar el PSC i el PSOE, reitera la seva lleialtat a Zapatero i el seu govern, desprès assegura què l’acord del finançament que esta apunt d’aconseguir serà molt beneficiós, dintre del termini establert, i amb una negociació lleial i responsable, també ha afirmat que el seu partit te un projecte per Catalunya i per Espanya, reiterant el compromís amb l’Espanya integradora de Zapatero, així com defensar el federalisme desacomplexadament.

Com a ciutadà de Catalunya, espero i crec que la primera lleialtat d’un president de la Generalitat es amb el seu poble, en aquest cas Catalunya, i on te que defensar els interessos d’aquests fins al final, i davant de qui sigui per damunt del partit que els domina, i de presidents que la majoria de vegades van en diferent direcció.

Respecte al finançament, crec que hauria d’haver reunit a totes les forces, i trobar una proposta exigent i consensuada per defensar-la bilateralment a Madrid amb el suport de tots els grups, el que vostè entén per negociació lleial i responsable sona a insult per la intel·ligència, ja què el primer que no ha complert els compromisos es el govern espanyol, ni dates, ni balances fiscals, ni negociacions de tu a tu mes enllà del teatre representat amb les comissions que no serveixen de res, ni amb les quantitats, ja advertides pel ministre Solbes que per la desacceleració econòmica com en diuen ells seran limitades, i al gust de totes les autonomies, amb el que tornarem a estar al cap del camí, i amb l’aigua al coll, cosa que vostè ja sap.

El seu projecte per Espanya i Catalunya ja el coneixem, simplement la segona part desapareix, i obeeix a la primera en tot i sense dret a replica, una relació perfecte per l’estat, altres que diu no tenen projecte per aquestes dues parts, sap que si que el tenen, però va amb direcció contraria al seu, ja que els dos subjectes passen a una relació d’igual a igual sense supeditacions de cap tipus, clar que això no l’interessa sentir-ho.

On ja es supera a si mateix, es amb el federalisme desacomplexat i el compromís amb l’Espanya integradora de Zapatero.  El federalisme simplement a l’estat no existeix, ningú el defensa, i per això es va inventar l’estat de les autonomies, una espècie de descentralització administrativa per no canviar res, i respecte a l’Espanya integradora, això ja fa riure o plora segons es miri, aquesta integració te un clar exemple quan dos polítics com en Puigcercós i Urkullu expressen el seu desig de victòria de qualsevol selecció que no sigui la oficial del regim, des de la radio se’ls insulta repetidament, i el que es mes greu es considera que això no es democràcia, fixis la perversitat del concepte que nomes es democràtic, el camí únic que marca l’estat.

Decididament, li demanaria fes cas a molts sectors de la població com en l’acte d’Omnium de l’altre dia per rebutjar la sentencia del TC, i on el seu partit no hi va assistir, defensi a Catalunya que es el que s’espera de vostè ja que gracies a un partit que ha perdut el nord com Esquerra ha tingut l’honor d’accedir al càrrec, i oblidi el discurs optimista i fals que ja no s’aguanta per enlloc.

Avui com estava previst el projecte de Consulta Popular del lehendakari Ibarretxe ha estat aprovat per la majoria del Parlament Basc, i segueix el seu camí.

Des de l’Estat Espanyol, aquests últims dies ja s’han encarregat de mentir a la població amb dues coses fonamentals per tenir una opinió del tema, primer parlen d’un referèndum, cosa que no es cert ja que es una consulta no vinculant jurídicament, però sí políticament per arribar amb l’autorització de la població a una taula de tots els partits, basada en el dret a decidir a una solució del conflicte per aquest cop posar a referèndum el 2010. El segon tema amb cinisme i total impunitat la difusió de que gracies a ETA s’aprovarà la proposta del lehendakari, pel vot donat per EHAK que ha desnivellat la balança, la qual cosa es falsa ja què el projecte ha estat votat afirmativament per PNB, EA, EB, Aralar i 1 vot de l’esquerra abertzale, tots aquest i no un de sol son els impulsors de la proposta, cosa què no interessa dir al govern estatal.

El ple ha estat tens per la posició dels partits espanyolistes, PSE i PP què curiosament amb la defensa de les essències pàtries sempre coincideixen, i s’atreveixen a parlar de democràcia, un concepte que sempre utilitzen com mes els interessa, en aquest cas la seva obsessió es que la consulta divideix, amb la contestació d’Ibarretxe, un polític que amb els seus defectes i encerts provoca  enveja per la mediocritat existent a Catalunya , de què el que divideix no es preguntar, sinó la prohibició de fer-ho, tot seguit ha anat desmuntant tots els arguments contraris com el famós Estatut de Guernika, on des de fa anys queden pendents les mateixes transferències, i simplement l’estat incompleix la llei i no passa res.

Per acabar-ho d’adobar el govern de Zapatero ja ha anunciat que portarà el projecte al tribunal Constitucional, amb el pretext què la sobirania nomes pertany a l’estat, i no a cap autonomia, sense fer cas d’un parlament sobirà com ja va fer amb el pla Ibarretxe o amb l’estatut català.

Cal denunciar aquesta farsa de democràcia davant del món sencer, si els parlaments sobirans no serveixen per res, simplement que els dissolguin, i expliquin clarament que no pensen fer cap tipus de descentralització, disfressant de parlaments simples delegacions del govern central sense dret a decidir ni reclamar res.

Amb aquest recurs el govern Zapatero es posa a l’alçada  de dictadures com estem veient a Zimbabwe, on la candidatura guanyadora no es pot presentar a la segona volta perquè el dictador surti escollit un altre cop. Les diferencies de concepte  son mínimes, i si la població no pot decidir res de que va servir la tant esbombada transició, si fins hi tot la mateixa constitució autoritza a l’exèrcit per salvar la unitat de l’imperi costi es que costi.  Senzillament un altra frau, i una prova de que Franco ho va deixar tot ben lligat, i el que sap mes greu des d’aquí es la col·laboració dels nostres partits polítics en aquesta farsa en contra dels nostres interessos.

La prova del cotó pel lehendakari vindrà ara, seguirà el procés no fent cas del recurs que paralitza qualsevol iniciativa, cosa què significarà un gran pas per saltar aquest mur, o simplement abandonarà amb victimisme, cosa que pot donar a pensar en càlculs electorals de fons previs a l’aprovació.

Espero no em decebi, i el pols amb l’estat estigui obert per primer cop des de l’instauració d’aquest regim, erròniament anomenat democràtic.

Circula aquests dies un manifest a favor de la llengua comuna de tots els espanyols, i què be signada per una sèrie de feixistes, perdó, d’intel·lectuals que cal repassar.

Noms com, Albert Boadella, Fernando Savater o Felix de Azúa, ja donen idea de que en pot sortir d’un manifest redactat per aquests grans pensadors què se’ns dubte passaran a la història de la mediocritat, el racisme i la xenofòbia mes absoluta, com exemple d’un estat que no vol evolucionar,  i del què cal allunyar-se com mes aviat millor pel be dels nostres cervells.

L’Escrit expressa la seva preocupació per la situació institucional de la llengua castellana, per descomptat recorda, l’única comú i oficial a tot el territori, d’un gran prestigi en el món, i vincle d’expressió en tots els àmbits.  Defensen què es l’única amb deure de ser coneguda, i això no es injust per la resta, sinó una riquesa cultural per la democràcia que cal protegir. Els ciutadans tenen drets lingüístics, i no els territoris, ni les llengües mateixes, per això no es pot imposar amb prioritat una llengua als parlants anomenant-ho normalització lingüística . A les comunitats bilingues, es bo que es coneguin les dues llengües, però aquesta no pot ser imposada sinó estimulada, ja què per lògica molts ciutadans preferiran fer la vida en la llengua comuna, i coneixent nomes el suficient de la segona llengua per gaudir de les manifestacions culturals, res de màxims sostres en matèria lingüística, ja què retalla possibilitats a la població. Creuen que la constitució que els dona a les llengües minoritàries màxim respecte i protecció ja es compleix, i no pot servir com excusa per discriminar la llengua comuna, i amb això i quatre disbarats mes demanen una normativa legal per fixar el castellà com a única llengua oficial i comú amb dret a ser educat amb ella, i preferència amb retolació, via publica, atenció administració i en afers estatals.

Cada gota de tinta d’aquest manifest supura racisme, i una intenció clara de fer desaparèixer qualsevol rastre d’alguna llengua què no sigui la castellana què com es normal amb un estat de pensament únic, selecció esportiva única, i naturalment llengua única, la resta poden sobreviure com una curiositat en una espècie de reserva d’indis.

La plurinacionalitat negada sempre per l’estat te aquestes coses, que tampoc s’admet cap llengua que no sigui la decidida per l’imperi, i a mes amb el suport de publicacions com El Mundo i moltes d’altres van llençant la idea de que a Catalunya el castellà ha quedat arraconat en benefici del català, quan nomes donant un passeig per qualsevol poble es detecta la situació contraria, però no en tenen prou, eliminada la llengua, la assimilació serà molt mes fàcil, i qualsevol temptació identitaria serà avortada ràpidament.

L’odi a la diferencia lingüística expressada per aquests personatges sinistres al servei de l’autoritarisme de l’estat, i d’altres des d’aquí com en Vidal Quadras, o en Joan Ferràn, i molts d’altres tenen la obsessió malaltissa què defensar la teva llengua vol dir menysprear les altres, i seria bo que donessin una volta pel món i veiessin que la diversitat lingüística es un fet normal arreu, i cada lloc utilitza com a llengua vehicular la seva sense perjudici de que n’aprenguin d’altres, i per molt que s’entestin a destruir-la una llengua amb mil anys d’història no es dissol tant fàcilment, ni que sigui a cop de llei.

Ara, nomes caldria que els partits catalans elaboressin una llei de política lingüística de debò, i què es fes complir sense manies, que es tracta de normalització i no d’imposició, per això ja tenim a l’estat espanyol que n’és tot un expert.

Aquestes ultimes setmanes, i amb el Congres del PP ja finalitzat amb la victòria de Mariano Rajoy i el seu pretès gir cap al centre, abandonant les posicions d’extrema dreta habituals d’aquest partit, ha portat les primeres conseqüències.

Efectivament, aquestes noves formes moderades s’han de veure a la pràctica com es tradueixen, ja que el sector dur del partit proper a Aznar no les veu clares, però des del punt de vista electoral semblen l’unica sortida d’aquest partit per derrotar el PSOE de Zapatero a l’estat, que sense fer res destacat i enganyant repetidament als catalans sobreviu gracies a la falta de memòria, i dignitat  d’aquests.

Un altra cosa que destaca es la petició, primer de Carod, desprès de Puig, i finalment del President Montilla de què en prova d’aquest tarannà el Partit Popular retiri el recurs contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, cosa que evidentment no pensa fer, i menys amb homes escollits a la direcció que odien tant Catalunya com en Vidal Quadras.

Aquestes peticions humiliants que de vell antuvi ja se sap la resposta sonen a sortida endavant, o últim recurs dels partits catalans, què evidentment no tenen prou valentia per afrontar un pols amb l’estat, i rebutjar fermament qualsevol sentencia que inclogui retallades a l’estatut o lectures restrictives al text referendat per la població en referèndum, i què suposaria un fet sense precedents en el món democràtic.

Els partits catalans estan tant acostumats amb les seves baralles d’anar per casa, i les seves tàctiques per obtenir petites quotes de poder, què aquest repte els va molt gros, i no saben com sortir-ne de l’atzucac on es troben.

Sabem que els partits espanyolistes PSC, PP i Ciudadanos simplement acataran la resolució, però tant ERC, CIU i ICV haurien de jugar fort les seves cartes, i per una vegada ser dignes del poble que representen, i anar a totes per una causa comuna que malauradament i per l’experiència vista fins ara no sembla que hagi de pasar de quatre proclames per alimentar la militància, què es traduiran a l’hora de la veritat en un altra humiliació, què crec aquest cop la societat civil no hauria de permetre, fent la màxima pressió, començant per l’acte organitzat per l’òmnium Cultural, i acabant per grans manifestacions demanant dignitat a aquesta mediocritat política que ens representa.

Ahir degut a la  victòria d’Espanya sobre Itàlia en la Eurocopa de Suïssa, es va desfermar el nacionalisme espanyol, en forma de coets i botzines de cotxe per les nostres ciutats.

Tots els mitjans afins al regne van desplegar el seu poder mediatic per exaltar aquest triomf com una victòria de tots, i fins hi tot des d’un bloc proper al partit mes ranci dels que estan representats a Madrid, la UPD de la intolerant Rosa Diez, coneguda pels seus discursos incendiaris sobre el victimisme del castellà o la unitat sagrada de l’estat, tot un exemple de caspositat  en blanc i negre, es va reproduir un fotomuntatge amb la formació d’un equip de futbol format per personatges com Ibarretxe, Carod, Joel Joan, Carretero, Laporta, Franki i d’altres, com escarni per la seva dissidència a les idees del regim.

Jo, confesso que vaig anar fent zapping  per veure el marcador, però amb el desig de veure augmentar el caseller de gols de l’equip italià, com deia aquella samarreta, jo tinc dos seleccions, la meva, Catalunya i el rival que jugui contra Espanya.

Es un sentiment totalment legítim, i crec acceptable ja que per culpa de l’estat que representa  “la roja”, no puc veure les meves seleccions competint amb major o menor fortuna en competicions oficials, amb un deliri persecutori per tot el món, i on una simple costellada necessita autorització per ser jugada i normalment amb els millors jugadors fora de la convocatòria.

En altres països com el Regne Unit amb una tradició democràtica que res te a veure amb l’espanyola, cada nació pot competir oficialment amb normalitat, i es vist com un fet normal, però aquí no s’acceptarà per molt que el sentiment de la gent ho demani, i es reuneixin amb poc temps 500000 signatures de suport.

Aquesta obligatorietat, i donar per fet una selecció, una llengua, un estat i una manera de pensar, acabarà per tornar-se en contra dels mateixos interessats, ja que la força irracional del poder, no pot substituir la força de la realitat plurinacional, i què necessita gestos de l’estat per treure el cap  i sentir-se viu.

Aquesta mofa dels sentiments aliens, es una arma mes que ha d’aprofitar l’independentisme per segar les cadenes que ens uneixen a aquesta paret que no vol cedir ni un centímetre en tots els àmbits de poder, i encara menys els visibles internacionalment.  Rússia es la propera esperança.