EL CLAM DE LA VICTORIA DE L?IMPERI
Ahir degut a la victòria d’Espanya sobre Itàlia en la Eurocopa de Suïssa, es va desfermar el nacionalisme espanyol, en forma de coets i botzines de cotxe per les nostres ciutats.
Tots els mitjans afins al regne van desplegar el seu poder mediatic per exaltar aquest triomf com una victòria de tots, i fins hi tot des d’un bloc proper al partit mes ranci dels que estan representats a Madrid, la UPD de la intolerant Rosa Diez, coneguda pels seus discursos incendiaris sobre el victimisme del castellà o la unitat sagrada de l’estat, tot un exemple de caspositat en blanc i negre, es va reproduir un fotomuntatge amb la formació d’un equip de futbol format per personatges com Ibarretxe, Carod, Joel Joan, Carretero, Laporta, Franki i d’altres, com escarni per la seva dissidència a les idees del regim.
Jo, confesso que vaig anar fent zapping per veure el marcador, però amb el desig de veure augmentar el caseller de gols de l’equip italià, com deia aquella samarreta, jo tinc dos seleccions, la meva, Catalunya i el rival que jugui contra Espanya.
Es un sentiment totalment legítim, i crec acceptable ja que per culpa de l’estat que representa “la roja”, no puc veure les meves seleccions competint amb major o menor fortuna en competicions oficials, amb un deliri persecutori per tot el món, i on una simple costellada necessita autorització per ser jugada i normalment amb els millors jugadors fora de la convocatòria.
En altres països com el Regne Unit amb una tradició democràtica que res te a veure amb l’espanyola, cada nació pot competir oficialment amb normalitat, i es vist com un fet normal, però aquí no s’acceptarà per molt que el sentiment de la gent ho demani, i es reuneixin amb poc temps 500000 signatures de suport.
Aquesta obligatorietat, i donar per fet una selecció, una llengua, un estat i una manera de pensar, acabarà per tornar-se en contra dels mateixos interessats, ja que la força irracional del poder, no pot substituir la força de la realitat plurinacional, i què necessita gestos de l’estat per treure el cap i sentir-se viu.
Aquesta mofa dels sentiments aliens, es una arma mes que ha d’aprofitar l’independentisme per segar les cadenes que ens uneixen a aquesta paret que no vol cedir ni un centímetre en tots els àmbits de poder, i encara menys els visibles internacionalment. Rússia es la propera esperança.